Revista Mà

Llum. És la traducció catalana de la paraula àrab Nour. Però Nour és també el nom d’una nova banda de músics amb experiència demostrable, creada per Yacine Belahcene Benet, ex membre de Cheb Balowski. En el seu primer disc, Papier Mullat, hi han col·laborat diversos músics del panorama musical internacional, a més dels altres components del grup, Stéphan Carteaux, Pablo Potenzioni, Francisco Guisado ‘Rubio’, Marc Llobera, Olalla Castro i Manolo López.

Un any abans d’acabar la gira del tercer disc de Cheb Balowski, Belahcene ja estava composant temes propis amb un altre músic, Massa Kobayashi, baixista del grup Kultur Shock dels Estats Units. “Quan ja es va saber la data del final de Cheb, ja vam decidir posar data per començar el nou projecte anomenat Nour. Això va ser el setembre del 2005”. Segons Belahcene, el camí per arribar a tenir el disc realitzat va ser “com un parc d’atraccions, quan vaig veure que el disc estava fet em va semblar que havia cremat una cosa impossible de cremar, un paper mullat”.
En aquest primer treball de Nour hi ha cançons de diferents estils, des de cançons amb tocs orientals, altres que recorden el reggae, tocs de música tradicional magribina, rock o hip hop. Nour és una suma de músics d’Argentina, Algèria, França, Andalusia i Catalunya, “amb respecte es pot conviure, encara que tinguem cultures diferents”. La diversitat de la banda arriba fins i tot a les llengües que utilitza. A Papier Mullat hi ha cançons en algerià, en francès, en català i en castellà. Yacine Belahcene creu que cada vegada és més freqüent al nostre país el fet de que les persones parlin diverses llengües en diferents situacions.
Nour ha rebut influències del punk, del reggae, del rai, del gnawa, el pop, o la música oriental, fins i tot hi ha una cançó al disc, Perder el sentido, que està basada en un tema de Björk. De fet, els components del grup es van trobar en un compromís quan els van demanar que definissin la seva música, “no sabíem com fer-ho, però al final vam respondre Arabic electro rock”. I això que Nour també té tocs electrònics, sobretot per la implicació de Guillamino en algunes bases del disc, “el resultat és molt interessant”, diu el cantant.
La banda ja ha tocat en molts indrets de Catalunya, però també ho ha fet al Sàhara i en diversos llocs del nord d’Àfrica. Per Belahcene tocar al Sàhara va ser molt emocionant, “sobretot per l’agraïment que vam tenir. Tant el Sàhara com el Magrib són llocs que no estan acostumats a veure concerts, i sobretot concerts a l’aire lliure”. Segons diu, “toques la primera nota, i ja estan tots fent bots. A partir d’aquí, el concert és seu, ja no és teu”.
Papier Mullat ha comptat amb moltes col·laboracions, com la de Joan Garriga, de la Troba Kung-fú), Lautaro Rosas, de Machalah, Massa Kobayashi, de Kultur Shock, Mohamed Souleimane, de l’Orquestra Àrab de Barcelona, Pau Llong i Rodrigo, d’At Versaris i Djmixroger.

Article publicat a la primera edició de la Revista Mà (Gener 2008)
Text: Sara Blázquez
Fotografia: Iker Amas

Mohammed Chaib va néixer a Tànger l’any 1962, però de ben petit va venir a Catalunya. L’any 1975 va tornar al Marroc, però encara va tornar a Catalunya per estudiar Farmàcia. Ara, és el primer diputat català d’origen marroquí al Parlament de Catalunya, i és president de l’associació IBN Batuta. Parsimoniós, diu que creu en el diàleg i la interrelació cultural com a eines més eficaces per mantenir la convivència entre els autòctons i els nouvinguts.

Com l’ha afectat el fet de viure entre dues cultures?
És una experiència que la valoro molt positivament, és molt enriquidora. Quan vaig venir per primera vegada, no tenia ni idea de català, ni de castellà, però és que quan vaig tornar cap al Marroc al 1975 tampoc tenia ni idea de marroquí. Per tant, era un català, enmig d’un barri molt popular, la Plaça de Toros, que està a Tànger, i havia de conciliar i combinar les dues cultures. La veritat és que els anys que vaig estar estudiant a Tànger, em van donar un coneixement profund de la cultura marroquí, de la cultura àrab, de la cultura amazic, i de la cultura musulmana en general. I a més, em van fer reflexionar molt. Quan estava aquí veia el gran desconeixement que hi havia sobre el món àrab, sobre els països musulmans. I quan arribes allà te n’adones que també hi ha un gran desconeixement d’occident, i penses, qui té la raó? El fet de viure aquí i allà m’ha fet reflexionar sobre una cosa que és òbvia, i és que cap cultura és millor que l’altra, sinó que totes tenen la seva part positiva i la seva part negativa. El que hem de fer és un esforç per aglutinar una i altra cultura i posar-les en comú. Hi ha molts més aspectes positius que ens uneixen, que aspectes negatius que ens separen, per tant hem d’incidir en allò que ens uneix, que és moltíssim. Quan vaig tornar a Barcelona la meva obsessió estava en com fer que la gent immigrant pogués viure a Catalunya dignament, com a ciutadans amb drets i deures i amb igualtat d’oportunitats, i que fos acceptada per la societat catalana autòctona.

I va crear l’associació IBN Batuta...
Sí, la vaig fundar l’any 1994. Vam agafar el nom d’Ibn Batuta per l’associació perquè va ser una persona que va conèixer cultures, i s’havia adaptat pel món. És un viatger del segle XIV, molt conegut en el món àrab, d’origen marroquí, de Tànger. Tothom coneix Ibn Batuta, és el Marco Polo del món àrab, encara que va fer més viatges que Marco Polo, va anar fins a la Xina, la Índia, fins a la Meca, va estar trenta anys en el seu primer viatge que va sortir del Marroc. Avui és molt conegut i cada vegada se li dóna més importància en el món àrab. L’aeroport de Tànger es diu Ibn Batuta i dos dels vaixells que passen per l’estret també es diuen Ibn Batuta. Hem de fer el possible perquè la gent a Catalunya pugui acollir a la gent immigrada que arriba, Catalunya sempre ha estat una terra d’acollida, i ho ha sabut fer molt bé durant molt de temps. Ara està arribant una immigració diferent de la que va venir d’Espanya, amb una altra religió, però això no vol dir que aquesta immigració no es pugui adaptar. El que sí és cert és que potser és més complicat perquè hi ha un desconeixement, però en el moment que hi ha un apropament i un coneix a l’altre, tot és més fàcil.

I de quina manera treballen?
Avui dia l’associació és una altra cosa, és una entitat molt consolidada, amb un gran reconeixement a Catalunya i a tot Espanya. Té delegacions a Madrid, a València, hi ha molta gent treballant i voluntaris. Treballem en molts àmbits, des de serveis d’atenció jurídica, atenció a la mediació social i cultural, mediació hospitalària, educativa, amb les famílies que acaben d’arribar... En tots aquells àmbits on la gent necessita una atenció especial, un suport. I després, la nostra obsessió és com produir l’apropament entre uns i altres. El nostre model no és tan el del multiculturalisme, que separa les cultures, les aïlla, volem una societat plural, però no una pluralitat de societats. El que defensem és el model intercultural, de l’apropament, del coneixement mutu, de la interrelació, de que tothom faci un esforç. S’ha de treballar sobretot això, la interrelació, i això és lo més difícil, ja ho sé, però és el que s’ha de fer als barris, als municipis, aconseguir drets, com el dret de vot, que és un element fonamental.

Per tant, creu que les persones d’origen estranger haurien de poder votar?
Sí, jo amb aquest tema sóc molt dur, i espero i desitjo que a les properes eleccions del 2011, a les municipals, les persones que portin a Catalunya cinc anys de residència tinguin el dret a vot. Crec que cinc anys és un temps raonable, que és el permís de residència permanent. Hi ha milers de persones a Catalunya que tenen el permís de residència permanent, que podrien votar i cada vegada que arriben unes eleccions veuen que no ho poden fer. Això desmoralitza i humilia molt a les persones. Quant temps podem mantenir a unes persones a casa nostra dient-los “Us heu d’integrar, però també us hem de dir que hi ha uns drets que estan reservats només als autòctons”? Això no s’ha de fer de cap manera. A més no poden decidir com volen que sigui el seu barri, el seu municipi, el seu país, no poden decidir qui volen que els representi, qui gestiona els impostos que ells estan pagant, és bastant lamentable.

Mustapha Bouziane
Sotsdirector de la Revista Mà

Els amazigh són més de 20 milions de persones repartides entre el Marroc, Algèria, Líbia, Tunísia, Mauritània, Egipte, Mali, Níger... Tamazgha es considera el país dels imazighan i va des de les illes canàries i l'oceà Atlàntic fins als límits occidentals d'Egipte, i de la Mediterrània fins als rius Senegal i Níger.
L'origen del poble amazigh és tan desconegut com el de la seva llengua, malgrat que hi ha testimoni històric escrit. Els amazighs tenen la seva cultura comuna, un calendari, una bandera i moltes festes. La més important és el cap d'any amazigh, el 13 de gener. Conten els anys des que un rei amazigh va començar a governar a Egipte després d'una llarga guerra amb els faraons i avui es troben a l’any 2957. De la llengua amazigh en deriven una sèrie de dialectes utilitzats de manera habitual entre la població, encara que l’àrab és la llengua oficial dels països del nord d'Àfrica. La reivindicació de l’oficialitat de la seva llengua pròpia és una de les principals reivindicacions dels amazighs.
Les variants de la llengua amazigha amb més nombre de parlants es troben al Marroc: el rifeny al nord, el tamazight al centre, i tachelhit al sud. També es parla kabilia al nord d’Algèria, i twerg (tuareg) a Mali i Níger.
Thifinagh és el nom de l'escriptura amazigha, que ara des de fa quatre anys es va començar a ensenyar a les escoles primàries del Marroc. Les entitats amazighes del Marroc estan treballant perquè el tamazight sigui llengua oficial i perquè el cap d'any amazigh segui festa oficial al calendari del Marroc.

De dilluns a divendres, treballant. Dissabtes i diumenges, al camp de futbol. És com passen les setmanes la majoria d’equatorians que viuen a la comarca, sobretot des de que l’associació d’equatorians organitza un campionat de futbol en el que participen dotze equips diferents. Hi ha un equip de peruans, dos de bolivians i un de colombians. La resta, equatorians.
John Francisco Enríquez es podria dir que és el president de l’equip 9 de octubre, un equip que “ja ve des de l’Equador”, segons diu, “el meu pare n’era soci”. De fet, en aquest equip hi juguen quatre o cinc jugadors que ja jugaven al 9 de octubre del seu país d’origen. Enríquez ho porta tot, “jo i els meus germans estem al front de l’equip”, s’encarreguen d’anar a buscar els participants i dur-los al camp, de pagar l’àrbitre, d’encarregar els equipatges, d’organitzar els premis... Fins i tot han fet un equipatge nou pels jugadors del seu equip de l’Equador, “l’any passat vam quedar segons, i amb els diners els hem comprat l’equip per tots, és un bon regal. De fet, sempre que hi vaig, els porto una o dues pilotes de futbol”. Fins i tot han volgut imitar el color de l’equipatge de l’autèntic 9 de octubre, el groc. El 9 de octubre català, però, porta un logotip al braç, on es pot llegir ‘Voluntariat per la llengua’. “Molts dels meus companys van a classe i saben el català, ens estem adaptant. Jo l’entenc, però no el parlo perquè no m’hi he acostumat”, diu el John Francisco Enríquez. Malgrat tot, aquest equip de futbolistes procedents de l’Equador s’han compromès a fer difusió del programa ‘Voluntariat per la llengua’ entre els seus amics i coneguts, i així ho estan fent.
“Sort que tenim l’associació, que s’encarrega d’organitzar el campionat, sinó, seria molt complicat que ens deixessin el camp”. I és que cada dissabte i cada diumenge hi ha més d’un partit. La inauguració del torneig va ser a principis de novembre i, des de llavors, cada cap de setmana s’han jugat partits. Enríquez calcula que el campionat durarà uns quatre mesos.
El dia de la inauguració es van presentar els dotze equips. Cada equip havia d’anar acompanyat d’una “madrina”, una noia que acompanyés la plantilla. Hi va haver premis per la millor madrina i també pel millor equip uniformat. Aquest any, el 9 de octubre no es va endur cap d’aquests premis, però ara no els va gens malament, van tercers a la classificació.
L’associació organitza dos campionats cada any, un a principis i un altre a finals d’any, “així no perdem la forma”, diu Enríquez. Per inscriure’s, cada equip paga una quantitat d’uns 150 euros, i si no es presenten a un partit tenen una penalització d’uns 50 euros. Amb aquests diners, l’associació compra els trofeus, les medalles, les targetes, paga l’àrbitre... “Tampoc volem donar premis exagerats, el més important és que fem esport i ens ho passem bé”. De moment, el John està tranquil. Tot just estan a la primera volta del torneig, de la que en quedaran vuit equips, “estic segur que hi entrarem”.