“No es tracta només de matar un xai i menjar-se’l, aquesta festa és un acte de fidelitat als Déus”, diu l’imam Ahmed Addam. Es commemora el símbol de la submissió perfecta a la voluntat de Déu representat per l’episodi alcorànic (i bíblic) en què Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill. Se celebra el desè dia del mes de dhu-l-hijja i coincideix amb la fi del hajj, el pelegrinatge preceptiu a la Meca, cinquè pilar de l’Islam, que és dos mesos i deu dies després del final del Ramadà, i que aquest any s’escau als volts del 16 de novembre.
En aquest dia, totes les famílies musulmanes maten un xai en record a l’acte d’Abraham. Tradicionalment, el matava el cap de família de manera ritual, però actualment, a Catalunya, les famílies el compren ja mort, sempre amb la garantia que l’animal ha estat sacrificat segons el ritus musulmà, és a dir, halal.
La crisi, però, també és present el dia del sacrifici. Moltes famílies no es poden permetre comprar un xai i gaudir de la festa, és per això que “els que sí que poden fer-ho, el comparteixen amb ells, es conviden els veïns i la festa és compartida”, diu Addam, que també assegura que “l’Islam diu que el veí és el teu germà, sigui musulmà o no. Tot i que hi ha molta gent que no entén ben bé el significat de la festa, l’islam és el respecte, la relació entre persones, l’educació... Has de voler per als altres el mateix que vols per a tu”.
Mohamed El Idrissi és el propietari de la carnisseria i basar Bolux a Manlleu. Falta un mes per al dia de la festa del sacrifici i ja té 89 xais encarregats. Per a ell serà també un dia de festa i d’alegria, com per a la majoria de musulmans, però també serà un dia de molta feina. “Després de resar, els carnissers anem a l’escorxador a buscar els xais ja sacrificats”, diu El Idrissi, que assegura que està molt content de treballar amb l’escorxador de Vic, perquè són responsables amb el ritus halal. “Això és molt important.” L’animal ha d’estar orientat a la Meca, com demana la religió musulmana, i el sacrifici es fa amb un tall al coll. Això ho fa una persona acreditada pels mateixos musulmans que ho certifica, a més, aquest sacrifici rep totes les certificacions de sanitat animal actuals.
Cada carnisser s’endú els xais que prèviament ja li han encarregat els seus clients. Normalment, El Idrissi en ven entre 80 i 120. “Els musulmans volen xais d’aquí Catalunya. Ens demanen que tinguin entre sis i set mesos i que pesin entre 18 i 19 quilos, per així poder compartir-lo amb més gent”. Habitualment, en Mohamed té dos treballadors a la botiga, el dia de la festa del xai, però, la feina es complica, i passaran de ser tres a ser-ne set o vuit. La feina també es nota a l’hora de fer caixa, “guanyo una mica més, però també en gasto més perquè he de pagar la gent que em ve a ajudar...”, diu somrient El Idrissi.
Un cop els xais siguin tots morts, “cap allà les dues del migdia, depenent de com vagi la feina a l’escorxador”, Mohamed es trobarà la botiga plena de persones disposades a pagar entre 160 i 180€ per un xai. “La majoria se l’emporten sencer, però alguns volen que els el talli, i això ho faig gratuïtament.”
Moltes famílies divideixen el xai en tres parts: una se la queden ells, i les altres les comparteixen amb veïns i parents. “Cadascú es menja el xai com més li agrada, n’hi ha que fan pinxos, d’altres fan una barbacoa, o un estofat...”, diu Mohamed El Idrissi.
Reportatge publicat al número 28 de la Revista Mà.
Fotografies i text: Sara Blázquez
L’any 1939 va ser un any de penúries i de guerres; la Guerra Civil espanyola acabava i la Segona Guerra mundial començava. Tot i això, també va ser un any recordat per una gesta inenarrable de gran solidaritat. Una democràcia: la República Espanyola, un home: Neruda, un vaixell: el Winnipeg, un poble: el republicà espanyol en èxode i un país: Xile. Tots ells van escriure una de les pàgines més brillants de la història de la humanitat. Un episodi tristament oblidat a la vella, democràtica i avançada Europa.
Jordi Gené. Tarragona
Tot va començar quan va acabar la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Es va produir un èxode republicà quantificat en unes 500.000 persones (entre civils i militars). França, que els va rebre amb malfiança i desgrat, els va internar en condicions infrahumanes en camps de concentració, sense saber (o sense voler) ben bé què fer-ne. Aquests refugiats van poder subsistir gràcies a l’ajuda de diferents organismes, com la Creu Roja, el SERE (el Servicio de evacuación de refugiados españoles), persones anònimes i personatges universals que van fer el que van poder per ajudar (per exemple, Pau Casals). Entre tots ells van intentar donar sortida a tant terrible situació.
D’aquests personatges universals, elevats a la categoria de mites, avui en destaquem un, el citat Pablo Neruda; Neruda i “la més noble missió que ha exercit a la seva vida”: el Winnipeg. Cal esmentar que la seva tasca no hagués estat possible sense la col·laboració de tot un equip humà i d’organitzacions afins.
Neruda, sensible a la situació que vivien els refugiats, va començar a treballar en el projecte més important de la seva vida: traslladar, cap a Xile, a tants refugiats com pogués. Des de França va treballar incansablement en una cursa contra el rellotge i contra la mort.
Van aconseguir els diners i el Winnipeg, un vell vaixell de càrrega (propietat del Partit Comunista) que es va haver de condicionar amb lliteres i banys a les bodegues. Aquest gran projecte va rebre suport i també atacs. Des de la mateixa Ambaixada xilena a França es van posar pals a les rodes a la tasca que feia Neruda, l’oposició al govern xilè atiava el foc de la incomprensió i el rebuig cap als immigrants espanyols, el govern francès no col·laborava i la desastrosa situació econòmica i sobretot política (imminent inici de la Segona Guerra Mundial) ho dificultava tot encara més. La disjuntiva en què vivien els refugiats era viure o morir. I, senzillament, volien viure.
La matinada del 4 d’agost va començar, al port francès de Trompeloup-Pauillac, un viatge ple d’incerteses i de pors (es patia pels possibles atacs de l’armada espanyola o de les potències feixistes) però ple d’il·lusió i esperança. Finalment, la nit del 2 de setembre van arribar al port de Valparaiso, on desembarcaren el matí del 3 de setembre. Començava una nova vida plena d’il·lusions i ganes de viure. Eren els rojos derrotats per les armes que arribaven a una nova terra, on van ser rebuts i acollits solidàriament.
Els refugiats van integrar-se totalment en la societat xilena i, alguns d’ells, van contribuir molt positivament en la història d’aquest país. Per citar uns exemples, tenim a: Leopoldo Castedo, historiador; Joaquín Almendros, editor; Roser Bru i José Balmés, pintors, i els germans Pey, enginyers.
Hem tingut l’oportunitat de parlar amb una de les 
passatgeres del Winnipeg i ella ens ho explica en primera persona.
La Senyora Margarita Sancho tenia 10 anys quan va embarcar en el vaixell. Una criatura que poc en sabia de política. “Prou feina tenia jo cuidant del meu germà d’un any”. Per edat, ni ella (massa gran) ni el seu germà (massa petit) no van poder entrar a la guarderia del vaixell. Per tant, jugaven on podien. Això sí, ella sempre a l’aguait del que feia el seu germà.
Com hi va fer cap, al vaixell? Margarita és filla de Nicasio Sancho, Magistrat del Tribunal suprem de la República, al final de la Guerra Civil. Era destacat socialista que va estar sempre al costat dels obrers, començant com a assessor jurídic dels empleats de farmàcia. Durant la seva època d’estudi havia treballat en aquest ram. Aquesta experiència li va ser útil quan menys s’ho esperava.
Durant la Guerra, van marxar de Madrid (no va fugir) cap a l’Aragó, destí professional del seu pare (jutge). D’aquí va passar a Barcelona (Magistrat del Suprem) i davant l’avenç de les tropes feixistes va passar la frontera francesa, cap a Barcarès. Posteriorment, van anar a Bordeus, on el partit socialista estava molt ben organitzat.
Es van instal·lar a Pessac, població de la qual era alcalde un antic amic del pare. Allí s’hi van estar fins que la policia els va entregar l’ordre d’embarcar cap a Xile.
El SERE els hi va facilitar papers i diners per poder arribar al port. Un cop allí, aquest organisme facilitava a cada passatger (o família) una targeta on s’indicava el lloc que els hi tocava (1 dels 30 camarots ocupats per 3 famílies o 1 de les lliteres disposades en 4 alçades) i una altra targeta amb el torn de menjador i l’hora. Als nens, els van donar un petit kit d’higiene i roba.
La vida al vaixell es va organitzar ben aviat (per torns, per hores, habitacles per homes i per dones). El SERE va demanar l’ajuda dels passatgers per poder donar sortida a tots els serveis que necessitaven els refugiats i tripulants (el vaixell és de càrrega, no de passatgers). Una guarderia, una infermeria, un servei radiofònic, etc. En el cas de la família Sancho, el seu germà gran, en Julián, es va oferir voluntari per treballar de cambrer, el seu pare va realitzar tasques d’infermeria. Margarita tenia cura del seu germà petit.
A través de la ràdio del vaixell es va improvisar una programació radiofònica, la qual contemplava l’emissió d’un noticiari, informació sobre Xile, cançons del Cor basc i català, fundats al vaixell, i la lectura diària d’obres de Neruda. El pare de Margarita era una de les poques persones que tenia en el seu poder un exemplar d’un llibre inèdit de Neruda: España en el corazón. D’ell va ser la iniciativa de radiar-lo i va facilitar-ne l’exemplar. També va fer-se la lectura de 20 poemas de amor y una canción desesperada.
Una de les preguntes que li han fet habitualment a Margarita és què va pensar quan estaven aturats al Canal de Panamà. Ella respon sempre el mateix: “Tenia 10 anys, què en sabia jo de Panamà! Prou feina tenia amb el meu germà petit.” Però, en canvi, el que si recorda és l’aturada a l’illa de Guadalupe (al Carib). “Quins plàtans!” recorda i “quina calor!”.
Arribats a Valparaiso, van ser solidàriament rebuts per una gran multitud de xilens i pel Ministre de Sanitat del Govern xilè, un jove Salvador Allende. Van passar una revisió mèdica i van ser vacunats. Corria el rumor que arribaven amb tot tipus de malalties. I estaven molt sans.
Margarita recorda, vivament i emocionadament, la primera vegada que va veure la bandera xilena al sortir del port. I destaca la rebuda tan emocionant i tan diferent de la que van tenir a França.
Si l’arribada a Valparaiso va ser impressionant, la de Santiago de Xile encara ho va ser més. Margarita, ens explica que recorda com el seu pare es va treure les ulleres per fregar-se els ulls i un xilè li va dir: “Compañero, no llore. Ha llegado a su patria.”
A Xile, cadascú va fer el que va poder (tenien sis mesos de pensió mentre no trobessin feina). El pare de la Margarita va treballar de comercial de ferreteria. En les seves hores lliures treballava voluntàriament a Laboratorios Chile i allí va conèixer Salvador Allende.
El marit de Margarita (més gran que ella), també va arribar a Xile amb el Winnipeg però no es van conèixer fins a uns anys més tard. Ell va ser Secretari general de les joventuts socialistes del seu poble, Arjona, i capità de l’exèrcit.
Van estar 38 anys a Xile. Ella mai va pensar en tornar, però el seu marit va decidir exiliar-se altra vegada a Espanya un cop va triomfar el cop d’Estat de Pinochet.
Ells, com altres, van patir un doble exili com a conseqüència de dos alçaments feixistes. Dues alteracions de la història que van repercutir negativament en la vida de milions de persones i en la història de dos Estats democràtics.
Winnipeg no és, només, el nom d’un vaixell. Des de 1939 s’ha convertit en sinònim de solidaritat, d’esperança, de llibertat, de vida, d’il·lusió.
A Xile, s’han escrit diversos llibres sobre aquest episodi. Un d’ells, Los Españoles Del Winnipeg. El Barco De La Esperanza, de Jaime Ferrer Mir.
L’autor és fill d’un refugiat republicà que va arribar a Xile en el Winnipeg. La seva mare, també catalana, va arribar més tard. Sense perdre les arrels familiars, van integrar-se plenament a Xile.
La seva llarga trajectòria professional està lligada a l’ensenyament de la llengua castellana i a l’edició de nombroses i diverses publicacions i a la investigació. Actualment és acadèmic de la Universidad de las Américas de Santiago de Xile.
Amb aquest llibre, editat en el 50è aniversari de l’efemèride, l’autor rememora els fets i recupera la història de la seva família. Durant tres anys va realitzar un treball de recerca i investigació, entrevistant a persones implicades, recuperant documents de l’època.
Ferrer destaca que el que més recorden els refugiats és la vista nocturna del port de Valparaiso, la nit abans de desembarcar.
El llibre el va autoeditar per voluntat pròpia i per poder ser lliure a l’hora de decidir què feia i com. Tanmateix, tant l’ambaixada espanyola com el Partit Comunista es van oferir a finançar-ne l’edició.
Actualment, els viatgers i els seus descendents (juntament amb amics) estan vinculats a l’Agrupació Winnipeg, de la qual Ferrer n’és el director i fundador (http://winnipegchile.blogspot.com/). Aquesta associació, que actualment té 150 membres, va veure la llum en el 50è aniversari dels fets. A part de realitzar trobades i actes, també s’interessa per la sort dels refugiats republicans, facilitant diners a aquells que tenen problemes.
El record a Xile és viu, i els xilens són conscients de la importància d’aquesta gesta. Aquest orgull, per la feina ben feta, acaba t
enint un sentiment agredolç quan comparen com van rebre ells als republicans i com són rebuts, ara, els xilens a Espanya.
A casa nostra podem veure l’exposició L’Odissea del Winnipeg (mostra organitzada per l’Associació Allende de Tarragona, http://allendeentarragona.blogspot.com/) que fa una aproximació a la gesta i l’acosta a la societat. Aquesta exposició s’ha pogut visitar en el Museu del Port de Tarragona. A Valls es podrà veure entre el 16 i el 30 d’octubre i durant el mes de novembre a Salou. L’espai és a la seu de l’Antena de coneixement de la URV.
Reportatge publicat al núm. 18 de la Revista Mà
Fotografies: Arxiu de l'Agrupació Winnipeg de Xile
Fa quaranta anys que Lluís Rocaspana és a l’Església del Remei, un dels barris de la capital osonenca que ha acollit el major nombre de ciutadans d’origen estranger. La parròquia té una gran projecció dins el barri, i fa la funció d’atendre la seva gent. “El meu referent sempre ha estat el pare Rambla, i jo continuo la seva obra social de relació amb la immigració”, diu Rocaspana, el rector de la parròquia. I és que després de trenta anys ajudant als més necessitats, l’any 1998 es va trobar amb “una experiència nova, va arribar un allau d’immigració molt forta”. Des de llavors, l’Església del Remei s’ha convertit en la casa de tots. Els diversos col·lectius religiosos que tenen dificultats per trobar un local on celebrar els seus actes, sobretot les persones procedents de Nigèria i Ghana que practiquen la religió evangèlica pentecostal, han trobat lloc en aquest centre del Remei. “Hem de ser acollidors, no crear diferències”, recomana Rocaspana.
El pentecostalisme és una denominació cristiana protestant que va sorgir al començament del segle XX i que dóna una forta èmfasi al do de llengües de l’Esperit Sant. Creuen en la doctrina protestant evangèlica, en la confiabilitat i autoritat de la Bíblia i en la necessitat de la conversió. Els pentecostals, però, posen un èmfasi major en l’experiència espiritual personal. Aquest tipus d’evangelistes són la denominació protestant més nombrosa, encara que no hi ha xifres precises. A Osona existeixen diversos grups pentecostals, que es van fer visibles als mitjans fa uns mesos per les queixes que van rebre dels veïns, “les seves celebracions són sorolloses”, diu Rocaspana, “però aquí tenen certa permissivitat”. Segons el pare Lluís de l’Església del Remei, llegeixen i comenten la Bíblia, “però les seves celebracions són molt espontànies”. Segons diu, tenen un pastor que té uns quants ajudants, fan pregàries, canten, i fan ús de la música, “també tenen molt diàleg entre ells”. És evident que les seves celebracions religioses poc tenen a veure amb la tradició catòlica silenciosa, o amb les oracions i reflexions musulmanes. Potser és per això que són el grup a qui més els costa trobar locals per ubicar els seus centres de culte.
El grup d’evangelistes pentecostals que usa com a centre de culte l’Església del Remei ja fa set anys que hi és. “Ells ho van demanar, suposo que per proximitat, i per veïnatge els van deixar els locals. Per què negar-los-els si són veïns?”, es pregunta Rocaspana. “A sota de casa suposarien un mal de cap, però pel sol fet de ser d’una altra religió”.De totes maneres Rocaspana els recomana que busquin un local on ubicar els seus centres de culte, ja que per a ell comença a representar massa feina haver-se d’ocupar de tot, i fa una crida a les persones que disposen de locals perquè els lloguin “sense cap mena de por”.
Per evitar les queixes dels veïns, al final de la darrera legislatura es va acordar que un bon lloc per ubicar aquests centres podien ser els polígons. Rocaspana afirma que “ells només necessiten espais, però que no estiguin tan separats del nucli, sinó els ignorarem”. El mateix és el que opina Jamel el Meziani, president del Centre Cultural Islàmic, situat al carrer Sant Pere, “les lleis que ens fan anar al polígon són injustes, al Marroc la catedral està dins la ciutat, perquè la gent no ho rebutgi”. I és que el Meziani creu que d'aquesta manera no es crea la convivència, “posarien una església a la muntanya? No, això ho fan perquè no accepten un centre diferent, encara no han acceptat l'arribada d'altres cultures, i llavors, per què parlen de democràcia?”, es pregunta.
Ara farà 20 anys que Jamel el Meziani és a Vic, “jo me n'anava a estudiar a Oslo, però el destí em va fer quedar aquí. He conegut la cultura catalana i molt bona gent”, diu. A més reconeix que “cada vegada tinc la visió més oberta”, tot i que abans de venir ell pensava que a Europa tindria molta més llibertat, “m'ha passat el contrari”. Segons diu, al Marroc ningú discuteix qui té drets i qui no, “tant cristians, com musulmans, com jueus tenen els seus centres, els seus cementiris... Sóc ciutadà o no sóc ciutadà?” dubta en Jamel. Ell està convençut que sí, és per això que des del Centre Cultural Islàmic participen a l'associació de veïns, organitzen jornades de portes obertes i es declaren oberts al barri, "la mesquita és de tothom, és de Vic".
Segons diu el Meziani, el que falta és comunicació, "quan no coneixes els altres, tens idees equivocades. A més, hi ha gent que vol crear por, i això és fàcil. És fàcil destruir, però construir és difícil". El Meziani també és conscient que arrel de les últimes detencions a Barcelona, la població té una certa desconfiança cap als musulmans i les mesquites. "Qui fa aquestes coses (es refereix als atemptats), no ho prepara a la mesquita. La mesquita és un lloc públic. De la mateixa manera que ETA no va al mercat a preparar les seves accions". Per les persones musulmanes, la mesquita és un lloc de trobada, a més de ser un espai de reflexió. A la capital osonenca n’hi ha dues, mentre que a la resta de la comarca n’hi ha unes quantes més repartides per altres municipis com Manlleu o Torelló.
Els musulmans van a la mesquita, al menys, cinc vegades al dia, ja que la pràctica de la seva religió requereix fer cinc oracions principals, d’entre cinc i deu minuts, que estan repartides durant el dia. No hi ha una hora exacta per a cada oració, depèn de la posició del sol en cada moment de l’any es fan a una hora o a una altra. És una obligació pels musulmans fer les oracions en grup, per això és molt important per a ells disposar de locals preparats per a fer-ho. “Mesquita vol dir agrupar”, diu Jamel el Meziani, “és un dels llocs on fem vida social, on tenim contacte amb la gent, és un lloc de trobada”. A més, segons diu el president del Centre Cultural Islàmic, “cadascú és lliure d’anar a la mesquita quan vol, s’hi pot anar a llegir, s’hi fan classes, hi ha discursos...”. També assegura que es tracta d’un local obert a tothom, i és que entre els llibres que hi ha a la mesquita s’hi pot trobar l’alcorà en català.
Tant Rocaspana com el Meziani coincideixen en que "quan les persones immigrades puguin votar canviarà la cosa", “una persona no es pot integrar si no té drets”, afegeix el Meziani, “a qui no té drets no se li poden imposar uns deures”.
Fotografia: Josep Maria Brugera
Reportatge publicat al tercer número de la Revista Mà/Sara Blázquez
