Revista Mà

passat és presidenta d’Òmnium Cultural, 

entitat que treballa per la llengua i la 

cultura catalana. Després d’uns anys 

convulsos, Casals creu que “hem perdut 

totes les guerres, però anem guanyant 

batalles”. La presidenta d’Òmnium és 

optimista, i assegura que la situació de la 

relació amb Espanya és dura, però que 

“no defallirem”.

És un problema de voluntat política i de distribució de la renda. En el cas d’Espanya és pitjor perquè tots els indicadors que hi ha apunten que estem per sota d’impostos, de distribució de la renda i de despesa social i, per tant, si volem ser europeus, que és el que sempre s’ha dit, hauríem d’assemblar-nos més a Europa, i no al Marroc.


Entrevista publicada al núm 31 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez

Agnès Rotger i Nadia Ghulam, autores d’El secret del meu turbant (Columna, 2010)

La Nadia Ghulam és una noia afganesa que amb només 8 anys va patir greus ferides a causa d’una bomba. Quan va sortir de l’hospital, dos anys després, amb el règim talibà instaurat a Afganistan, va decidir fer-se passar per un home per tirar la família endavant. El seu secret va durar 10 anys. Ara, en fa 4 que viu a Badalona amb la seva família adoptiva, on va conèixer la periodista Agnès Rotger, i d’aquesta amistat en va néixer El secret del meu turbant (Columna, 2010), que va rebre el Premi Prudenci Bertrana 2010.
Sara Blázquez. Badalona

Quin és ‘el secret del teu turbant’?
Nadia: Hi ha molts secrets per descobrir en aquest llibre! El secret del meu turbant, per a vosaltres, és la realitat del meu país, el llibre explica la realitat que he viscut jo a Afganistan.
Agnès: Però el secret principal és que la Nadia, quan era petita, va haver de fer-se passar per un noi per ajudar la seva família a tirar endavant, i va ser un secret durant deu anys per tota la gent que l’envoltava, excepte la seva família.

La idea inicial era allargar tant aquest secret?N: No. En realitat jo no tenia gaire esperança de vida, no pensava que arribaria als 25 anys, pensava que em moriria o que em cauria una bomba. A la guerra, una noia ferida no té esperança.

No ho va sospitar mai ningú?N: En realitat no, perquè jo vigilava molt. Jo, físicament, m’assemblo molt a un home, i més amb les cremades que tenia a la cara, i amb el turbant que em posava.
A: I pel que diu era impensable que una dona prengués l’actitud que prenia ella. Es va anar fixant com actuaven els homes i ho va copiar tant com podia. Era malcarada, autoritària... Accentuava els trets més durs del caràcter tradicionalment masculí, i suposo que ningú s’ho podia plantejar.

Antonio Cazorla, responsable d’Immigració de la FAVIBC



Antonio Cazorla és un polític nat, i tot i que creu en la necessitat de la militància, mai ha seguit les consignes de ningú, “a mi que em donin una ordre no m’agrada”. Creu que el poble és suficientment llest com per proposar les seves pròpies alternatives, per això porta tota la seva vida lluitant pels drets socials de la classe treballadora. És el president de l’Associació de veïns de Montserrat (Terrassa), amb un 80% de veïns d’origen immigrant, i el responsable d’Immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).
Sara Blázquez. Terrassa

Com va començar la seva vinculació amb els moviments veïnals?
Jo vaig arribar a Catalunya l’any 50, quan només era un nen de 5 anys. El meu pare havia estat militant del Partit Comunista a Andalusia, i la meva mare de les Joventuts Socialistes, vaig aprendre de la gran quantitat de solidaritat que tenien. Sempre he estat una persona que he observat moltíssim la gent adulta i la societat en general i estava desesperat per saber escriure i llegir. Vaig començar a treballar amb set anys -no era cap heroi, perquè llavors tots els nens treballàvem-, vaig ser conscient de tot el que hi havia, i vaig començar a fer treball sindical a les empreses, a les primeres Comissions Obreres. Posteriorment, cap a l’any 64 o 65 vaig començar amb tots els temes socials del moviment veïnal. Vaig crear el primer club de joves, que després es van començar a dir Centres Juvenils, i el primer es va crear en un bar a Can Anglada (Terrassa), amb dos-cents socis. Era com un club de ball, però a la mitja part es parlava d’aspectes socials i polítics. D’aquí va començar a créixer el PSUC, jo ja em vaig ficar a treballar a les Joventuts Socialistes i, després de tres mesos, 200 joves de Can Anglada es van fer de les Joventuts del Partit Socialista, i llavors es va començar a crear el moviment de les associacions de veïns, i jo vaig començar a l’Associació de veïns de Can Anglada. Quan em vaig casar, vaig venir a viure als grups de Montserrat i vam crear l’associació de veïns. Aquí hi havia una associació de caps de família, que era del franquisme, i va ser una batalla triple. L’any 72 vam aconseguir fer-los fora i fer l’associació de veïns. He estat sempre una persona creativa, i he lluitat sempre sense odi, sense rancors. Penso que el cap ha d’estar fred per treure alternatives davant de qualsevol situació, i amb odi això és impossible.

Però l’any 85 va haver d’apartar-se del moviment associatiu...
Sí, perquè van tancar l’empresa on jo treballava, i vaig muntar una cooperativa de l’empresa que va tancar. Va estar funcionant molt bé durant quatre anys, però la classe treballadora d’aquest país no estava acostumada a les cooperatives. Els interessos de la gent eren incomprensibles i vam haver de tancar.

I va tornar a l’associació.
Sí, i vaig veure que l’associació ja no estava complint amb els objectius del moviment associatiu. Hi havia un greu problema al barri, havia passat de tenir un 5% d’immigració a tenir-ne gairebé un 60%. Hi havia un greu problema de convivència i l’associació no feia res, cada dia hi havia intencions de manifestacions, i era estrany el dia que no hi estava per aquí l’alcalde, o el cap de policia, escoltant les queixes dels veïns més exaltats. L’associació deia que no hi havia res a fer, però jo vaig començar a buscar gent, vam fer un document, vam recollir firmes i vam fer una assemblea. Van venir 150 persones a l’assemblea i vam fer una proposta: que no hi hagués baralles als blocs, que faríem una enquesta de les necessitats, urgent, i si hi havia algun tipus de problema als blocs, que sisplau l’anessin aguantant i vinguessin a l’associació a comunicar-nos-ho, però primer havíem de fer l’enquesta.

I com va anar?
Era una enquesta de 25 preguntes, i el principal escull era el no enteniment. Era la confrontació màxima de la pobresa amb gent ja aposentada, i el no poder entendre’s amb la veïna. A partir de les 25 preguntes vam fer un projecte, li vam dir Mediació veïnal, reforç de la societat civil i civisme. Ho vam comunicar als veïns, i els vam dir que, si acceptaven el projecte, l’associació es comprometia a portar-lo a la pràctica costés el que costés. Van dir que si i vam començar bloc per bloc amb assemblees continues. En un any en vam fer 800. Al principi, els nens que sabien el castellà i l’àrab ens ajudaven fent les traduccions, però després va entrar a l’associació una noia d’origen marroquí que es va convertir en la nostra traductora oficial. Vam començar a formar tots els grups de treball: dones, esport al carrer, ajudar les persones adultes, acompanyament als ajuntaments, a les institucions, guiar-los en el que és Catalunya... i el nostre projecte és ja una eina de treball d’aquesta associació.

Què vau aconseguir?
Després d’un any la situació havia canviat radicalment. Havia millorat moltíssim. Tota la immigració va començar a participar, i els veïns van començar a conviure. Vam fer l’escola de castellà i de català, on 170 dones i més de 150 homes venien a aprendre castellà. Els professors eren voluntaris, els mateixos veïns del barri. A part d’aprendre idiomes recalcàvem altres aspectes, per exemple, fer veure les situacions reals que es trobaven els seus veïns. Si la veïna tirava molta aigua, potser és que no tenia rentadora! El que demanava és que hi hagués solidaritat. És que el primer any d’haver-hi aquí tanta immigració, fins i tot els nens tenien enfrontaments al carrer. L’associació de veïns no tancava juliol i agost, es pot dir que eren els mesos més perillosos de tot l’any, perquè aquí hi conviuen gitanos, paios de no molta cultura, i el món àrab.

També és el responsable d’immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).
L’escola em va convidar a conèixer el projecte que tenien ells de convivència, i trobo que és pràcticament igual que el que nosaltres estem fent, però a nivell de l’ensenyament. Li vam proposar a la directora treballar en conjunt temes importants. Em vaig convertir en el portaveu de l’escola davant les institucions i els fòrums, i gràcies a això entro a formar part de la Federació, i em van fer responsable d’Immigració. Vaig anar acudint a les reunions del Pacte per a la Immigració. Vaig acusar els partits polítics de que ells eren els culpables, per tenir poca visió, que el sistema social arribés al col·lapse, i que havien creat famílies dependents. No es pot fer el reagrupament i no donar-los el dret al treball, fent això crees famílies dependents, perquè no estem en igualtat. Estem demanant que tinguin els mateixos drets i obligacions, però ells els treuen el pitjor que se li pot treure a una persona: el dret al treball. Vaig acusar que una persona que venia per reagrupament familiar necessitava gastar-se 6.000 euros per tenir un contracte de treball, per tant el que estava fent el govern amb aquestes lleis era donar cobertura a les màfies. No hi va haver cap partit que es posés en contra, cap crítica, sinó tot el contrari, i va ser aprovada aquesta llei.

Què més reclamen?
Un altre dels temes importants que vaig estar defensant és el dret dels immigrants que estan aquí sense papers, que els partits fossin valents i prenguessin una decisió. Només els quedaven dues opcions: o legalitzar-los a tots, que seria el més normal, o que es convertissin en Isabel la Catòlica i iniciessin el procés de fotre al carrer un milió de persones. I si tenien por del que poguessin dir les democràcies occidentals, i el món, doncs que assumissin que havien de legalitzar la situació. No es pot tenir un milió de persones a la nació sense papers de cap tipus. En això han estat covards, no han fet pràcticament res.

Quins projectes duen a terme actualment?
Estem convencent tots els grups de treball del barri que han de parlar català, perquè és la llengua vehicular de Catalunya. Tenim un grup de lectura, que em sembla que hi ha 18 dones, tenim Normalització Lingüística, que és de l’escola però per petició de l’associació es fan classes fora de les hores escolars. L’escola i l’associació volem lluitar perquè es converteixi en una escola d’adults. I també tenim un projecte d’alfabetització.

Com s’ha d’afrontar el fenomen de la immigració des de les associacions de veïns?
Des de l’associació o des de la federació, no tenim problema si algun barri o alguna població necessités que anéssim a fer una conferència, amb molt de gust ens oferim a fer-ho. Copiar el projecte seria una terrible equivocació, però és una eina que té moltes coses que es poden aplicar, i d’altres que s’han d’adaptar a les necessitats que tenen. El principal és lluitar perquè la societat civil sigui forta. O anem tots a una, o és impossible. Jo sempre demano que hi hagi unitat entre tot el moviment associatiu.

Quines iniciatives s’han d’impulsar des de les associacions de veïns?
Donar la participació, però una participació real. Nosaltres discutim els problemes reals del barri. Saps què passa aquí? Que gràcies a la immigració, els nostres ancians viuen millor.

Què li demanaria als partits polítics en l’àmbit de l’acollida o la integració?
La única cosa que els puc demanar perquè hi hagi una vertadera integració és que no llancin l’odi des del feixisme del PP i dels partits colindants amb ells. A més, han de ser conscients del tipus de política que estan fent, de barallar-se contínuament, sense agafar un comitè de savis de tots els partits polítics que analitzin la realitat i li donin una volta a aquesta societat. Viuen en una altra realitat, han de baixar al poble, anar a visitar aquelles famílies que viuen amb 400 euros d’ajuts socials, a veure si els dona una mica de solidaritat i de vergonya i es posen a treballar per solucionar-ho. Els treballadors i el moviment associatiu han de parlar, han de defensar els seus veïns, no podem permetre que ens estiguin enganyant. Si el moviment associatiu lluita pel que ha de lluitar, tindrà representativitat novament.

Entrevista publicada al número 29 de la Revista Mà.

Quan en Jamel va aterrar per primera vegada a Vic hi havia poques famílies immigrades, la majoria eren homes solters que havien vingut amb la primera onada migratòria dels anys 70 i 80, però clar, d’això ja en fa 22 anys, era l’agost de 1988. Ara presideix el Centre Cultural Islàmic, al carrer Sant Pere de la capital osonenca.

Jamel El Meziani ha vist i viscut molts canvis a la ciutat durant aquests anys. “En els anys 90 hi va haver un canvi, va venir una forta onada migratòria perquè va començar una crisi al Marroc. Abans d’això la gent no es plantejava marxar, però en aquell moment molts joves ho van fer, fins i tot joves amb títols universitaris.”
Com qualsevol comunitat que s’estableix en un nou indret, els musulmans vigatans es van començar a associar. L’any 1989 es van començar a trobar en un petit centre al carrer de la Ramada per acabar arreglant el nou Centre Cultural Islàmic del carrer Sant Pere. “És com el Casal musulmà”, bromeja El Meziani comparant el Centre amb qualsevol Casal Català.
“Això no és només una mesquita. Si que hi ha gent que només ve a fer les oracions, però es fan classes a la canalla, xerrades i vida social. És un espai de trobada.” A partir d’aquí el Centre va començar a participar a les escoles, a fer traduccions i tasques de voluntariat, a col•laborar amb la policia, els jutjats i els hospitals. “Ara tot això està molt normalitzat, però sempre ho hem fet voluntàriament.” L’objectiu, segons diu, no és ser un centre privat, sinó ser un espai del barri, de la ciutat, “tothom pot venir”.
Els preocupen temes com el recent tancament de mesquites a Lleida. “A Catalunya no hi ha mesquites, hi ha locals, garatges. En canvi a fora si que n’hi ha. És bo pel mapa cultural d’una ciutat, sinó dóna una imatge de ciutat tancada. A més, els catalans musulmans tenen dret a tenir una mesquita.” El Meziani assegura que necessiten mesquites en condicions, i no que els temples siguin als polígons, “això em fa mal al cor”. No entén perquè hi ha d’haver tants problemes en un país democràtic, “no molestem perquè no fem música, ni soroll...”, “ara la moda és anar contra els musulmans per poder arribar al poder, a més els mitjans de comunicació alimenten aquests discursos i creen més odi”.
El president del Centre Cultural és conscient que “la convivència mai serà perfecta, però la dreta no vol solucionar problemes, sinó que en vol crear més”.

Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Foto i text: Sara Blázquez

Pius Alibek, Lingüista, escriptor i restaurador
Pius Alibek (Ainkawa, 1955), és llicenciat en filologia anglesa a Bagdad i a Barcelona. Nascut al Kurdistan, prové d’una minoria realment minoritària, l’assíria cristiana, i, a més de parlar arameu –la seva llengua materna–, domina l’anglès, l’àrab, el català i el kurd. És al capdavant del restaurant Mesopotàmia, al cor de Gràcia. Ha publicat ‘Arrels nòmades’ (La Campana), que narra els seus primers 26 anys de vida a l’Iraq.
Sara Blázquez. Barcelona

Per què ha sentit la necessitat d’explicar els seus primers 26 anys de vida a l’Iraq?
El motiu principal eren les ganes que tenia d’escriure des de feia molt de temps, i intentava escriure en totes les llengües en què ho puc fer. Sóc d’una comunitat multilingüe, però normalment comences a escriure amb lucidesa quan trobes la llengua de les teves emocions.

En aquest cas, el català.
Quan la meva primera nena tenia tres anys, jo dialogava amb ella en arameu i català. Evidentment, l’arameu, tal com està, es fa una llengua difícil per escriure literatura perquè és una llengua gairebé agonitzant. L’altra llengua que feia servir amb ella era el català, llavors ja tenia una llengua de les emocions perquè li estàs parlant a una persona amb qui tens una relació molt natural, despreocupada, que no està enterbolida per res. Tanmateix, tenia la necessitat d’explicar-li a ella què era el que ella sentia per culpa meva, perquè per culpa del pare o de la mare, que també és de fora, ella sentia que era diferent, que era d’aquí, però tampoc era d’aquí del tot. També ho devia a la meva nova llar. Jo fa 29 anys que sóc aquí, he viscut aquí, tinc els meus amics, els meus col·legues, els meus veïns. I jo sóc d’aquí però tinc una part que és d’allà, i ells l’han de conèixer.

Què el va encoratjar?
Em va encoratjar molt el fet d’haver traduït moltes novel·les de l’àrab al català i haver rebut felicitacions, això em van animar molt. Em deien que tenia un estil molt bo, molt àgil, molt potent en català. Llavors penses: ara puc, ara ja no coixejo. És la tranquil·litat de fer-ho bé. Si no ho has de fer bé, millor que no t’hi posis.

L’Iraq que retrata a Arrels nòmades no té res a veure amb la visió estigmatitzada que en tenim. Ha volgut trencar aquesta visió?
No és la meva intenció trencar res, ni rectificar. Jo simplement descric el que he viscut. Sóc conscient de la confusió que es crea amb la visió que es té l’un de l’altre. No necessàriament hi ha d’haver gaire distància perquè aquesta visió sigui distorsionada i, sovint, aquesta distorsió és intencionada. Jo no confio en la fidelitat dels mitjans de comunicació ni en la seva professionalitat a l’hora de transmetre la informació. Crec que la majoria de mitjans són manipulats i tampoc fan prou esforç per ser fidedignes, i no és culpa de la distància. La imatge d’un lloc en relació amb un altre està manipulada, i està manipulada seguint uns interessos malignes. Però això és una lluita política, una lluita social que no és la pretensió del meu llibre. Jo no tinc la necessitat de dir-li a la meva filla que aquí pensen de nosaltres d’una manera però que nosaltres som d’una altra. Li explico el que he viscut.

Com era l’Iraq de la seva joventut?
Era un país com qualsevol altre país del món, amb ganes de viure, d’avançar, d’obrir camí, d’educar els fills, d’assegurar-los un bon futur. Era un país governat per una dictadura, com la majoria de països del món, amb l’avantatge que tenia un bon nivell econòmic que assegurava un bon nivell de vida, d’educació i de cobertura sanitària als ciutadans. L’Iraq era això, una societat amb il·lusions, amb ganes de ser feliç, amb ganes de passar-s’ho bé. Tenia la xacra de la dictadura, però qui no la té aquesta xacra? Fins i tot veiem que la democràcia al Primer Món cada cop avançava més cap a una dictadura que cap a una democràcia.

I com és l’actual?
No es pot parlar d’un país. El 2003, els americans van envair l’Iraq, van crear molta mort i destrucció, i el van entregar a mans dels clergues i l’han convertit en un país islàmic, i això no és el pitjor, sinó que l’han entregat a mans de l’Iran. O sigui que qui ara mana a Iraq és l’Iran, curiosament. Se suposa que Iran és l’enemic número 1 d’Occident. No entenc aquests jocs polítics bruts. Avui dia l’Iraq és simplement un país islàmic on un clergue mana més que un ministre. És el caos, és el país del món que ha estat més temps sense govern, perquè encara no s’ha format govern. Ha trencat el rècord. La mort està a l’ordre del dia, no hi ha llum, no hi ha aigua potable, l’escolarització, que era del 100%, ha baixat a menys del 10%, la dona està obligada a tapar-se, quan era la dona més preparada i amb més professionalització de tot el món àrab. Això és l’Iraq actual.

Parla àrab, kurd, arameu, anglès, català... Com ha viscut aquesta diversitat de llengües?
Jo sóc lingüista de formació i crec que quantes més llengües parla una persona, més opcions té de tenir una ment oberta. Jo vaig néixer en una zona fronterera, que era una minoria dins una altra minoria dins una altra majoria. La majoria era l’àrab, l’altra minoria era la kurda, i nosaltres, una minoria dins la minoria kurda. Des de petit parlava amb naturalitat l’arameu, la meva llengua; el kurd, la meva primera llengua d’educació; l’àrab, l’anglès, i a més, els meus pares parlaven turc, era un fet natural. Quan més llengües parlem, més feliços serem. Aprendre llengües i parlar-les és un joc preciós, perquè cada nova llengua t’ajuda a millorar l’anterior. A casa parlem quatre llengües, i les meves filles no tenen cap problema. Tan de bo aquesta societat malaltissa no els deformi la ment.

De la seva diversitat de llengües va néixer la seva vocació de lingüista?
No. La llengua m’apassionava des de petit. La trobava com un gran magatzem de coneixement, i explorant la llengua tu pots anar aprenent moltes coses, des d’aquesta vessant jo he anat per la vida. Com que m’agradava vaig ser lingüista. M’ha apassionat, sobretot, la part de la llengua relacionada amb l’origen i l’evolució de les llengües, perquè entens el que vol dir que la llengua és viva. Els mots neixen, evolucionen, procreen, moren. I fins i tot, a diferència de l’home, poden ressuscitar.

De fet, hi ha paraules que fem servir en català que vénen de l’arameu.
Sí, paraules com abat, o com gat, canya i iaia, que es remunten a l’accadi.

Per què va triar Barcelona com a destí?
Hi era de pas i m’hi vaig quedar.

Com compagina la seva feina de cuiner amb la de lingüista i escriptor?
Treballo cinc nits al restaurant i així tinc temps per fer altres coses. Hi vaig a les quatre de la tarda i reparteixo el temps entre la cuina i escriure.

Mesopotàmia és una institució. Quin és el seu secret?
No hi ha cap secret. Són criteris tan simples com la constància i la sinceritat amb un mateix.

Què caracteritza la cuina iraquiana?
És una cuina saludable i molt variada. Combina milers d’anys de tradició amb la incorporació dels productes de les dues rutes de la seda, tant la terrestre com la marítima, i també la tradició mediterrània.

Per què se sent nòmada?
El nomadisme és un estat mental. Pot haver-hi persones que no han viatjat més enllà del lloc on van néixer i tanmateix tenen ànima nòmada. És una manera de sentir-se part de tota la humanitat, de l’univers. Un nòmada duu tot el que estima a sobre.

Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez

Joan Puigcercós, Cap de llista d’ERC


El mes passat la Revista Mà va iniciar una sèrie d’entrevistes a quatre dels caps de llista de les principals forces polítiques catalanes, amb una entrevista a Joan Herrera (ICV), sota el nom “Que torni la política”. Aquest mes és el torn de Joan Puigcercós (ERC), que ha fet un balanç dels set anys de govern del tripartit, i ens ha explicat les seves prioritats pel que fa a les polítiques d’immigració, entre d’altres.

Sara Blázquez Barcelona
Creu que pateix crisis la política? A què és deguda la desafecció política?

Una de les causes és que la política incideix poc sobre l’economia. La ciutadania és intel•ligent i moltes vegades se n’adona que, anant a votar, alguns dels problemes materials que tenen, no se solucionen. I amb la crisi, això s’ha agreujat. La segona és que la política, els polítics, les persones que estem al capdavant, no hem entès que les regles del joc han canviat. En una societat digital, la política ha de ser més mesurada i més intel•ligent, no podem viure de la declaració i la contradeclaració, i moltes vegades la sensació que hi ha és que no hi ha canvis reals, i que es viu molt al dia en política. I la tercera causa és que quan la dreta no governa, la política no interessa. La dreta té el poder, i quan no governa es passa automàticament a la desacreditació del debat polític. A mi em fa l’efecte que l’esquerra la política la valorem sempre, quan governem i quan estem a l’oposició, perquè la gent treballadora, les classes populars tenen la política com un instrument de canvi. N’hi ha una quarta, que és la corrupció, i que paradoxalment té un efecte perjudicial sobre l’esquerra, perquè la dreta té prou instruments i capacitat com per generalitzar i fer veure que tots som iguals i que aquest és el moment que vivim.


Després de set anys, creu que va ser encertada l’opció del tripartit?

Més que encertada. Primer per una qüestió d’alternativa democràtica, no poden governar sempre els mateixos. A més, aquest país no hagués resistit com a societat si no haguéssim fet governs d’esquerres. Aquest país ha rebut 1.200.000 persones més i, malgrat això, hem rebaixat la llista d’espera als hospitals, s’han reduït les ràtios de les escoles, s’ha aconseguit desplegar una incipient llei de serveis socials i de dependència, i s’ha començat a fer una política ambiciosa d’habitatge, això no tenia precedents a Catalunya. Des que hi ha hagut els governs d’esquerres aquest país s’ha cohesionat més, amb la situació de canvi demogràfic que hi ha hagut en els últims anys, el país patia un perill en mans d’un govern de dreta, un perill de fractura, i el principal enemic de la Catalunya lliure és la fractura social.


Què destacaria d’aquests set anys? Què ha canviat a Catalunya?

Més enllà de les polítiques socials, hem fet dues coses molt importants pel futur, perquè tenim la tendència de mirar a curt termini, i és normal en moments de crisi, però hem de ser capaços de mirar a mig, llarg termini, i aquesta és la inversió i l’esforç que s’ha fet en matèria de recerca. Si aconseguim fer la transferència tecnològica bé, el nostre sector productiu, la nostra indústria, té una possibilitat; sinó no la tindria. Hi ha futur perquè s’ha fet una gran aposta per la recerca, això no es veu a curt termini, però és una cosa que hem d’explicar i posar en valor. La segona cosa important és el grau d’obertura de l’economia catalana, avui les empreses que se’n surten són les empreses que exporten. Les empreses catalanes depenen molt menys del mercat espanyol, i més de les exportacions. Tenim futur industrial, un país sense futur industrial és un país sense futur. No menystinc el turisme, ni el sector primari, ni el sector serveis, però la indústria és bàsica i necessària. I la tercera cosa és l’educació. És a dir, que la Llei d’Educació, la LEC, que és una llei discutida, i que té la seva conflictivitat, però era important que hi hagués un consens que vestís un acord de llarg termini, i que governi qui governi, mantinguem una certa línia.


Les enquestes diuen que l’independentisme ha crescut, però a les enquestes electorals baixa. Com ho valora?

Jo crec que és una paradoxa que estem vivint, perquè hi ha un rebuig del model constitucional i del model espanyol, i hi ha una part de l’independentisme que no està a ERC, és lògic, ERC no ho pot concentrar tot. Crec que el que hi ha hagut és una normalització de l’independentisme com a opció possible. El que ha passat és que el que era una quimera fa uns anys era l’independentisme, i el que era una possibilitat real de l’esquerra catalana era el federalisme, i això s’ha capgirat. Som més a prop d’un estat català que no d’una federació espanyola. I sóc molt conscient que hi ha una part de l’electorat d’ERC a qui no li han agradat determinats acords que hem fet, i que potser tindran una digestió més lenta.

ERC i CiU han tingut traspàs de vots històricament. Per què no n’hi ha entre ERC i PSC?

Aquest és el gran debat, i crec que això és més lent, perquè el PSC, amb el seu electorat, té una mena de closca molt dura, que s’ha anat esquerdant. Hem vist alguna enquesta on ja es començava a veure alguna fissura, perquè tenien l’opció d’estat. CiU no té una opció d’estat, per tant no hi ha closca. Hi ha gent que és espanyolista, com Duran i Lleida, i hi ha gent obertament sobiranista. El PSC tenia un model d’estat federal, però ha passat a ser una quimera.


Quina és l’aportació i el paper dels nouvinguts en la seva proposta independentista?

Comptem amb ells, el país el fem entre tots, i l’hem d’anar repensant. El pitjor enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura. Catalunya no serà la mateixa de fa 30 anys, tot país és dinàmic. Malgrat tot, necessita un element comú per vertebrar-se, i el català ha de ser la llengua comuna, ja fa anys que el català ja no és la única llengua materna. A la Catalunya independent no hi haurà exclusions. De fet, fer president José Montilla va en aquesta línia. Com diu la demògrafa Anna Cabré, si no hagués vingut la immigració dels anys 60, i la d’aquests últims anys, seriem 2 milions i mig de catalans, cosa que donaria la sensació d’un país molt feble. Una comunitat nacional de set milions i mig d’habitants és una oportunitat de situar-se al món i a Europa. I si podem salvar la llengua, el país i la nació és perquè som un motor econòmic i un motor cultural, perquè ens enriquim de l’experiència de tothom. La immigració també porta problemes. La immigració és un problema començant per la persona que emigra, que ha de deixar el seu país i ha de tenir un futur incert Però la societat que acull, si no té instruments, té problemes. L’arribada de la immigració comporta un problema de política social molt seriós, perquè la gent que fins aquell moment havia estat receptora de polítiques socials, per un efecte estadístic, passa a ser menys pobra, perquè ha arribat un col•lectiu més pobre que ells, i deixen de ser receptors de determinades polítiques, i això és la base del conflicte. Això només se soluciona amb més recursos per a tothom.


Quines són les prioritats d’ERC?

Nosaltres hem posat les bases del que ha de ser una política d’immigració, el Pacte Nacional per a la Immigració. No s’ha d’utilitzar la immigració com element de desgast polític. La Llei d’Acollida ha de donar un itinerari legal i administratiu a aquelles persones que viuen en un país i que volen formar part d’un país, ara no existeix. Ara el que hi ha és un corol•lari de problemes administratius, i l’itinerari no és només administratiu; és social, cultural, educatiu, és d’incorporació. En la propera legislatura hem de ser capaços de vestir una proposta sòlida i crear el model català d’incorporació de la immigració, perquè hem creat un model propi.

Creu que les persones immigrades han de tenir dret a vot?

Jo estic a favor del dret a vot, però també ho vull matisar. És l’últim dret. Una persona, per votar en unes eleccions, ha de saber en quin país viu, i qui és qui. Quan vas a un país has de saber en quin país vius, has d’entendre què està passant en aquella societat, perquè sinó, aquesta opció dels papers per tothom, i que tothom pugui votar, el que acaba sent és carn de màfia. Jo no vull que una persona que acaba d’arribar del Pakistan, que no parla català, que no l’entén, que no sap en quin país està, li puguin donar dret a vot, perquè serà víctima de la màfia electoral. L’arrelament passa per un procés, i al final, evidentment, ha d’arribar el dret a vot.


Què li suggereix...

Jordi Pujol: El president de la reconstrucció de la Generalitat.

Pasqual Maragall: El president de l’Estatut

José Montilla: El president de les polítiques socials

Immigració: Oportunitat per un país

Els altres catalans: La única forma que tenim de créixer com a comunitat lingüística

Ripoll: Un poble de gent treballadora, però honesta

Vic: Un poble de gent dels serveis, però honesta

Camp de Tarragona: La Catalunya emergent

Federalisme: M’interessa el federalisme europeu, no l’espanyol, que ja està enterrat

Esquerres: Sempre i quan no siguin dogmàtiques

Sindicalisme català: Una oportunitat per vestir una alternativa pròpia diferenciada d’Espanya.

Entrevista publicada al núm. 25 de la Revista Mà
Fotografia: Txevi Quirante

Joan Herrera, Cap de llista d’ICV-EUiA

Aquest mes la Revista Mà inicia una sèrie de quatre entrevistes als caps de llista de les principals forces polítiques catalanes, sota el nom “Que torni la política”. Comencem amb una entrevista a Joan Herrera, cap de llista d’ICV-EUiA (Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida i Alternativa), que ens ha donat el seu punt de vista sobre les polítiques d’immigració, la polèmica del padró arrel la decisió de l’ajuntament de Vic de denunciar els immigrants en situació irregular, o la desafecció política de la ciutadania.

Sara Blázquez. Barcelona

Deixa Madrid per tornar a Barcelona. Té més interès el Parlament de Catalunya que el que es cou a Madrid?
ICV és una força política catalana i per mi és una responsabilitat molt important encapçalar la llista del meu partit a les eleccions que decidiran el Govern del meu país. Després de dues legislatures a Madrid i després de l’experiència acumulada penso que és el moment oportú per assumir aquest repte.

És el primer dirigent d’una força política catalana d’una nova generació de menys de 40 anys. Quina transcendència té això?
Segurament em pot permetre connectar millor amb la gent més jove, i amb aquella gent que sempre ha viscut en democràcia i que viu allunyada de la política, que s’absté o vota en blanc. Des d’ICV sempre hem defensat que és possible fer política de manera diferent, més propera.

Roig, verd, violeta, tenen vigència entrats al segle XXI?
La crisi econòmica, però també la crisi ambiental han posat de manifest la vigència de les nostres propostes. La crisi econòmica ha estat conseqüència d’un model econòmic que des d’ICV hem denunciat reiteradament, que prioritza el guany econòmic per sobre del benestar de les persones. Avui les dones segueixen patint discrimacions laborals i cobrant sous més baixos que els homes per les mateixes feines i el canvi climàtic continua sent un dels principals problemes que té el nostre planeta. Les nostres propostes permeten una sortida de la crisi solidària i justa, creant nous llocs de treball a través de l’impuls de sectors relacionats amb el medi ambient i ajudant aquelles persones que tenen dificultats per arribar a final de mes. No acceptarem en cap cas mesures que suposin retallades de drets com per exemple abaratir l’acomiadament o augmentar l’edat de jubilació fins els 67 anys. ICV és el partit català que ha impulsat mesures decidides a Catalunya per reduir el canvi climàtic i els seus efectes. Les energies renovables són el futur del nostre país.


Creu que pateix crisis la política? A què és deguda la desafecció política de la ciutadania?
Els casos de corrupció que han afectat a partits com el PP o el cas Pretòria han posat de manifest que cal introduir canvis en la política per fer-la més transparent i que la gent percebi la política com un espai honest.En aquest sentit, des d’ICV hem demanat modificar el codi penal per endurir les penes en casos de corrupció i establir més mecanismes de control sobre les despeses dels partits polítics.Calen canvis que permetin acostar la política a la ciutadania i sobretot que la gent percebi que serveix tant per resoldre els seus problemes concrets com per resoldre situacions difícils que viuen moltes famílies a causa de la crisi i que no poden fer front als pagaments de les hipoteques.

Ho estem fent bé en matèria d’immigració?
Tot i que determinats partits utilitzin la immigració d’una forma electoralista, Catalunya és un país d’acollida i un model d’èxit. Poden existir en algun cas problemes puntuals, però el model a seguir és la feina que s’està fent des del Govern d’esquerres i concretament des de la Secretaria per a la immigració.

Què en pensa de la decisió de l’Ajuntament de Vic de denunciar els immigrants en situació administrativa irregular que es vulguin empadronar?
És un error, i és obrir la porta a mesures racistes. És un error que CIU i altres partits assumeixin el discurs del PP i PxC.Les solucions no passen per limitar els drets de les persones. Si necessitem més recursos per acollir
més persones que viuen a la ciutat, cal exigir més diners per garantir millors serveis socials, sanitaris i educatius per tothom, per persones que sempre han viscut a Vic i per persones nouvingudes. No es pot fer pagar la crisi o les dificultats econòmiques a les persones més vulnerables, els treballadors i treballadores, a les dones, a la gent jove, als jubilats o jubilades però tampoc a les persones nouvingudes de Vic.

Quins problemes pot causar la posada en marxa d’aquesta mesura?
Estic segur que pot produir problemes de convivència. Pot empènyer persones a situacions d’exclusió ja que davant la por a ser denunciades no s’empadronaran i, per tant, no portaran els seus fills i filles a l’escola o no tindran cobertura sanitària. Avui les ciutats no tenen fronteres i el que passi a Vic també pot tenir conseqüències en les poblacions veïnes que hauran d’assumir un problema que ha creat l’alcalde de Vic.

Creu que les persones nouvingudes han de tenir dret a vot?
Des d’ICV defensem el dret a vot de les persones migrades, especialment a les eleccions municipals. Crec que l’experiència de les consultes, com es va demostrar per exemple en el cas de Vic són una bona mesura que permet millorar la integració de la població nouvinguda. Cal recordar que aquesta gent, com tothom, amb els seus impostos, permet mantenir els serveis públics que gaudim els ciutadans i ciutadanes. Alhora seria el millor antídot per evitar discursos racistes que utilitzen els atacs cap a la immigració per guanyar vots.

Com s’ha d’integrar la immigració dins la societat catalana?
L’empadronament actiu és una bona mesura, ja que permet que els fills i filles de les persones nouvingudes vagin a l’escola, coneguin la nostra cultura, aprenguin el català i convisquin conjuntament amb els nens i nenes catalanes. Cal destinar més recursos a la mediació per resoldre els conflictes de convivència que puguin sorgir. Alhora penso que cal enfortir bones experiències de la societat civil com els programes de parelles lingüístiques per aprendre català que afavoreixen l’arrelament social.

Què en pensa de les actuals polítiques d’immigració?
El Govern d’Esquerres va en la bona direcció, l’impuls de la llei d’acollida o el Pacte Nacional per la Immigració en són bons exemples. Em preocupen totes aquelles polítiques que situen la immigració com a responsable de la crisi, com a boc expiatori. També és un error que el govern del PSOE retalli el fons per la immigració, que és d’on surten els diners per a les comunitats autònomes per pagar els serveis públics que han de donar resposta a l’augment de la població.

Quines són les prioritats d’ICV?
En aquests moments la màxima prioritat per ICV és la lluita contra la crisi. Crear ocupació i donar resposta a la gent en atur són la nostra màxima obsessió. I les nostres principals propostes de cara a les properes eleccions al parlament de Catalunya aniran en aquesta línia. La política ha de servir per trobar solucions per aquella gent que pot perdre el seu pis perquè no pot fer front a l’hipoteca o a les viudes que no arriben a final de mes perquè els ha disminuït la pensió. I des d’ICV-EUiA tenim les propostes per fer-ho.

Entrevista publicada al número 24 de la Revista Mà.
Fotografies: ICV

Boban Minic, Periodista

Boban Minic va ser la veu de Ràdio Sarajevo durant la guerra de Bòsnia i Herzegovina. Des d’allà va repartir esperança i va ajudar a sobreviure milers de persones, fins que la situació extrema el va fer emmudir. L’any 1994 es va retrobar amb la seva família a L’Escala, on havien vingut mesos abans amb l’ajuda d’una ONG i dos periodistes catalans, i d’on està completament enamorat. Actualment, escriu a ‘El Periódico’, i està a punt de publicar ‘Bienvenido a Sarajevo, hermano’. També ha escrit el pròleg d’‘El noi de Sarajevo’, de Jordi Cussà.
Sara Blázquez L’Escala

Com recorda la seva etapa com a director de programes de cultura i oci de Ràdio Sarajevo?
Abans de la guerra era director de programes d’una ràdio molt gran, Ràdio Televisió Sarajevo, que tenia 12.600 treballadors, i el meu programa de cultura i oci era el més gran, ocupava un 80% de la programació. Tenia una vida molt acomodada, molt bona, viatjava pels festivals de cinema, de música, d’art, coneixia tothom important del món de la cultura, de l’art, de tota Iugoslàvia, tenia molta popularitat allà. El canvi que va venir amb la guerra va ser molt brusc. Durant la guerra, vam quedar unes 25 persones treballant a la ràdio. Jo vaig començar a treballar 40 hores seguides, quan entraves allà, mai sabies quan sortiries, perquè t’esperaven els bombardejos. Les circumstàncies i les condicions també eren extremes, a l’estiu arribavem a 50 graus i a l’hivern, a 20 graus sota zero, i hi havíem de passar 20 o 30 hores, era increïble. És una cosa inoblidable per a mi.

Quin paper van jugar els mitjans de comunicació durant la guerra?
Un paper molt important. Però per a mi el més important era abans de la guerra, perquè els mitjans són molt culpables de la propaganda ultranacionalista, per preparar la guerra, per justificar els crims, per fer una acció de psicosi. La gent, intoxicada pels mitjans de comunicació, van cometre uns crims que eren impensables, coneixies la gent i mai haguessis pensat que poguessin fer aquestes atrocitats. Van començar fent una feina molt suau 15 anys abans de la guerra, per acabar cridant directament a cometre crims i convertint amics en enemics. Jo, que mai he acceptat aquest tipus de comunicació, em sento avergonyit, perquè és una professió que es pot convertir en una propaganda pura i dura, de l’estil de l’Alemanya nazi.

Però per altra banda, vostès sí que intentàven fer una altra mena de comunicació...
Sí, vam fer tot el possible, dins les possibilitats, de fer la vida una mica suportable a la gent. Jo vaig començar a fer programes amb l’objectiu d’ajudar la gent a sobreviure, portava psiquiatres, psicòlegs, nutricionistes, gent d’ONGs, gent d’organitzacions internacionals, parlàvem d’on es repartia l’ajuda humanitària, com es pot superar la pèrdua d’éssers estimats, coses molt concretes i molt pensades per ajudar la gent a sobreviure. Una vegada vaig fer un programa en directe amb la participació en directe dels oients, i vaig demanar que la gent pensés en Sarajevo després de 10 anys. Va ser increïble. Hi havia molts pocs telèfons en funcionament i la gent anava per la nit, sense fer cas al toc de queda, a buscar telèfons per trucar-nos. Tota la nit la gent somniava coses precioses de Sarajevo, i la gent no s’imaginava una Sraajevo més gran, sinó una Sarajevo igual que la que teniem abans de la guerra. Això va anar molt bé per la gent, per desfogar-se, pensant en el futur.

Tenia una responsabilitat molt gran com a locutor durant la guerra...
La meva responsabilitat era que transmetia humanitat, esperança, que pensava en els altres. Donava esperança en que la vida normal era possible, que hi havia gent bona encara, enmig d’aquell caos.

Fins que es va quedar sense veu
És una de les conseqüències de la guerra. Treballava durant hores i hores, parlant, sense una gota d’aigua. Les cordes vocals se’m van inflar, i em van dir que mai més podria tornar a parlar molt.

Després de 15 anys a Catalunya, torna a fer de periodista. És un repte tornar a exercir la professió en un país diferent?
Jo pràcticament no he deixat mai de ser periodista. Ho vaig ser durant tants anys que això ja es porta a dins. Veig el món amb uns altres ulls, amb ulls de periodista. Des del primer dia vaig començar a fer conferències, i em trucaven de ràdios, televisons, diaris, per fer entrevistes. Però el més interessant és que quan vaig arribar a L’Escala vaig començar a treballar en un bar del centre esportiu, i a sota del bar hi havia Ràdio L’Escala, i cada dia, passant per allà, els sentia, i ells venien al bar a prendre alguna cosa, i en parlàvem. I jo pensava que després de tants quilòmetres i tants anys, i tot el que vaig viure, almenys estava físicament a prop d’una ràdio, i això era molt important i molt interessant per a mi. Després vaig començar a escriure, poc a poc, de tant en tant, quan em demanaven alguna cosa sobre els Balcans, i em van fer una entrevista de dues pàgines a El Periódico. Més tard em van demanar un text sobre Sarajevo, i el vaig fer amb molta emoció i nostàlgia, els va agradar molt i em van oferir treballar. Em va retornar una mica la il·lusió. Ara he vist que puc, i ara ja no té tanta importància.

S’imagina tornant a Bòsnia?
No. Crec que hi ha dos tipus de persones: els que han viscut una guerra i els que no l’han viscut. Els que no ho han viscut no ho poden entendre, poden sentir pena, i intentar ajudar, però entendre-ho no. És un canvi brutal al teu entorn, tu també canvies, et quedes sense els teus llocs preferits, íntims, racons on passava la teva vida, et quedes sense amics, alguns moren, a alguns els maten, com a la meva germana, que la van matar a la massacre del mercat de Sarajevo, i et canvia tant que no hi ha marxa enrere. Alguns sobreviuen i fan alguna cosa amb la seva vida, d’altres van vivint com zombis, ni vius ni morts, que són la majoria. Surten d’allà, no poden tornar, però aquí no s’han establert, no tenen arrels ni allà ni aquí, van esperant el final de la vida. Jo, per sort, he trobat el sentit de la vida, però és un trencament terrible, brutal, i que sempre queda. Una guerra mai s’acaba.

Troba a faltar alguna cosa de Sarajevo?
La majoria dels meus articles estan plens de nostàlgia, perquè a Sarajevo hi havia un esperit diferent, era el centre de Iugoslàvia, es vivia molt bé, era una mescla d’occident i d’orient, una barreja d’arquitectures, les muntanyes... N’hi ha una que és com el Canigó, jo la veia des de la meva finestra, sempre blanca, que separava Bòsnia d’Herzegovina. Sempre dic que és com el Canigó, perquè també és per on passaven els exiliats i els refugiats, i jo també hi vaig passar, es diu la Muntanya Blanca. S’assembla molt al Canigó, que ara també veig des de la meva finestra, i em fa pensar per allà on vaig passar per sortir de Sarajevo i venir aquí, per anar a viure al barri de L’Escala que, casualment, es diu Muntanya Blanca.

Deu tenir un caos identitari...
Sí i no. Jo no crec gaire en això. Per a mi les banderes i aquestes teories de sang i terra no tenen cap importància, ni abans ni després. Jo primer era iugoslau, va desaparèixer Iugoslàvia i vaig passar a ser bosni. Bòsnia es va dividir i vaig passar a ser de Sarajevo, però també es va dividir i es va radicalitzar una mica... El més important és ser persona, humanista. Els meus fills ara són catalanistes, però no nacionalistes catalans, per a mi hi ha una diferència important. Jo també sóc catalanista, però em fan por els nacionalismes, es radicalitzen molt fàcilment.

Com veu la situació a l’Estat i a Catalunya?
No crec que Espanya es pugui balcanitzar, però hi ha una certa semblança. Quan vaig arribar vaig trobar que la situació era més perillosa que la situació a Iugoslàvia uns 10 anys abans de la guerra. Allà era més suau, però aquí vaig trobar terrorisme, bombes, vaig percebre un odi que allà no es notava. Però després vaig veure la força de la democràcia. L’Estat espanyol va tenir una transició democràtica, allà no: del comunisme vam entrar a la guerra, i de la guerra al salvatge capitalisme i nacionalisme. A més, l’Estat espanyol està a la Unió Europea i la OTAN. Però tot i així, hi ha una tensió molt forta, i també incomprensió, odi. Tots els odis i amors són sentiments irracionals. Veig amb una certa preocupació la situació actual a l’Estat, però no crec que pugui passar una cosa com allà. Pot ser que arribi la independència, i el canvi de Constitució, però arribarà per un camí democràtic, a les urnes i no als camps de batalla.

Com va arribar a L’Escala?
Un amic meu d’Eslovènia i un equip de periodistes catalans van ajudar la meva família a sortir, i a instal·lar-se a l’Escala. Més tard, jo els vaig venir a veure, i 8 mesos després me’n vaig tornar a Sarajevo, em sembla que va ser la decisió més difícil de la meva vida. Quan vaig estar allà vaig fer alguns programes, entre d’altres coses, de la música catalana, era una cosa molt fresca i molt nova. Després em vaig quedar sense veu, amb el perill de ser mobilitzat, i vaig buscar i trobar la manera de marxar novament. Vaig arribar aquí i durant els primers anys no vaig anar a Sarajevo, no podia. Pensava que si anava allà em moriria dels meus propis sentiments, pensava que m’explotaria el cor. Quan hi vaig tornar, després d’uns quants anys, el primer dia no vaig sortir de la meva habitació, després de més de 24 hores vaig sortir, tot eren records. La gent allà ha viscut una transició lenta, i s’ha anat adaptant poc a poc, però nosaltres vam congelar les imatges de quan vam sortir, i ara, quan torno, tots els carrers, cada racó, el barri, els edificis, em recorda alguna cosa forta de durant la guerra i és molt dur. Des del primer dia que vaig arribar a L’Escala, sabia que seria per sempre.

Entrevista publicada al número 23 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez