Eva Clota. Periodista
El seu origen vigatà, el seu cognom il·lustre i la proximitat amb el líder d’Unió, Josep Antoni Duran Lleida, ben segur van ser determinants a l’hora d’erigir contrarellotge Josep Maria Vila d’Abadal candidat i tancar la crisi de la successió de Jacint Codina. Aterrava en una ciutat on era pràcticament desconegut i en menys d’un any ha sortit de l’anonimat gràcies a una campanya d’imatge que sembla no tenir aturador. El resultats electorals, però, el van fer recorre a l’aritmètica per poder formar govern i van posar com a màxima prioritat de la seva acció minimitzar l'efecte de l'onada migratòria. S’ha reunit amb els veïns dels barris imaginem que “més conflictius” segons el seu punt de vista. Seria lògic que també ho fes amb els col·lectius d’immigrants. Oficialment, però, no n’hi ha constància, qui sap si perquè no l’acusin de connivència. Tot i que més que enteses secretes amb els nouvinguts, Vila d’Abadal sembla combregar amb aquella actitud paternalista de “pobrets, els hem d’ensenyar”. O potser en la intimitat comparteix el vídeo electoral de Duran Lleida, aquell que li ha valgut una efusiva felicitació de la PxC. En aquest mig any llarg de mandat Vic ha guanyat en participació ciutadana, veurem ara quin cas se li fa. A més, Vila d’Abadal s’ha convertit en paladí d’una vagueria de l’Alt Ter ampliada que anomena Catalunya interior, vol revisar les previsions de creixement de la ciutat i “salvar” les adobaries. També projecta una ciutat més verda i promet fomentar habitatge social i revisar el model educatiu, que de moment l’única novetat que presenta és la polèmica prova pilot d’aules segregades. Estem a l’espera que aquests temes es concretin i que els sous del seu equip de govern i els nous llocs de treball del seu entorn familiar no siguin els únics titulars que passin a la posteritat.
Article d'opinió publicat al número 2 de la Revista Mà (Febrer 2008)
Entrevista a Josep Maria Vila d'Abadal, alcalde de Vic.
Aviat farà un any que Josep Maria Vila d’Abadal és l’alcalde de Vic, i un dels plats forts amb que s’ha d’enfrontar l’Ajuntament és l’acollida de persones provinents de l’onada immigratòria. Plataforma per Catalunya, amb la immigració com a únic argument, s’ha convertit en la segona força política a la ciutat. Per Vila d’Abadal, això mostra un malestar, encara que, per ell, la PxC només és una “plataforma ciutadana”.
Quin paper juga Vic a la comarca?
Jo intento jugar un paper de molta relació, i si Vic ha de liderar la comarca, el que ha de fer és donar, compartir. I donar lideratge a l'altra gent. Portar el lideratge vol dir portar els processos comarcals des de Vic amb consens amb tota la comarca, i que tota la comarca en tregui profit. Per tant, en un futur, volem encapçalar un lideratge comarcal.
I en el conjunt del país, quin paper hi juga?
Encara es té la percepció de que Vic és una ciutat molt catòlica i tradicional, fins i tot tradicionalista, una pèl tancada, una mica la reserva de l'essència nacional del país. Però la realitat és que ha passat a ser una ciutat exportadora d'una idea més moderna, una ciutat jove, és el moment de ser una capital de Catalunya, una de les capitals importants.
Parlem d'aquests plans de participació ciutadana que l'ajuntament de Vic ha portat a terme recentment...
Hi ha dos plans de participació que han coincidit, el primer és el del POUM, el general, de tota la ciutat, i l'altre el del barri del Remei. Ens feia por la participació, però estem molt satisfets. La gent es queixa que no pot participar, però quan se li dóna l’oportunitat, li costa molt d’involucrar-se. De totes maneres, la ciutadania ha estat molt motivada, fins i tot als tallers que s'han fet. N'hi havien de diferents tipus, i han vingut menys tècnics i més gent d'associacions de veïns, d'organitzacions cíviques... I al Remei també. Ja s'estan fent les conclusions dels dos plans.
A partir de les conclusions que es treguin, es canviaran coses?
Canviarà tot, perquè s'ha fet per canviar-ho tot. Es marcaran directrius genèriques que s’han de complir. Hem preguntat als ciutadans com volen la seva ciutat, hi ha gent que diu que vol la ciutat més gran, altres que la volen més petita... És evident que s'ha demanat l'opinió sobre línies genèriques.
I quin creixement es preveu?
El que es vulgui. La majoria de gent que ha participat vol un Vic, com a molt gran, de 55.000 habitants. És la xifra que surt més, encara que també hi ha gent que voldria no passar dels 50.000, altres dels 60.000. Les opinions que demanen menys de 50.000 no han estat gaire habituals.
I d'aquest creixement, què es destinarà per a sòl industrial?
Industrial, el que hi ha. En principi, crec que Vic ja ha arribat a les seves possibilitats pel que fa al sòl industrial, la comarca ha de preveure un creixement industrial, i per tant ens hem de posar a treballar a nivell de comarca.
Pel que fa a l'educació, hi ha algun nou plantejament?
Ens plantegem fer una nova revisió del Model Vic, tornant a l'essència.
En què consistirà la revisió d’aquest model?
Consistirà en estudiar amb les entitats educatives i la Generalitat de Catalunya les possibles correccions que possibilitin que totes els pares i mares de Vic puguin escollir el centre desitjat per escolaritzar els seus fills. També ha de contemplar, a l’igual que fins ara, un repartiment de les persones nouvingudes per totes les escoles de Vic.
L'augment de vots de la Plataforma per Catalunya, deu haver fet replantejar moltes coses... Què cal fer davant aquest augment?
Ha vingut molta immigració i molt de cop. Si hagués vingut la mateixa immigració en vint anys, segurament la reacció no hagués estat la mateixa. Hi ha gent que ho ha viscut més, perquè s'ha concentrat en els mateixos barris, la ciutat ha notat un canvi, i per això ha sorgit la Plataforma. Jo entenc la PxC com una plataforma, no com un partit, com altres plataformes que neixen a partir d'alguna cosa que creuen que no està ben resolta. El que passa en aquests casos és que sorgeix un moviment civil, amb un sentiment, que no és un sentiment polític, és de por a una cosa nova, i que no se sap què passarà. Jo crec, però, que això s'anirà diluint...
I què cal fer en aquests barris on es concentra gran part de la població nouvinguda?
Cal que hi hagi més inversió pública i que hi hagi uns bons serveis. A la ciutat de Vic cal que tots els barris siguin de primera categoria. Cal esponjar la població nouvinguda per tota la ciutat i intentar que les famílies de Vic també facin l’opció de traslladar-se en aquest barris.
Quina seria la millor manera d’aconseguir una bona convivència?
Conèixer-nos més els uns als altres. Tenir educació, saber qui són els que vénen... I els que vénen han de complir uns mínims de conductes cíviques, llençar les deixalles, les normes de l'escala de veïns, de la comunitat... Tant uns com els altres. Totes dues parts han de posar de la seva part. I això requereix molta mediació. Mediació i una mica de reforç per part de la policia i altres professionals.
I per què creu que hi ha aquesta concentració de persones d'origen estranger en determinades zones?
Perquè van anar als pisos més degradats, a les cases que tenen més baix preu, i on van trobar lloguer. A més, ells vénen a treballar, i allà és on troben gent de la seva comunitat, que els ajuden. A tot això se li suma que moltes persones autòctones no van a viure a aquestes zones. Això s'ha d'intentar recuperar, que la gent hi vagi, sobretot els joves, que no tenen prejudicis.
Creu que a Vic hi ha una societat cohesionada?
Sí.
Què en pensa del dret de vot dels immigrants?
Jo diria que el dret a vot de l'immigrant depèn una mica de la situació. Hauria de poder votar el que està aquí i es vol quedar aquí. També s'ha de tenir molt en compte el coneixement, sinó acabaran votant el que digui el seu cap, o el seu cap de colla. Hem de tenir present, que molts dels països d’origen de les persones nouvingudes no tenen una tradició democràtica.
Entrevista publicada al número 2 de la Revista Mà (Febrer 2008)
Autor : Saoka Kingolo Luzolo
Darrerament són nombroses i reiterades les vegades que m’he trobat amb persones certament benintencionades, interessades en trobar una explicació a la meva condició de persona immigrada, quan m’identifico amb el catalanisme independentista. La meva reacció racional, tot sigui dit, ha estat sovint la de no assumir la càrrega de la prova en tant que subjecte passiu d’una construcció identitària extrínseca, muda però fàctica. Doncs al meu parer, al rerefons d’aquesta dicotomia només aparent, hi ha una insinuació tàcita i subtil, presumiblement no intencional, és clar, que en tot cas estigmatitza marcadament alguns components de la lliure adscripció ideològica. Efectivament, amb tota probabilitat, la situació que descric és subsumible al no respecte de les meves llibertats d’associació i afiliació, emparades al més alt rang de tot ordenament jurídic en les menys dolentes democràcies aplicades. Amb tot, la meva actitud de refusar de donar explicacions sobre l’exercici natural d’un dret tant consolidat, no m’estalvia una responsabilitat moral i personal, la de participar i contribuir debatent sobre temes de tant interès i rellevància com la immigració i el catalanisme sobiranista. Com a natural del Congo de Patrice Lumumba, els anys d’experiència vital m’han permès percebre i integrar el sentit que donava aquest indiscutible líder nacional, internacionalment assassinat, a l’autodeterminació dels pobles oprimits. La lluita per a l’alliberament és un repte vital dels pobles, que hom redueix a una simple i capriciosa guerra dialèctica, quan s’utilitza banalment com a arma amenaçadora de la desestabilització d’ordres injustament establerts. La història de la república democràtica del Congo des de la lluita dels seus pobles per a la independència fins l’estat actual persistent de dominació diversa i espoliació de totes mena i autories, és paradigmàtica. L’opressió de la qual són víctimes diversos pobles congolesos, africans i d’altres indrets del planeta, simplement ha anat canviant en dos aspectes: interessos conjunturals i geoestratègics més o menys camuflats; i justificació de les barbàries comeses amb discursos meticulosament elaborats, actualitzats i imposats a les agendes mediàtiques. El que no ha variat és la privació als pobles realment dominats, del dret de decidir autònomament sobre aspiracions, valors i interessos comuns. Molts pobles veuen minvades les expectatives de desenvolupament autònom com a projectes nacionals consolidats amb història, valors culturals i d’altres valors socials. A tall de recomanacions bibliogràfiques, un exemple de la vessant colonial i conquistadora de la submissió de poble a poble el trobem en els texts oficials de reconeixement de l’Estat independent del Congo per les autoritats dels EU i del regne de Bèlgica, esmentats a l’obra del professor Isidore Ndaywel è Nziem, sobre la història general del Congo (1998). Totes les dominacions col·lectives, però, no són pre-constitucionals, i algunes han estat fins i tot cristal·litzades pels propis processos constituents, cosa que amb el temps les fa més complexes, més subtils, per tant més difícilment aprehensibles. A escales diferents, el sotmetiment col·lectiu de les comunitats potents exercit vers les febles, s’expressa també pel control de mecanismes com l’estructura administrativa i territorial, o la distribució de les competències legislatives, tot radicant sempre d’interessos econòmics o geoestratègics. La història de Catalunya entre els IX i XV ens revela que tot i la independització dels seus comptats entomada entre d’altres per Guifré el pelós, la seva reconquesta amb els Berenguer etc., va començar a veure frustrades les seves seculars aspiracions fonamentades entre d’altres amb el compromís de Casp i la conseqüent secular supremacia castellana. El meu projecte migratori em va portar al seu moment a aproximadament vuit mil kilòmetres, la distància que separa Catalunya de la terra d’acolliment i pàtria de referència dels meus progenitors. Aquesta distància només representa un llunyament físic sens gaire incidència a les meves consideracions del sistema mundial. Mentre el Congo no assoleixi la plena llibertat com a estat frustrat de les seves necessitats col·lectives, el meu arrelament per ius soli no em permet desprendre’m de les lluites dels pobles congolesos integralment oprimits i políticament empobrits. Mentre Catalunya continuï sens sortir de l’espoliació fiscal i econòmica, de l’empobriment política i de la múltiple discapacitació competencial, el meu arrelament adoptiu no em permet desprendre’m de la lluita dels pobles catalans per a decidir els nostres present i futur. I tenint en compte l’esgotament del complex sistema autonomista de l’estat espanyol, i la manca absoluta d’alternatives democràtiques de convivència multinacional dins una Espanya intransigent, la meva condició de persona immigrada no m’eximeix del deure cívic de defensar la meva nació adoptiva reclamant-ne la independència. L’opressió i l’espoli integrals causen la immigració, el conseqüent reclam sobiranista referma una identitat multinacional.
(versió extensa de l'article d'opinió publicat al primer número de la Revista Mà. Gener 2008)
Ja fa prop de dos anys que l’Associació d’Equatorians d’Osona es va presentar al Centre Comunitari davant de 250 persones. Tot i això, les persones provinents de l’Equador que viuen a Osona fa més temps que treballen per donar a conèixer la seva cultura. “L’ajuntament va impulsar la creació de la nostra associació”, diu el seu president, Carlos Ordóñez, “la Trini Noguer ens va ajudar molt i vam anar treballar conjuntament amb l’ajuntament”. El que els ha sorprès és que el nou equip de govern de Vic no ha mostrat cap tipus d’interès per conèixer-los, “amb l’administració anterior, anar a l’ajuntament era com estar per casa, ara, ni tan sols ens responen els comunicats”.
Amb l’única persona que han parlat ha estat la regidora d’Esports, Montserrat Rovira, ja que una de les activitats que ha organitzat recentment l’associació és un campionat de futbol. També han participat a les mostres d’entitats i al Mercat de Música Viva de Vic, i fins i tot han fet conferències en algunes escoles de la comarca on han explicat als nens les característiques de l’Equador. “Els nens estaven molt interessats, vam trobar alguns nens equatorians que no sabien moltes de les coses que explicàvem”, diu Ordóñez.
El tema econòmic, segons diu el president de l’associació, és el que no els deixa organitzar més activitats, “no assumim els costos, necessitem més recolzament de l’administració”. I és que l’associació no té cap tipus d’ànim lucratiu, “ens esforcem per estar junts, ja que estem lluny del nostre país. Per poder ballar la música del nostre país, parlar, i sobretot, donar a conèixer el nostre país”.
Des de fa un any, l’AECCO (Associació d’Equatorians de Catalunya Comarca d’Osona), està impulsant conjuntament amb el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament un projecte “que pretén millorar un camí de dos quilòmetres, al cantón Puyango, a la província de Loja (Equador). Amb aquesta intervenció la gent de la zona podrà arribar a un sub centre de salut. És una via de molta importància”. L’associació, però, no té gaires recursos econòmics per invertir en la millora d’aquest camí, així que la seva tasca es centra en buscar i gestionar el suport econòmic d’altres entitats.
“Els equatorians tenim la reputació baixa, en som conscients, de vegades es coneix el nostre país per coses no adequades”, reconeix Ordóñez, per això des de l’associació es fan càrrec de diverses activitats, com el campionat de futbol. “Des de que l’associació se n’ha fet càrrec no hi ha hagut cap problema, al contrari, ens volem integrar i millorar el comportament d’alguns compatriotes”. I és que l’ajuntament els cedeix el camp de futbol “mentre ens porten bé, i nosaltres tampoc volem que la gent s’emporti una mala impressió”. El president de l’associació creu que per integrar-se a la societat s’ha de ser una persona civilitzada, i que crear l’associació els ha servit molt per integrar-se dins la societat osonenca.
A Vic hi ha unes 1.000 persones procedents de l’Equador, i la majoria treballa a les indústries càrnies, “és una feina bastant dura”, diu Carlos Ordóñez.
Text. Sara Blázquez
Article publicat al número 2 de la Revista Mà (Febrer 2008)
El carnestoltes, que també s’anomena carnaval, troba el seu origen en antigues festes paganes d'hivern, de celebracions dionisíaques gregues o de festes romanes. És una celebració que pertany al culte lunar, per tant, és una festa mòbil, que s’emmarca dins d’un cicle sencer amb sentit propi, el cicle que precedeix la Quaresma. Per situar el Carnaval al calendari, s’ha de buscar la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera, el 20 de març. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d’aquest últim comptem quaranta dies enrere i tenim el Dimecres de Cendra, el primer dia de Quaresma i l’últim de Carnaval. Així doncs, Dimecres de Cendra es mourà entre el dia 4 de febrer i el 10 de març, mentre que el Dijous Gras ho farà entre el 29 de gener i el 4 de març.
Antigament, el temps de Carnestoltes oferia rituals d’arrel pagana i una certa permissivitat que s’oposava a la repressió dels instints. Ara, s’ha convertit en una festa popular de caràcter lúdic.
Un dels Carnavals més populars de Catalunya és el Carnaval de Torelló, o el Carnaval de Terra Endins, que aquest any celebra el seu 30è aniversari. I és que Torelló, un municipi de 13.000 habitants, acull, el dia de carnaval, entre 60.000 i 70.000 persones, de les quals entre un 40 i un 50% van disfressades, “cosa que no passa a la resta de municipis”, segons diu el tècnic municipal de Cultura de l’Ajuntament de Torelló, Pep Tines, “és un Carnaval sui generis, es desmarca de la resta de carnavals, és força diferent”. Aquest any, el Carnaval de Terra Endins s’escau el cap de setmana del 2 de febrer.
“La rua del dissabte de Carnaval no és una rua normal”, diu Tines. No es tracta d’anar a veure les diferents comparses de gent disfressada com desfilen, sinó que “és molt participativa. Està envaïda de gent saltant i ballant”. Una de les coses que més destaquen de la rua de carnaval de Torelló són les carrosses, “estan molt treballades, fins i tot han guanyat premis fora de Torelló”.
El veritable tret de sortida d’aquest Carnaval, però, és el dijous, amb el Pullassu, que l’any passat va celebrar el seu desè aniversari. “Aquesta festa té una arrel més tradicional, hi ha gegants, capgrossos...”, diu Tines. És una cercavila lúdico-sexual-festiva (així és com l’anomenen els seus organitzadors), que inicia la festa que arriba a la Plaça Vella. Allà es celebra un “ritual” i una botifarrada popular.
Encara que el dia que hi participa més gent és, potser, el dia de “Senyoretes”, el divendres, on els homes es disfressen de dones. “És un dia molt desmadrat”, diu el tècnic municipal de Cultura, “va néixer així”. I d’això ja en fa prop de 20 anys. La festa comença a casa, on tots els nois regiren els armaris i s’emproven calces i sostenidors de les seves mares, germanes o companyes, es maquillen, es posen la perruca i surten, ben engalanades, al carrer. Preparades per desfilar a la passarel·la que els han preparat a Torelló. Sense cap mena de dubte, el Carnaval de Torelló és el carnaval més consolidat de la comarca d’Osona.
Sara Blázquez. Article publicat al número 2 de la Revista Mà (Febrer 2008)
“Sembla mentida que ja anem per l’any 2958 i encara no es reconegui la nostra cultura”, va dir Hassan Bouziane, membre del grup Inoumazigh i l’associació Jameat Essallam de Manlleu, a l’inici del concert per celebrar el cap d’any amazigh. I és que el 80% de les persones d’origen marroquí que viuen a Osona són amazighs. L’origen d’aquest poble és desconegut, i el de la seva llengua també. Estan repartits per diversos països de la Mediterrània, tenen una cultura comuna, una llengua, un calendari, una bandera i moltes festes. Una d’elles, potser la més important, és el cap d’any, que es celebra cada 13 gener. Aquest any, la comunitat amazigha va donar la benvinguda a l’any 2958, i els amazighs d’Osona ho van celebrar amb una festa al Centre Comunitari de Vic, on van tocar diversos grups musicals: Inoumazigh, La Tropa, Bouaarfa Ayyawan i Mohammadi Thighanimin.
És una tradició fer la celebració a casa, amb la família o els amics, mentre es gaudeix dels menjars típics amazighs, com el cuscús dolç, fet amb canyella i sucre, i els fruits secs recollits l’any anterior. Compten els anys des de que un rei amazigh va començar a governar a Egipte després d’una llarga guerra amb els faraons, ara, és un aniversari per a tots els amazighs. Aquell any, ja en fa 2958, l’agricultura va anar molt bé, és per això que els amazighs mengen els fruits secs de l’any anterior. Agafen de l’any anterior, l’esperança per l’any nou.
Mica en mica, s’han anat incorporant la música i els concerts a aquesta celebració, per fer més festa. Al Marroc, els amazigh estan concentrats a la zona del Rif, al nord del país, a l’Atlas, al centre i a Sous, al sud, i representen gairebé el 70% dels habitants del país nord africà. Malgrat tot, encara lluiten perquè el seu cap d’any sigui una festa oficial al Marroc. Aquest és un dels seus objectius. A més, volen que els més petits aprenguin la llengua amazigha a totes les escoles de les zones amazighes, i que aquesta llengua sigui reconeguda oficialment.
Per donar a conèixer la seva cultura, els amazighs celebren des de l’any 1998 el seu cap d’any al Centre Comunitari, però no només amb música. També van muntar una petita exposició on s’hi podien trobar cartells, fotografies de diversos llocs on viuen els amazighs, diaris on es podia reconèixer el thifinagh, l’escriptura amazigha, mapes que representaven part de la seva història. També s’hi podia prendre un te, moment en què amazighs i catalans aprofitaven per intercanviar impressions.
L’acte el va organitzar l’associació Amic Amazigh i l’IMAC (Institut Municipal d’Acció Cultural), amb la col·laboració de l’associació Jameat Essallam de Manlleu.
Sara Blázquez. Article publicat al número 2 de la Revista Mà (Febrer 2008).
A partir d'avui ja es podrà trobar als punts habituals de distribució la segona edició de la Revista Mà, Febrer 2008. Aquest mes, la revista mensual gratuïta compta amb una entrevista a l'alcalde de Vic, un reportatge sobre la mal anomenada "segona generació d'immigrants", és a dir, els fills dels immigrants, i altres peces d'interès. S'hi podrà trobar un retit reportatge sobre el cap d'any amazigh, que la comunitat amazigha va celebrar el darrer 13 de gener, un altre sobre el Carnaval de Terra Endins de Torelló, per donar a conèixer les tradicions de la comarca a les persones d'origen estranger, diversos articles d'opinió, una secció de llengua, una altra de treball, i les preguntes creuades.
En aquest segon número encetem una nova secció que donarà a conèixer les diverses associacions i entitats que existeixen a la comarca.
Una vegada més, se n'han imprès 15.000 exemplars, que es distribuiran arreu de la comarca, i es repartiran als mercats de Vic i Manlleu.
Llegeix la revista!!!
