“Encara que llueixi la samarreta d’Holanda, sóc marroquí de cor i vull contribuir a la nostra integració”, és una de les frases que va dir Ibrahim Afellay, quan encara no era jugador del Barça. Això, al marge de les seves dots com a futbolista, el converteix en un dels ídols dels aficionats al futbol del Marroc, especialment dels berebers o amazics. Només va caler veure la multitud de joves magribins que es van acostar fins al Camp Nou el dia de la presentació d’Afellay com a nou jugador del Barça.
Encara que va néixer a Utrecht el 2 d’abril de 1986, “Ibi”, així és com es coneix també Afellay, té els seus orígens al nord del Marroc, a Alhucemas, a la regió d’Ibakuyen, una localitat situada a la regió del Rif, a prop de Melilla. El seu pare era boxejador i va viure un temps a Barcelona, però va morir d’un infart quan ell era petit i va ser la seva mare qui va haver de tirar la família endavant. És el quart de cinc germans: tres nois (ell, Alí i Samir), i dues noies (Fátima i Halima). El seu germà Alí és precisament qui l’ajuda a portar els assumptes juntament amb el seu agent, Rob Jansen.
Afellay serà el tercer jugador de la plantilla del Barça que practica la religió musulmana, juntament amb Abidal i Keita i, per tant, també es veurà afectat pel Ramadà en el seu moment.
El seu fitxatge pel Barça permetrà obrir encara més un mercat com el del Marroc, tradicionalment amb molts seguidors culés.
El fantàstic migcampista és la demostració que la fàbrica del PSV Eindhoven (club del qual procedeix) continua creant grans talents. Hi va debutar amb 17 anys i va créixer al costat d’exblaugranes com Cocu i Van Bommel, ara fans d’Afellay.
Es declara un enamorat del joc del Barça i de Guardiola. Ha descartat ofertes milionàries per vestir de blaugrana. La filosofia del Barça, l’estil de joc i la devoció que sent per Guardiola han convençut l’internacional holandès que la millor opció la tenia al Camp Nou.
Miquel Vinyet, que actualment juga amb l’Aiguafreda, és un dels jugadors que va participar al torneig amb la selecció d’Europa, i també va ser-ne el seleccionador, “vaig buscar un bon equip, i la gent va acabar molt contenta. Estic segur que si es torna a fer, la gent repetirà segur”. El torneig tenia com a objectiu fomentar la convivència i la integració a través de l’esport. Sudamèrica va guanyar l’Àfrica, Europa va fer el mateix amb els africans i també es va imposar a la selecció sudamericana en el darrer partit. “Tot el que sigui acostar-nos, està molt bé”, diu Vinyet, que a part de futbolista és també psicòleg de l’esport. “L’esport pot ser una molt bona eina de convivència i de cohesió social, s’ha de saber aprofitar”, explica. A més, segons diu, “l’activitat esportiva està vista amb bons ulls per totes les cultures, i és neutre, lliure d’ideologies”. Un exemple és la primera divisió de futbol, on cada equip compta amb jugadors d’arreu del món, “hem d’intentar que això també passi als equips de la comarca”.
La iniciativa va sorgir de l’Associació Amic Amazigh que, conjuntament amb l’Ajuntament de Vic, ja varen organitzar l’any passat un partit de futbol entre la selecció Amazigh i una selecció mundial, amb jugadors d’orígens diversos. Aquest any, l’Institut Municipal d’Esports va fer el contacte amb l’OAR i l’IMAC va facilitar els trofeus. Ho van gestionar conjuntament Cultura i Esports.
Segons els participants hi va haver un bon ambient, i un gran respecte entre els equips, “no hi va haver un excés de competitivitat”, diu Vinyet. Durant la mitja part, els participants van fer un te i després dels partits es va fer el lliurament de premis i un berenar de germanor.
De dilluns a divendres, tre
ballant. Dissabtes i diumenges, al camp de futbol. És com passen les setmanes la majoria d’equatorians que viuen a la comarca, sobretot des de que l’associació d’equatorians organitza un campionat de futbol en el que participen dotze equips diferents. Hi ha un equip de peruans, dos de bolivians i un de colombians. La resta, equatorians.
John Francisco Enríquez es podria dir que és el president de l’equip 9 de octubre, un equip que “ja ve des de l’Equador”, segons diu, “el meu pare n’era soci”. De fet, en aquest equip hi juguen quatre o cinc jugadors que ja jugaven al 9 de octubre del seu país d’origen. Enríquez ho porta tot, “jo i els meus germans estem al front de l’equip”, s’encarreguen d’anar a buscar els participants i dur-los al camp, de pagar l’àrbitre, d’encarregar els equipatges, d’organitzar els premis... Fins i tot han fet un equipatge nou pels jugadors del seu equip de l’Equador, “l’any passat vam quedar segons, i amb els diners els hem comprat l’equip per tots, és un bon regal. De fet, sempre que hi vaig, els porto una o dues pilotes de futbol”. Fins i tot han volgut imitar el color de l’equipatge de l’autèntic 9 de octubre, el groc. El 9 de octubre català, però, porta un logotip al braç, on es pot llegir ‘Voluntariat per la llengua’. “Molts dels meus companys van a classe i saben el català, ens estem adaptant. Jo l’entenc, però no el parlo perquè no m’hi he acostumat”, diu el John Francisco Enríquez. Malgrat tot, aquest equip de futbolistes procedents de l’Equador s’han compromès a fer difusió del programa ‘Voluntariat per la llengua’ entre els seus amics i coneguts, i així ho estan fent.
“Sort que tenim l’associació, que s’encarrega d’organitzar el campionat, sinó, seria molt complicat que ens deixessin el camp”. I és que cada dissabte i cada diumenge hi ha més d’un partit. La inauguració del torneig va ser a principis de novembre i, des de llavors, cada cap de setmana s’han jugat partits. Enríquez calcula que el campionat durarà uns quatre mesos.
El dia de la inauguració es van presentar els dotze equips. Cada equip havia d’anar acompanyat d’una “madrina”, una noia que acompanyés la plantilla. Hi va haver premis per la millor madrina i també pel millor equip uniformat. Aquest any, el 9 de octubre no es va endur cap d’aquests premis, però ara no els va gens malament, van tercers a la classificació.
L’associació organitza dos campionats cada any, un a principis i un altre a finals d’any, “així no perdem la forma”, diu Enríquez. Per inscriure’s, cada equip paga una quantitat d’uns 150 euros, i si no es presenten a un partit tenen una penalització d’uns 50 euros. Amb aquests diners, l’associació compra els trofeus, les medalles, les targetes, paga l’àrbitre... “Tampoc volem donar premis exagerats, el més important és que fem esport i ens ho passem bé”. De moment, el John està tranquil. Tot just estan a la primera volta del torneig, de la que en quedaran vuit equips, “estic segur que hi entrarem”.
