Revista Mà

“S’ha de pagar alguna cosa?”, preguntava incrèdul un dels nens que van assistir el primer dia a l’Escola de la Pau, “No, no, és gratuït”, deia la monitora. “Segur?”, “Sí, sí, segur”. Sembla que no pugui ser, però és. Un grup de joves ha engegat un projecte anomenat Escola de la Pau. Es tracta d’un espai on els infants i adolescents hi poden anar els dimecres, dijous i divendres a la tarda, a fer tallers, a jugar, a fer reforç escolar, a utilitzar els ordinadors, a divertir-se i relacionar-se amb altres nens. “L’objectiu és crear vincles entre nanos de diferents orígens, crear noves actituds davant de noves situacions i conflictes”, diu Laura Matavera, una de les responsables.

L’Escola de la Pau està ubicada al carrer de la Ramada, als locals del Casal Claret, “el Casal sempre ha estat vinculat amb aquests temes, i ens han cedit els locals”. Són quatre plantes d’un edifici nou, que es poden aprofitar per fer gairebé qualsevol activitat. En una d’elles hi ha una aula d’ordinadors amb accés a Internet, que s’han pogut comprar gràcies a l’aportació de la Fundació Girbau. També compten amb un gran pati per fer activitats a l’exterior.

“D’entrada es va pensar crear un espai per nanos amb recursos limitats, però no només per nens d’origen immigrant, sinó per nens de tot arreu”, diu Matavera, “hi ha ludoteca, i jocs al pati, i està previst fer reforç escolar si els nens ho necessiten”. Paral·lelament també es faran tallers, els dimecres i els divendres seran els dies dels infants, i els dijous el dels adolescents. El primer taller previst pels infants serà de teatre i expressió corporal, mentre que els adolescents faran un taller de Manga. “A mida que vagin venint, ja veurem què els interessa que muntem”.

Totes les activitats són gratuïtes, i els professors dels tallers seran, en gran mesura, voluntaris. El primer dia d’obertura, el 8 d’octubre, ja hi havia 23 nens inscrits, ja que els responsables havien anat a presentar el projecte a llocs propers, com l’escola Santa Caterina, l’EBE, o l’escola nova. Tot i que és gratuït, els nens s’han d’inscriure, “hem de tenir un registre per poder-los assegurar”, diu Matavera. Tot i així, són conscients de que alguns nens aniran venint i d’altres deixaran de fer-ho, així que cada mes aniran actualitzant el registre. Els nens, lògicament, necessiten una autorització dels pares.

Lluís Cabrera, Fundador del Taller de Músics

Des que va arribar a Catalunya l’any 1964, Lluís Cabrera no ha deixat de lluitar pels drets de la classe treballadora. Procedent de la filosofia llibertària, va impulsar la Peña Flamenca Enrique Morente, l’Ateneu Popular Nou Barris i l’entitat Els altres andalusos. No se sent representat pels tòpics andalusos i reivindica una cultura andalusa allunyada dels estereotips procedents del franquisme.
Sara Blázquez. Barcelona

Com explicaria què és la cultura andalusa?
És tot el que fan els éssers i les persones que habiten en aquell territori, però si no posem cap cànon es confon cultura amb oci i entreteniment, que és el que a mi em preocupa més. Els estereotips de la cultura andalusa són els faralaes, les sevillanes... Una barreja que per a mi té poc a veure amb la cultura andalusa. No es parla ni de poesia, ni de cinema, ni de gent jove que fa coses molt interessants, ni de literatura. Segons el que es pensa, Andalusia és igual a Espanya, com va fer creure Franco. Tots els tòpics han recaigut sobre Andalusia. És una cultura molt rica, i el flamenc, que és una de les músiques i danses més riques del món, hauria d’haver estat motiu d’orgull pel govern andalús. Ens hem quedat amb les qüestions més superficials, que és el que aquí a Catalunya els ha interessat al PSC-PSOE i a CiU. Han jugat amb els tòpics, igual com hi va jugar el franquisme, i hi ha una visió estereotipada del fet andalús. Jo no em sento representat per Espanya, malgrat que no sóc hispanofòvic, em sentiria més representat en un país imaginari que tinc al meu cervell, Andalunya, perquè és el bressol de la barreja d’un país, Andalusia, i un viatge cap a Catalunya, un empelt que em van fer i que no he rebutjat.

Va impulsar la Peña Flamenca Enrique Morente per explicar tot això?
La vam inaugurar l’any 1969, jo tenia 15 anys. Era una penya flamenca molt atípica perquè hi havia molta agitació. Ens van cedir un soterrani de la parròquia de Sant Sebastià, a Nou Barris, i allà hi havia classes d’Economia, de Català, de Ciències Socials, fèiem cinefòrum, teatre... Va ser una cosa molt interessant. Hi havia molta gent gran i també de molt jove, era molt curiós. Els grans provenien de la cultura llibertària, i nosaltres, que érem més joves, vam començar a conèixer aquesta filosofia. Allà vam conèixer l’Enrique Morente, i vam fer gires, i al 77, després de les primeres eleccions, ens vam dissoldre, vam considerar que la feina ja estava feta.

Era molt diferent que la resta d’associacions andaluses?
Molt diferent. El diputat Josep Maria Balcells ens feia cursos de català, i en Pasqual Maragall ens feia de professor de Ciències Socials i d’Economia, ens explicava perquè allà, a Nou Barris, érem pobres, i a Pedralbes eren rics. I ell ja anava pensant com solucionar això...

I quan es desfà la Peña us veu integrar a l’Ateneu Popular Nou Barris...
Era una planta asfàltica i la vam enderrocar. Va ser la primera lluita en què es va reivindicar cultura i ecologia, reivindicàvem cultura per als barris de treballadors, i la figura, era l’Ateneu. Ara encara funciona, hi ha un sistema autogestionat, no és com un centre cívic, però clar, el sistema va partir de la filosofia llibertària.

Vostè presideix l’entitat Els altres andalusos, què vol dir amb “els altres”?
Vam muntar aquesta associació a partir d’una enrabiada que vaig tenir quan el juliol del 2004, a La Vanguardia, va sortir Francisco García Prieto, president de la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña analitzant la Feria de Abril d’aquell any, i deia una frase terrible: “Som 882.000 andalusos a Catalunya, les autoritats catalanes tampoc ens donen tants diners, no arriba ni a un euro per andalús.” Vaig pensar que aquest home demanava subvencions i parlava en nom de tots els andalusos. Al marge de l’origen de cadascuna de les persones que avui formem Catalunya, políticament, som tots catalans. La meitat de Catalunya és una barreja, hem tingut fills en comú. Aquest senyor no pot demanar ajuda de part de 882.000 persones. Vaig pensar que havia de fer alguna cosa per contrarestar aquest discurs que pot confrontar i segmentar Catalunya per l’origen de les persones. I el més important és la feina que fem, com el llibre Els altres andalusos. La idea és que Catalunya és mestissa o no serà.

No creu que el diner públic hagi de pagar la Feria de Abril...
No s’ha de confondre l’oci i l’entreteniment amb la cultura. Nosaltres no estem en contra de la Feria de Abril, el que diem és que ja que es fa, que s’apliqui el model econòmic que s’aplica a Sevilla. A més, encara que hàgim nascut a Andalusia, no ens sentim representats ni per El Rocío, ni per la Semana Santa, ni per la Feria de Abril. Som uns andalusos atípics, per això ens diem “els altres”.

Quines diferències hi ha entre la immigració que va arribar els anys 50 i la que ha arribat els últims anys?
A Catalunya arriben persones perquè hi ha feina que els que vivim aquí no la volem fer. Hi ha una tendència ideològica intel·lectual que considera que aquell desplaçament del sud cap aquí va ensorrar la llengua catalana. Això no és cert. Les classes populars nouvingudes i les d’aquí es van ajuntar i, colze a colze, van construir el país. I ara diuen que el problema són els llatinoamericans.

Què el va portar a fundar el Taller de Músics?
Vam conèixer molts músics a l’Ateneu Popular Nou Barris, i vam pensar a muntar una escola de música que utilitzés la música moderna i la música popular, no la música clàssica, per ensenyar la gent, i vam anar creixent. Hem crescut, hem consolidat un programa d’estudis autòcton, i ja fa trenta anys que treballem. A part de l’Escola, tenim música en directe, tenim una petita discogràfica, fem produccions... Hem creat com una institució que és com una facultat i ve gent de tot el món.

Es pot fer flamenc en català?
I tant! Hi ha enregistraments de principis de segle, de gitanos d’Hostafranc, que canten en català. No és que es pugui fer, és que ja s’ha fet. Canten tangos, soleás, rondeñas en català... I no és un tema del Miguel Poveda d’ara, sinó que fa segles que els gitanos canten en català. El Miguel Poveda ha fet un disc de poetes catalans, però només es pot considerar flamenc Tenim la boca seca.

Fins quan s’és immigrant?
Jo crec que mai. El 19 d’agost de 1964 vaig sortir d’Arbuniel (Jaén) i em vaig instal·lar a Nou Barris. El 20 d’agost vaig deixar de ser immigrant. Em vaig fer amic de l’únic nen català del meu carrer, el Joan, i al cap de tres mesos ja parlava català, molt malament, però el parlava.

Què en pensa de l’associacionisme de les persones immigrades?
Amb això hem de vigilar, jo crec que l’associacionisme ha de ser intercultural, barrejat. A més, jo crec que la majoria de les persones immigrades no s’associen. S’associa una minoria, i aquesta minoria parla davant dels polítics en nom de tot el col·lectiu, i això és molt perillós. Es converteixen en interlocutors i demanen ajudes que tenen a veure amb l’oci i l’entreteniment, i els polítics estan molt interessats en això.

Foto: Xevi Quirante