Sara Blázquez Barcelona
Com ha de ser una escola intercultural? La interculturalitat no ha de ser present com una assignatura, sinó que ho ha de ser en tot l’ambient de l’escola. És a dir, l’educació intercultural no pot ser una matèria per examinar, sinó que ha de ser una actitud i uns valors per evitar prejudicis i estereotips respecte les persones estrangeres, per tenir curiositat i interès de conèixer els altres, una actitud de respecte i reconeixement als aspectes positius de totes les cultures, i dic aspectes positius perquè també totes les cultures tenen aspectes negatius, però aquests no els hem de respectar i reconèixer, però els positius sí. No val fer la setmana intercultural un cop l’any i pensar que ja s’ha fet la feina. Això no és l’escola intercultural.
Creu que l’augment de la diversitat a l’escola genera conflictes?
Sí, i tant. Moltes vegades un conflicte és una incompatibilitat d’objectius, i una de les coses que passen a les escoles és la competència pels recursos. Davant la situació que els ajuts eren els mateixos, arribava gent amb més necessitats, per tant aquestes persones tenien prioritat d’accés a aquests recursos per barems objectius, i persones que eren autòctones veien com aquell recurs que estaven acostumats a tenir, el perdien. Això ha generat conflictes. El que passa que les persones autòctones no veuen que el problema està en que hi ha d’haver més ajuts socials i més estat del benestar, i carreguen contar el més feble.
Quin paper té l’escola en la integració de les persones immigrades?
Hem de canviar el paradigma de la integració pel paradigma de la inclusió. Parlar d’integració, en el fons, implica creure que existeix un grup de gent, més o menys homogeni, més o menys normalitzat, i que venen uns que són diferents a aquest grup i s’integren. No vol dir que s’assimilin, però es marca aquesta diferència: “tu no ets com nosaltres”. En canvi el paradigma de la inclusió indica que tots i totes som diferents , que tots ens hem de sentir inclosos perquè tots som diferents els uns als altres. Moltes vegades hi ha més diferències entre una persones de Vic de classe alta i una persona de Vic de classe mitja-baixa, que entre dues persones de classe mitja-baixa, una nascuda al Marroc i l’altra nascuda a Vic.
Pel que fa al paper de l’escola, és molt important. L’escola és un espai en el qual els futurs ciutadans majors d’edat tenen l’oportunitat de poder experimentar i de poder aprendre a conviure de manera normalitzada entre tots. L’escola és un espai inclusiu. Per això és tan important que els nens i nenes de famílies estrangeres no estiguin concentrats en una única escola, sinó que en totes les escoles hi hagi nens i nenes de totes les procedències.
Què en pensa dels Espais de Benvinguda Educativa (EBE)?
És un tema complex. Jo reconec que hi ha unes necessitats importants pel que fa al que anomenem la matrícula viva: nens i nenes que arriben a mig curs, tan si és al febrer com si és al maig, i això genera unes circumstàncies complicades per fer una bona acollida. Però no estic d’acord en com s’ha satisfet aquesta necessitat. Sempre he fet la mateixa pregunta i mai he rebut cap resposta per part del Departament d’Educació: per què aquests espais no estan integrats dins d’un centre ordinari i estan fora, en un entorn segregat? Hi ha escoles que els sobra una aula! No hi ha cap justificació pedagògica que legitimi una mesura d’aquestes característiques, i és un error pedagògic que sigui així, perquè s’està forçant una doble acollida d’aquests infants; primer a l’EBE i després al centre ordinari. És una qüestió política, no pedagògica.
Quines dificultats es troba el professorat davant la diversitat de cultures?
En la seva formació inicial mai ningú els va explicar res al voltant d’aquestes temàtiques. Tenim un professorat que és bastant gran, i quan ells van estudiar no hi havia aquesta arribada de persones estrangeres tan important. També hem d’afegir que el rol de l’administració no ha ajudat gaire, no només pel que fa als recursos, sinó en la manera com els utilitzem. Hi hauria una manera molt senzilla, que seria que en els centres on hi ha un nombre elevat d’alumnat d’origen estranger, els equips de professorat estiguessin incentivats, econòmicament o amb hores, i que poguessin tenir una certa estabilitat de la plantilla. Que el professorat pogués quedar-se, almenys, dos o tres anys, consolidant un projecte. Es fa molt difícil si en una escola on hi ha un 30% o un 40% d’alumnat nouvingut la plantilla canvia el 50% o el 60% cada any! És pràcticament impossible poder consolidar un projecte i una bona atesa.
Per què creu que hi ha gent que percep la immigració com un problema?
Hi ha una característica que és comú a tots els grups que és l’etnocentrisme, és a dir, la tendència de mirar-nos les coses des del punt de vista cultural del nostre grup. Però una cosa és l’etnocentrisme i una altra és la discriminació per la diferència, que és el racisme. Una cosa és que jo pugui creure que els altres ho fan malament, però una altra cosa molt diferent és que com que l’altre és diferent jo no li dono els mateixos drets, llibertats o oportunitats. El discrimino. La immigració es veurà com una oportunitat en la mesura que veiem els efectes beneficiosos i positius, com per exemple que, gràcies a les persones immigrades, creis la taxa de natalitat, la població esdevé més jove, la Seguretat Social segueix ingressant recursos i podem pagar les nostres pensions, o que fa feines que molta gent nascuda aquí no vol fer.
Aquest any Unescocat celebra el seu 25è aniversari. Quina ha estat la seva tasca en aquests anys?
Unescocat ha posat sobre la taula una sèrie de temàtiques novedoses pel país. Una d’elles és el tema de la formació als cossos de seguretat en tema de drets humans. Aquesta és una línia molt forta i molt pròpia. Una altra cosa significativa ha estat la reflexió que hem generat al voltant de l’aigua com un element fonamental de sostenibilitat i de lluitar contra el canvi climàtic. També som pioners del diàleg interreligiós.
També encapçala Linguapax. Què és?
És un programa de la UNESCO, dels anys 90, que per les polítiques internes de la UNESCO es va decidir tancar. Però des del centre UNESCO de Catalunya vam considerar que era molt important i el vam demanar. La funció bàsica de Linguapax consisteix en defensar i promoure la diversitat lingüística, perquè veiem que en món global, de vegades, no existeixen actituds de respecte a aquesta diversitat, i de les 6.000 llengües que es parlen al món, podríem dir tranquil·lament que 5.000 estan amenaçades de desaparició durant aquest segle. Les llengües són un patrimoni fonamental de la humanitat. Fem seminaris, manifestos, elaborem documents i denunciem, si convé, els estats quan vulneren la diversitat lingüística.
Entrevista publicada a la Revista Mà núm. 20
Fotografia: Sara Blázquez
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada