Mustapha Bouziane. Sotsdirector de la Revista Mà
A Catalunya la política està dividida entre polítics d'esquerra i de dreta, però tots els partits tenen més o menys el mateix discurs sobre la immigració: impulsar un pla de cohesió i convivència, per fer front als efectes de la immigració i per afavorir la integració en la societat catalana, mentre que no han parlat mai del dret de vot dels immigrants en les eleccions, en canvi alguns partits polítics de dreta ho han rebutjat al Congrés dels diputats a Madrid, una inciativa del psoe i iu-cv per que voten els immigrants en les eleccions munisipals. Alguns partits d'esquerra lamenten que mentre els immigrants no saben llegir ni escriure no tindran aquest dret, i altres diuen que el dret de vot pels immigrants està relacionat amb el país d'origen.
Jo crec que el dret de vot pels immigrants no es pot relacionar amb la integració, tot i que aquest dret obrirà un espai a la integració d'una manera molt positiva. Facilitarà la convivència i el reconeixement dels drets i deures, el dret de vot és també un element fonamental per la col·laboració de tots en la política d'aquest país.
Els immigrants votan en les sevas empresas i en les escoles tambe, i ja contribueixen al benestar general del país, també en el finançament dels serveis, paguen els seus impostos i taxes de la mateixa manera que ho fa qualsevol ciutadà.
Reconec que és difícil donar el dret de votar, però crec que és possible debatir sobre el tema entre tots els partits polítics. Sobre tot els partits d’esquerra, que s'inicii un procés polític sobre el reconeixement i la igualtat de tots davant del dret de vot. Aquí a Catalunya hi ha molts immigrants que tenen la nacionalitat espanyola i van votar el dia 9 de març. A Catalunya alguns partits no tenen un programa electoral generat, sinó que tenen un discurs chonofob sobre la immigració. Altres polítics han relacionat el terrorisme amb la immigració a Catalunya, encara que està molt clar que el terrorisme es un tema, i la immigració n'és un altre. Demanar aquest dret pels immigrants ha de sortir des de Catalunya cap a Madrid, perquè el dos grans partits de l'Estat encara no tenen intenció de parlar-ne, ni la constitució d'Espanya, ni l'Estatut de Catalunya el tenen en compte, per això s'han de rectificar, per donar més valor al dret humà.
El dret de vot dels immigrants està reconegut a molts països d'Europa, reconeixen aquest dret de votar a les eleccions municipals, sense discriminacions per raó de l'origen de les persones. Fins i tot en alguns d'aquests països s'ha donat el dret sense necessitat d'un temps previ de residència en el país d'acollida.
A Catalunya es parla molt de la immigració, i dels drets i deures per aconseguir una bona convivència, però no han parlat mai del dret de vot. Per què sempre hem de mirar a Bèlgica o a Holanda? Per què no mirem aquí mateix? Per què els polítics catalans no poden decidir des d'aquí?
Des de Catalunya s'ha de donar més valor a la democràcia, i la democràcia a Catalunya no funcionaria bé si no hi ha una nova política d'igualtat entre tots els ciutadans. Els immigrants volen votar, i tenen ganes de sumar-se a la vida quotidiana, amb intenció de col·laborar activament a la política d'aquest país.
I els polítics haurien de treballar amb aquest col·lectiu quan decideixen parlar de la integració i la convivència.
Article publicat al tercer número de la Revista Mà.
Eva Clota. Periodista
El seu origen vigatà, el seu cognom il·lustre i la proximitat amb el líder d’Unió, Josep Antoni Duran Lleida, ben segur van ser determinants a l’hora d’erigir contrarellotge Josep Maria Vila d’Abadal candidat i tancar la crisi de la successió de Jacint Codina. Aterrava en una ciutat on era pràcticament desconegut i en menys d’un any ha sortit de l’anonimat gràcies a una campanya d’imatge que sembla no tenir aturador. El resultats electorals, però, el van fer recorre a l’aritmètica per poder formar govern i van posar com a màxima prioritat de la seva acció minimitzar l'efecte de l'onada migratòria. S’ha reunit amb els veïns dels barris imaginem que “més conflictius” segons el seu punt de vista. Seria lògic que també ho fes amb els col·lectius d’immigrants. Oficialment, però, no n’hi ha constància, qui sap si perquè no l’acusin de connivència. Tot i que més que enteses secretes amb els nouvinguts, Vila d’Abadal sembla combregar amb aquella actitud paternalista de “pobrets, els hem d’ensenyar”. O potser en la intimitat comparteix el vídeo electoral de Duran Lleida, aquell que li ha valgut una efusiva felicitació de la PxC. En aquest mig any llarg de mandat Vic ha guanyat en participació ciutadana, veurem ara quin cas se li fa. A més, Vila d’Abadal s’ha convertit en paladí d’una vagueria de l’Alt Ter ampliada que anomena Catalunya interior, vol revisar les previsions de creixement de la ciutat i “salvar” les adobaries. També projecta una ciutat més verda i promet fomentar habitatge social i revisar el model educatiu, que de moment l’única novetat que presenta és la polèmica prova pilot d’aules segregades. Estem a l’espera que aquests temes es concretin i que els sous del seu equip de govern i els nous llocs de treball del seu entorn familiar no siguin els únics titulars que passin a la posteritat.
Article d'opinió publicat al número 2 de la Revista Mà (Febrer 2008)
Autor : Saoka Kingolo Luzolo
Darrerament són nombroses i reiterades les vegades que m’he trobat amb persones certament benintencionades, interessades en trobar una explicació a la meva condició de persona immigrada, quan m’identifico amb el catalanisme independentista. La meva reacció racional, tot sigui dit, ha estat sovint la de no assumir la càrrega de la prova en tant que subjecte passiu d’una construcció identitària extrínseca, muda però fàctica. Doncs al meu parer, al rerefons d’aquesta dicotomia només aparent, hi ha una insinuació tàcita i subtil, presumiblement no intencional, és clar, que en tot cas estigmatitza marcadament alguns components de la lliure adscripció ideològica. Efectivament, amb tota probabilitat, la situació que descric és subsumible al no respecte de les meves llibertats d’associació i afiliació, emparades al més alt rang de tot ordenament jurídic en les menys dolentes democràcies aplicades. Amb tot, la meva actitud de refusar de donar explicacions sobre l’exercici natural d’un dret tant consolidat, no m’estalvia una responsabilitat moral i personal, la de participar i contribuir debatent sobre temes de tant interès i rellevància com la immigració i el catalanisme sobiranista. Com a natural del Congo de Patrice Lumumba, els anys d’experiència vital m’han permès percebre i integrar el sentit que donava aquest indiscutible líder nacional, internacionalment assassinat, a l’autodeterminació dels pobles oprimits. La lluita per a l’alliberament és un repte vital dels pobles, que hom redueix a una simple i capriciosa guerra dialèctica, quan s’utilitza banalment com a arma amenaçadora de la desestabilització d’ordres injustament establerts. La història de la república democràtica del Congo des de la lluita dels seus pobles per a la independència fins l’estat actual persistent de dominació diversa i espoliació de totes mena i autories, és paradigmàtica. L’opressió de la qual són víctimes diversos pobles congolesos, africans i d’altres indrets del planeta, simplement ha anat canviant en dos aspectes: interessos conjunturals i geoestratègics més o menys camuflats; i justificació de les barbàries comeses amb discursos meticulosament elaborats, actualitzats i imposats a les agendes mediàtiques. El que no ha variat és la privació als pobles realment dominats, del dret de decidir autònomament sobre aspiracions, valors i interessos comuns. Molts pobles veuen minvades les expectatives de desenvolupament autònom com a projectes nacionals consolidats amb història, valors culturals i d’altres valors socials. A tall de recomanacions bibliogràfiques, un exemple de la vessant colonial i conquistadora de la submissió de poble a poble el trobem en els texts oficials de reconeixement de l’Estat independent del Congo per les autoritats dels EU i del regne de Bèlgica, esmentats a l’obra del professor Isidore Ndaywel è Nziem, sobre la història general del Congo (1998). Totes les dominacions col·lectives, però, no són pre-constitucionals, i algunes han estat fins i tot cristal·litzades pels propis processos constituents, cosa que amb el temps les fa més complexes, més subtils, per tant més difícilment aprehensibles. A escales diferents, el sotmetiment col·lectiu de les comunitats potents exercit vers les febles, s’expressa també pel control de mecanismes com l’estructura administrativa i territorial, o la distribució de les competències legislatives, tot radicant sempre d’interessos econòmics o geoestratègics. La història de Catalunya entre els IX i XV ens revela que tot i la independització dels seus comptats entomada entre d’altres per Guifré el pelós, la seva reconquesta amb els Berenguer etc., va començar a veure frustrades les seves seculars aspiracions fonamentades entre d’altres amb el compromís de Casp i la conseqüent secular supremacia castellana. El meu projecte migratori em va portar al seu moment a aproximadament vuit mil kilòmetres, la distància que separa Catalunya de la terra d’acolliment i pàtria de referència dels meus progenitors. Aquesta distància només representa un llunyament físic sens gaire incidència a les meves consideracions del sistema mundial. Mentre el Congo no assoleixi la plena llibertat com a estat frustrat de les seves necessitats col·lectives, el meu arrelament per ius soli no em permet desprendre’m de les lluites dels pobles congolesos integralment oprimits i políticament empobrits. Mentre Catalunya continuï sens sortir de l’espoliació fiscal i econòmica, de l’empobriment política i de la múltiple discapacitació competencial, el meu arrelament adoptiu no em permet desprendre’m de la lluita dels pobles catalans per a decidir els nostres present i futur. I tenint en compte l’esgotament del complex sistema autonomista de l’estat espanyol, i la manca absoluta d’alternatives democràtiques de convivència multinacional dins una Espanya intransigent, la meva condició de persona immigrada no m’eximeix del deure cívic de defensar la meva nació adoptiva reclamant-ne la independència. L’opressió i l’espoli integrals causen la immigració, el conseqüent reclam sobiranista referma una identitat multinacional.
(versió extensa de l'article d'opinió publicat al primer número de la Revista Mà. Gener 2008)
Mustapha Bouziane
Sotsdirector de la Revista Mà
Els amazigh són més de 20 milions de persones repartides entre el Marroc, Algèria, Líbia, Tunísia, Mauritània, Egipte, Mali, Níger... Tamazgha es considera el país dels imazighan i va des de les illes canàries i l'oceà Atlàntic fins als límits occidentals d'Egipte, i de la Mediterrània fins als rius Senegal i Níger.
L'origen del poble amazigh és tan desconegut com el de la seva llengua, malgrat que hi ha testimoni històric escrit. Els amazighs tenen la seva cultura comuna, un calendari, una bandera i moltes festes. La més important és el cap d'any amazigh, el 13 de gener. Conten els anys des que un rei amazigh va començar a governar a Egipte després d'una llarga guerra amb els faraons i avui es troben a l’any 2957. De la llengua amazigh en deriven una sèrie de dialectes utilitzats de manera habitual entre la població, encara que l’àrab és la llengua oficial dels països del nord d'Àfrica. La reivindicació de l’oficialitat de la seva llengua pròpia és una de les principals reivindicacions dels amazighs.
Les variants de la llengua amazigha amb més nombre de parlants es troben al Marroc: el rifeny al nord, el tamazight al centre, i tachelhit al sud. També es parla kabilia al nord d’Algèria, i twerg (tuareg) a Mali i Níger.
Thifinagh és el nom de l'escriptura amazigha, que ara des de fa quatre anys es va començar a ensenyar a les escoles primàries del Marroc. Les entitats amazighes del Marroc estan treballant perquè el tamazight sigui llengua oficial i perquè el cap d'any amazigh segui festa oficial al calendari del Marroc.
