Jamel El Meziani ha vist i viscut molts canvis a la ciutat durant aquests anys. “En els anys 90 hi va haver un canvi, va venir una forta onada migratòria perquè va començar una crisi al Marroc. Abans d’això la gent no es plantejava marxar, però en aquell moment molts joves ho van fer, fins i tot joves amb títols universitaris.”
Com qualsevol comunitat que s’estableix en un nou indret, els musulmans vigatans es van començar a associar. L’any 1989 es van començar a trobar en un petit centre al carrer de la Ramada per acabar arreglant el nou Centre Cultural Islàmic del carrer Sant Pere. “És com el Casal musulmà”, bromeja El Meziani comparant el Centre amb qualsevol Casal Català.
“Això no és només una mesquita. Si que hi ha gent que només ve a fer les oracions, però es fan classes a la canalla, xerrades i vida social. És un espai de trobada.” A partir d’aquí el Centre va començar a participar a les escoles, a fer traduccions i tasques de voluntariat, a col•laborar amb la policia, els jutjats i els hospitals. “Ara tot això està molt normalitzat, però sempre ho hem fet voluntàriament.” L’objectiu, segons diu, no és ser un centre privat, sinó ser un espai del barri, de la ciutat, “tothom pot venir”.
Els preocupen temes com el recent tancament de mesquites a Lleida. “A Catalunya no hi ha mesquites, hi ha locals, garatges. En canvi a fora si que n’hi ha. És bo pel mapa cultural d’una ciutat, sinó dóna una imatge de ciutat tancada. A més, els catalans musulmans tenen dret a tenir una mesquita.” El Meziani assegura que necessiten mesquites en condicions, i no que els temples siguin als polígons, “això em fa mal al cor”. No entén perquè hi ha d’haver tants problemes en un país democràtic, “no molestem perquè no fem música, ni soroll...”, “ara la moda és anar contra els musulmans per poder arribar al poder, a més els mitjans de comunicació alimenten aquests discursos i creen més odi”.
El president del Centre Cultural és conscient que “la convivència mai serà perfecta, però la dreta no vol solucionar problemes, sinó que en vol crear més”.
Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Foto i text: Sara Blázquez
Sara Blázquez. Manlleu
El món a les mans s’endinsa en la vida d’aquests tretze infants que, de fet, són una mostra del mosaic plural de la societat catalana actual. Al llarg de la sèrie, els infants expliquen la seva realitat i activitats quotidianes: presenten la seva família i amics, donen a conèixer les tradicions del país dels seus pares i mares, però també les del país que els ha acollit i que també celebren. A més, mostren els espais municipals que fan servir i les activitats que hi realitzen, com ara les seves escoles i els seus barris, i donen a conèixer les seves aficions i desitjos de futur.
A Osona aquesta sèrie l’emet El9TV en l’espai Civilis, els dilluns a les 0.15 hores i en redifusió els dimarts a les 17.30 hores. El programa també es pot veure a través d’Internet a www.xiptv.cat/elmonalesmans.
La sèrie vol sensibilitzar la població sobre el fet migratori, apropar-lo a la realitat quotidiana desmuntant alguns estereotips i explicant la riquesa intrínseca a la diversitat, entesa com una oportunitat per a la societat de futur. A través d’aquests infants amb diferents referents culturals, El món a les mans també vol reflexionar sobre les estratègies i recursos necessaris per enfortir la cohesió social i donar a conèixer la funció integradora dels recursos del món local, a l’abast de tota la ciutadania.
El resultat és un programa amè, en el qual els nens i nenes construeixen diferents equipaments que creuen necessaris en una ciutat ideal. Els espectadors els coneixeran mentre ideen aquest món ideal.
Es tracta d’un programa setmanal de 12 minuts de durada que es va estrenar el passat 4 d’octubre a la Xarxa de Televisions Locals (XTVL).
Article publicat al número 28 de la Revista Mà
Després de la programació dedicada al Marroc (setembre) i a l'Equador (octubre), novembre és el mes de la Xina al canal 33 de Televisió de Catalunya. Pel•lícules, reportatges, documentals, entrevistes i debats tenen com a protagonistes, al llarg d’aquest mes, la comunitat xinesa de Catalunya, la seva cultura i el seu país de procedència.
Amb el projecte D’aquíd’allà,Televisió de Catalunya vol compartir el seu espai amb les noves comunitats que conformen la Catalunya actual. Per això, el canal 33 s’acosta a la Xina, entre el 30 d’octubre i el 5 de novembre, amb un ampli ventall de programes.
Com va sorgir la idea d’organitzar les Nits de Cinema Oriental?
La idea era fer un cinema a la fresca, però amb un alicient nou, i ens agrada molt el cinema oriental, que aquí gairebé no arriba. Allà el cinema és molt comercial i de qualitat. El més interessant és que són pel·lícules inèdites, són estrenes, i aquesta filosofia ha fet créixer les Nits.
Quina he estat la reacció de la comunitat asiàtica d’Osona?
Molt bona. Al principi els vam anar a buscar i els vam convidar a venir a les activitats. Vam començar amb la comunitat índia. El menjar el feia una parella de l’Associació índia. Tots col·laboren molt amb l’organització de sopars i com a públic. La comunitat xinesa no està organitzada a Osona, però es va interessant poc a poc per les activitats que fem.
Quines dificultats es troben a l’hora d’organitzar un festival d’aquestes característiques?
Tenim un pressupost ajustat, però ens trobem que a les distribuïdores els agrada el projecte i ens cedeixen les pel•lícules. Aquest any estem molt contents perquè projectarem les pel·lícules que volíem des d’un principi. Hi ha, per exemple, una pel·lícula de Jackie Chan, Little Big Soldier. Amb els diners que fa als Estats Units, Jackie Chan, fa una pel·lícula bona a la Xina cada any. Aquesta és una de les seves millors pel·lícules, és molt pacifista, i lliga molt amb la filosofia de les Nits. A més, aporta apunts d’història de la Xina.
Què té la cultura oriental o asiàtica que atrau tant el públic?
La cultura asiàtica és exòtica. És un cinema que aquí gairebé no es veu, i sorprén molt aquesta manera de fer cinema. Fer un viatge és una gran aventura, i mirar aquest tipus de cinema permet viatjar a Orient, perquè a part de cinema hi ha menjar, conferències... El cinema és molt desmesurat, no té equilibri, i és molt sorprenent. És un cinema de contrastos.
Què s’hi pot trobar a les Nits de Cinema Oriental?
Una de les novetats és Poriental, la sessió de terror. A l’Àsia, sobretot a països com Japó o Tailàndia, hi ha molta tradició d’aquest gènere. Normalment es tracta de llegendes amb moralina, que inclouen molts elements tradicionals. Una altra de les sessions que agraden molt és la Sessió Infantil, que es fa conjunta amb una narració de contes populars. Fins ara hem fet contes de la Xina, d’Iran, del Vietnam, i aquest any torna a tocar la Xina. Amb els contes es veuen molt les diferències i similituds entre països. I una altra de les activitats que té molt èxit és la dedicada al Bollywood. Durant un dia organitzem activitats al voltant del cinema indi, i fem un musical produït per les Nits de Cinema Oriental, BollyVic, que el fa el grup Bollywood Diamonds. Aquest any es projecta la pel·lícula Bolly Elliot. Es fa a la plaça Osona i els veïns del barri hi col·laboren molt: ballen amb el grup, assagen, aprenen, gaudeixen... Aquest any, a més, passarem dues pel·lícules de western asiàtic, una d’elles és El bueno, el malo y el raro. La majoria de les pel•lícules es projecten en alta definició, i gairebé totes tenen subtítols en català.
Entrevista publicada al número 26 de la Revista Mà
Foto: Arxiu Nits de Cinema Oriental
L'Escola d'Art i Superior de Disseny de Vic acull l'exposició Patchwork de Cultures, resultat dels treballs fets al taller de pintura a quatre mans per a dones. La mostra està emmarcada dins els actes organitzats a l'entorn del Dia Internacional de la No-violència vers les dones, i es pot visitar fins els 10 de desembre.
Està organitzada des del Pla de barris Sud de l'Ajuntament de Vic amb la col·laboració de l'Escola d'Art i Superior de Disseny de Vic.
Manuel Forcano acaba de publicar ‘Llei d’estrangeria’ (Proa 2008)
Llei d’estrangeria (Proa, 2008). Aquest és el sorprenent títol que Manuel Forcano ha triat per al seu darrer llibre de poemes. Un llibre amb quaranta-tres poemes sobre l’amor i el desig i el desamor, “el títol és una metàfora, quan ens enamorem ens convertim en un estranger en el cor de l’altre”, diu Forcano. “Aprens la llengua i els costums de l’altre, i quan s’acaba; o t’expulsen o marxes voluntàriament”. El poeta feia cinc anys que no publicava cap llibre de poemes, des d’El Tren de Bagdad (2003).
El meu país és el desig, que em fa anar a l’estranger de mi. Sóc sempre emigrant al cor d’algú: li prenc l’idioma, el clima, el cos, menjo el que hi ha, allò que em donen. Així comença Llei d’estrangeria, poema que dóna nom a la darrera obra de poesia de Manuel Forcano, un recull de quaranta-tres poemes d’amor, desamor i desig, relacionats tots per la mateixa metàfora “quan t’enamores, ets un estranger al cor de l’altre”.
L’autor assegura que tenia por de fer un llibre monotemàtic, “no volia caure en tòpics, per això me l’he remirat moltes vegades”. I és que de l’amor ja se n’han dit moltes coses, “jo volia dir coses noves, buscar una metàfora nova i sorprenent”, diu Forcano. I ho ha aconseguit, amor i immigració, una combinació estranya que ha sorprès el lector, tant que a finals d’aquest mes Llei d’estrangeria rebrà el seu primer premi.
Feia cinc anys que Manuel Forcano no publicava un llibre de poemes, des d’El Tren a Bagdad (2003). “Un poeta sempre escriu, però no sempre publica. A més, la inspiració ve quan ve”, diu Forcano. A Llei d’estrangeria hi ha poemes de l’any 2003 i d’altres que són del 2008, “fins que no tens un número determinat de poemes no pots fer un llibre”.
Cal saber que durant aquests cinc anys, Forcano ha estat una mica distret de la poesia, ha escrit llibres d’assaig, ha fet viatges per Orient (és doctor en filologia semítica), i fins i tot ha traduït alguns poetes israelians. També està treballant en la traducció al català dels Viatges de Marco Polo, que sortirà a la llum el 2010, i serà la seva primera versió en català. Tot això ha anat endarrerint la publicació de l’última obra, encara que també hi compta el ritme editorial. “En aquest cas, el llibre ha estat publicat sense rebre cap premi, per tant, tot queda en mans de l’editor”.
Amb aquesta darrera obra, Manuel Forcano ha tornat als seus orígens poètics. Així com El Tren a Bagdad comptava amb uns poemes més llargs i narratius, a Llei d’estrangeria l’autor fa ús de
poemes breus i sintètics, amb versos finals d’impacte, tal com va fer a Corint (2000). “El que vull és que sorprenguin el lector, que l’emocionin”.
Però la llei d’estrangeria és també un tema d’actualitat, “a ningú li agrada aquesta realitat”, diu l’autor, “hi hauria d’haver una llei d’estrangeria més comprensiva, que tingués pietat, perquè les persones han de rebre un tracte digne”.
Text: Sara Blázquez
Aquest dissabte tindrà lloc a La Central de Vic un concert solidari amb els damnificats per les inundacions que, des de principi d'any, estan malmetent diverses zones de l'Equador. Des de la Revista Mà, juntament amb l'Associació d'equatorians de la comarca d'Osona, s'ha organitzat un concert per recaptar fons per ajudar les víctimes. Hi tocaran Inomazigh (Marroc-Osona), David Canal (Lluçanès), Pubilles Garcia (Terrassa), Salsa de Pastor (Osona), Baghee Roots (Ghana-Osona) i els Hermanos Garcia Vargas (Equador), i ODI (País Valencià) Entre cada grup hi haurà la intervenció d'un grup de danses equatorianes, l'Entidad Cultural Ecuatoriana Sin Fronteras.
El concert començarà a les 18h de la tarda i s'acabarà entre les 12 i la 1 de la nit, hi haurà servei de barra i menjar de l'Equador. L'entrada té un cost de 5 euros.
Us hi esperem!
L'escultor lluçanenc Enric Pla i Montferrer és l'autor de l'escultura Teixit, que simbolitza el món del tèxtil, i que explica el procés que fa un teler per aconseguir un teixit. Pla Montferrer ha volgut plasmar com els fils arriben del plegador, com la pua empeny passada rere passada, i finalment, com neix un teixit.
El Museu de l'Art de la Pell, situat al centre de Vic, és un equipament cultural obert a tots els ciutadans, on s’hi pot veure una col·lecció d’objectes d’art en pell procedents de cultures i èpoques molt diverses. Paral·lelament el Museu ofereix un conjunt d’activitats molt variades.
La pell és un material universal que des de sempre ha estat objecte dels usos més diversos: persones de totes les cultures l’han convertit en peces d’indumentària, recipients i contenidors d’aliments i estris diferents, elements de defensa, mobles i objectes decoratius entre d’altres.
La ciutat de Vic compta amb una rica tradició en l’elaboració de pell adobada, tal com podem comprovar si passegem per alguns dels seus carrers, que encara conserven noms relacionats amb la pell (Aluders, Dues Soles...), o si ens arribem fins al barri de les Adoberies, al costat del riu Mèder. Sense deixar el centre de Vic es pot visitar un equipament que té relació amb aquesta manufactura: el Museu de l’Art de la Pell, situat a l’Antic Convent del Carme, a sobre la biblioteca Joan Triadú i l’Arxiu Comarcal d’Osona. Aquest museu acull bàsicament la col·lecció que Andreu Colomer Munmany, pellaire de Vic, recopilà en els seus viatges durant més de 50 anys. El resultat d’aquest esforç és un conjunt de prop d’un miler d’objectes procedents de diversos indrets del planeta, i que posteriorment ha esdevingut un museu de titularitat pública obert a tothom, i que continua ampliant la seva col·lecció.
Un recorregut per les sales del museu es converteix en un viatge a través del temps i l’espai que ens apropa a diferents culturesètnies. Tot i que la majoria de peces son de factura occidental, o fruit del contacte d’aquesta amb altres cultures, com revestiments murals de pell, caixes, cadires i peces de mobiliari domèstic també hi trobem tradicions artesanes d’altres països.
Figures de teatre d’ombres ens acosten a les rituals cerimònies teatrals tailandeses. Els escuts turkana africans o els policromats escuts massai mostren com la pell també servia per protegir-se i alhora es convertia en un element simbòlic de status i poder. De Corea, Japó i la Xina hi ha caixes de pell lacada que mostren un rica i acurada decoració estètica. D’Amèrica del Sud, el museu conserva extraordinàries petaques, cistelles i baguls amb diferents treballs i aplicacions de pell. Guants de boxa mexicans, “parfleches” dels nadius nordamericans, encenedors del Tíbet...
Tota una llarga llista d’objectes que ens permeten apropar-nos a diferents realitats i enriqueixen un llegat cultural que els ciutadans de Vic i Osona tenen al seu abast.
Ja fa deu anys que els Sagals d’Osona estan en marxa. Van fer la seva primera actuació el 5 d’abril de 1998, durant el Mercat del Ram. “Som una colla castellera molt oberta, arrelada a la terra”, diu Rossend Brugulat, president de l’Associació Cultural Sagals d’Osona. I és que la voluntat d’aquesta entitat és expandir la cultura tradicional, per això també compten amb una colla de grallers, una altra de diables, a part dels castellers.
En aquests pocs més de deu anys de vida, la colla ha crescut molt, “hi ha seixanta colles a Catalunya i nosaltres ens mantenim entre els 8 i els 15 primers, dins les colles de vuit pisos”, diu Brugulat. Dos cops per setmana s’ajunten al nou equipament municipal de Vic, La Central. Enguany han començat d’hora la temporada, ja que els marca el Mercat del Ram de Vic. La primera actuació de la temporada la van fer diumenge 2 de març a Calldetenes, i a partir d’aquí tenen pràcticament una actuació cada cap de setmana. “Quan hi ets t’hi enganxes. Els castells tenen mala fama per les caigudes, però la seguretat és bàsica”. I és que la colla carbassa compta amb un grup de gent del ram sanitari, i van ser dels primers en posar casc a la canalla. A més, Brugulat assegura que “si no tenim un castell, no el traiem a plaça”.
Els Sagals d’Osona no és una entitat elitista o sectària, hi cap tothom, “hi ha gent de diverses classes socials i de totes les edats i de moltes procedències diferents”. Tots anem vestits iguals i, vulguis o no, això ens fa iguals”. Pels Sagals, fer pinya no és cap tòpic, tal com diu Brugulat, “sense tu el castell no es fa, t’has de refiar de tothom”.
És difícil, fins i tot pel seu president, saber quanta gent forma part dels Sagals, “hi ha vegades que som més de 300 o 400, però es pot dir que d’habituals, en som uns 180. La gent ve perquè té ganes de venir”. I ells estan encantats, “pot venir tothom qui vulgui, i per aquells que han vingut d’una altra banda és una bona manera d’adaptar-se, perquè aquí, tots som iguals. Només falta perdre la por”.
El diari AVUI publica cada setmana el rànquing de les colles castelleres. Cada diumenge hi ha diades castelleres arreu de Catalunya, i cada colla escull les que els semblen més positives. Allà coneixen altres colles i agafen experiència. Les colles que estan situades entre les 15 primeres en la classificació poden anar al concurs de Tarragona, que es celebra cada dos anys. Els Sagals ja fa quatre anys consecutius que hi van i, de fet, els seus entrenaments estan encaminats anar-hi.
Article publicat al tercer número de la Revista Mà/Sara Blázquez
“Sembla mentida que ja anem per l’any 2958 i encara no es reconegui la nostra cultura”, va dir Hassan Bouziane, membre del grup Inoumazigh i l’associació Jameat Essallam de Manlleu, a l’inici del concert per celebrar el cap d’any amazigh. I és que el 80% de les persones d’origen marroquí que viuen a Osona són amazighs. L’origen d’aquest poble és desconegut, i el de la seva llengua també. Estan repartits per diversos països de la Mediterrània, tenen una cultura comuna, una llengua, un calendari, una bandera i moltes festes. Una d’elles, potser la més important, és el cap d’any, que es celebra cada 13 gener. Aquest any, la comunitat amazigha va donar la benvinguda a l’any 2958, i els amazighs d’Osona ho van celebrar amb una festa al Centre Comunitari de Vic, on van tocar diversos grups musicals: Inoumazigh, La Tropa, Bouaarfa Ayyawan i Mohammadi Thighanimin.
És una tradició fer la celebració a casa, amb la família o els amics, mentre es gaudeix dels menjars típics amazighs, com el cuscús dolç, fet amb canyella i sucre, i els fruits secs recollits l’any anterior. Compten els anys des de que un rei amazigh va començar a governar a Egipte després d’una llarga guerra amb els faraons, ara, és un aniversari per a tots els amazighs. Aquell any, ja en fa 2958, l’agricultura va anar molt bé, és per això que els amazighs mengen els fruits secs de l’any anterior. Agafen de l’any anterior, l’esperança per l’any nou.
Mica en mica, s’han anat incorporant la música i els concerts a aquesta celebració, per fer més festa. Al Marroc, els amazigh estan concentrats a la zona del Rif, al nord del país, a l’Atlas, al centre i a Sous, al sud, i representen gairebé el 70% dels habitants del país nord africà. Malgrat tot, encara lluiten perquè el seu cap d’any sigui una festa oficial al Marroc. Aquest és un dels seus objectius. A més, volen que els més petits aprenguin la llengua amazigha a totes les escoles de les zones amazighes, i que aquesta llengua sigui reconeguda oficialment.
Per donar a conèixer la seva cultura, els amazighs celebren des de l’any 1998 el seu cap d’any al Centre Comunitari, però no només amb música. També van muntar una petita exposició on s’hi podien trobar cartells, fotografies de diversos llocs on viuen els amazighs, diaris on es podia reconèixer el thifinagh, l’escriptura amazigha, mapes que representaven part de la seva història. També s’hi podia prendre un te, moment en què amazighs i catalans aprofitaven per intercanviar impressions.
L’acte el va organitzar l’associació Amic Amazigh i l’IMAC (Institut Municipal d’Acció Cultural), amb la col·laboració de l’associació Jameat Essallam de Manlleu.
Sara Blázquez. Article publicat al número 2 de la Revista Mà (Febrer 2008).
Llum. És la traducció catalana de la paraula àrab Nour. Però Nour és també el nom d’una nova banda de músics amb experiència demostrable, creada per Yacine Belahcene Benet, ex membre de Cheb Balowski. En el seu primer disc, Papier Mullat, hi han col·laborat diversos músics del panorama musical internacional, a més dels altres components del grup, Stéphan Carteaux, Pablo Potenzioni, Francisco Guisado ‘Rubio’, Marc Llobera, Olalla Castro i Manolo López.
Un any abans d’acabar la gira del tercer disc de Cheb Balowski, Belahcene ja estava composant temes propis amb un altre músic, Massa Kobayashi, baixista del grup Kultur Shock dels Estats Units. “Quan ja es va saber la data del final de Cheb, ja vam decidir posar data per començar el nou projecte anomenat Nour. Això va ser el setembre del 2005”. Segons Belahcene, el camí per arribar a tenir el disc realitzat va ser “com un parc d’atraccions, quan vaig veure que el disc estava fet em va semblar que havia cremat una cosa impossible de cremar, un paper mullat”.
En aquest primer treball de Nour hi ha cançons de diferents estils, des de cançons amb tocs orientals, altres que recorden el reggae, tocs de música tradicional magribina, rock o hip hop. Nour és una suma de músics d’Argentina, Algèria, França, Andalusia i Catalunya, “amb respecte es pot conviure, encara que tinguem cultures diferents”. La diversitat de la banda arriba fins i tot a les llengües que utilitza. A Papier Mullat hi ha cançons en algerià, en francès, en català i en castellà. Yacine Belahcene creu que cada vegada és més freqüent al nostre país el fet de que les persones parlin diverses llengües en diferents situacions.
Nour ha rebut influències del punk, del reggae, del rai, del gnawa, el pop, o la música oriental, fins i tot hi ha una cançó al disc, Perder el sentido, que està basada en un tema de Björk. De fet, els components del grup es van trobar en un compromís quan els van demanar que definissin la seva música, “no sabíem com fer-ho, però al final vam respondre Arabic electro rock”. I això que Nour també té tocs electrònics, sobretot per la implicació de Guillamino en algunes bases del disc, “el resultat és molt interessant”, diu el cantant.
La banda ja ha tocat en molts indrets de Catalunya, però també ho ha fet al Sàhara i en diversos llocs del nord d’Àfrica. Per Belahcene tocar al Sàhara va ser molt emocionant, “sobretot per l’agraïment que vam tenir. Tant el Sàhara com el Magrib són llocs que no estan acostumats a veure concerts, i sobretot concerts a l’aire lliure”. Segons diu, “toques la primera nota, i ja estan tots fent bots. A partir d’aquí, el concert és seu, ja no és teu”.
Papier Mullat ha comptat amb moltes col·laboracions, com la de Joan Garriga, de la Troba Kung-fú), Lautaro Rosas, de Machalah, Massa Kobayashi, de Kultur Shock, Mohamed Souleimane, de l’Orquestra Àrab de Barcelona, Pau Llong i Rodrigo, d’At Versaris i Djmixroger.
Article publicat a la primera edició de la Revista Mà (Gener 2008)
Text: Sara Blázquez
Fotografia: Iker Amas
