Àlex Seglers, Doctor en Dret i Professor de Dret Eclesiàstic de l’Estat
L’arribada de persones d’origen estranger ha suposat un canvi en el panorama cultural i religiós català. Per intentar entendre alguns dels dubtes que sovint apareixen hem entrevistat Àlex Seglers, Doctor en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona i Professor Agregat de Dret Eclesiàstic de l’Estat. Ha publicat alguns llibres, entre els que destaquen ‘Autogovern i fet religiós. Una gestió del pluralisme religiós a Catalunya’, ‘Musulmans a Catalunya’, o ‘La laicidad y sus matices’.
Sara Blázquez/Jordi Gené. Sabadell
Quins són els principals conflictes que hi ha entre el món laboral i el món interreligiós?
Jo crec que de conflictes n’hi ha de dos tipus. Els primers, quan els immigrants demanen uns drets de llibertat religiosa, com per exemple festivitats o menús concrets, dins les empreses, i no hi ha una infraestructura empresarial que pugui acomodar aquestes peticions que en altres països, que tenen més tradició de pluralisme religiós, si que les tenen previstes. La segons esfera de conflictes són qüestions que afecten a les esglésies tradicionals, com per exemple si determinats professors o professores de religió, seleccionats pel bisbat, poden ser acomiadats per no seguir els preceptes o la moral catòlica. Perquè les normes de l’església catòlica són les que són i tots els treballadors que treballen per aquesta empresa han de complir uns requisits. Aquí poden col·lidir dos drets: el dret a l’autonomia de l’església catòlica (o qualsevol altra) versus el dret del treballador a la seva vida privada, a la seva orientació sexual. Potser l’esfera de conflicte més habitual és la primera: com s’acomoden les demandes religioses i culturals dels nouvinguts dins el món del treball. No és incompatible una cosa amb l’altra, però també hi ha uns certs límits.
El calendari laboral està molt influenciat per les festivitats cristianes. Com es podria fer un calendari laboral totalment laic?
El calendari ja és laic, perquè és l’estat qui convalida les propostes que fa l’església, com la setmana santa, o determinats dies. En el moment que és l’autoritat civil o estatal, no l’eclesiàstica, qui fa el reial decret cada any de les festivitats, se suposa, formalment, que és un calendari laic. Que algunes festivitats tenen un origen religiós? És cert, però a efectes jurídics, com diu el Tribunal Constitucional en una sentència de 1985, aquest origen religiós s’ha secularitzat, per tant, la festa ja no té una finalitat religiosa, sinó que té una finalitat de descans pel treballador. Jo defenso que si, democràticament, hi hagués una majoria d’aquí uns anys que volgués canviar les festivitats per fer-les més paganes o laiques, tampoc no passaria res. Hauríem de veure si els cristians, a títol personal, podrien anar a missa del gall sense cap problema amb el seu empresari, llavors situaríem el cristianisme a la mateixa situació de minoria religiosa que tenen ara els jueus, protestants o musulmans, encara que gràcies als acords de l’any 1992, i sobretot a la normativa europea, ja tenen garantit el dret a commemorar les seves festivitats. Hi ha la possibilitat de pactar amb l’empresari altres dies festius, o recuperar hores, o no rebre la remuneració a canvi de poder fer aquestes festivitats.
Fins a quin punt la societat i els empresaris han assumit que la realitat ha canviat?
Es tracta que l’empresari respecti la llibertat religiosa dels seus treballadors. La llibertat de religió és un dret fonamental, però també té límits. És a dir, si es posa en perill l’exercici de la llibertat de religió al funcionament de l’empresa, aleshores es posa en perill també els altres treballadors. S’han de mirar d’acomodar raonablement les demandes que es fan a l’empresari. En el cas de la festa del xai no és tant una qüestió empresarial, sinó de tenir uns espais dignes per celebrar el culte musulmà i cooperar amb les autoritats locals, en aquest cas amb els responsables dels escorxadors, i de vetllar per una sanitat i un comerç, en aquest cas de la carn halal. Hi ha un buit legal important, només hi ha una certificadora halal. No és només una qüestió que afecti els empresaris, és que afecta a la pròpia comunitat musulmana. Suposo que vindrà una aplicació més contundent de la llei de l’any 1992, que marca l’estatut jurídic de l’Islam, o una reforma de l’estatut, perquè la demanda de mesquites, de classes de religió, de parcel·les als cementiris, etc, no està regulat. Està contemplat en una llei, però no hi ha protocols d’actuació, llavors cada municipi té la seva pròpia guerra, quan s’hauria de donar suport als municipis des de dalt, i deixar ben clar a tota la societat quins són els drets i els deures de la comunitat musulmana. Estem davant d’un repte de política pública sobre el fet religiós, i el que falla a Espanya és l’enteniment del que ha de ser el fet religiós. Es tracta d’integrar una realitat religiosa, que no té res a veure amb la nostra història. Jo crec que no es pot anar amb dogmes clericals o amb dogmes laïcistes.
Com s’han de regular els convenis col·lectius per tal de garantir el dret de llibertat religiosa?
El laïcisme està per sota dels drets fonamentals en l’escala jeràrquica de la Constitució espanyola. Per tant els musulmans, els catòlics i els ateus tenen dret a la seva llibertat de consciència, a la seva llibertat de pensament, a la seva llibertat ideològica i religiosa, i el que no s’hi val és que en nom del laïcisme no es deixi que les persones manifestin la seva fe o la seva ideologia. En democràcia, el pluralisme de valors existeix, i el que no podem fer en nom de l’estat laic és potenciar a uns en detriment d’uns altres. No podem ser ideòcrates. Els sindicats han de defensar les llibertats públiques, els drets fonamentals, encara que no els agradi la religió, han de defensar la llibertat religiosa de tot ciutadà. No es pot apostar per un laïcisme que retalla la llibertat religiosa del ciutadà.
En determinats llocs els nouvinguts tendeixen a agrupar-se per col·lectius. Quins són els efectes d’aquest procés de creació de gueto?
Jo confio en la política urbanística, en no concentrar moltes persones en un mateix barri, fer una diversificació urbanística també de cara a la integració dels escolars, però com que tenim un mercat urbanístic absolutament liberalitzat, això és difícil d’aconseguir, molt difícil. Confio molt en les segones, terceres generacions, que si ja s’han escolaritzat, ja han viscut amb la gent del país, i la interrelació és més fàcil. Jo no tinc una resposta màgica i penso que en cinc o deu anys veurem si efectivament hi ha hagut integració o no. Hi ha dos elements d’integració: l’escola i el treball. Hem d’entendre què vol dir un gueto, perquè les xarxes d’immigració reprodueixen els seus esquemes dels seus països d’origen, estan més còmodes així. No sé si és dolent o és bo, però sí que convindria que la societat, urbanísticament, no concentrés un índex d’una població determinada en un lloc, per la interacció, per l’interculturalitat, que estigués la cosa més repartida.
Com es poden casar els “interessos” de les diferents comunitats religioses?
Les comunitats religioses jo crec que no presenten problemes d’integració, en general. Les entitats religioses tenen la possibilitat de fer diàleg interreligiós entre elles, els ajuntaments em consta que estan fent polítiques d’integració en el sentit de crear un consell d’entitats religioses dins el propi municipi, llavors aquí poden expressar les seves necessitats o demandes, i canalitzar-les a través de l’administració, aquesta és una via legítima. Però el que no podem fer és immiscuir-nos dins la vida de les pròpies comunitats, no és missió dels poders públics, perquè la neutralitat que exigeix la laïcitat ho impedeix.
Quina ha de ser la posició d’un ajuntament en l’àmbit religiós?
Jo diria que tenir en compte els acords de cooperació de l’estat amb les minories, que són d’aplicació municipal en el 70% de matèries. Cal veure com s’aplicarà la llei de centres de culte, jo insisteixo que potser complicarà més les coses, però s’han de dignificar els llocs de culte, perquè sovint estan en baixos, en garatges que no reuneixen les condicions. Legalment hi ha solució, la llei d’urbanisme ja preveia espais per a usos religiosos, la qüestió és si hi ha voluntat política per fer-ho i si hi ha rebuig veïnal, i gestionar aquest rebuig veïnal. Jo crec que té més pes l’exercici de la religió com a dret fonamental de tota comunitat religiosa, que les queixes d’uns veïns. El que s’ha de fer és molta pedagogia i l’escola té un paper important d’acceptar la diversitat cultural que tenim a Catalunya.
I com s’ha d’incloure el fet religiós a l’educació?
Jo estic a favor d’una classe de religió que no sigui catequesi, que no sigui adoctrinadora, però que expliqui bé les tradicions religioses que tenim, i el professorat ha d’estar ben format, seleccionat o bé per les autoritats religioses corresponents, o bé pel propi estat.
Com veuen els musulmans la nostra estructura social?
Aquí hi ha una qüestió que no és tan religiosa, sinó nacional. La comunitat marroquina té una integració de fa molts anys, ja estan en una segona o tercera generació, i un volum de persones molt gran en un país que està a una hora i mitja d’avió. No és la mateixa situació dels musulmans de l’Àfrica subsahariana, perquè també la seva interpretació de l’islam és diferent. El Marroc està desenvolupant unes estructures positives, que afavoreixen la integració del col·lectiu marroquí perquè tenen, per exemple, el Consell de la Comunitat Marroquina a l’Estranger (CCME).
S’acosten les eleccions i hi ha certs col·lectius que podran votar, però d’altres no...
Els partits polítics no són innocents, perquè fan càlculs i saben amb quines nacions poden fer convenis i també saben cap a on pot anar el vot. És una qüestió d’interès polític, no ens podem equivocar. Jo penso que l’efectiva integració de les persones nouvingudes passa per un cert arrelament social, laboral, deures, com té la societat d’aquí, i quan això s’ha consolidat, lògicament, el dret de vot l’han de tenir. Penso que s’integraran més podent exercir el dret a vot, perquè la integració té moltes facetes: té una faceta cultural-religiosa, una laboral, una socioeconòmica, que puguin gaudir d’un habitatge digne, d’una seguretat social, d’hospitals, de pensions, però també té una dimensió política.
Entrevista publicada al núm. 22 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez
Carles Feiner, Sociòleg i coordinador de l’Àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa.
Carles Feiner és, a part de sociòleg, el coordinador de l’Àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa. Però també és conegut a d’altres punts de Catalunya, sobretot dins el món casteller, degut a la seva vinculació amb els Minyons de Terrassa.
Sara Blázquez. Terrassa
La convivència millora o empitjora?
Depèn. El problema és què entenem per convivència. Si el que entenem és que tothom estigui tranquil, les coses estan estancades o empitjorant, però aquest és un concepte de convivència molt reduccionista. Ens hem de preguntar què entenem per convivència: la percepció de risc o de conflicte a l’espai públic, el bon funcionament de les comunitats de veïns, la participació igualitària de mares i pares autòctons i immigrants a les AMPAs... Es pot analitzar des de moltes perspectives. A mi m’agrada incorporar el concepte de xarxa social. Les xarxes socials primàries, les que tenen a veure amb la família, amb els amics, amb els processos de formació de parella, amb els vincles de confiança, aquestes que no estan institucionalitzades, són les més importants, però estan en un procés d’increment de fragilitat. No és degut a que hagi vingut molta gent de fora i molt de cop, sinó que ja hi havia processos endògens i processos provocats per canvis socials que ja estaven fragilitzant les xarxes. Si les xarxes són febles, la convivència és feble. S’ha de treballar a l’espai públic i a les comunitats, quan hi ha problemes, però també s’ha de treballar amb xarxes bàsiques i amb tothom. La fragilització de les xarxes bàsiques no és problema únicament dels nouvinguts.
Com valora les polítiques de diversitat i d’immigració que s’estan fent?
Depèn del municipi. No es poden fer unes polítiques homogènies a Salt, a Vic i a Guissona, s’han d’adaptar a la realitat de cada municipi. En general s’han adaptat força bé, hi ha aspectes vinculats a aquest foment de la xarxa social bàsica que podrien ser generalitzables, o bastant comuns a molts llocs, i llavors hi ha un altre tema que és el mercat de treball. Les polítiques vinculades a l’ocupació són un gran punt dèbil.
Pensa que s’estan donant respostes adequades a la crisi?
Des del punt de vista macro les respostes no són adequades. Es van fent accions d’apedaçament del sector de la construcció, polítiques industrials indefinides, polítiques territorials que no estan connectades amb els processos de creació d’ocupació, o sigui que es parla de salvar el sistema financer, posar pedaços a la indústria i innovar molt, però clar, són eslògans. Tenim un excedent de mà d’obra que hem de metabolitzar, generant nous sectors d’ocupació, i em temo que els nous sectors d’ocupació no aniran per on la gent es pensa. Hi ha la gran esperança dels sectors de proximitat i l’experiència comença a demostrar que no hi haurà tants llocs de treball com caldria esperar, i per una altra banda hi ha un procés de generalització, globalització de determinats sectors. Concretament, amb el tema dels nouvinguts, que van venir fonamentalment per una demanda de mà d’obra espectacular dels sectors de la construcció, primari i hostaleria, o sigui les potes del país que els autòctons no volien fer, en el moment que hi ha frenada de consum i es perden llocs de treball en aquests subsectors, tota aquesta mà d’obra s’ha de recol·locar, i és evident que no es pot recol·locar en el territori. Hem de començar a fer polítiques de mobilitat geogràfica molt més ambicioses del que s’estan fent.
Alguna vegada ha dit que les realitats són diverses i que no a tot arreu es pot parlar de la mateixa manera. A què es refereix?
Si agafem Guissona el que predominen són persones de l’Europa de l’Est, que es volen quedar durant un període relativament llarg, d’entre 5 i 10 anys, però que tenen molt clar que tornaran al seu país. I això genera unes determinades polítiques, tant laborals com d’integració. Si agafem Vic, estem parlant de població magribina i població de l’Àfrica negra, fonamentalment, i menys pes, però considerable, d’Amèrica del Sud, i Europa de l’Est té un pes relativament petit, i les fonts generadores d’aquest moviment, no tant a Vic, sinó a tota la comarca d’Osona, és o bé el sector primari, o bé sector serveis. Són realitats completament diferents, em refereixo a això.
Quina feina feu a Terrassa des de l’Àrea d’Acció Social i Drets Civils?
L’Àrea d’Acció Social integra tot el que serien polítiques de benestar social. Ara estem amb el canvi de les polítiques de benestar social de nova generació, que es caracteritzen per considerar que l’accés als serveis i prestacions de benestar social són un dret universal i no pas una prestació substitutòria. Oferim el que són els serveis socials d’atenció primària, els serveis especialitzats, les polítiques vinculades a l’acollida i a la integració dels immigrants, polítiques de gent gran, polítiques de salut, polítiques de consum... El pack del que podríem anomenar drets socials. És evident que estem en un context difícil i que, per una banda, estem desenvolupant serveis de nova generació, com poden ser les polítiques de llei de la dependència, al costat d’un increment espectacular de les necessitats socials bàsiques. El gran repte és fer compatibles aquestes necessitats i que ningú no es quedi pel camí.
Heu impulsat polítiques de la nova llei de serveis socials de Catalunya i de la llei de la dependència de l’Estat. Estem preparats per donar resposta a les noves realitats?
Home, sempre és una qüestió de recursos. Hi ha una qüestió de mentalitats, que nosaltres estem encarant molt bé, hi ha un canvi de mentalitat professional, però cal un canvi de mentalitat política, que costa, les inèrcies polítiques són més llargues, però penso que els polítics també estan fent un esforç significatiu per ficar-se en aquest nou paradigma. Però hi ha el problema dels recursos. Què hem de fer? Governar aquest procés d’atenció, de demanda, prioritzant adequadament, treballant de manera més eficient, i jerarquitzant, perquè no hi ha recursos per tot.
Ha estat en diverses entitats culturals. Quin és el paper de les entitats i de les administracions?
Des del punt de vista del tercer sector o de les entitats socials, hi ha molt camp a córrer. Hi ha unes grans entitats que tenen visió global, com podria ser Creu Roja, Càrites, o grans fundacions, que estan treballant gairebé amb peu d’igualtat amb administracions, no locals, sinó la Generalitat o fins i tot el govern central. Aquestes grans entitats són socis obligats, perquè ni ells poden atendre-ho tot, ni les administracions tampoc. Crec que hi ha una feina pendent de concertació de planificació conjunta, de complementarietat. Penso que anem ben encaminats, però cal millorar, sobretot una estructura uniformada de sistema d’informació que eviti la duplicitat de feines, que eviti la mala coordinació a l’hora d’atendre casos concrets. Després hi ha les entitats de caire local, de menys grandària i molt especialitzades temàticament. Aquí hi ha un repte doble: per una banda possibilitar mecanismes de creixement i d’increment de l’eficiència, de l’eficàcia i de la professionalitat d’aquestes entitats, perquè moltes d’elles treballen amb molta voluntat i amb molt pocs recursos. També queda pendent veure quines possibilitats hi ha de col·laboració i fusió d’aquestes entitats més petites per mirar de generar economies d’escala. Les entitats culturals, esportives, contribueixen també a la integració, la cohesió social, i fins i tot lluiten contra l’exclusió social. La gent que és membre d’una entitat esportiva, veïnal, o altres, ho té més difícil per quedar-se a l’atur, i si s’hi queda té més recursos per trobar feina.
He encapçalat un grup de cultura popular com són els Minyons de Terrassa. Com es barreja la cultura popular i l’interculturalitat?
És una barreja normal. Són entitats que admeten gent de generacions diferents, de municipis diferents. Al costat dels castells, que són l’activitat principal, hi ha festa, vida social, activitats esportives... La gent que s’hi ha pogut acostar, sigui autòctona o no ho sigui, ho ha detectat, i la gent nouvinguda que ha entrat ha fet processos d’integració molt exitosos, molt més ràpids i intensos que la gent que no ha pogut participar-hi. A mi el que em fa por és la tendència que hi ha d’agrupar els immigrants pel lloc d’origen. Penso que ajudar a que els nouvinguts puguin participar a les entitats que ja estan normalitzades és molt important.
Com a casteller de Terrassa, quin missatge transmetries al món casteller d’Osona i el Camp?
No som tan diferents d’Osona o el Camp de Tarragona.
Entrevista publicada a la Revista Mà núm. 21
Fotografia: Sara Blázquez
Sara Blázquez Barcelona
Com ha de ser una escola intercultural? La interculturalitat no ha de ser present com una assignatura, sinó que ho ha de ser en tot l’ambient de l’escola. És a dir, l’educació intercultural no pot ser una matèria per examinar, sinó que ha de ser una actitud i uns valors per evitar prejudicis i estereotips respecte les persones estrangeres, per tenir curiositat i interès de conèixer els altres, una actitud de respecte i reconeixement als aspectes positius de totes les cultures, i dic aspectes positius perquè també totes les cultures tenen aspectes negatius, però aquests no els hem de respectar i reconèixer, però els positius sí. No val fer la setmana intercultural un cop l’any i pensar que ja s’ha fet la feina. Això no és l’escola intercultural.
Creu que l’augment de la diversitat a l’escola genera conflictes?
Sí, i tant. Moltes vegades un conflicte és una incompatibilitat d’objectius, i una de les coses que passen a les escoles és la competència pels recursos. Davant la situació que els ajuts eren els mateixos, arribava gent amb més necessitats, per tant aquestes persones tenien prioritat d’accés a aquests recursos per barems objectius, i persones que eren autòctones veien com aquell recurs que estaven acostumats a tenir, el perdien. Això ha generat conflictes. El que passa que les persones autòctones no veuen que el problema està en que hi ha d’haver més ajuts socials i més estat del benestar, i carreguen contar el més feble.
Quin paper té l’escola en la integració de les persones immigrades?
Hem de canviar el paradigma de la integració pel paradigma de la inclusió. Parlar d’integració, en el fons, implica creure que existeix un grup de gent, més o menys homogeni, més o menys normalitzat, i que venen uns que són diferents a aquest grup i s’integren. No vol dir que s’assimilin, però es marca aquesta diferència: “tu no ets com nosaltres”. En canvi el paradigma de la inclusió indica que tots i totes som diferents , que tots ens hem de sentir inclosos perquè tots som diferents els uns als altres. Moltes vegades hi ha més diferències entre una persones de Vic de classe alta i una persona de Vic de classe mitja-baixa, que entre dues persones de classe mitja-baixa, una nascuda al Marroc i l’altra nascuda a Vic.
Pel que fa al paper de l’escola, és molt important. L’escola és un espai en el qual els futurs ciutadans majors d’edat tenen l’oportunitat de poder experimentar i de poder aprendre a conviure de manera normalitzada entre tots. L’escola és un espai inclusiu. Per això és tan important que els nens i nenes de famílies estrangeres no estiguin concentrats en una única escola, sinó que en totes les escoles hi hagi nens i nenes de totes les procedències.
Què en pensa dels Espais de Benvinguda Educativa (EBE)?
És un tema complex. Jo reconec que hi ha unes necessitats importants pel que fa al que anomenem la matrícula viva: nens i nenes que arriben a mig curs, tan si és al febrer com si és al maig, i això genera unes circumstàncies complicades per fer una bona acollida. Però no estic d’acord en com s’ha satisfet aquesta necessitat. Sempre he fet la mateixa pregunta i mai he rebut cap resposta per part del Departament d’Educació: per què aquests espais no estan integrats dins d’un centre ordinari i estan fora, en un entorn segregat? Hi ha escoles que els sobra una aula! No hi ha cap justificació pedagògica que legitimi una mesura d’aquestes característiques, i és un error pedagògic que sigui així, perquè s’està forçant una doble acollida d’aquests infants; primer a l’EBE i després al centre ordinari. És una qüestió política, no pedagògica.
Quines dificultats es troba el professorat davant la diversitat de cultures?
En la seva formació inicial mai ningú els va explicar res al voltant d’aquestes temàtiques. Tenim un professorat que és bastant gran, i quan ells van estudiar no hi havia aquesta arribada de persones estrangeres tan important. També hem d’afegir que el rol de l’administració no ha ajudat gaire, no només pel que fa als recursos, sinó en la manera com els utilitzem. Hi hauria una manera molt senzilla, que seria que en els centres on hi ha un nombre elevat d’alumnat d’origen estranger, els equips de professorat estiguessin incentivats, econòmicament o amb hores, i que poguessin tenir una certa estabilitat de la plantilla. Que el professorat pogués quedar-se, almenys, dos o tres anys, consolidant un projecte. Es fa molt difícil si en una escola on hi ha un 30% o un 40% d’alumnat nouvingut la plantilla canvia el 50% o el 60% cada any! És pràcticament impossible poder consolidar un projecte i una bona atesa.
Per què creu que hi ha gent que percep la immigració com un problema?
Hi ha una característica que és comú a tots els grups que és l’etnocentrisme, és a dir, la tendència de mirar-nos les coses des del punt de vista cultural del nostre grup. Però una cosa és l’etnocentrisme i una altra és la discriminació per la diferència, que és el racisme. Una cosa és que jo pugui creure que els altres ho fan malament, però una altra cosa molt diferent és que com que l’altre és diferent jo no li dono els mateixos drets, llibertats o oportunitats. El discrimino. La immigració es veurà com una oportunitat en la mesura que veiem els efectes beneficiosos i positius, com per exemple que, gràcies a les persones immigrades, creis la taxa de natalitat, la població esdevé més jove, la Seguretat Social segueix ingressant recursos i podem pagar les nostres pensions, o que fa feines que molta gent nascuda aquí no vol fer.
Aquest any Unescocat celebra el seu 25è aniversari. Quina ha estat la seva tasca en aquests anys?
Unescocat ha posat sobre la taula una sèrie de temàtiques novedoses pel país. Una d’elles és el tema de la formació als cossos de seguretat en tema de drets humans. Aquesta és una línia molt forta i molt pròpia. Una altra cosa significativa ha estat la reflexió que hem generat al voltant de l’aigua com un element fonamental de sostenibilitat i de lluitar contra el canvi climàtic. També som pioners del diàleg interreligiós.
També encapçala Linguapax. Què és?
És un programa de la UNESCO, dels anys 90, que per les polítiques internes de la UNESCO es va decidir tancar. Però des del centre UNESCO de Catalunya vam considerar que era molt important i el vam demanar. La funció bàsica de Linguapax consisteix en defensar i promoure la diversitat lingüística, perquè veiem que en món global, de vegades, no existeixen actituds de respecte a aquesta diversitat, i de les 6.000 llengües que es parlen al món, podríem dir tranquil·lament que 5.000 estan amenaçades de desaparició durant aquest segle. Les llengües són un patrimoni fonamental de la humanitat. Fem seminaris, manifestos, elaborem documents i denunciem, si convé, els estats quan vulneren la diversitat lingüística.
Entrevista publicada a la Revista Mà núm. 20
Fotografia: Sara Blázquez
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
