"La cuina catalana incorpora productes i tècniques de tot el món, i això és un reflex del país"

Jaume Fàbrega, crític gastronòmic

És un dels crítics gastronòmics més importants dels territoris de parla catalana, i ha escrit més de cinquanta llibres. Jaume Fàbrega ha escrit des de cuina surrealista, fent un homenatge a Dalí, fins a enciclopèdies i manuals sobre gastronomia. Acaba de publicar, amb l’escriptora gastronòmica nord-catalana, Eliana Thibaut, ‘La cuina del Pirineu’. Per parlar d’això, i de moltes altres coses, Jaume Fàbrega ens va obrir les portes de casa seva.

Sara Blázquez. Banyoles

La gastronomia està de moda?
Si, està de moda, i això comporta aspectes positius i negatius, com la creació d’un cert esnobisme i que, sense rigor, sovint es confon la gastronomia amb el món dels cuiners, que són ben diferents. Una cosa és la gastronomia entesa com a cultura, i una altra cosa és el món dels cuiners o dels dietistes, que ara és el que se sol difondre pels mitjans públics.

Es troba en un bon moment, la gastronomia?
A Catalunya està en alerta roja. La cuina nacional o la cuina tradicional està en un molt mal moment. S’ha generat, sobretot a l’entorn de Barcelona, la noció de que s’ha de ser molt modern, i per ser molt modern has d’apreciar plats de tot el món, però menysprear la teva pròpia cuina. I això és un fet insòlit que no passa a cap altre país. Conec molt bé altres països, ja que hi viatjo sovint i tinc relació amb gastrònoms i cuiners d’arreu, i a Itàlia, per exemple, la base és sempre la cuina tradicional, i en segon o tercer lloc, la cuina d’autor. I a Catalunya passa exactament el contrari: primer és la cuina d’autor i qualsevol altra cuina del món, i després la cuina catalana. Hi ha signes de recuperació, com és el cas d’en Fermí Puig, que ha obert un restaurant de cuina catalana tradicional, però aquest moviment encara és insuficient. D’altra banda si que passa un bon moment la cuina d’autor, el problema és que la seva projecció al món no es fa sota la forma de cuina catalana. És una situació complexa que no depèn del món culinari, sinó de la situació política de Catalunya.

Quines característiques defineixen la cuina catalana?
Una d’elles és la fusió. És una de les cuines més complexes d’Europa, fins i tot del món, perquè ha incorporat històricament productes i tècniques de tot el món, i això és un reflex de com és el país. Un país que sempre ha acollit gent i que s’ha anat fent a partir de capes diferents. A la cuina catalana hi trobem paladars de tot el món, coses de la Xina, de Turquia, dels països àrabs, de les cuines nòrdiques... I això no passa amb altres models culinaris. Una altra característica és que té una capacitat increïble d’autoinventar-se. Té unes bases molt ben consolidades, i a partir d’aquí es poden crear una infinitat de plats. Té la capacitat de nacionalitzar altres cuines i models culinaris. I una capacitat realment única, que no té cap més cuina d’Europa, és el repertori que tenim de plats que anomenem “mar i muntanya”.

Quins canvis ha patit la cuina catalana amb l’arribada de persones d’altres països?
El model culinari és tan poderós que això fa que pugui sobreviure. Ja va passar una prova de foc, que va ser la forta immigració espanyola, que portava un model culinari menys interessant que el català, i que ha aportat les tapes, el gaspatxo... Però la cuina tradicional s’ha mantingut molt bé, i s’ha enriquit, naturalment, amb les seves aportacions.

Creu que això la farà evolucionar?
Si, aquesta aportació és positiva. El fet que d’aquí un temps puguem fer un cuscús català o qualsevol altre plat, no em sembla gens malament. És la característica de la cuina catalana, que va incorporant coses noves. A més, la cuina tradicional, al contrari del que es creu, és una cuina que sempre ha evolucionat, no és una cuina tancada. I les que realment han creat aquesta cuina han estat les dones. Ara es parla de cuina d’autor i cuina creativa. Em sembla absurd, perquè resulta que les dones, al llarg dels segles, han innovat i encara estan innovant. Qui imagina ara que la cuina catalana de fa 200 anys no hi havia pa amb tomàquet, perquè no s’utilitzava el tomàquet, ni l’escudella i carn d’olla, perquè no hi havia patates? Les dones van incorporar aquests productes nous al gust català.

Què en pensa dels productes ecològics?
És una moda. Tot el que sigui defensar productes bons ho trobo bé, però jo no crec gaire en aquest concepte, és força discutible. Jo era pagès i crec en els productes tradicionals del territori, en la idea de proximitat, el que a Itàlia es diu Slow Food, que no passa necessàriament pels productes ecològics. Aquests moviments naturalistes i ecològics han oblidat, moltes vegades, el territori, han tendit a utilitzar productes exòtics i orientals, oblidant que aquí ja tenim una pròpia tradició de productes. El concepte ecològic, a més, pot ser extremament classista, només la gent rica i privilegiada hi pot tenir accés, i en això no hi crec. També es parla d’aliments transgènics, i no hi ha cap estudi que hagi pogut demostrar que són dolents per a la salut. Una altra cosa és la qüestió política, en la que si que hi estic en contra, perquè estan controlats per grans corporacions. Jo no crec en aquest alarmisme i en aquest classisme extrem, tot i que em sembla bé que existeixi el moviment. En tot cas, jo formo part de la gent corrent i normal. En canvi si que busco productes de proximitat.

Ha escrit gairebé 50 llibres. Creu que ens falta cultura gastronòmica?
No, cada vegada n’hi ha més. Fins i tot ara jo crec que el públic és més culte que els propis cuiners o dietistes. Afortunadament hi ha molta afició. Jo, a part de llibres, tinc dos blogs, un d’ells, “Bona vida”, té 270.000 seguidors. Mai he pogut somniar que els meus articles al Diari de Girona, a la revista El Temps o a Cupatges, en tinguin tants. El món d’Internet, que de vegades oblidem, és importantíssim! Hi ha molta gent informada, i m’agrada dialogar amb ells a través dels comentaris al blog o al facebook. Aquest feedback és fantàstic, sóc fanàtic d’Internet!

Què destacaria del seu llibre ‘Manual de gastronomia’?
S’adreça a dos tipus de gent, als quer no en tenen ni idea i es volen informar, i a la gent que està molt informada i vol ampliar coneixements. Està fet amb un llenguatge totalment planer, evitant l’esnobisme o la pedanteria que hi ha en el llenguatge gastronòmic, que jo no puc suportar. Parlo de vins, de menjar, de la història dels menjars, dels models culinaris, de les cuines del món, de les tècniques culinàries...

Existeix la dieta mediterrània?
Jo crec que això és una marca comercial. He escrit una enciclopèdia en tres volums sobre la cuina mediterrània, i té una llarguíssima introducció raonant la no existència de la dieta mediterrània. Si que existeix la cuina mediterrània, que és una altra cosa. Dieta Mediterrània és una marca comercial, i no és una broma, està registrat Dieta Mediterránia S.A. com a marca comercial a Barcelona, al registre de la propietat mercantil, i mira qui són els que l’han registrat: Danone, Panrico, Bimbo, Kellog’s... que fan uns productes típicament mediterranis! Per això, jo sempre he dit que és un mite biomèdic. De fet, jo sóc burro, perquè si en parlés i la defensés, potser cobraria d’aquesta gent, com fan els que en parlen, o simplement ho fan per ignorància. A països com Itàlia o Grècia a ningú se li acut parlar de dieta mediterrània! O sigui que a sobre aquí fem contrapropaganda de la cuina catalana, en comptes de parlar de la marca cuina catalana, se’ns acut l’absoluta bestiesa de parlar de dieta mediterrània, que és una ridiculesa total.

En canvi, la cuina mediterrània...
La cuina és cultura. Existia una cuina sana perquè la gent era pobre, així de senzill. Però la gent per fer negoci són capaços, sense entendre-hi res, a defensar- ho. Es fa com una bola, i al final es fa difícil anar a contracorrent, però jo hi vaig perquè n’estic convençut.

Quines característiques té la cuina mediterrània?
Com a mínim hi ha tres grans models culinaris: un de cristià, sigui l’ortodox, sigui el catòlic o fins i tot protestant; l’islàmic, i el jueu. Aquests models basats en la religió fan diferenciar radicalment. Per exemple, els islàmics no poden utilitzar el vi i en molts casos ni tan sols el vinagre, perquè sospiten que té vi. Al Marroc no utilitzen l’oli d’oliva... Per tant, molts tòpics són falsos. Si que hi ha models comuns, però no es basa en el producte propi. La Mediterrània, justament, té una manca total de matèries primeres, és pobre, excepte en varietat de peixos, encara que en té poca quantitat, i sempre ha utilitzat matèries primeres d’altres llocs del món. La cuina mediterrània no és una cuina de carn, la carn representa el 3% del total. És un condiment, no un aliment.

Per què la gastronomia uneix les persones?
Crec que és la cosa que uneix més del món. Fins i tot més que la música. Per la música no tothom està dotat, hi ha gent que no li agrada, en canvi jo no conec cap persona del món que no li agradi menjar i gaudir amb el menjar. Jo crec que és l’element de més agermanament universal que existeix.

Quin paper té la cuina i la gastronomia en la cultura?
És bàsic. La cuina és un reflex de la societat, de la història, de la manera de ser dels pobles, dels models religiosos... és la base. És un element tan important que sorprèn que en el món acadèmic mai s’ha valorat. No s’ha valorat perquè la tradició de la cultura és masclista i sexista, i com que la cuina és invent de la dona, l’home mai ha reconegut que és l’invent més important de la història de la humanitat. Es va inventar durant el Neolític. La dona va inventar la cuina, l’agricultura i la ceràmica, tot alhora.

Entrevista publicada al núm 19 de la Revista Mà
Foto: Sara Blázquez

La Revista Mà guanya el 8è Premi d'Idees per Promoure l'Ús del Català

Empar Pont, regidora de Política Lingüística de l'Ajuntament de Reus i presidenta del Centre de Normalització Lingüística de l'Àrea de Reus Miquel Ventura (CNL) ha lliurat aquest dimarts, 10 de novembre, el 8è Premi d'Idees per Promoure l'Ús del Català. El premi, de 2.500 €, ha recaigut en la recentment editada Revista Mà, una publicació mensual gratuïta que pretén ser un instrument d'integració social, cultural, lingüística i laboral per a les persones immigrades i alhora una eina d'informació per als autòctons.
La publicació està escrita íntegrament en català (excepte els petits resums en diferents idiomes), amb la voluntat de fer de la llengua catalana l'idioma d'ús social.
El jurat ha valorat que aquesta revista, amb una tirada de 9.000 exemplars al Camp de Tarragona, pot tenir un impacte important en la societat d'acollida i en els col·lectius de nouvinguts de la ciutat.
L'accèssit, dotat amb 500 €, ha estat per a la Plataforma per la Llengua, que ha presentat el Projecte d'inclusió social de les comunitats nouvingudes a la societat d'acollida reusenca. El jurat ha valorat que el treball s'adapta i complementa les línies encetades en aquest àmbit a la ciutat i que hi pot ser aplicable, efectiu i global.
Durant l'acte, també s'ha inaugurat l'exposició «El català? És chévere!». La presentació ha anat a càrrec d'Anna Saperas, directora del CNL, amb la participació del jugador d'hoquei damunt patins del Reus Deportiu José Luis «Negro» Páez, que ha explicat la seva experiència com a persona estrangera que ha après català i l'ha adoptat com a llengua d'ús habitual. També s'ha donat la paraula a alumnes del CNL, que han llegit alguns plafons en les seves llengües maternes (quítxua, guaraní i aimara).
L'acte s'emmarcava dins la celebració enguany del desè aniversari de la Regidoria de Política Lingüística de l'Ajuntament de Reus ­la primera creada a Catalunya­ i dels 20 anys de la creació del Consorci per a la Normalització Lingüística.

www.reus.cat
Foto: Sara Blázquez

"Compañero, no llore, ha llegado a su patria"

L’any 1939 va ser un any de penúries i de guerres; la Guerra Civil espanyola acabava i la Segona Guerra mundial començava. Tot i això, també va ser un any recordat per una gesta inenarrable de gran solidaritat. Una democràcia: la República Espanyola, un home: Neruda, un vaixell: el Winnipeg, un poble: el republicà espanyol en èxode i un país: Xile. Tots ells van escriure una de les pàgines més brillants de la història de la humanitat. Un episodi tristament oblidat a la vella, democràtica i avançada Europa.

Jordi Gené. Tarragona

Tot va començar quan va acabar la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Es va produir un èxode republicà quantificat en unes 500.000 persones (entre civils i militars). França, que els va rebre amb malfiança i desgrat, els va internar en condicions infrahumanes en camps de concentració, sense saber (o sense voler) ben bé què fer-ne. Aquests refugiats van poder subsistir gràcies a l’ajuda de diferents organismes, com la Creu Roja, el SERE (el Servicio de evacuación de refugiados españoles), persones anònimes i personatges universals que van fer el que van poder per ajudar (per exemple, Pau Casals). Entre tots ells van intentar donar sortida a tant terrible situació.
D’aquests personatges universals, elevats a la categoria de mites, avui en destaquem un, el citat Pablo Neruda; Neruda i “la més noble missió que ha exercit a la seva vida”: el Winnipeg. Cal esmentar que la seva tasca no hagués estat possible sense la col·laboració de tot un equip humà i d’organitzacions afins.
Neruda, sensible a la situació que vivien els refugiats, va començar a treballar en el projecte més important de la seva vida: traslladar, cap a Xile, a tants refugiats com pogués. Des de França va treballar incansablement en una cursa contra el rellotge i contra la mort.
Van aconseguir els diners i el Winnipeg, un vell vaixell de càrrega (propietat del Partit Comunista) que es va haver de condicionar amb lliteres i banys a les bodegues. Aquest gran projecte va rebre suport i també atacs. Des de la mateixa Ambaixada xilena a França es van posar pals a les rodes a la tasca que feia Neruda, l’oposició al govern xilè atiava el foc de la incomprensió i el rebuig cap als immigrants espanyols, el govern francès no col·laborava i la desastrosa situació econòmica i sobretot política (imminent inici de la Segona Guerra Mundial) ho dificultava tot encara més. La disjuntiva en què vivien els refugiats era viure o morir. I, senzillament, volien viure.

La matinada del 4 d’agost va començar, al port francès de Trompeloup-Pauillac, un viatge ple d’incerteses i de pors (es patia pels possibles atacs de l’armada espanyola o de les potències feixistes) però ple d’il·lusió i esperança. Finalment, la nit del 2 de setembre van arribar al port de Valparaiso, on desembarcaren el matí del 3 de setembre. Començava una nova vida plena d’il·lusions i ganes de viure. Eren els rojos derrotats per les armes que arribaven a una nova terra, on van ser rebuts i acollits solidàriament.
Els refugiats van integrar-se totalment en la societat xilena i, alguns d’ells, van contribuir molt positivament en la història d’aquest país. Per citar uns exemples, tenim a: Leopoldo Castedo, historiador; Joaquín Almendros, editor; Roser Bru i José Balmés, pintors, i els germans Pey, enginyers.
Hem tingut l’oportunitat de parlar amb una de les passatgeres del Winnipeg i ella ens ho explica en primera persona.
La Senyora Margarita Sancho tenia 10 anys quan va embarcar en el vaixell. Una criatura que poc en sabia de política. “Prou feina tenia jo cuidant del meu germà d’un any”. Per edat, ni ella (massa gran) ni el seu germà (massa petit) no van poder entrar a la guarderia del vaixell. Per tant, jugaven on podien. Això sí, ella sempre a l’aguait del que feia el seu germà.
Com hi va fer cap, al vaixell? Margarita és filla de Nicasio Sancho, Magistrat del Tribunal suprem de la República, al final de la Guerra Civil. Era destacat socialista que va estar sempre al costat dels obrers, començant com a assessor jurídic dels empleats de farmàcia. Durant la seva època d’estudi havia treballat en aquest ram. Aquesta experiència li va ser útil quan menys s’ho esperava.
Durant la Guerra, van marxar de Madrid (no va fugir) cap a l’Aragó, destí professional del seu pare (jutge). D’aquí va passar a Barcelona (Magistrat del Suprem) i davant l’avenç de les tropes feixistes va passar la frontera francesa, cap a Barcarès. Posteriorment, van anar a Bordeus, on el partit socialista estava molt ben organitzat.
Es van instal·lar a Pessac, població de la qual era alcalde un antic amic del pare. Allí s’hi van estar fins que la policia els va entregar l’ordre d’embarcar cap a Xile.
El SERE els hi va facilitar papers i diners per poder arribar al port. Un cop allí, aquest organisme facilitava a cada passatger (o família) una targeta on s’indicava el lloc que els hi tocava (1 dels 30 camarots ocupats per 3 famílies o 1 de les lliteres disposades en 4 alçades) i una altra targeta amb el torn de menjador i l’hora. Als nens, els van donar un petit kit d’higiene i roba.
La vida al vaixell es va organitzar ben aviat (per torns, per hores, habitacles per homes i per dones). El SERE va demanar l’ajuda dels passatgers per poder donar sortida a tots els serveis que necessitaven els refugiats i tripulants (el vaixell és de càrrega, no de passatgers). Una guarderia, una infermeria, un servei radiofònic, etc. En el cas de la família Sancho, el seu germà gran, en Julián, es va oferir voluntari per treballar de cambrer, el seu pare va realitzar tasques d’infermeria. Margarita tenia cura del seu germà petit.
A través de la ràdio del vaixell es va improvisar una programació radiofònica, la qual contemplava l’emissió d’un noticiari, informació sobre Xile, cançons del Cor basc i català, fundats al vaixell, i la lectura diària d’obres de Neruda. El pare de Margarita era una de les poques persones que tenia en el seu poder un exemplar d’un llibre inèdit de Neruda: España en el corazón. D’ell va ser la iniciativa de radiar-lo i va facilitar-ne l’exemplar. També va fer-se la lectura de 20 poemas de amor y una canción desesperada.
Una de les preguntes que li han fet habitualment a Margarita és què va pensar quan estaven aturats al Canal de Panamà. Ella respon sempre el mateix: “Tenia 10 anys, què en sabia jo de Panamà! Prou feina tenia amb el meu germà petit.” Però, en canvi, el que si recorda és l’aturada a l’illa de Guadalupe (al Carib). “Quins plàtans!” recorda i “quina calor!”.

Arribats a Valparaiso, van ser solidàriament rebuts per una gran multitud de xilens i pel Ministre de Sanitat del Govern xilè, un jove Salvador Allende. Van passar una revisió mèdica i van ser vacunats. Corria el rumor que arribaven amb tot tipus de malalties. I estaven molt sans.
Margarita recorda, vivament i emocionadament, la primera vegada que va veure la bandera xilena al sortir del port. I destaca la rebuda tan emocionant i tan diferent de la que van tenir a França.
Si l’arribada a Valparaiso va ser impressionant, la de Santiago de Xile encara ho va ser més. Margarita, ens explica que recorda com el seu pare es va treure les ulleres per fregar-se els ulls i un xilè li va dir: “Compañero, no llore. Ha llegado a su patria.”
A Xile, cadascú va fer el que va poder (tenien sis mesos de pensió mentre no trobessin feina). El pare de la Margarita va treballar de comercial de ferreteria. En les seves hores lliures treballava voluntàriament a Laboratorios Chile i allí va conèixer Salvador Allende.
El marit de Margarita (més gran que ella), també va arribar a Xile amb el Winnipeg però no es van conèixer fins a uns anys més tard. Ell va ser Secretari general de les joventuts socialistes del seu poble, Arjona, i capità de l’exèrcit.
Van estar 38 anys a Xile. Ella mai va pensar en tornar, però el seu marit va decidir exiliar-se altra vegada a Espanya un cop va triomfar el cop d’Estat de Pinochet.
Ells, com altres, van patir un doble exili com a conseqüència de dos alçaments feixistes. Dues alteracions de la història que van repercutir negativament en la vida de milions de persones i en la història de dos Estats democràtics.
Winnipeg no és, només, el nom d’un vaixell. Des de 1939 s’ha convertit en sinònim de solidaritat, d’esperança, de llibertat, de vida, d’il·lusió.
A Xile, s’han escrit diversos llibres sobre aquest episodi. Un d’ells, Los Españoles Del Winnipeg. El Barco De La Esperanza, de Jaime Ferrer Mir.
L’autor és fill d’un refugiat republicà que va arribar a Xile en el Winnipeg. La seva mare, també catalana, va arribar més tard. Sense perdre les arrels familiars, van integrar-se plenament a Xile.
La seva llarga trajectòria professional està lligada a l’ensenyament de la llengua castellana i a l’edició de nombroses i diverses publicacions i a la investigació. Actualment és acadèmic de la Universidad de las Américas de Santiago de Xile.
Amb aquest llibre, editat en el 50è aniversari de l’efemèride, l’autor rememora els fets i recupera la història de la seva família. Durant tres anys va realitzar un treball de recerca i investigació, entrevistant a persones implicades, recuperant documents de l’època.
Ferrer destaca que el que més recorden els refugiats és la vista nocturna del port de Valparaiso, la nit abans de desembarcar.
El llibre el va autoeditar per voluntat pròpia i per poder ser lliure a l’hora de decidir què feia i com. Tanmateix, tant l’ambaixada espanyola com el Partit Comunista es van oferir a finançar-ne l’edició.
Actualment, els viatgers i els seus descendents (juntament amb amics) estan vinculats a l’Agrupació Winnipeg, de la qual Ferrer n’és el director i fundador (http://winnipegchile.blogspot.com/). Aquesta associació, que actualment té 150 membres, va veure la llum en el 50è aniversari dels fets. A part de realitzar trobades i actes, també s’interessa per la sort dels refugiats republicans, facilitant diners a aquells que tenen problemes.
El record a Xile és viu, i els xilens són conscients de la importància d’aquesta gesta. Aquest orgull, per la feina ben feta, acaba tenint un sentiment agredolç quan comparen com van rebre ells als republicans i com són rebuts, ara, els xilens a Espanya.
A casa nostra podem veure l’exposició L’Odissea del Winnipeg (mostra organitzada per l’Associació Allende de Tarragona, http://allendeentarragona.blogspot.com/) que fa una aproximació a la gesta i l’acosta a la societat. Aquesta exposició s’ha pogut visitar en el Museu del Port de Tarragona. A Valls es podrà veure entre el 16 i el 30 d’octubre i durant el mes de novembre a Salou. L’espai és a la seu de l’Antena de coneixement de la URV.

Reportatge publicat al núm. 18 de la Revista Mà
Fotografies: Arxiu de l'Agrupació Winnipeg de Xile

Participa!

La grip A t'ha fet canviar algun hàbit?

Envia la teva resposta a redaccio@revistama.cat amb el teu nom, edat i municipi!

S'ha traspassat la competència de tramitar el permís de treball a la Generalitat

AMIC-UGT. Barcelona

Tal i com s’ha estat reclamat des de Catalunya durant anys el passat dia 1 d’octubre es va fer efectiu el traspàs de competències en matèria d’autoritzacions inicials de treball per a estrangers a la Generalitat de Catalunya. Així a partir d’aquesta data el Servei Català d’Ocupació (SOC), a través d’una xarxa de 10 oficines repartides per tot el territori català, ha passat a fer-se càrrec de la gestió tant de les autoritzacions de treball inicials com de les modificacions que impliquin una autorització de treball.
Des d’AMIC creiem que aquest traspàs de competències ha de ser un instrument clau per a millorar la gestió dels tràmits i poder portar a terme polítiques actives eficients per a la millora de l’ocupació dels treballadors i treballadores estrangers. Que un mateix organisme sigui l’encarregat de la intermediació laboral i la tramitació d’aquest permisos hauria de facilitar l’entrada al mercat de treball català de les persones estrangeres, especialment d’aquelles que compten amb una autorització de residència per reagrupament familiar.
Tot i ser conscients d’aquesta gran oportunitat creiem que l’actual manca de recursos humans de les oficines pot comportar un major col·lapse de les oficines del SOC. La Generalitat, doncs, ha de vetllar per procurar a aquestes oficines recursos suficients per garantir un servei de qualitat, especialment formant als seus treballadors i treballadores amb la legislació d’estrangeria i l’atenció a la diversitat.
Finalment esperem que es garanteixi el bon funcionament del mecanismes de coordinació entre les diferents Administracions Públiques implicades en aquest processos per tal de no retardar la resolució de les autoritzacions.

Article publicat al número 18 de la Revista Mà
Fotografia: Xevi Quirante

"S'ha de canviar el model d'empresa per un de més cooperatiu"

Arcadi Oliveres, Professor d’Economia de la UAB i president de Justícia i Pau

Doctor en Ciències Econòmiques, Arcadi Oliveres és professor titular del Departament d’Economia Aplicada de la UAB, a més de ser el president de Justícia i Pau, una de les ONG més antigues de Catalunya, que ja ha celebrat el seu 40è aniversari. Aquest mes ens ha rebut a la seu de l’organització, a Barcelona, per parlar de la crisi que pateix el capitalisme.

Sara Blázquez. Barcelona

Per què el capitalisme és crisi?
El capitalisme pretén aconseguir una idea bàsica, per a mi equivocada, que és la plusvàlua, transforma l’economia amb un objectiu de benefici. En canvi, jo penso que l’economia, com em van explicar el primer dia que vaig posar els peus a la facultat, és aquella ciència que estudia la bona administració dels recursos escassos que ens dóna la naturalesa per transformar-los degudament per obtenir béns i serveis que puguin satisfer necessitats humanes. Crec que és una bona definició, però el capitalisme no es mou en aquests paràmetres. Es mou en el paràmetre de l’acumulació, del creixement desmesurat... De la pràctica del benefici.

És el culpable de l’actual crisi?
És el culpable de moltes crisis. Aquesta és una de les més radicals, però si mirem enrere veurem que no és cap situació extraordinària. Com hem dit, el capitalisme pretén el benefici, el benefici va pujant fins que els mercats queden saturats, la gent deixa de comprar, aleshores els beneficis comencen a disminuir, aquells que havien invertit en aquest benefici es retiren, en el moment que es retiren comencen a generar menys llocs de treball, per tant la compra es deixa de fer, i a partir d’aquí, cau. Això és cíclic.

Suposo que canviar-lo per un altre sistema alternatiu és complicat...
Jo diria que és necessari. És complicat perquè el capitalisme està molt ben arrelat, però és necessari, fins i tot jo diria que és urgent, si no volem que la gent en continuï patint les conseqüències. Potser no serà senzill fer-ho. De vegades se’ns pregunta si tenim un sistema econòmic alternatiu preparat, i no el tenim, per descomptat, però jo penso que mai l’hem tingut al llarg de la història. És com el capitalisme, abans què hi havia? El feudalisme. I quan es tenia el sistema feudal es preveia que es tindria un sistema capitalista? No! Són transformacions que es van anar produint de mica en mica. Ara no tenim cap sistema, però amb algunes transformacions que s’han de fer, transformacions en les finances, transformacions en les cooperatives, ens poden arribar a produir un nou sistema. Jo no estic gaire desanimat pel fet que no hi hagi un sistema alternatiu.

Potser ara que el capitalisme està tocat és el moment d’impulsar aquest canvi.
És un moment molt adequat, i ara hem d’empènyer. No només per sortir de la crisi i perquè els que no tenen feina en tinguin, sinó que hem d’empènyer perquè aquest sistema és injust i és incorrecte, i ara que s’ha vist que ho és, és el moment de fer-ho. Aquest passat gener, quan la crisi no era tan punyent com ara, al Fòrum Social Mundial, tothom coincidia que el que calia era treballar perquè aquest sistema caigui d’una vegada.

I què s’hauria de fer perquè això passés?
S’haurien de fer moltes coses, algunes de caràcter estrictament econòmic i polític, i d’altres de caràcter més aviat mental respecte els valors. Aquest sistema econòmic no el canviarem mentre els valors de la gent siguin la competitivitat, l’acumulació, el cotxe nou, la torreta... S’ha de fer veure a la gent que es pot ser enormement feliç i es pot viure perfectament sense tenir l’últim model del cotxe, sense necessitat de marxar al Japó a fer un viatge turístic... Tot això és una educació en valors molt important que encara s’ha de fer. Alguns ja l’han fet, i cada vegada hi ha més petites respostes minoritàries individuals. Però també s’han de produir transformacions en tots els àmbits de la vida econòmica, que són tres: en l’àmbit de l’empresa, en l’àmbit del mercat, i en l’àmbit de la intervenció de l’Estat. Hem de canviar el model d’empresa cap a les empreses cooperatives, hem de canviar el mercat, perquè es diu que és un mercat de lliure competència, i no ho és, està ple de monopolis i coses per l’estil, i finalment hem de canviar la intervenció de l’Estat. És vergonyós el que ha fet el govern: pujar els impostos indirectes que paguen les classes desafavorides, un govern que, a més, té el desvergonyiment de dir-se “socialista”.

Quines noves situacions socials creu que han aparegut amb aquesta nova situació?
Hauríem de parlar de situacions socials en el món ric, en els països del Nord, perquè en el món pobre, de canvis no n’hi ha hagut. Jo diria que anar a l’Àfrica fa dos anys o ara, és exactament el mateix. Sí que hi ha hagut algunes repercussions, perquè podria ser que un senyor del Senegal que estigués treballant aquí i que enviava els diners a casa seva, ara ja me l’hagin expulsat d’aquí, i no pugui enviar-ne més, per tant aquest família del Senegal sí que es veurà afectada per aquesta situació. Però aquí s’han produït situacions derivades de la manca d’una feina constant i més o menys ben remunerada i el que se’n desprèn, perquè si no tens feina has de pensar en la protecció social, que cada dia és més petita i el que fan són petits pegats. En el cas espanyol, s’ha vist afectat per la crisi immobiliària. Quan el totxo va començar a fallar ens hem trobat enormes dificultats.

La globalització fa que la diferència entre nord i sud encara sigui més gran. Què creu que passarà amb moltes persones que un dia van venir i ara es veuen obligades a retornar?
Jo crec que la gran majoria es quedaran. Hi ha una quantitat enorme d’immigrants que s’han posat a treballar en sectors en els quals gent d’aquí no vol treballar: tenir cura d’ancians, fer feines brutes, nocturnes i pesades. Tinc la impressió que s’ho passaran malament, sense cap dubte, que viuran d’una manera molt precària, però que majoritàriament es quedaran, i és bo i legítim que es quedin.

Què creu que hauria de fer la gent davant la crisi?
Primer prendre consciència de la gravetat de la situació, tenir en compte que hi ha gent que s’ho està passant malament, que les coses poden canviar-se, i intentar que la gent no estigui absolutament imbecil·litzada pels mitjans de comunicació. Si no canviem aquesta manera de veure les coses no farem res. A mes, ja s’estan creant grups de resistència, associacions de barri, mercats d’intercanvi... I el que encara no s’ha fet i s’hauria d’haver fet és que un milió de persones surtin al carrer per queixar-se que ja estan fins al barret d’aquesta ximpleria. Cadascú ha de posar un gra de sorra amb les coses del dia a dia.

La majoria de gent pensa que tampoc canviarà el món canviant la seva manera de fer. Hi està d’acord?
No, al contrari, moltes petites coses canvien el món. Vaig tenir ocasió d’anar a reunions de pacifisme europeu, i en una d’elles, que es va celebrar l’any 1991 a Londres, va venir una noia de Washington que pertanyia a una petita organització, en la qual tots eren soldats veterans de la guerra del Vietnam menys ella, els quals es penedien d’haver col·locat mines antipersones i s’havien proposat que no se’n posessin més. Havien començat una campanya i volia que la féssim conjuntament. Al cap d’uns mesos, cada un d’aquells països començava una campanya contra les mines antipersones, i la van fer cada vegada més forta, fins que els governs de Canadà i Bèlgica ho van agafar com a tema governamental, perquè sinó no es pot discutir a les Nacions Unides. L’any 1998 s’aprovava a Otawa un decàleg internacional que prohibia les mines antipersones. Érem 40 persones l’any 1991 i l’any 1998 teníem un tractat mundial que ho prohibia.

I des del punt de vista del treball què cal fer?
S’ha de repartir el treball entre tots, és a dir, reduir la jornada laboral. Quan va començar la Revolució Industrial els treballadors feien jornades astronòmiques, van començar a existir els sindicats, es va reduir la jornada laboral, i ara, oficialment, dura 8 hores. I qui som nosaltres per aturar la història? Ara podria passar a durar 7 o 6 hores, i el treball que sobra es podria donar a aquells que avui no en tenen. Molts pensaran que si treballem menys, també cobrarem menys, i si cobrem menys, haurem de consumir menys, però és el que diem, hem d’anar cap al decreixement, cap a la disminució del consum, i estarem en el bon camí. També s’ha de canviar la fórmula d’empresa amb què es treballa. Ha d’anar cap a un món cooperatiu, perquè en el món cooperatiu es perd aquella idea de la plusvàlua, perquè el treballador és alhora capital i treballador, per tant difícilment es pot explotar ell mateix. I el tercer canvi, que desgraciadament el veig bastant llunyà, és que els sindicats s’organitzin en l’àmbit mundial. Com pot plantar cara a una empresa multinacional un sindicat de dimensió estatal?

Què persegueixen des de Justícia i Pau?
Probablement perseguim massa coses. Hi ha molts departaments i afortunadament hi ha molts voluntaris, i pràcticament tot el que és humà ens interessa. Hi ha departaments que tracten qüestions relacionades amb les presons, els sense sostre, la immigració, l’armament i el comerç d’armes, el 0,7% i el deute extern, els drets humans, altres estudien països o continents com pot ser el cas africà, i altres es dediquen a parlar del consum responsable... I cadascú té les seves prioritats. Anem posant algunes prioritats globals, però toquem moltes tecles.

Entrevista publicada al número 18 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez

La Revista Mà estrena edició al Camp de Tarragona

Després de gairebé dos anys de vida a la comarca d’Osona, la Revista Mà estrena, aquest mes, una nova edició a les comarques del Camp de Tarragona.

A partir d’ara la nova Revista Mà distribuirà 18.000 exemplars; 9.000 a Osona i 9.000 al Camp de Tarragona, amb alguns continguts iguals per a les dues edicions i d’altres purament comarcals, ja que 8 de les 24 pàgines de la publicació són diferents a cada territori.

Així doncs, les dues edicions compartiran entrevista i reportatge, però la publicació no perdrà el seu caràcter comarcal, ja que mantindrà algunes pàgines de notícies comarcals.

Estrenem la nova Revista Mà amb una entrevista a Arcadi Oliveres, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, i president de Justícia i Pau, i amb un reportatge històric sobre l’èxode de republicans cap a Xile amb el vaixell Winnipeg. A part, també s’hi poden trobar la resta de seccions habituals, com Opinió, Cultura, Notícies, Esports... i moltes novetats!