El divendres 19 de febrer la Sala Siracusa de Tona acollirà una jornada solidària
amb Gaza organitzada per la iniciativa Rumb a Gaza i pensada per a totes les edats
Rumb a Gaza i la Sala Siracusa uneixen esforços per fer realitat una jornada solidària amb Gaza, a Tona, amb un programa replet d’activitats pensades per a petits i grans.
A les 12 del matí ‘Guixot de 8’ obrirà la jornada solidaria amb una estesa de jocs reciclats davant de la Sala Siracusa que de ben segur fomentarà la creativitat i imaginació de molts. A les 2 del migdia una arrossada popular ajudarà a reprendre forces per a continuar jugant. A partir de les 4 de la tarda una sèrie de tallers pensats per a petits i grans ens mostraran perquè cal ser solidaris. Serà a 2/4 de 6 de la tarda quan els participants a la primera Flotilla de la Llibertat , Laura Arau i Manuel Tapial, presentaran la iniciativa Rumb a Gaza i mostraran el que els va tocar viure a través del documental ‘Flotilla de la Llibertat. Un atac a la solidaritat’. Acte seguit tindrà lloc la projecció de la pel.lícula ‘Checkpoint Rock’ de Fermin Muguruza; un documental que es projectarà per primera vegada a la comarca d’Osona i amb el que, a través de la música, s’explica com és la vida a Palestina. El grup ‘La Pegatina ’ serà l’encarregat d’amenitzar la nit amb a través de música mestissa.
Durant tot el dia, membres de Rumb a Gaza informaran sobre la iniciativa en un stand preparat per a la ocasió i on, també, es recollirà tot tipus de material escolar amb la finalitat de fer-la arribar als nens i nenes de Gaza.
RUMB A GAZA
Rumb a Gaza és una iniciativa que neix de la societat civil i que té com a objectius principals trencar i acabar amb el bloqueig de Gaza, promoure el cumpliment de la legalitat internacional i conscienciar a la comunitat internacional sobre la precària situació en la que viuen un milió i mig de palestins residents a la Franja de Gaza.
Durant la última quinzena de maig la II Flotilla de la Llibertat tornarà a sortir rumb a Gaza amb el doble de vaixells, de persones i de càrrega que l’anterior. Rumb a Gaza està promovent diverses activitats per aconseguir finançar almenys un vaixell que formarà part d’aquesta nova flotilla.
“Encara que llueixi la samarreta d’Holanda, sóc marroquí de cor i vull contribuir a la nostra integració”, és una de les frases que va dir Ibrahim Afellay, quan encara no era jugador del Barça. Això, al marge de les seves dots com a futbolista, el converteix en un dels ídols dels aficionats al futbol del Marroc, especialment dels berebers o amazics. Només va caler veure la multitud de joves magribins que es van acostar fins al Camp Nou el dia de la presentació d’Afellay com a nou jugador del Barça.
Encara que va néixer a Utrecht el 2 d’abril de 1986, “Ibi”, així és com es coneix també Afellay, té els seus orígens al nord del Marroc, a Alhucemas, a la regió d’Ibakuyen, una localitat situada a la regió del Rif, a prop de Melilla. El seu pare era boxejador i va viure un temps a Barcelona, però va morir d’un infart quan ell era petit i va ser la seva mare qui va haver de tirar la família endavant. És el quart de cinc germans: tres nois (ell, Alí i Samir), i dues noies (Fátima i Halima). El seu germà Alí és precisament qui l’ajuda a portar els assumptes juntament amb el seu agent, Rob Jansen.
Afellay serà el tercer jugador de la plantilla del Barça que practica la religió musulmana, juntament amb Abidal i Keita i, per tant, també es veurà afectat pel Ramadà en el seu moment.
El seu fitxatge pel Barça permetrà obrir encara més un mercat com el del Marroc, tradicionalment amb molts seguidors culés.
El fantàstic migcampista és la demostració que la fàbrica del PSV Eindhoven (club del qual procedeix) continua creant grans talents. Hi va debutar amb 17 anys i va créixer al costat d’exblaugranes com Cocu i Van Bommel, ara fans d’Afellay.
Es declara un enamorat del joc del Barça i de Guardiola. Ha descartat ofertes milionàries per vestir de blaugrana. La filosofia del Barça, l’estil de joc i la devoció que sent per Guardiola han convençut l’internacional holandès que la millor opció la tenia al Camp Nou.
Albert Recio, professor del Departament d’Economia Aplicada a la UAB
Albert Recio és un economista crític. A més de ser professor d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), també pertany al Consell Editor de la revista Mientras Tanto, on periòdicament publica els seus articles. Davant de l’actual situació econòmica i social, la seva orientació és clara: “Crec que hem de tenir més sector públic, més democràtic, claríssimament.”
Sara Blázquez. Bellaterra
Quan ja han passat dos anys de l’origen de la crisi, quina valoració en fa?
Trobo que estem en una època d’un cinisme brutal. La crisi, des del meu punt de vista, és el resultat del capitalisme, que sempre té crisis periòdiques, però cada crisi té característiques específiques. Des de la dels anys 70 va triomfar el model neoliberal. D’aquesta crisi en vam sortir fent un pas enrere, ja que es va caracteritzar per un cert retrocés de drets socials i un augment de les desigualtats, i molta més llibertat de moviment de les empreses. Durant aquests 30 anys els resultats de quasi tots els indicadors econòmics han estat més aviat mediocres, i en termes de desigualtats, és evident que han augmentat. L’element més important és el sector financer. En comptes de fer marxa enrere i regular-lo, el que han fet primer és un pla d’ajuda massiu perquè no canviï, i aquest sector financer és el que exigeix reformes que tendeixen a reforçar la d’abans. Però aquests grups tenen molt poder, tant poder efectiu, com mediàtic, com intel·lectual. Jo crec que amb les reformes que estan portant a terme anem cada vegada a pitjor, per la majoria de gent suposen un empitjorament de les condicions de vida a costa dels mercats, que són els rics.
Les retallades socials i dels pressupostos públics són una bona manera de sortir de la crisi?
De vegades s’ha de retallar, hi ha molta despesa inútil. Per exemple, els Estats Units gasten un nivell desproporcionat en Defensa. L’economia de la despesa del pressupost públic augmenta l’atur, perquè està reduint despesa. A més, darrere la despesa pública hi ha metges, hi ha educació, hi ha moltes transferències a la gent més necessitada. Espanya, en comparació amb altres països europeus, és un dels països on es paguen menys impostos, on hi ha menys pressupost públic, on qualsevol millora social passa per una ampliació del sector públic. En aquests moments, els impostos estan aproximadament al 30% del PIB. En canvi, els països nòrdics, que són els millors en condicions de vida i qualitat, estan al voltant del 50%. La gent no se n’adona que darrere l’augment del pressupost públic, per una banda hi ha despesa, però per una altra hi ha ocupació. La frenada del sector públic té a veure amb la precarietat de les condicions de treball. El que hegemònicament ha estat l’esquerra, que són els partits socialistes, jo crec que ja no són d’esquerres. En temes de llibertats individuals és cert que hi ha diferències notables entre els socialistes i el PP, però en termes econòmics aquests partits han estat absorbits pel model neoliberal. El fracàs rau en el fet que partits que es presenten com a representants de la classe treballadora fan aquestes polítiques i les justifiquen, i al final perden credibilitat.
Creu que la Reforma Laboral servirà d’alguna cosa?
Les reformes influeixen molt poc en la creació d’ocupació. El que canvia són les relacions de poder amb l’empresa. La creació de llocs de treball depèn de la llei econòmica. El que caracteritza l’economia espanyola dels últims trenta anys són unes oscil·lacions brutals de l’ocupació. En el mateix marc de les regles laborals hi ha hagut anys que s’ha crescut molt i anys que s’ha deteriorat molt l’ocupació, perquè el que ha determinat l’activitat econòmica no és l’ocupació, sinó que l’ha determinat el fet que aquest país es va vendre una gran part de l’aparell industrial i tot el creixement s’ha basat en la construcció. Aquestes reformes van totes en el mateix sentit; el de reduir drets. Jo sostinc que la reforma més bèstia que vol tirar endavant el govern és la de fragmentar la negociació col·lectiva. El mateix Consell d’Europa ha advertit Espanya que el salari espanyol és el més baix de tots, perquè l’acord de la Unió Europea és que el salari mínim hauria de ser un 60% del salari mitjà, i aquí a Espanya està al 40%. I si es fragmenta la negociació col·lectiva moltes empreses se n’aprofitaran.
Quin paper ha tingut l’arribada de treballadors immigrants a la nostra economia?
L’efecte crida ha estat l’economia espanyola i el model laboral que teníem, i el creixement de la construcció. La construcció a Espanya representa en ocupació entre dues i tres vegades la mitjana europea. És un sector que utilitza molta mà d’obra, i un altre sector que ha creat molta mà d’obra estrangera és el de la dependència. Quan tu tens ancians, per una banda tens pensions, però per una altra tens necessitat de mà d’obra a casa perquè en tingui cura. Es poden cuidar amb el model tradicional de la família, però això avui no se sosté perquè la majoria de famílies necessiten treballar per altres raons i també per un tema de valor; o bé es gestiona a través d’un servei públic com el nòrdic: impostos i treballadors funcionaris públics o parapúblics amb sous baixos; o es fa econòmicament: tenint un sector públic de dependència molt baix, amb salaris molt baixos, i per altra banda una economia submergida. Això ha estat l’efecte crida. Aquest país ha tingut un creixement molt fort, sobre tot amb molts llocs de treball, que eren molt inestables, i ara aquests s’han convertit en aturats. Si no haguéssim crescut tant abans, potser no hagués vingut tanta gent i ara potser no tindríem tants aturats.
I l’economia submergida?
Aquest sempre és un tema molt complicat. Aquest país sempre n’ha tingut molta, té una llarga tradició d’economia submergida i una enorme tolerància al respecte. I amb aquest discurs que diu que els impostos són dolents, les classes dirigents, que són les que més se’n beneficien, aconsegueixen que els pobres els donin suport. Per això em sembla que el discurs dels impostos és central a l’esquerra, perquè crec que sense més sector públic no tenim possibilitat d’ensortir-nos-en de res. L’augment de serveis socials, que genera ocupació, les regulacions mediambientals, i altres, passen per un sector públic més potent, i això requereix impostos. L’economia submergida no és aleatòria. Si mirem les declaracions de renda, els assalariats paguem el 100% del que cobrem, en canvi, fins i tot els petits botiguers tenen molta més capacitat d’evasió fiscal. En aquests moments de crisi, alguns factors de l’economia submergida augmenten. La gent, moltes vegades, opta per fer treballar algú en negre, perquè si una família guanya 2.000 euros i només se’n pot gastar 400 en algú que cuidi l’avi, doncs ho fan en negre. Aquesta restricció pressupostària compta. Això es trenca si hi ha més impostos per una banda i més redistribució per l’altra. La gent es munta la vida com pot.
Pensa que el mercat ha guanyat?
El mercat, no. Ha guanyat el capital. I sobre tot la fracció hegemònica que és el capital financer. He fet molts estudis sectorials i hi ha molts sectors, com el de la construcció o la indústria de l’automòbil, on hi ha molts subcontractes en cadena. Vas a una obra i l’empresa gran no hi té ningú, tot són subcontractes. O, per exemple, el model dels centres comercials ha suposat un canvi complet a la distribució. Hem passat d’un model de distribució centrat en les petites empreses familiars, que tenien la seva economia submergida, a grans empreses comercials. Molta gent diu “els xinesos se’ns mengen”, però quan comprem als xinesos és quan anem a Zara o a Mango. Hi ha un gran estalvi de costos quan es produeix roba a la Xina , és un 30% més barat que fer-ho a Espanya. Si això hagués suposat una rebaixa d’un 25% o un 30% dels preus dels productes de vestir, la majoria de consumidors hauríem perdut llocs de treball, però a canvi ens beneficiaríem d’aquests preus. A Espanya la reducció és del 0%, o sigui que això és un marge de benefici que ha guanyat l’empresa.
Davant d’aquest suposat triomf del capitalisme, quines alternatives es podrien construir?
Aquest món s’ha estructurat a escala mundial amb unes normes que condicionen les regles del joc. Crec que hem de tenir més sector públic, i una organització del treball basada en la participació de la gent, en el reconeixement de qualitats. Això té implicacions en la forma com es paguen els salaris, però també en com es produeix i la qualitat.
Com creu que s’ha de mantenir l’Estat del Benestar?
És un problema de voluntat política i de distribució de la renda. En el cas d’Espanya és pitjor perquè tots els indicadors que hi ha apunten que estem per sota d’impostos, de distribució de la renda i de despesa social i, per tant, si volem ser europeus, que és el que sempre s’ha dit, hauríem d’assemblar-nos més a Europa, i no al Marroc.Entrevista publicada al núm 31 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
