Revista Mà

Pius Alibek, Lingüista, escriptor i restaurador
Pius Alibek (Ainkawa, 1955), és llicenciat en filologia anglesa a Bagdad i a Barcelona. Nascut al Kurdistan, prové d’una minoria realment minoritària, l’assíria cristiana, i, a més de parlar arameu –la seva llengua materna–, domina l’anglès, l’àrab, el català i el kurd. És al capdavant del restaurant Mesopotàmia, al cor de Gràcia. Ha publicat ‘Arrels nòmades’ (La Campana), que narra els seus primers 26 anys de vida a l’Iraq.
Sara Blázquez. Barcelona

Per què ha sentit la necessitat d’explicar els seus primers 26 anys de vida a l’Iraq?
El motiu principal eren les ganes que tenia d’escriure des de feia molt de temps, i intentava escriure en totes les llengües en què ho puc fer. Sóc d’una comunitat multilingüe, però normalment comences a escriure amb lucidesa quan trobes la llengua de les teves emocions.

En aquest cas, el català.
Quan la meva primera nena tenia tres anys, jo dialogava amb ella en arameu i català. Evidentment, l’arameu, tal com està, es fa una llengua difícil per escriure literatura perquè és una llengua gairebé agonitzant. L’altra llengua que feia servir amb ella era el català, llavors ja tenia una llengua de les emocions perquè li estàs parlant a una persona amb qui tens una relació molt natural, despreocupada, que no està enterbolida per res. Tanmateix, tenia la necessitat d’explicar-li a ella què era el que ella sentia per culpa meva, perquè per culpa del pare o de la mare, que també és de fora, ella sentia que era diferent, que era d’aquí, però tampoc era d’aquí del tot. També ho devia a la meva nova llar. Jo fa 29 anys que sóc aquí, he viscut aquí, tinc els meus amics, els meus col·legues, els meus veïns. I jo sóc d’aquí però tinc una part que és d’allà, i ells l’han de conèixer.

Què el va encoratjar?
Em va encoratjar molt el fet d’haver traduït moltes novel·les de l’àrab al català i haver rebut felicitacions, això em van animar molt. Em deien que tenia un estil molt bo, molt àgil, molt potent en català. Llavors penses: ara puc, ara ja no coixejo. És la tranquil·litat de fer-ho bé. Si no ho has de fer bé, millor que no t’hi posis.

L’Iraq que retrata a Arrels nòmades no té res a veure amb la visió estigmatitzada que en tenim. Ha volgut trencar aquesta visió?
No és la meva intenció trencar res, ni rectificar. Jo simplement descric el que he viscut. Sóc conscient de la confusió que es crea amb la visió que es té l’un de l’altre. No necessàriament hi ha d’haver gaire distància perquè aquesta visió sigui distorsionada i, sovint, aquesta distorsió és intencionada. Jo no confio en la fidelitat dels mitjans de comunicació ni en la seva professionalitat a l’hora de transmetre la informació. Crec que la majoria de mitjans són manipulats i tampoc fan prou esforç per ser fidedignes, i no és culpa de la distància. La imatge d’un lloc en relació amb un altre està manipulada, i està manipulada seguint uns interessos malignes. Però això és una lluita política, una lluita social que no és la pretensió del meu llibre. Jo no tinc la necessitat de dir-li a la meva filla que aquí pensen de nosaltres d’una manera però que nosaltres som d’una altra. Li explico el que he viscut.

Com era l’Iraq de la seva joventut?
Era un país com qualsevol altre país del món, amb ganes de viure, d’avançar, d’obrir camí, d’educar els fills, d’assegurar-los un bon futur. Era un país governat per una dictadura, com la majoria de països del món, amb l’avantatge que tenia un bon nivell econòmic que assegurava un bon nivell de vida, d’educació i de cobertura sanitària als ciutadans. L’Iraq era això, una societat amb il·lusions, amb ganes de ser feliç, amb ganes de passar-s’ho bé. Tenia la xacra de la dictadura, però qui no la té aquesta xacra? Fins i tot veiem que la democràcia al Primer Món cada cop avançava més cap a una dictadura que cap a una democràcia.

I com és l’actual?
No es pot parlar d’un país. El 2003, els americans van envair l’Iraq, van crear molta mort i destrucció, i el van entregar a mans dels clergues i l’han convertit en un país islàmic, i això no és el pitjor, sinó que l’han entregat a mans de l’Iran. O sigui que qui ara mana a Iraq és l’Iran, curiosament. Se suposa que Iran és l’enemic número 1 d’Occident. No entenc aquests jocs polítics bruts. Avui dia l’Iraq és simplement un país islàmic on un clergue mana més que un ministre. És el caos, és el país del món que ha estat més temps sense govern, perquè encara no s’ha format govern. Ha trencat el rècord. La mort està a l’ordre del dia, no hi ha llum, no hi ha aigua potable, l’escolarització, que era del 100%, ha baixat a menys del 10%, la dona està obligada a tapar-se, quan era la dona més preparada i amb més professionalització de tot el món àrab. Això és l’Iraq actual.

Parla àrab, kurd, arameu, anglès, català... Com ha viscut aquesta diversitat de llengües?
Jo sóc lingüista de formació i crec que quantes més llengües parla una persona, més opcions té de tenir una ment oberta. Jo vaig néixer en una zona fronterera, que era una minoria dins una altra minoria dins una altra majoria. La majoria era l’àrab, l’altra minoria era la kurda, i nosaltres, una minoria dins la minoria kurda. Des de petit parlava amb naturalitat l’arameu, la meva llengua; el kurd, la meva primera llengua d’educació; l’àrab, l’anglès, i a més, els meus pares parlaven turc, era un fet natural. Quan més llengües parlem, més feliços serem. Aprendre llengües i parlar-les és un joc preciós, perquè cada nova llengua t’ajuda a millorar l’anterior. A casa parlem quatre llengües, i les meves filles no tenen cap problema. Tan de bo aquesta societat malaltissa no els deformi la ment.

De la seva diversitat de llengües va néixer la seva vocació de lingüista?
No. La llengua m’apassionava des de petit. La trobava com un gran magatzem de coneixement, i explorant la llengua tu pots anar aprenent moltes coses, des d’aquesta vessant jo he anat per la vida. Com que m’agradava vaig ser lingüista. M’ha apassionat, sobretot, la part de la llengua relacionada amb l’origen i l’evolució de les llengües, perquè entens el que vol dir que la llengua és viva. Els mots neixen, evolucionen, procreen, moren. I fins i tot, a diferència de l’home, poden ressuscitar.

De fet, hi ha paraules que fem servir en català que vénen de l’arameu.
Sí, paraules com abat, o com gat, canya i iaia, que es remunten a l’accadi.

Per què va triar Barcelona com a destí?
Hi era de pas i m’hi vaig quedar.

Com compagina la seva feina de cuiner amb la de lingüista i escriptor?
Treballo cinc nits al restaurant i així tinc temps per fer altres coses. Hi vaig a les quatre de la tarda i reparteixo el temps entre la cuina i escriure.

Mesopotàmia és una institució. Quin és el seu secret?
No hi ha cap secret. Són criteris tan simples com la constància i la sinceritat amb un mateix.

Què caracteritza la cuina iraquiana?
És una cuina saludable i molt variada. Combina milers d’anys de tradició amb la incorporació dels productes de les dues rutes de la seda, tant la terrestre com la marítima, i també la tradició mediterrània.

Per què se sent nòmada?
El nomadisme és un estat mental. Pot haver-hi persones que no han viatjat més enllà del lloc on van néixer i tanmateix tenen ànima nòmada. És una manera de sentir-se part de tota la humanitat, de l’univers. Un nòmada duu tot el que estima a sobre.

Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez