Revista Mà

La Fundació Lluís Carulla lliura, cada any, els premis Francesc Candel. Es tracta de cinc guardons, dotats de 3.000 euros cadascun, destinats a reconèixer i difondre bones pràctiques en l'àmbit de la integració dels ciutadans catalans d'origen immigrant.
Aquest any, el jurat ha valorat 54 propostes i ha atorgat els V Premis Francesc Candel de l'any 2008 a cinc entitats, entre les quals hi ha la Revista Mà. La resta de premiats són el CEIP Mestre Morera, de Barcelona, l'Associació Sociocultural Punt d'Intercanvi, la Confederació de Comerç de Catalunya i Òmnium Cultural.
El jurat va estar composat per Imma Boj, Mohammed Chaib, Andreu Domingo, Carles Duarte, Josep González-Agápito, Saoka Kingolo, Núria Llevot i Teresa Llorens. El seu veredicte per premiar la Revista Mà va ser el següent:

Per una iniciativa compromesa a construir espais d'interculturalitat i convivència. Aquesta publicació gratuïta es basa en la participació activa de la comunitat immigrada i duu a terme una encomiable tasca de sensibilització, reconeixement i normalització de la immigració en l'àmbit comarcal, a través de la informació periodística.

L'entrega de premis va ser dilluns passat a les set de la tarda, al Pati Llimona de Barcelona. La Fundació va voler que fos un representant de la Revista Mà qui fes un discurs en nom de tots els premiats. El discurs el va escriure en Cesc Poch, director de la revista, que no va poder assistir a l'acte per una greu indisposició de salut.
Felicitats als qui la feu possible!!

Fotografies: Xevi Quirante

Salvador Cardús, periodista, escriptor i sociòlegÉs difícil adjudicar un sol càrrec a Sal­vador Cardús. Doctor en Ciències Econò­miques, ha exercit també de periodista i d’escriptor, encara que actualment és professor de Sociolo­gia a la Universitat Autònoma de Barcelo­na. Com a investiga­dor ha treballat en el camp de la sociologia de la religió, de la cultura, dels mitjans de comunicació i dels fenòmens nacionals. El seu darrer treball de recerca ha estat sobre el model català d’integració, ‘Els cata­lans del segle XX’.

Alguna vegada ha dit que el cas del seu avi, que va néixer a Almeria i va venir a Catalunya, ha generat molts catalans. És impor­tant que arribi gent de fora? Importa l’origen?
Sempre que Catalunya ha hagut de créixer ho ha fet gràcies a l’aportació de gent que venia de fora. El tipus d’origen mai ha estat un obstacle en un país on la con­dició de foraster s’ha dissolt amb una relativa facilitat. El cas de l’avi és un cas típic del que ha estat el creixement del país. Gent que ve de fora, la que té més ambició, més il·lusió, que s’han incorporat al país. És una aportació impor­tantíssima, sinó no hi seríem! D’un andalús i una catalana, si ara comptéssim què ha vingut al darrera, l’aportació al país és incommensurable, és de desenes de persones que s’han incorporat al país, parlant la llengua del país, i alguns defensant-lo amb tota l’energia. També hi ha excepci­ons, però jo crec que és un balanç positiu, i estic convençut que seguirem per aquest camí.

Com es podria definir la immigració?
És un fenomen social que té moltes cares, i qualsevol intent de reduir-lo a una sola definició és empobrir-lo. Quan parlem d’immi­grants, no parlem d’immigrants, sinó que parlem d’estrangers. Des del punt de vista sociològic, la con­dició d’immigrant és transitòria, no és un estigma. Pot durar més o menys, en funció de les condicions socials en les que et trobes o de les característiques de la pròpia persona, de l’evolució econòmica del país, però en definitiva, és una condició que es va dissolent. Fins i tot podríem dir que hi ha gent que ha nascut fora del nostre país i que no ha estat gairebé mai immigrant. I que nosaltres, sense haver-nos mogut del nostre país, som una mica immigrants, perquè el país ens ha canviat molt. És una condició social de moltes cares.

Quin paper ha jugat la im­migració en la generació d’identitats?
La identitat és el que ens reconei­xen que som. Si jo penso que sóc graciós, però ningú riu, puc pensar que els altres tenen molt mal sentit de l’humor, però serà molt difícil sentir-me graciós si ningú riu. La identitat funciona per estalviar-te dir què hi ha a dins, funciona com un reconeixement. Per això, quan alguns partits diuen “hauríem de fer un examen per veure si els immigrants s’integren, preguntarem si saben qui és Jaume I” s’equivoquen. Què passa si preguntes als catalans qui és Jaume I? És que tots ho saben? És que saber qui és Jaume I et fa català? Perquè si és així, ja podem començar a esborrar el 80% del país. La identitat és una cosa molt heterogènia. A països com el nos­tre, que són països d’immigració regular, els continguts d’aquestes identitats són tan heterogenis com aquestes arribades. Hi ha al­guns elements que constitueixen punts comuns de vinculació, com la llengua, que és un instrument que permet sentir-se membre de la comunitat.

S’està estudiant la idea de fer una mena d’examen a les persones nouvingudes, on una de les proves serà llegir un text en català. Què n’opina?
És molt diferent si parlem d’una persona jove amb una xarxa de relacions oberta, o d’una senyora de cinquanta anys que ha quedat tancada a casa. Crec que es podria mantenir la prova, no sé si ha de ser de lectura o de comprensió, però sóc contrari a convertir-ho en una prova excloent. És impor­tant que la gent sàpiga que cal saber català, però no que per la raó del català quedés exclòs. No cal que sigui una condició necessària. No deixa de ser una mica confusa aquesta noció d’arrelament i de voler-lo objectivar. Hi ha gent que porta quaranta anys aquí i potser no li trobaríem la manera de jus­tificar l’arrelament. L’arrelament no cal que s’expressi d’una manera tan concreta, però és veritat que hi ha d’haver algun procediment administratiu.

Quines creu que són les diferències o les similituds entre la immigració que va venir als anys 60 i 70 i l’actual?
N’hi ha una que és la principal. Com que aquella era una immi­gració dins del propi estat no es produïa la situació de complexitat jurídica que es produeix amb la immigració estrangera. En el cas dels anys 60 i 70 la gent venia perquè el creixement econòmic va afavorir aquest trànsit. Aquella era una immigració que no neces­sitava permís i que tenia el suport de l’Estat. Venien a Catalunya, però la Guàrdia Civil parlava com ells, i els aparells de l’Estat, i la premsa. No hi devia haver la sensació de desamparament o d’estrangeritat tan gran com la que tenen els que arriben ara. En canvi, en allò on es posa més l’ac­cent és en les diferències culturals, que aquí és on la situació és més semblant.

Què en pensa del tracta­ment de la diversitat dins les aules?
Hi xoquen dos interessos diferents, el que tothom qui arribi pugui ser incorporat en igualtat de condi­cions en el sistema escolar, però també que s’ha de garantir als que ja hi són que aquesta incorpora­ció no destiroti el funcionament regular del treball acadèmic. Hi ha un conflicte i totes les solucions tenen pegues. Com que ningú sap ben bé com sortir-se’n, a mi no em sembla malament que es provin coses diferents, provar sistemes, fins i tot copiaria d’altres països que ens hi assemblem o que ens hi vulguem assemblar.

Alguna vegada ha dit que els catalans necessitem més competències per fer front a reptes com la immi­gració. Què ens fa falta?
Com deia aquell, el que ens cal és l’autonomia de Portugal... En im­migració ens falta el fonamental, que són les competències vincu­lades a l’estrangeria, i que són les que ens ajudarien a afavorir políti­ques més eficaces de dissolució de la condició d’immigrant.

Què en pensa de paraules com “multiculturalitat”, “mestissatge”...?
Que són font de confusió, perquè el seu ús està condicionat pel tipus de societat que les ha “inventat”. Quan s’apliquen fora de lloc, com ens passa a nosaltres, per una qüestió de provincianisme polític i ideològic, s’acaben creant situacions confuses i fins i tot socialment perilloses. Funcionen com a tòpics propis de la correcció política dominant, suposadament progressista, i per això són tan di­fícils de combatre en una societat hipòcritament progressista.

Fins quan creu que s’és immigrant?
Depèn de les expectatives. En general, quan algú arriba a un destí, té la impressió que la seva experiència serà transitòria, el seu projecte de vida, probablement, no és el d’instal·lar-se definitivament en aquest nou país. Potser ho veu a venir, però reconèixer-ho, és molt difícil. Quan marxes penses que, si pots, tornaràs, però al cap d’uns anys comenc­es a veure que els fills millor que estiguin aquí, que enlloc d’anar enviant diners a casa, potser millor que els de casa vinguin... Quant de temps pot durar això? Depèn de l’actitud inicial, de les condi­cions que trobes, de quina és la teva vinculació amb el país d’arribada...

Entrevista publicada al número de setembre de la Revista Mà

Manuel Forcano acaba de publicar ‘Llei d’estrangeria’ (Proa 2008)

Llei d’estrangeria (Proa, 2008). Aquest és el sorprenent títol que Manuel Forcano ha triat per al seu darrer llibre de poemes. Un llibre amb quaranta-tres poemes sobre l’amor i el desig i el desamor, “el títol és una metàfora, quan ens enamorem ens convertim en un estranger en el cor de l’altre”, diu Forcano. “Aprens la llengua i els costums de l’altre, i quan s’acaba; o t’expulsen o marxes voluntàriament”. El poeta feia cinc anys que no publicava cap llibre de poemes, des d’El Tren de Bagdad (2003).

El meu país és el desig, que em fa anar a l’estranger de mi. Sóc sempre emigrant al cor d’algú: li prenc l’idioma, el clima, el cos, menjo el que hi ha, allò que em donen. Així comença Llei d’estrangeria, poema que dóna nom a la darrera obra de poesia de Manuel Forcano, un recull de quaranta-tres poemes d’amor, desamor i desig, relacionats tots per la mateixa metàfora “quan t’enamores, ets un estranger al cor de l’altre”.
L’autor assegura que tenia por de fer un llibre monotemàtic, “no volia caure en tòpics, per això me l’he remirat moltes vegades”. I és que de l’amor ja se n’han dit moltes coses, “jo volia dir coses noves, buscar una metàfora nova i sorprenent”, diu Forcano. I ho ha aconseguit, amor i immigració, una combinació estranya que ha sorprès el lector, tant que a finals d’aquest mes Llei d’estrangeria rebrà el seu primer premi.
Feia cinc anys que Manuel Forcano no publicava un llibre de poemes, des d’El Tren a Bagdad (2003). “Un poeta sempre escriu, però no sempre publica. A més, la inspiració ve quan ve”, diu Forcano. A Llei d’estrangeria hi ha poemes de l’any 2003 i d’altres que són del 2008, “fins que no tens un número determinat de poemes no pots fer un llibre”.
Cal saber que durant aquests cinc anys, Forcano ha estat una mica distret de la poesia, ha escrit llibres d’assaig, ha fet viatges per Orient (és doctor en filologia semítica), i fins i tot ha traduït alguns poetes israelians. També està treballant en la traducció al català dels Viatges de Marco Polo, que sortirà a la llum el 2010, i serà la seva primera versió en català. Tot això ha anat endarrerint la publicació de l’última obra, encara que també hi compta el ritme editorial. “En aquest cas, el llibre ha estat publicat sense rebre cap premi, per tant, tot queda en mans de l’editor”.
Amb aquesta darrera obra, Manuel Forcano ha tornat als seus orígens poètics. Així com El Tren a Bagdad comptava amb uns poemes més llargs i narratius, a Llei d’estrangeria l’autor fa ús de
poemes breus i sintètics, amb versos finals d’impacte, tal com va fer a Corint (2000). “El que vull és que sorprenguin el lector, que l’emocionin”.
Però la llei d’estrangeria és també un tema d’actualitat, “a ningú li agrada aquesta realitat”, diu l’autor, “hi hauria d’haver una llei d’estrangeria més comprensiva, que tingués pietat, perquè les persones han de rebre un tracte digne”.

Text: Sara Blázquez