Sara Blázquez Barcelona
Com ha de ser una escola intercultural? La interculturalitat no ha de ser present com una assignatura, sinó que ho ha de ser en tot l’ambient de l’escola. És a dir, l’educació intercultural no pot ser una matèria per examinar, sinó que ha de ser una actitud i uns valors per evitar prejudicis i estereotips respecte les persones estrangeres, per tenir curiositat i interès de conèixer els altres, una actitud de respecte i reconeixement als aspectes positius de totes les cultures, i dic aspectes positius perquè també totes les cultures tenen aspectes negatius, però aquests no els hem de respectar i reconèixer, però els positius sí. No val fer la setmana intercultural un cop l’any i pensar que ja s’ha fet la feina. Això no és l’escola intercultural.
Creu que l’augment de la diversitat a l’escola genera conflictes?
Sí, i tant. Moltes vegades un conflicte és una incompatibilitat d’objectius, i una de les coses que passen a les escoles és la competència pels recursos. Davant la situació que els ajuts eren els mateixos, arribava gent amb més necessitats, per tant aquestes persones tenien prioritat d’accés a aquests recursos per barems objectius, i persones que eren autòctones veien com aquell recurs que estaven acostumats a tenir, el perdien. Això ha generat conflictes. El que passa que les persones autòctones no veuen que el problema està en que hi ha d’haver més ajuts socials i més estat del benestar, i carreguen contar el més feble.
Quin paper té l’escola en la integració de les persones immigrades?
Què en pensa dels Espais de Benvinguda Educativa (EBE)?
És un tema complex. Jo reconec que hi ha unes necessitats importants pel que fa al que anomenem la matrícula viva: nens i nenes que arriben a mig curs, tan si és al febrer com si és al maig, i això genera unes circumstàncies complicades per fer una bona acollida. Però no estic d’acord en com s’ha satisfet aquesta necessitat. Sempre he fet la mateixa pregunta i mai he rebut cap resposta per part del Departament d’Educació: per què aquests espais no estan integrats dins d’un centre ordinari i estan fora, en un entorn segregat? Hi ha escoles que els sobra una aula! No hi ha cap justificació pedagògica que legitimi una mesura d’aquestes característiques, i és un error pedagògic que sigui així, perquè s’està forçant una doble acollida d’aquests infants; primer a l’EBE i després al centre ordinari. És una qüestió política, no pedagògica.
Quines dificultats es troba el professorat davant la diversitat de cultures?
En la seva formació inicial mai ningú els va explicar res al voltant d’aquestes temàtiques. Tenim un professorat que és bastant gran, i quan ells van estudiar no hi havia aquesta arribada de persones estrangeres tan important. També hem d’afegir que el rol de l’administració no ha ajudat gaire, no només pel que fa als recursos, sinó en la manera com els utilitzem. Hi hauria una manera molt senzilla, que seria que en els centres on hi ha un nombre elevat d’alumnat d’origen estranger, els equips de professorat estiguessin incentivats, econòmicament o amb hores, i que poguessin tenir una certa estabilitat de la plantilla. Que el professorat pogués quedar-se, almenys, dos o tres anys, consolidant un projecte. Es fa molt difícil si en una escola on hi ha un 30% o un 40% d’alumnat nouvingut la plantilla canvia el 50% o el 60% cada any! És pràcticament impossible poder consolidar un projecte i una bona atesa.
Per què creu que hi ha gent que percep la immigració com un problema?
Hi ha una característica que és comú a tots els grups que és l’etnocentrisme, és a dir, la tendència de mirar-nos les coses des del punt de vista cultural del nostre grup. Però una cosa és l’etnocentrisme i una altra és la discriminació per la diferència, que és el racisme. Una cosa és que jo pugui creure que els altres ho fan malament, però una altra cosa molt diferent és que com que l’altre és diferent jo no li dono els mateixos drets, llibertats o oportunitats. El discrimino. La immigració es veurà com una oportunitat en la mesura que veiem els efectes beneficiosos i positius, com per exemple que, gràcies a les persones immigrades, creis la taxa de natalitat, la població esdevé més jove, la Seguretat Social segueix ingressant recursos i podem pagar les nostres pensions, o que fa feines que molta gent nascuda aquí no vol fer.
Aquest any Unescocat celebra el seu 25è aniversari. Quina ha estat la seva tasca en aquests anys?
Unescocat ha posat sobre la taula una sèrie de temàtiques novedoses pel país. Una d’elles és el tema de la formació als cossos de seguretat en tema de drets humans. Aquesta és una línia molt forta i molt pròpia. Una altra cosa significativa ha estat la reflexió que hem generat al voltant de l’aigua com un element fonamental de sostenibilitat i de lluitar contra el canvi climàtic. També som pioners del diàleg interreligiós.
També encapçala Linguapax. Què és?
És un programa de la UNESCO, dels anys 90, que per les polítiques internes de la UNESCO es va decidir tancar. Però des del centre UNESCO de Catalunya vam considerar que era molt important i el vam demanar. La funció bàsica de Linguapax consisteix en defensar i promoure la diversitat lingüística, perquè veiem que en món global, de vegades, no existeixen actituds de respecte a aquesta diversitat, i de les 6.000 llengües que es parlen al món, podríem dir tranquil·lament que 5.000 estan amenaçades de desaparició durant aquest segle. Les llengües són un patrimoni fonamental de la humanitat. Fem seminaris, manifestos, elaborem documents i denunciem, si convé, els estats quan vulneren la diversitat lingüística.
Entrevista publicada a la Revista Mà núm. 20
Fotografia: Sara Blázquez
No podia ser d'una altra manera. Després de la polèmica que hem viscut aquestes darreres setmanes, l'empadronament a Vic és el tema central de la última Revista Mà. També hem entrevistat el sociòleg Carles Feiner. A més, s'hi poden trobar la resta de seccions habituals.
Si voleu rebre la revista en format PDF a través del correu electrònic, feu-nos-ho saber escrivint-nos un mail a redaccio@revistama.cat.
La Revista Mà i la UGT de Catalunya han engegat una campanya amb l'objectiu de demanar a l'Ajuntament de Vic que respecti el dret a l'empadronament, sense vulnerar el dret de les persones a viure amb dignitat, i per tant retiri les mesures adoptades.
Tothom qui ho vulgui pot enviar una carta a l'alcalde de Vic des d'aquest mateix blog (a la dreta de la pàgina), el contingut de la qual és el següent:
Benvolgut senyor,
La/es persona/es sotasignants, arran de les mesures que volen imposar-se des de l’Ajuntament de Vic als nouvinguts per poder empadronar-se a la ciutat volen manifestar el seu rebuig, considerant-les del tot discriminatòries i manifesten que:
· L’objectiu amb què es crea un empadronament és poder planificar i distribuir els recursos d’acord amb la població, però en cap cas es pot utilitzar per rebutjar el dret a la ciutadania i negar els serveis bàsics de cap persona.
· Aquestes mesures no frenaran la vinguda de nous ciutadans, sinó que faran que aquests fugin a altres municipis o visquin a la ciutat sense poder accedir als serveis universals, vulnerant els seus drets.
· El fet de no accedir a l’empadronament impossibilita l’accés a l’educació, a la sanitat i als serveis socials, per tant a gairebé a tot.
· L’Ajuntament s’hauria d’apropar als seus ciutadans i saber que molts d’ells fa mesos i anys que estan esperant perquè es regularitzi la seva situació i que és impossible que la persona en situació il·legal pugui regularitzar-la en tan sols tres mesos.
· La immigració no pot ser terreny de confrontació electoral, fet que pot afectar la cohesió i la convivència.
· A l’extrema dreta racista no se la pot combatre assumint-ne els seus postulats.
· Cal respectar el marc legal que reconeix el dret a l’empadronament i mantenir els criteris d’empadronament acordats en el Pacte Nacional d’Immigració de Catalunya i consensuats per les associacions municipalistes.
PER TOTS AQUESTS MOTIUS, DEMANEM A L’AJUNTAMENT QUE RESPECTI EL DRET A L’EMPADRONAMENT, SENSE VULNERAR EL DRET DE LES PERSONES A VIURE AMB DIGNITAT, I PER TANT RETIRI LES MESURES ADOPTADES.
Nom i Cognoms:
NIF/NIE:
Signatura:
CAMPANYA CONJUNTA DE LA UGT DE CATALUNYA, DE L’ASSOCIACIÓ AMIC I DE LA REVISTA MÀ
Jaume Fàbrega, crític gastronòmic
És un dels crítics gastronòmics més importants dels territoris de parla catalana, i ha escrit més de cinquanta llibres. Jaume Fàbrega ha escrit des de cuina surrealista, fent un homenatge a Dalí, fins a enciclopèdies i manuals sobre gastronomia. Acaba de publicar, amb l’escriptora gastronòmica nord-catalana, Eliana Thibaut, ‘La cuina del Pirineu’. Per parlar d’això, i de moltes altres coses, Jaume Fàbrega ens va obrir les portes de casa seva.
Sara Blázquez. Banyoles
La gastronomia està de moda?
Si, està de moda, i això comporta aspectes positius i negatius, com la creació d’un cert esnobisme i que, sense rigor, sovint es confon la gastronomia amb el món dels cuiners, que són ben diferents. Una cosa és la gastronomia entesa com a cultura, i una altra cosa és el món dels cuiners o dels dietistes, que ara és el que se sol difondre pels mitjans públics.
Es troba en un bon moment, la gastronomia?
A Catalunya està en alerta roja. La cuina nacional o la cuina tradicional està en un molt mal moment. S’ha generat, sobretot a l’entorn de Barcelona, la noció de que s’ha de ser molt modern, i per ser molt modern has d’apreciar plats de tot el món, però menysprear la teva pròpia cuina. I això és un fet insòlit que no passa a cap altre país. Conec molt bé altres països, ja que hi viatjo sovint i tinc relació amb gastrònoms i cuiners d’arreu, i a Itàlia, per exemple, la base és sempre la cuina tradicional, i en segon o tercer lloc, la cuina d’autor. I a Catalunya passa exactament el contrari: primer és la cuina d’autor i qualsevol altra cuina del món, i després la cuina catalana. Hi ha signes de recuperació, com és el cas d’en Fermí Puig, que ha obert un restaurant de cuina catalana tradicional, però aquest moviment encara és insuficient. D’altra banda si que passa un bon moment la cuina d’autor, el problema és que la seva projecció al món no es fa sota la forma de cuina catalana. És una situació complexa que no depèn del món culinari, sinó de la situació política de Catalunya.
Quines característiques defineixen la cuina catalana?
Una d’elles és la fusió. És una de les cuines més complexes d’Europa, fins i tot del món, perquè ha incorporat històricament productes i tècniques de tot el món, i això és un reflex de com és el país. Un país que sempre ha acollit gent i que s’ha anat fent a partir de capes diferents. A la cuina catalana hi trobem paladars de tot el món, coses de la Xina, de Turquia, dels països àrabs, de les cuines nòrdiques... I això no passa amb altres models culinaris. Una altra característica és que té una capacitat increïble d’autoinventar-se. Té unes bases molt ben consolidades, i a partir d’aquí es poden crear una infinitat de plats. Té la capacitat de nacionalitzar altres cuines i models culinaris. I una capacitat realment única, que no té cap més cuina d’Europa, és el repertori que tenim de plats que anomenem “mar i muntanya”.
Quins canvis ha patit la cuina catalana amb l’arribada de persones d’altres països?
El model culinari és tan poderós que això fa que pugui sobreviure. Ja va passar una prova de foc, que va ser la forta immigració espanyola, que portava un model culinari menys interessant que el català, i que ha aportat les tapes, el gaspatxo... Però la cuina tradicional s’ha mantingut molt bé, i s’ha enriquit, naturalment, amb les seves aportacions.
Creu que això la farà evolucionar?
Si, aquesta aportació és positiva. El fet que d’aquí un temps puguem fer un cuscús català o qualsevol altre plat, no em sembla gens malament. És la característica de la cuina catalana, que va incorporant coses noves. A més, la cuina tradicional, al contrari del que es creu, és una cuina que sempre ha evolucionat, no és una cuina tancada. I les que realment han creat aquesta cuina han estat les dones. Ara es parla de cuina d’autor i cuina creativa. Em sembla absurd, perquè resulta que les dones, al llarg dels segles, han innovat i encara estan innovant. Qui imagina ara que la cuina catalana de fa 200 anys no hi havia pa amb tomàquet, perquè no s’utilitzava el tomàquet, ni l’escudella i carn d’olla, perquè no hi havia patates? Les dones van incorporar aquests productes nous al gust català.
Què en pensa dels productes ecològics?
És una moda. Tot el que sigui defensar productes bons ho trobo bé, però jo no crec gaire en aquest concepte, és força discutible. Jo era pagès i crec en els productes tradicionals del territori, en la idea de proximitat, el que a Itàlia es diu Slow Food, que no passa necessàriament pels productes ecològics. Aquests moviments naturalistes i ecològics han oblidat, moltes vegades, el territori, han tendit a utilitzar productes exòtics i orientals, oblidant que aquí ja tenim una pròpia tradició de productes. El concepte ecològic, a més, pot ser extremament classista, només la gent rica i privilegiada hi pot tenir accés, i en això no hi crec. També es parla d’aliments transgènics, i no hi ha cap estudi que hagi pogut demostrar que són dolents per a la salut. Una altra cosa és la qüestió política, en la que si que hi estic en contra, perquè estan controlats per grans corporacions. Jo no crec en aquest alarmisme i en aquest classisme extrem, tot i que em sembla bé que existeixi el moviment. En tot cas, jo formo part de la gent corrent i normal. En canvi si que busco productes de proximitat.
Ha escrit gairebé 50 llibres. Creu que ens falta cultura gastronòmica?
No, cada vegada n’hi ha més. Fins i tot ara jo crec que el públic és més culte que els propis cuiners o dietistes. Afortunadament hi ha molta afició. Jo, a part de llibres, tinc dos blogs, un d’ells, “Bona vida”, té 270.000 seguidors. Mai he pogut somniar que els meus articles al Diari de Girona, a la revista El Temps o a Cupatges, en tinguin tants. El món d’Internet, que de vegades oblidem, és importantíssim! Hi ha molta gent informada, i m’agrada dialogar amb ells a través dels comentaris al blog o al facebook. Aquest feedback és fantàstic, sóc fanàtic d’Internet!
Què destacaria del seu llibre ‘Manual de gastronomia’?
S’adreça a dos tipus de gent, als quer no en tenen ni idea i es volen informar, i a la gent que està molt informada i vol ampliar coneixements. Està fet amb un llenguatge totalment planer, evitant l’esnobisme o la pedanteria que hi ha en el llenguatge gastronòmic, que jo no puc suportar. Parlo de vins, de menjar, de la història dels menjars, dels models culinaris, de les cuines del món, de les tècniques culinàries...
Existeix la dieta mediterrània?
Jo crec que això és una marca comercial. He escrit una enciclopèdia en tres volums sobre la cuina mediterrània, i té una llarguíssima introducció raonant la no existència de la dieta mediterrània. Si que existeix la cuina mediterrània, que és una altra cosa. Dieta Mediterrània és una marca comercial, i no és una broma, està registrat Dieta Mediterránia S.A. com a marca comercial a Barcelona, al registre de la propietat mercantil, i mira qui són els que l’han registrat: Danone, Panrico, Bimbo, Kellog’s... que fan uns productes típicament mediterranis! Per això, jo sempre he dit que és un mite biomèdic. De fet, jo sóc burro, perquè si en parlés i la defensés, potser cobraria d’aquesta gent, com fan els que en parlen, o simplement ho fan per ignorància. A països com Itàlia o Grècia a ningú se li acut parlar de dieta mediterrània! O sigui que a sobre aquí fem contrapropaganda de la cuina catalana, en comptes de parlar de la marca cuina catalana, se’ns acut l’absoluta bestiesa de parlar de dieta mediterrània, que és una ridiculesa total.
En canvi, la cuina mediterrània...
La cuina és cultura. Existia una cuina sana perquè la gent era pobre, així de senzill. Però la gent per fer negoci són capaços, sense entendre-hi res, a defensar- ho. Es fa com una bola, i al final es fa difícil anar a contracorrent, però jo hi vaig perquè n’estic convençut.
Quines característiques té la cuina mediterrània?
Com a mínim hi ha tres grans models culinaris: un de cristià, sigui l’ortodox, sigui el catòlic o fins i tot protestant; l’islàmic, i el jueu. Aquests models basats en la religió fan diferenciar radicalment. Per exemple, els islàmics no poden utilitzar el vi i en molts casos ni tan sols el vinagre, perquè sospiten que té vi. Al Marroc no utilitzen l’oli d’oliva... Per tant, molts tòpics són falsos. Si que hi ha models comuns, però no es basa en el producte propi. La Mediterrània, justament, té una manca total de matèries primeres, és pobre, excepte en varietat de peixos, encara que en té poca quantitat, i sempre ha utilitzat matèries primeres d’altres llocs del món. La cuina mediterrània no és una cuina de carn, la carn representa el 3% del total. És un condiment, no un aliment.
Per què la gastronomia uneix les persones?
Crec que és la cosa que uneix més del món. Fins i tot més que la música. Per la música no tothom està dotat, hi ha gent que no li agrada, en canvi jo no conec cap persona del món que no li agradi menjar i gaudir amb el menjar. Jo crec que és l’element de més agermanament universal que existeix.
Quin paper té la cuina i la gastronomia en la cultura?
És bàsic. La cuina és un reflex de la societat, de la història, de la manera de ser dels pobles, dels models religiosos... és la base. És un element tan important que sorprèn que en el món acadèmic mai s’ha valorat. No s’ha valorat perquè la tradició de la cultura és masclista i sexista, i com que la cuina és invent de la dona, l’home mai ha reconegut que és l’invent més important de la història de la humanitat. Es va inventar durant el Neolític. La dona va inventar la cuina, l’agricultura i la ceràmica, tot alhora.
Entrevista publicada al núm 19 de la Revista Mà
Foto: Sara Blázquez
Empar Pont, regidora de Política Lingüística de l'Ajuntament de Reus i presidenta del Centre de Normalització Lingüística de l'Àrea de Reus Miquel Ventura (CNL) ha lliurat aquest dimarts, 10 de novembre, el 8è Premi d'Idees per Promoure l'Ús del Català. El premi, de 2.500 €, ha recaigut en la recentment editada Revista Mà, una publicació mensual gratuïta que pretén ser un instrument d'integració social, cultural, lingüística i laboral per a les persones immigrades i alhora una eina d'informació per als autòctons.
La publicació està escrita íntegrament en català (excepte els petits resums en diferents idiomes), amb la voluntat de fer de la llengua catalana l'idioma d'ús social.
El jurat ha valorat que aquesta revista, amb una tirada de 9.000 exemplars al Camp de Tarragona, pot tenir un impacte important en la societat d'acollida i en els col·lectius de nouvinguts de la ciutat.
L'accèssit, dotat amb 500 €, ha estat per a la Plataforma per la Llengua, que ha presentat el Projecte d'inclusió social de les comunitats nouvingudes a la societat d'acollida reusenca. El jurat ha valorat que el treball s'adapta i complementa les línies encetades en aquest àmbit a la ciutat i que hi pot ser aplicable, efectiu i global.
Durant l'acte, també s'ha inaugurat l'exposició «El català? És chévere!». La presentació ha anat a càrrec d'Anna Saperas, directora del CNL, amb la participació del jugador d'hoquei damunt patins del Reus Deportiu José Luis «Negro» Páez, que ha explicat la seva experiència com a persona estrangera que ha après català i l'ha adoptat com a llengua d'ús habitual. També s'ha donat la paraula a alumnes del CNL, que han llegit alguns plafons en les seves llengües maternes (quítxua, guaraní i aimara).
L'acte s'emmarcava dins la celebració enguany del desè aniversari de la Regidoria de Política Lingüística de l'Ajuntament de Reus la primera creada a Catalunya i dels 20 anys de la creació del Consorci per a la Normalització Lingüística.
www.reus.cat
Foto: Sara Blázquez
