Fa quaranta anys que Lluís Rocaspana és a l’Església del Remei, un dels barris de la capital osonenca que ha acollit el major nombre de ciutadans d’origen estranger. La parròquia té una gran projecció dins el barri, i fa la funció d’atendre la seva gent. “El meu referent sempre ha estat el pare Rambla, i jo continuo la seva obra social de relació amb la immigració”, diu Rocaspana, el rector de la parròquia. I és que després de trenta anys ajudant als més necessitats, l’any 1998 es va trobar amb “una experiència nova, va arribar un allau d’immigració molt forta”. Des de llavors, l’Església del Remei s’ha convertit en la casa de tots. Els diversos col·lectius religiosos que tenen dificultats per trobar un local on celebrar els seus actes, sobretot les persones procedents de Nigèria i Ghana que practiquen la religió evangèlica pentecostal, han trobat lloc en aquest centre del Remei. “Hem de ser acollidors, no crear diferències”, recomana Rocaspana.
El pentecostalisme és una denominació cristiana protestant que va sorgir al començament del segle XX i que dóna una forta èmfasi al do de llengües de l’Esperit Sant. Creuen en la doctrina protestant evangèlica, en la confiabilitat i autoritat de la Bíblia i en la necessitat de la conversió. Els pentecostals, però, posen un èmfasi major en l’experiència espiritual personal. Aquest tipus d’evangelistes són la denominació protestant més nombrosa, encara que no hi ha xifres precises. A Osona existeixen diversos grups pentecostals, que es van fer visibles als mitjans fa uns mesos per les queixes que van rebre dels veïns, “les seves celebracions són sorolloses”, diu Rocaspana, “però aquí tenen certa permissivitat”. Segons el pare Lluís de l’Església del Remei, llegeixen i comenten la Bíblia, “però les seves celebracions són molt espontànies”. Segons diu, tenen un pastor que té uns quants ajudants, fan pregàries, canten, i fan ús de la música, “també tenen molt diàleg entre ells”. És evident que les seves celebracions religioses poc tenen a veure amb la tradició catòlica silenciosa, o amb les oracions i reflexions musulmanes. Potser és per això que són el grup a qui més els costa trobar locals per ubicar els seus centres de culte.
El grup d’evangelistes pentecostals que usa com a centre de culte l’Església del Remei ja fa set anys que hi és. “Ells ho van demanar, suposo que per proximitat, i per veïnatge els van deixar els locals. Per què negar-los-els si són veïns?”, es pregunta Rocaspana. “A sota de casa suposarien un mal de cap, però pel sol fet de ser d’una altra religió”.De totes maneres Rocaspana els recomana que busquin un local on ubicar els seus centres de culte, ja que per a ell comença a representar massa feina haver-se d’ocupar de tot, i fa una crida a les persones que disposen de locals perquè els lloguin “sense cap mena de por”.
Per evitar les queixes dels veïns, al final de la darrera legislatura es va acordar que un bon lloc per ubicar aquests centres podien ser els polígons. Rocaspana afirma que “ells només necessiten espais, però que no estiguin tan separats del nucli, sinó els ignorarem”. El mateix és el que opina Jamel el Meziani, president del Centre Cultural Islàmic, situat al carrer Sant Pere, “les lleis que ens fan anar al polígon són injustes, al Marroc la catedral està dins la ciutat, perquè la gent no ho rebutgi”. I és que el Meziani creu que d'aquesta manera no es crea la convivència, “posarien una església a la muntanya? No, això ho fan perquè no accepten un centre diferent, encara no han acceptat l'arribada d'altres cultures, i llavors, per què parlen de democràcia?”, es pregunta.
Ara farà 20 anys que Jamel el Meziani és a Vic, “jo me n'anava a estudiar a Oslo, però el destí em va fer quedar aquí. He conegut la cultura catalana i molt bona gent”, diu. A més reconeix que “cada vegada tinc la visió més oberta”, tot i que abans de venir ell pensava que a Europa tindria molta més llibertat, “m'ha passat el contrari”. Segons diu, al Marroc ningú discuteix qui té drets i qui no, “tant cristians, com musulmans, com jueus tenen els seus centres, els seus cementiris... Sóc ciutadà o no sóc ciutadà?” dubta en Jamel. Ell està convençut que sí, és per això que des del Centre Cultural Islàmic participen a l'associació de veïns, organitzen jornades de portes obertes i es declaren oberts al barri, "la mesquita és de tothom, és de Vic".
Segons diu el Meziani, el que falta és comunicació, "quan no coneixes els altres, tens idees equivocades. A més, hi ha gent que vol crear por, i això és fàcil. És fàcil destruir, però construir és difícil". El Meziani també és conscient que arrel de les últimes detencions a Barcelona, la població té una certa desconfiança cap als musulmans i les mesquites. "Qui fa aquestes coses (es refereix als atemptats), no ho prepara a la mesquita. La mesquita és un lloc públic. De la mateixa manera que ETA no va al mercat a preparar les seves accions". Per les persones musulmanes, la mesquita és un lloc de trobada, a més de ser un espai de reflexió. A la capital osonenca n’hi ha dues, mentre que a la resta de la comarca n’hi ha unes quantes més repartides per altres municipis com Manlleu o Torelló.
Els musulmans van a la mesquita, al menys, cinc vegades al dia, ja que la pràctica de la seva religió requereix fer cinc oracions principals, d’entre cinc i deu minuts, que estan repartides durant el dia. No hi ha una hora exacta per a cada oració, depèn de la posició del sol en cada moment de l’any es fan a una hora o a una altra. És una obligació pels musulmans fer les oracions en grup, per això és molt important per a ells disposar de locals preparats per a fer-ho. “Mesquita vol dir agrupar”, diu Jamel el Meziani, “és un dels llocs on fem vida social, on tenim contacte amb la gent, és un lloc de trobada”. A més, segons diu el president del Centre Cultural Islàmic, “cadascú és lliure d’anar a la mesquita quan vol, s’hi pot anar a llegir, s’hi fan classes, hi ha discursos...”. També assegura que es tracta d’un local obert a tothom, i és que entre els llibres que hi ha a la mesquita s’hi pot trobar l’alcorà en català.
Tant Rocaspana com el Meziani coincideixen en que "quan les persones immigrades puguin votar canviarà la cosa", “una persona no es pot integrar si no té drets”, afegeix el Meziani, “a qui no té drets no se li poden imposar uns deures”.
Fotografia: Josep Maria Brugera
Reportatge publicat al tercer número de la Revista Mà/Sara Blázquez
Ja fa deu anys que els Sagals d’Osona estan en marxa. Van fer la seva primera actuació el 5 d’abril de 1998, durant el Mercat del Ram. “Som una colla castellera molt oberta, arrelada a la terra”, diu Rossend Brugulat, president de l’Associació Cultural Sagals d’Osona. I és que la voluntat d’aquesta entitat és expandir la cultura tradicional, per això també compten amb una colla de grallers, una altra de diables, a part dels castellers.
En aquests pocs més de deu anys de vida, la colla ha crescut molt, “hi ha seixanta colles a Catalunya i nosaltres ens mantenim entre els 8 i els 15 primers, dins les colles de vuit pisos”, diu Brugulat. Dos cops per setmana s’ajunten al nou equipament municipal de Vic, La Central. Enguany han començat d’hora la temporada, ja que els marca el Mercat del Ram de Vic. La primera actuació de la temporada la van fer diumenge 2 de març a Calldetenes, i a partir d’aquí tenen pràcticament una actuació cada cap de setmana. “Quan hi ets t’hi enganxes. Els castells tenen mala fama per les caigudes, però la seguretat és bàsica”. I és que la colla carbassa compta amb un grup de gent del ram sanitari, i van ser dels primers en posar casc a la canalla. A més, Brugulat assegura que “si no tenim un castell, no el traiem a plaça”.
Els Sagals d’Osona no és una entitat elitista o sectària, hi cap tothom, “hi ha gent de diverses classes socials i de totes les edats i de moltes procedències diferents”. Tots anem vestits iguals i, vulguis o no, això ens fa iguals”. Pels Sagals, fer pinya no és cap tòpic, tal com diu Brugulat, “sense tu el castell no es fa, t’has de refiar de tothom”.
És difícil, fins i tot pel seu president, saber quanta gent forma part dels Sagals, “hi ha vegades que som més de 300 o 400, però es pot dir que d’habituals, en som uns 180. La gent ve perquè té ganes de venir”. I ells estan encantats, “pot venir tothom qui vulgui, i per aquells que han vingut d’una altra banda és una bona manera d’adaptar-se, perquè aquí, tots som iguals. Només falta perdre la por”.
El diari AVUI publica cada setmana el rànquing de les colles castelleres. Cada diumenge hi ha diades castelleres arreu de Catalunya, i cada colla escull les que els semblen més positives. Allà coneixen altres colles i agafen experiència. Les colles que estan situades entre les 15 primeres en la classificació poden anar al concurs de Tarragona, que es celebra cada dos anys. Els Sagals ja fa quatre anys consecutius que hi van i, de fet, els seus entrenaments estan encaminats anar-hi.
Article publicat al tercer número de la Revista Mà/Sara Blázquez
Mustapha Bouziane. Sotsdirector de la Revista Mà
A Catalunya la política està dividida entre polítics d'esquerra i de dreta, però tots els partits tenen més o menys el mateix discurs sobre la immigració: impulsar un pla de cohesió i convivència, per fer front als efectes de la immigració i per afavorir la integració en la societat catalana, mentre que no han parlat mai del dret de vot dels immigrants en les eleccions, en canvi alguns partits polítics de dreta ho han rebutjat al Congrés dels diputats a Madrid, una inciativa del psoe i iu-cv per que voten els immigrants en les eleccions munisipals. Alguns partits d'esquerra lamenten que mentre els immigrants no saben llegir ni escriure no tindran aquest dret, i altres diuen que el dret de vot pels immigrants està relacionat amb el país d'origen.
Jo crec que el dret de vot pels immigrants no es pot relacionar amb la integració, tot i que aquest dret obrirà un espai a la integració d'una manera molt positiva. Facilitarà la convivència i el reconeixement dels drets i deures, el dret de vot és també un element fonamental per la col·laboració de tots en la política d'aquest país.
Els immigrants votan en les sevas empresas i en les escoles tambe, i ja contribueixen al benestar general del país, també en el finançament dels serveis, paguen els seus impostos i taxes de la mateixa manera que ho fa qualsevol ciutadà.
Reconec que és difícil donar el dret de votar, però crec que és possible debatir sobre el tema entre tots els partits polítics. Sobre tot els partits d’esquerra, que s'inicii un procés polític sobre el reconeixement i la igualtat de tots davant del dret de vot. Aquí a Catalunya hi ha molts immigrants que tenen la nacionalitat espanyola i van votar el dia 9 de març. A Catalunya alguns partits no tenen un programa electoral generat, sinó que tenen un discurs chonofob sobre la immigració. Altres polítics han relacionat el terrorisme amb la immigració a Catalunya, encara que està molt clar que el terrorisme es un tema, i la immigració n'és un altre. Demanar aquest dret pels immigrants ha de sortir des de Catalunya cap a Madrid, perquè el dos grans partits de l'Estat encara no tenen intenció de parlar-ne, ni la constitució d'Espanya, ni l'Estatut de Catalunya el tenen en compte, per això s'han de rectificar, per donar més valor al dret humà.
El dret de vot dels immigrants està reconegut a molts països d'Europa, reconeixen aquest dret de votar a les eleccions municipals, sense discriminacions per raó de l'origen de les persones. Fins i tot en alguns d'aquests països s'ha donat el dret sense necessitat d'un temps previ de residència en el país d'acollida.
A Catalunya es parla molt de la immigració, i dels drets i deures per aconseguir una bona convivència, però no han parlat mai del dret de vot. Per què sempre hem de mirar a Bèlgica o a Holanda? Per què no mirem aquí mateix? Per què els polítics catalans no poden decidir des d'aquí?
Des de Catalunya s'ha de donar més valor a la democràcia, i la democràcia a Catalunya no funcionaria bé si no hi ha una nova política d'igualtat entre tots els ciutadans. Els immigrants volen votar, i tenen ganes de sumar-se a la vida quotidiana, amb intenció de col·laborar activament a la política d'aquest país.
I els polítics haurien de treballar amb aquest col·lectiu quan decideixen parlar de la integració i la convivència.
Article publicat al tercer número de la Revista Mà.
