Capítol 487: Veïns de Vic
Han passat dos mesos des que es va remodelar el barri del Remei de Vic. Van ser dos anys d'obres després de vint anys de no haver-n'hi fet cap. Hem volgut saber si la transformació urbanística ha millorat també la convivència en un barri amb més d'un 30 per cent d'immigració. Aomar Amazian, que va formar part de la comissió d'urbanisme durant les obres, explica que les coses han millorat, tot i que mai ha estat un barri conflictiu. També sabrem l'opinió d'Assumpta Ordeig, que fa tres anys que treballa a l'associació de veïns i que confia que el comerç es revifarà i que els habitants faran més vida al carrer.
Jamel El Meziani ha vist i viscut molts canvis a la ciutat durant aquests anys. “En els anys 90 hi va haver un canvi, va venir una forta onada migratòria perquè va començar una crisi al Marroc. Abans d’això la gent no es plantejava marxar, però en aquell moment molts joves ho van fer, fins i tot joves amb títols universitaris.”
Com qualsevol comunitat que s’estableix en un nou indret, els musulmans vigatans es van començar a associar. L’any 1989 es van començar a trobar en un petit centre al carrer de la Ramada per acabar arreglant el nou Centre Cultural Islàmic del carrer Sant Pere. “És com el Casal musulmà”, bromeja El Meziani comparant el Centre amb qualsevol Casal Català.
“Això no és només una mesquita. Si que hi ha gent que només ve a fer les oracions, però es fan classes a la canalla, xerrades i vida social. És un espai de trobada.” A partir d’aquí el Centre va començar a participar a les escoles, a fer traduccions i tasques de voluntariat, a col•laborar amb la policia, els jutjats i els hospitals. “Ara tot això està molt normalitzat, però sempre ho hem fet voluntàriament.” L’objectiu, segons diu, no és ser un centre privat, sinó ser un espai del barri, de la ciutat, “tothom pot venir”.
Els preocupen temes com el recent tancament de mesquites a Lleida. “A Catalunya no hi ha mesquites, hi ha locals, garatges. En canvi a fora si que n’hi ha. És bo pel mapa cultural d’una ciutat, sinó dóna una imatge de ciutat tancada. A més, els catalans musulmans tenen dret a tenir una mesquita.” El Meziani assegura que necessiten mesquites en condicions, i no que els temples siguin als polígons, “això em fa mal al cor”. No entén perquè hi ha d’haver tants problemes en un país democràtic, “no molestem perquè no fem música, ni soroll...”, “ara la moda és anar contra els musulmans per poder arribar al poder, a més els mitjans de comunicació alimenten aquests discursos i creen més odi”.
El president del Centre Cultural és conscient que “la convivència mai serà perfecta, però la dreta no vol solucionar problemes, sinó que en vol crear més”.
Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Foto i text: Sara Blázquez
Sara Blázquez. Manlleu
El món a les mans s’endinsa en la vida d’aquests tretze infants que, de fet, són una mostra del mosaic plural de la societat catalana actual. Al llarg de la sèrie, els infants expliquen la seva realitat i activitats quotidianes: presenten la seva família i amics, donen a conèixer les tradicions del país dels seus pares i mares, però també les del país que els ha acollit i que també celebren. A més, mostren els espais municipals que fan servir i les activitats que hi realitzen, com ara les seves escoles i els seus barris, i donen a conèixer les seves aficions i desitjos de futur.
A Osona aquesta sèrie l’emet El9TV en l’espai Civilis, els dilluns a les 0.15 hores i en redifusió els dimarts a les 17.30 hores. El programa també es pot veure a través d’Internet a www.xiptv.cat/elmonalesmans.
La sèrie vol sensibilitzar la població sobre el fet migratori, apropar-lo a la realitat quotidiana desmuntant alguns estereotips i explicant la riquesa intrínseca a la diversitat, entesa com una oportunitat per a la societat de futur. A través d’aquests infants amb diferents referents culturals, El món a les mans també vol reflexionar sobre les estratègies i recursos necessaris per enfortir la cohesió social i donar a conèixer la funció integradora dels recursos del món local, a l’abast de tota la ciutadania.
El resultat és un programa amè, en el qual els nens i nenes construeixen diferents equipaments que creuen necessaris en una ciutat ideal. Els espectadors els coneixeran mentre ideen aquest món ideal.
Es tracta d’un programa setmanal de 12 minuts de durada que es va estrenar el passat 4 d’octubre a la Xarxa de Televisions Locals (XTVL).
Article publicat al número 28 de la Revista Mà
Una de les seccions amb més èxit de la Revista Mà és Les mentides del racisme, una secció que amb una petita peça desmenteix els tòpics més extesos relacionats amb la immigració. Hem volgut fer un recull de totes les mentides publicades fins ara. Aquí en teniu la primera:
Mentida1: "Els immigrants no compleixen els horaris comercials"
“No es tracta només de matar un xai i menjar-se’l, aquesta festa és un acte de fidelitat als Déus”, diu l’imam Ahmed Addam. Es commemora el símbol de la submissió perfecta a la voluntat de Déu representat per l’episodi alcorànic (i bíblic) en què Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill. Se celebra el desè dia del mes de dhu-l-hijja i coincideix amb la fi del hajj, el pelegrinatge preceptiu a la Meca, cinquè pilar de l’Islam, que és dos mesos i deu dies després del final del Ramadà, i que aquest any s’escau als volts del 16 de novembre.
En aquest dia, totes les famílies musulmanes maten un xai en record a l’acte d’Abraham. Tradicionalment, el matava el cap de família de manera ritual, però actualment, a Catalunya, les famílies el compren ja mort, sempre amb la garantia que l’animal ha estat sacrificat segons el ritus musulmà, és a dir, halal.
La crisi, però, també és present el dia del sacrifici. Moltes famílies no es poden permetre comprar un xai i gaudir de la festa, és per això que “els que sí que poden fer-ho, el comparteixen amb ells, es conviden els veïns i la festa és compartida”, diu Addam, que també assegura que “l’Islam diu que el veí és el teu germà, sigui musulmà o no. Tot i que hi ha molta gent que no entén ben bé el significat de la festa, l’islam és el respecte, la relació entre persones, l’educació... Has de voler per als altres el mateix que vols per a tu”.
Mohamed El Idrissi és el propietari de la carnisseria i basar Bolux a Manlleu. Falta un mes per al dia de la festa del sacrifici i ja té 89 xais encarregats. Per a ell serà també un dia de festa i d’alegria, com per a la majoria de musulmans, però també serà un dia de molta feina. “Després de resar, els carnissers anem a l’escorxador a buscar els xais ja sacrificats”, diu El Idrissi, que assegura que està molt content de treballar amb l’escorxador de Vic, perquè són responsables amb el ritus halal. “Això és molt important.” L’animal ha d’estar orientat a la Meca, com demana la religió musulmana, i el sacrifici es fa amb un tall al coll. Això ho fa una persona acreditada pels mateixos musulmans que ho certifica, a més, aquest sacrifici rep totes les certificacions de sanitat animal actuals.
Cada carnisser s’endú els xais que prèviament ja li han encarregat els seus clients. Normalment, El Idrissi en ven entre 80 i 120. “Els musulmans volen xais d’aquí Catalunya. Ens demanen que tinguin entre sis i set mesos i que pesin entre 18 i 19 quilos, per així poder compartir-lo amb més gent”. Habitualment, en Mohamed té dos treballadors a la botiga, el dia de la festa del xai, però, la feina es complica, i passaran de ser tres a ser-ne set o vuit. La feina també es nota a l’hora de fer caixa, “guanyo una mica més, però també en gasto més perquè he de pagar la gent que em ve a ajudar...”, diu somrient El Idrissi.
Un cop els xais siguin tots morts, “cap allà les dues del migdia, depenent de com vagi la feina a l’escorxador”, Mohamed es trobarà la botiga plena de persones disposades a pagar entre 160 i 180€ per un xai. “La majoria se l’emporten sencer, però alguns volen que els el talli, i això ho faig gratuïtament.”
Moltes famílies divideixen el xai en tres parts: una se la queden ells, i les altres les comparteixen amb veïns i parents. “Cadascú es menja el xai com més li agrada, n’hi ha que fan pinxos, d’altres fan una barbacoa, o un estofat...”, diu Mohamed El Idrissi.
Reportatge publicat al número 28 de la Revista Mà.
Fotografies i text: Sara Blázquez
Pius Alibek (Ainkawa, 1955), és llicenciat en filologia anglesa a Bagdad i a Barcelona. Nascut al Kurdistan, prové d’una minoria realment minoritària, l’assíria cristiana, i, a més de parlar arameu –la seva llengua materna–, domina l’anglès, l’àrab, el català i el kurd. És al capdavant del restaurant Mesopotàmia, al cor de Gràcia. Ha publicat ‘Arrels nòmades’ (La Campana), que narra els seus primers 26 anys de vida a l’Iraq.
Sara Blázquez. Barcelona
Per què ha sentit la necessitat d’explicar els seus primers 26 anys de vida a l’Iraq?
El motiu principal eren les ganes que tenia d’escriure des de feia molt de temps, i intentava escriure en totes les llengües en què ho puc fer. Sóc d’una comunitat multilingüe, però normalment comences a escriure amb lucidesa quan trobes la llengua de les teves emocions.
En aquest cas, el català.
Quan la meva primera nena tenia tres anys, jo dialogava amb ella en arameu i català. Evidentment, l’arameu, tal com està, es fa una llengua difícil per escriure literatura perquè és una llengua gairebé agonitzant. L’altra llengua que feia servir amb ella era el català, llavors ja tenia una llengua de les emocions perquè li estàs parlant a una persona amb qui tens una relació molt natural, despreocupada, que no està enterbolida per res. Tanmateix, tenia la necessitat d’explicar-li a ella què era el que ella sentia per culpa meva, perquè per culpa del pare o de la mare, que també és de fora, ella sentia que era diferent, que era d’aquí, però tampoc era d’aquí del tot. També ho devia a la meva nova llar. Jo fa 29 anys que sóc aquí, he viscut aquí, tinc els meus amics, els meus col·legues, els meus veïns. I jo sóc d’aquí però tinc una part que és d’allà, i ells l’han de conèixer.
Què el va encoratjar?
Em va encoratjar molt el fet d’haver traduït moltes novel·les de l’àrab al català i haver rebut felicitacions, això em van animar molt. Em deien que tenia un estil molt bo, molt àgil, molt potent en català. Llavors penses: ara puc, ara ja no coixejo. És la tranquil·litat de fer-ho bé. Si no ho has de fer bé, millor que no t’hi posis.
L’Iraq que retrata a Arrels nòmades no té res a veure amb la visió estigmatitzada que en tenim. Ha volgut trencar aquesta visió?
No és la meva intenció trencar res, ni rectificar. Jo simplement descric el que he viscut. Sóc conscient de la confusió que es crea amb la visió que es té l’un de l’altre. No necessàriament hi ha d’haver gaire distància perquè aquesta visió sigui distorsionada i, sovint, aquesta distorsió és intencionada. Jo no confio en la fidelitat dels mitjans de comunicació ni en la seva professionalitat a l’hora de transmetre la informació. Crec que la majoria de mitjans són manipulats i tampoc fan prou esforç per ser fidedignes, i no és culpa de la distància. La imatge d’un lloc en relació amb un altre està manipulada, i està manipulada seguint uns interessos malignes. Però això és una lluita política, una lluita social que no és la pretensió del meu llibre. Jo no tinc la necessitat de dir-li a la meva filla que aquí pensen de nosaltres d’una manera però que nosaltres som d’una altra. Li explico el que he viscut.
Com era l’Iraq de la seva joventut?
Era un país com qualsevol altre país del món, amb ganes de viure, d’avançar, d’obrir camí, d’educar els fills, d’assegurar-los un bon futur. Era un país governat per una dictadura, com la majoria de països del món, amb l’avantatge que tenia un bon nivell econòmic que assegurava un bon nivell de vida, d’educació i de cobertura sanitària als ciutadans. L’Iraq era això, una societat amb il·lusions, amb ganes de ser feliç, amb ganes de passar-s’ho bé. Tenia la xacra de la dictadura, però qui no la té aquesta xacra? Fins i tot veiem que la democràcia al Primer Món cada cop avançava més cap a una dictadura que cap a una democràcia.
I com és l’actual?
No es pot parlar d’un país. El 2003, els americans van envair l’Iraq, van crear molta mort i destrucció, i el van entregar a mans dels clergues i l’han convertit en un país islàmic, i això no és el pitjor, sinó que l’han entregat a mans de l’Iran. O sigui que qui ara mana a Iraq és l’Iran, curiosament. Se suposa que Iran és l’enemic número 1 d’Occident. No entenc aquests jocs polítics bruts. Avui dia l’Iraq és simplement un país islàmic on un clergue mana més que un ministre. És el caos, és el país del món que ha estat més temps sense govern, perquè encara no s’ha format govern. Ha trencat el rècord. La mort està a l’ordre del dia, no hi ha llum, no hi ha aigua potable, l’escolarització, que era del 100%, ha baixat a menys del 10%, la dona està obligada a tapar-se, quan era la dona més preparada i amb més professionalització de tot el món àrab. Això és l’Iraq actual.
Parla àrab, kurd, arameu, anglès, català... Com ha viscut aquesta diversitat de llengües?
Jo sóc lingüista de formació i crec que quantes més llengües parla una persona, més opcions té de tenir una ment oberta. Jo vaig néixer en una zona fronterera, que era una minoria dins una altra minoria dins una altra majoria. La majoria era l’àrab, l’altra minoria era la kurda, i nosaltres, una minoria dins la minoria kurda. Des de petit parlava amb naturalitat l’arameu, la meva llengua; el kurd, la meva primera llengua d’educació; l’àrab, l’anglès, i a més, els meus pares parlaven turc, era un fet natural. Quan més llengües parlem, més feliços serem. Aprendre llengües i parlar-les és un joc preciós, perquè cada nova llengua t’ajuda a millorar l’anterior. A casa parlem quatre llengües, i les meves filles no tenen cap problema. Tan de bo aquesta societat malaltissa no els deformi la ment.
De la seva diversitat de llengües va néixer la seva vocació de lingüista?
No. La llengua m’apassionava des de petit. La trobava com un gran magatzem de coneixement, i explorant la llengua tu pots anar aprenent moltes coses, des d’aquesta vessant jo he anat per la vida. Com que m’agradava vaig ser lingüista. M’ha apassionat, sobretot, la part de la llengua relacionada amb l’origen i l’evolució de les llengües, perquè entens el que vol dir que la llengua és viva. Els mots neixen, evolucionen, procreen, moren. I fins i tot, a diferència de l’home, poden ressuscitar.
De fet, hi ha paraules que fem servir en català que vénen de l’arameu.
Sí, paraules com abat, o com gat, canya i iaia, que es remunten a l’accadi.
Per què va triar Barcelona com a destí?
Hi era de pas i m’hi vaig quedar.
Com compagina la seva feina de cuiner amb la de lingüista i escriptor?
Treballo cinc nits al restaurant i així tinc temps per fer altres coses. Hi vaig a les quatre de la tarda i reparteixo el temps entre la cuina i escriure.
Mesopotàmia és una institució. Quin és el seu secret?
No hi ha cap secret. Són criteris tan simples com la constància i la sinceritat amb un mateix.
Què caracteritza la cuina iraquiana?
És una cuina saludable i molt variada. Combina milers d’anys de tradició amb la incorporació dels productes de les dues rutes de la seda, tant la terrestre com la marítima, i també la tradició mediterrània.
Per què se sent nòmada?
El nomadisme és un estat mental. Pot haver-hi persones que no han viatjat més enllà del lloc on van néixer i tanmateix tenen ànima nòmada. És una manera de sentir-se part de tota la humanitat, de l’univers. Un nòmada duu tot el que estima a sobre.
Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
