Carles Feiner, Sociòleg i coordinador de l’Àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa.
Carles Feiner és, a part de sociòleg, el coordinador de l’Àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa. Però també és conegut a d’altres punts de Catalunya, sobretot dins el món casteller, degut a la seva vinculació amb els Minyons de Terrassa.
Sara Blázquez. Terrassa
La convivència millora o empitjora?
Depèn. El problema és què entenem per convivència. Si el que entenem és que tothom estigui tranquil, les coses estan estancades o empitjorant, però aquest és un concepte de convivència molt reduccionista. Ens hem de preguntar què entenem per convivència: la percepció de risc o de conflicte a l’espai públic, el bon funcionament de les comunitats de veïns, la participació igualitària de mares i pares autòctons i immigrants a les AMPAs... Es pot analitzar des de moltes perspectives. A mi m’agrada incorporar el concepte de xarxa social. Les xarxes socials primàries, les que tenen a veure amb la família, amb els amics, amb els processos de formació de parella, amb els vincles de confiança, aquestes que no estan institucionalitzades, són les més importants, però estan en un procés d’increment de fragilitat. No és degut a que hagi vingut molta gent de fora i molt de cop, sinó que ja hi havia processos endògens i processos provocats per canvis socials que ja estaven fragilitzant les xarxes. Si les xarxes són febles, la convivència és feble. S’ha de treballar a l’espai públic i a les comunitats, quan hi ha problemes, però també s’ha de treballar amb xarxes bàsiques i amb tothom. La fragilització de les xarxes bàsiques no és problema únicament dels nouvinguts.
Com valora les polítiques de diversitat i d’immigració que s’estan fent?
Depèn del municipi. No es poden fer unes polítiques homogènies a Salt, a Vic i a Guissona, s’han d’adaptar a la realitat de cada municipi. En general s’han adaptat força bé, hi ha aspectes vinculats a aquest foment de la xarxa social bàsica que podrien ser generalitzables, o bastant comuns a molts llocs, i llavors hi ha un altre tema que és el mercat de treball. Les polítiques vinculades a l’ocupació són un gran punt dèbil.
Pensa que s’estan donant respostes adequades a la crisi?
Des del punt de vista macro les respostes no són adequades. Es van fent accions d’apedaçament del sector de la construcció, polítiques industrials indefinides, polítiques territorials que no estan connectades amb els processos de creació d’ocupació, o sigui que es parla de salvar el sistema financer, posar pedaços a la indústria i innovar molt, però clar, són eslògans. Tenim un excedent de mà d’obra que hem de metabolitzar, generant nous sectors d’ocupació, i em temo que els nous sectors d’ocupació no aniran per on la gent es pensa. Hi ha la gran esperança dels sectors de proximitat i l’experiència comença a demostrar que no hi haurà tants llocs de treball com caldria esperar, i per una altra banda hi ha un procés de generalització, globalització de determinats sectors. Concretament, amb el tema dels nouvinguts, que van venir fonamentalment per una demanda de mà d’obra espectacular dels sectors de la construcció, primari i hostaleria, o sigui les potes del país que els autòctons no volien fer, en el moment que hi ha frenada de consum i es perden llocs de treball en aquests subsectors, tota aquesta mà d’obra s’ha de recol·locar, i és evident que no es pot recol·locar en el territori. Hem de començar a fer polítiques de mobilitat geogràfica molt més ambicioses del que s’estan fent.
Alguna vegada ha dit que les realitats són diverses i que no a tot arreu es pot parlar de la mateixa manera. A què es refereix?
Si agafem Guissona el que predominen són persones de l’Europa de l’Est, que es volen quedar durant un període relativament llarg, d’entre 5 i 10 anys, però que tenen molt clar que tornaran al seu país. I això genera unes determinades polítiques, tant laborals com d’integració. Si agafem Vic, estem parlant de població magribina i població de l’Àfrica negra, fonamentalment, i menys pes, però considerable, d’Amèrica del Sud, i Europa de l’Est té un pes relativament petit, i les fonts generadores d’aquest moviment, no tant a Vic, sinó a tota la comarca d’Osona, és o bé el sector primari, o bé sector serveis. Són realitats completament diferents, em refereixo a això.
Quina feina feu a Terrassa des de l’Àrea d’Acció Social i Drets Civils?
L’Àrea d’Acció Social integra tot el que serien polítiques de benestar social. Ara estem amb el canvi de les polítiques de benestar social de nova generació, que es caracteritzen per considerar que l’accés als serveis i prestacions de benestar social són un dret universal i no pas una prestació substitutòria. Oferim el que són els serveis socials d’atenció primària, els serveis especialitzats, les polítiques vinculades a l’acollida i a la integració dels immigrants, polítiques de gent gran, polítiques de salut, polítiques de consum... El pack del que podríem anomenar drets socials. És evident que estem en un context difícil i que, per una banda, estem desenvolupant serveis de nova generació, com poden ser les polítiques de llei de la dependència, al costat d’un increment espectacular de les necessitats socials bàsiques. El gran repte és fer compatibles aquestes necessitats i que ningú no es quedi pel camí.
Heu impulsat polítiques de la nova llei de serveis socials de Catalunya i de la llei de la dependència de l’Estat. Estem preparats per donar resposta a les noves realitats?
Home, sempre és una qüestió de recursos. Hi ha una qüestió de mentalitats, que nosaltres estem encarant molt bé, hi ha un canvi de mentalitat professional, però cal un canvi de mentalitat política, que costa, les inèrcies polítiques són més llargues, però penso que els polítics també estan fent un esforç significatiu per ficar-se en aquest nou paradigma. Però hi ha el problema dels recursos. Què hem de fer? Governar aquest procés d’atenció, de demanda, prioritzant adequadament, treballant de manera més eficient, i jerarquitzant, perquè no hi ha recursos per tot.
Ha estat en diverses entitats culturals. Quin és el paper de les entitats i de les administracions?
Des del punt de vista del tercer sector o de les entitats socials, hi ha molt camp a córrer. Hi ha unes grans entitats que tenen visió global, com podria ser Creu Roja, Càrites, o grans fundacions, que estan treballant gairebé amb peu d’igualtat amb administracions, no locals, sinó la Generalitat o fins i tot el govern central. Aquestes grans entitats són socis obligats, perquè ni ells poden atendre-ho tot, ni les administracions tampoc. Crec que hi ha una feina pendent de concertació de planificació conjunta, de complementarietat. Penso que anem ben encaminats, però cal millorar, sobretot una estructura uniformada de sistema d’informació que eviti la duplicitat de feines, que eviti la mala coordinació a l’hora d’atendre casos concrets. Després hi ha les entitats de caire local, de menys grandària i molt especialitzades temàticament. Aquí hi ha un repte doble: per una banda possibilitar mecanismes de creixement i d’increment de l’eficiència, de l’eficàcia i de la professionalitat d’aquestes entitats, perquè moltes d’elles treballen amb molta voluntat i amb molt pocs recursos. També queda pendent veure quines possibilitats hi ha de col·laboració i fusió d’aquestes entitats més petites per mirar de generar economies d’escala. Les entitats culturals, esportives, contribueixen també a la integració, la cohesió social, i fins i tot lluiten contra l’exclusió social. La gent que és membre d’una entitat esportiva, veïnal, o altres, ho té més difícil per quedar-se a l’atur, i si s’hi queda té més recursos per trobar feina.
He encapçalat un grup de cultura popular com són els Minyons de Terrassa. Com es barreja la cultura popular i l’interculturalitat?
És una barreja normal. Són entitats que admeten gent de generacions diferents, de municipis diferents. Al costat dels castells, que són l’activitat principal, hi ha festa, vida social, activitats esportives... La gent que s’hi ha pogut acostar, sigui autòctona o no ho sigui, ho ha detectat, i la gent nouvinguda que ha entrat ha fet processos d’integració molt exitosos, molt més ràpids i intensos que la gent que no ha pogut participar-hi. A mi el que em fa por és la tendència que hi ha d’agrupar els immigrants pel lloc d’origen. Penso que ajudar a que els nouvinguts puguin participar a les entitats que ja estan normalitzades és molt important.
Com a casteller de Terrassa, quin missatge transmetries al món casteller d’Osona i el Camp?
No som tan diferents d’Osona o el Camp de Tarragona.
Entrevista publicada a la Revista Mà núm. 21
Fotografia: Sara Blázquez
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada