Revista Mà

L'Escola d'Art i Superior de Disseny de Vic acull l'exposició Patchwork de Cultures, resultat dels treballs fets al taller de pintura a quatre mans per a dones. La mostra està emmarcada dins els actes organitzats a l'entorn del Dia Internacional de la No-violència vers les dones, i es pot visitar fins els 10 de desembre.
Està organitzada des del Pla de barris Sud de l'Ajuntament de Vic amb la col·laboració de l'Escola d'Art i Superior de Disseny de Vic.

Entrevista a Pere Prat, alcalde de Manlleu.

Tranquil i amable, Pere Prat, alcalde de tots els manlleuencs i manlleuenques, ens rep al seu despatx a l’ajuntament de Manlleu, una ciutat amb molta experiència pel que fa a la recepció de persones immigrades. Prat explica els projectes que està duent a terme la ciutat, entre ells, la rehabilitació del barri de l’Erm, i fa una valoració de la situació econòmica, educativa, del Manlleu del present, i del Manlleu del futur.

Sara Blázquez Manlleu

Quin paper juga Manlleu a la comarca d’Osona?
És la segona ciutat més important a la comarca d’Osona i juga un paper clau. A Osona tenim una peculiaritat, a més de la capital, hi ha dues ciutats grans, Manlleu i Torelló, fins i tot moltes capitals de comarca tenen menys habitants que no pas Manlleu i Torelló. Entre Vic i Torelló hi ha uns quinze quilòmetres, i entremig hi ha Manlleu, això fa que sigui un nucli important. A més, hi ha municipis que estan creixent amb molt dinamisme, com ara Tona, Taradell, Centelles i Roda.

Manlleu sempre ha estat una ciutat receptora d’immigració, però en els darrers anys hi va haver un ‘boom’. Com s’ha fet front a aquesta realitat?
Manlleu és una ciutat acollidora i tenim molta experiència en aquest tema. En els anys seixanta i setanta va venir molta gent d’Andalusia, concretament d’Alcaudete. Aquest setembre hi havia 438 persones nascudes a Alcaudete al padró de Manlleu. Som 57 o 58 nacionalitats diferents. Crec que la relació sempre ha estat molt positiva, no vol dir que no hi hagi petites coses, però això passa a qualsevol família. Aquesta experiència acollidora ha fet que aquesta nova immigració, sobretot la que prové del Marroc, sigui ben rebuda.

Quines diferències hi ha entre la immigració que va arribar sobretot d’Alcaudete i la que ha arribat en els últims anys?
Sobretot la cultura i la llengua. Amb la immigració andalusa el tema de la llengua no va ser tan dificultós, perquè ja ens enteníem, però en canvi, amb la gent del Marroc, que representa un 70% del total de la immigració que tenim a Manlleu, fa que sigui molt diferent. Tenen una altra cultura, una altra manera de fer i la seva pròpia idiosincràsia.

I la manera d’acollir-los també és diferent?
S’ha de tenir molt en compte l’època en què va arribar la immigració andalusa i l’època en què ha arribat aquesta última. Uns van venir en l’època de la dictadura i els altres en la de la democràcia. Això porta algunes complicacions perquè molts immigrants andalusos diuen “a mi ningú em va ajudar i ara sembla que només els ajudeu a ells”. Sortosament, són èpoques molt diferents.

Un dels projectes que hi té molt a veure és la rehabilitació del barri de l’Erm...
És un barri on semblava que hi havia unes fronteres imaginàries, des de sempre, i això feia que costés aproximar-s’hi. Amb la llei de barris crec que anem aconseguint que això s’acabi.

Quins seran els canvis més importants?
Trencar aquestes barreres, posar equipaments com el centre cívic, equipaments de barri, però també de ciutat. Acostar aquests equipaments ens està donant bons resultats. Molta gent es pensa que l’activitat més important és l’esfondrament dels pisos de Can Garcia, però en aquests moments s’estan fent moltes coses que donen molts resultats, sobretot pel que fa a la convivència i la cohesió. Aconseguir que molta gent de Manlleu vagi al centre cívic a fer ioga, a escoltar música, a assistir en alguna xerrada, a participar del casal de la gent gran, a fer alguna activitat de gimnàstica o de noves tecnologies... Això és molt important, trencar aquestes barreres mentals i que la gent hi pugui anar. L’obertura del pati de l’escola Puig Agut també ha estat un pas important, ja que hi havia prejudicis, i aquest fet ha provocat que sigui més transparent. A més, també hi ha la transformació del teatre, que abans només era per a l’escola i que ara és per val barri i per a la ciutat. Aquests elements van transformant el barri. L’enderrocament dels pisos de Can Garcia també serà una gran ajuda, ja que són una font de conflicte.

De vegades s’associa la immigració amb un problema a les escoles. Què en pensa?
Per mi la immigració no és un problema, és un repte. Sí que hi ha dificultats, però moltes vegades pel desconeixement que hi ha entre la manera de fer d’uns i altres.

Creu que els EBE en són una bona solució?
Jo crec que els EBE són una solució, però en Educació les grans solucions són les aules d’acollida, les UEC (Unitat d’Escolarització Compartida), i el treball que es fa a les aules, a les escoles, tant a la pública com a la concertada. Els EBE? Jo tinc els meus dubtes. El que popularment es diu el Model Vic, en realitat és el Model Manlleu, sense voler entrar en rivalitats que no porten enlloc, però això va començar els anys 90 a l’escola Puig Agut, al barri de l’Erm. I l’escola pública i l’escola concertada, conjuntament, van fer aquest model, que és el de repartir els alumnes immigrats per les escoles de la ciutat.

La rehabilitació del barri de l’Erm és un projecte, però n’hi ha d’altres...
També s’està invertint en els altres barris. Les principals inversions són dues que han d’anar a càrrec de la iniciativa privada. Una empresa ha guanyat la concessió del pàrquing de la plaça. La segona és la construcció d’un segon pont a Manlleu, i el trasllat del camp de futbol. I municipalment, a partir de l’any 2010 farem una biblioteca per una ciutat del segle XXI de 20.000 habitants. Ara tenim dos centres, que estan fent una gran funció, però ells mateixos reclamen estar equiparats amb les noves tecnologies. També hem començat a fer una segona escola bressol, farem habitatges tutelats per a gent gran i un segon ambulatori.

I les infraestructures, com les veu?
Estem treballant en el tema de l’estació de tren. No pot ser que una ciutat de més de 20.000 habitants tingui una estació tancada, que els usuaris del tren no sàpiguen per quina via vindrà el tren, o si el tren va amb demora o no. Estem intentant negociar i parlar-ne amb els responsables corresponents. També s’ha de mirar la connexió amb la carretera de la Gleva, és molt estreta.

Com veu el Manlleu del futur?
El pla general ens tanca Manlleu. Ara la Generalitat ens vol posar 2.000 habitatges, però no hi estem d’acord, nosaltres diem el que diu el pla general. En aquella zona han d’anar-hi 1.000 habitatges, no volem créixer. Volem fer unes rondes i tancar Manlleu.

Entrevista publicada a la Revista Mà núm 9
Fotografia: Xevi Quirante

“S’ha de pagar alguna cosa?”, preguntava incrèdul un dels nens que van assistir el primer dia a l’Escola de la Pau, “No, no, és gratuït”, deia la monitora. “Segur?”, “Sí, sí, segur”. Sembla que no pugui ser, però és. Un grup de joves ha engegat un projecte anomenat Escola de la Pau. Es tracta d’un espai on els infants i adolescents hi poden anar els dimecres, dijous i divendres a la tarda, a fer tallers, a jugar, a fer reforç escolar, a utilitzar els ordinadors, a divertir-se i relacionar-se amb altres nens. “L’objectiu és crear vincles entre nanos de diferents orígens, crear noves actituds davant de noves situacions i conflictes”, diu Laura Matavera, una de les responsables.

L’Escola de la Pau està ubicada al carrer de la Ramada, als locals del Casal Claret, “el Casal sempre ha estat vinculat amb aquests temes, i ens han cedit els locals”. Són quatre plantes d’un edifici nou, que es poden aprofitar per fer gairebé qualsevol activitat. En una d’elles hi ha una aula d’ordinadors amb accés a Internet, que s’han pogut comprar gràcies a l’aportació de la Fundació Girbau. També compten amb un gran pati per fer activitats a l’exterior.

“D’entrada es va pensar crear un espai per nanos amb recursos limitats, però no només per nens d’origen immigrant, sinó per nens de tot arreu”, diu Matavera, “hi ha ludoteca, i jocs al pati, i està previst fer reforç escolar si els nens ho necessiten”. Paral·lelament també es faran tallers, els dimecres i els divendres seran els dies dels infants, i els dijous el dels adolescents. El primer taller previst pels infants serà de teatre i expressió corporal, mentre que els adolescents faran un taller de Manga. “A mida que vagin venint, ja veurem què els interessa que muntem”.

Totes les activitats són gratuïtes, i els professors dels tallers seran, en gran mesura, voluntaris. El primer dia d’obertura, el 8 d’octubre, ja hi havia 23 nens inscrits, ja que els responsables havien anat a presentar el projecte a llocs propers, com l’escola Santa Caterina, l’EBE, o l’escola nova. Tot i que és gratuït, els nens s’han d’inscriure, “hem de tenir un registre per poder-los assegurar”, diu Matavera. Tot i així, són conscients de que alguns nens aniran venint i d’altres deixaran de fer-ho, així que cada mes aniran actualitzant el registre. Els nens, lògicament, necessiten una autorització dels pares.

Lluís Cabrera, Fundador del Taller de Músics

Des que va arribar a Catalunya l’any 1964, Lluís Cabrera no ha deixat de lluitar pels drets de la classe treballadora. Procedent de la filosofia llibertària, va impulsar la Peña Flamenca Enrique Morente, l’Ateneu Popular Nou Barris i l’entitat Els altres andalusos. No se sent representat pels tòpics andalusos i reivindica una cultura andalusa allunyada dels estereotips procedents del franquisme.
Sara Blázquez. Barcelona

Com explicaria què és la cultura andalusa?
És tot el que fan els éssers i les persones que habiten en aquell territori, però si no posem cap cànon es confon cultura amb oci i entreteniment, que és el que a mi em preocupa més. Els estereotips de la cultura andalusa són els faralaes, les sevillanes... Una barreja que per a mi té poc a veure amb la cultura andalusa. No es parla ni de poesia, ni de cinema, ni de gent jove que fa coses molt interessants, ni de literatura. Segons el que es pensa, Andalusia és igual a Espanya, com va fer creure Franco. Tots els tòpics han recaigut sobre Andalusia. És una cultura molt rica, i el flamenc, que és una de les músiques i danses més riques del món, hauria d’haver estat motiu d’orgull pel govern andalús. Ens hem quedat amb les qüestions més superficials, que és el que aquí a Catalunya els ha interessat al PSC-PSOE i a CiU. Han jugat amb els tòpics, igual com hi va jugar el franquisme, i hi ha una visió estereotipada del fet andalús. Jo no em sento representat per Espanya, malgrat que no sóc hispanofòvic, em sentiria més representat en un país imaginari que tinc al meu cervell, Andalunya, perquè és el bressol de la barreja d’un país, Andalusia, i un viatge cap a Catalunya, un empelt que em van fer i que no he rebutjat.

Va impulsar la Peña Flamenca Enrique Morente per explicar tot això?
La vam inaugurar l’any 1969, jo tenia 15 anys. Era una penya flamenca molt atípica perquè hi havia molta agitació. Ens van cedir un soterrani de la parròquia de Sant Sebastià, a Nou Barris, i allà hi havia classes d’Economia, de Català, de Ciències Socials, fèiem cinefòrum, teatre... Va ser una cosa molt interessant. Hi havia molta gent gran i també de molt jove, era molt curiós. Els grans provenien de la cultura llibertària, i nosaltres, que érem més joves, vam començar a conèixer aquesta filosofia. Allà vam conèixer l’Enrique Morente, i vam fer gires, i al 77, després de les primeres eleccions, ens vam dissoldre, vam considerar que la feina ja estava feta.

Era molt diferent que la resta d’associacions andaluses?
Molt diferent. El diputat Josep Maria Balcells ens feia cursos de català, i en Pasqual Maragall ens feia de professor de Ciències Socials i d’Economia, ens explicava perquè allà, a Nou Barris, érem pobres, i a Pedralbes eren rics. I ell ja anava pensant com solucionar això...

I quan es desfà la Peña us veu integrar a l’Ateneu Popular Nou Barris...
Era una planta asfàltica i la vam enderrocar. Va ser la primera lluita en què es va reivindicar cultura i ecologia, reivindicàvem cultura per als barris de treballadors, i la figura, era l’Ateneu. Ara encara funciona, hi ha un sistema autogestionat, no és com un centre cívic, però clar, el sistema va partir de la filosofia llibertària.

Vostè presideix l’entitat Els altres andalusos, què vol dir amb “els altres”?
Vam muntar aquesta associació a partir d’una enrabiada que vaig tenir quan el juliol del 2004, a La Vanguardia, va sortir Francisco García Prieto, president de la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña analitzant la Feria de Abril d’aquell any, i deia una frase terrible: “Som 882.000 andalusos a Catalunya, les autoritats catalanes tampoc ens donen tants diners, no arriba ni a un euro per andalús.” Vaig pensar que aquest home demanava subvencions i parlava en nom de tots els andalusos. Al marge de l’origen de cadascuna de les persones que avui formem Catalunya, políticament, som tots catalans. La meitat de Catalunya és una barreja, hem tingut fills en comú. Aquest senyor no pot demanar ajuda de part de 882.000 persones. Vaig pensar que havia de fer alguna cosa per contrarestar aquest discurs que pot confrontar i segmentar Catalunya per l’origen de les persones. I el més important és la feina que fem, com el llibre Els altres andalusos. La idea és que Catalunya és mestissa o no serà.

No creu que el diner públic hagi de pagar la Feria de Abril...
No s’ha de confondre l’oci i l’entreteniment amb la cultura. Nosaltres no estem en contra de la Feria de Abril, el que diem és que ja que es fa, que s’apliqui el model econòmic que s’aplica a Sevilla. A més, encara que hàgim nascut a Andalusia, no ens sentim representats ni per El Rocío, ni per la Semana Santa, ni per la Feria de Abril. Som uns andalusos atípics, per això ens diem “els altres”.

Quines diferències hi ha entre la immigració que va arribar els anys 50 i la que ha arribat els últims anys?
A Catalunya arriben persones perquè hi ha feina que els que vivim aquí no la volem fer. Hi ha una tendència ideològica intel·lectual que considera que aquell desplaçament del sud cap aquí va ensorrar la llengua catalana. Això no és cert. Les classes populars nouvingudes i les d’aquí es van ajuntar i, colze a colze, van construir el país. I ara diuen que el problema són els llatinoamericans.

Què el va portar a fundar el Taller de Músics?
Vam conèixer molts músics a l’Ateneu Popular Nou Barris, i vam pensar a muntar una escola de música que utilitzés la música moderna i la música popular, no la música clàssica, per ensenyar la gent, i vam anar creixent. Hem crescut, hem consolidat un programa d’estudis autòcton, i ja fa trenta anys que treballem. A part de l’Escola, tenim música en directe, tenim una petita discogràfica, fem produccions... Hem creat com una institució que és com una facultat i ve gent de tot el món.

Es pot fer flamenc en català?
I tant! Hi ha enregistraments de principis de segle, de gitanos d’Hostafranc, que canten en català. No és que es pugui fer, és que ja s’ha fet. Canten tangos, soleás, rondeñas en català... I no és un tema del Miguel Poveda d’ara, sinó que fa segles que els gitanos canten en català. El Miguel Poveda ha fet un disc de poetes catalans, però només es pot considerar flamenc Tenim la boca seca.

Fins quan s’és immigrant?
Jo crec que mai. El 19 d’agost de 1964 vaig sortir d’Arbuniel (Jaén) i em vaig instal·lar a Nou Barris. El 20 d’agost vaig deixar de ser immigrant. Em vaig fer amic de l’únic nen català del meu carrer, el Joan, i al cap de tres mesos ja parlava català, molt malament, però el parlava.

Què en pensa de l’associacionisme de les persones immigrades?
Amb això hem de vigilar, jo crec que l’associacionisme ha de ser intercultural, barrejat. A més, jo crec que la majoria de les persones immigrades no s’associen. S’associa una minoria, i aquesta minoria parla davant dels polítics en nom de tot el col·lectiu, i això és molt perillós. Es converteixen en interlocutors i demanen ajudes que tenen a veure amb l’oci i l’entreteniment, i els polítics estan molt interessats en això.

Foto: Xevi Quirante

La Fundació Lluís Carulla lliura, cada any, els premis Francesc Candel. Es tracta de cinc guardons, dotats de 3.000 euros cadascun, destinats a reconèixer i difondre bones pràctiques en l'àmbit de la integració dels ciutadans catalans d'origen immigrant.
Aquest any, el jurat ha valorat 54 propostes i ha atorgat els V Premis Francesc Candel de l'any 2008 a cinc entitats, entre les quals hi ha la Revista Mà. La resta de premiats són el CEIP Mestre Morera, de Barcelona, l'Associació Sociocultural Punt d'Intercanvi, la Confederació de Comerç de Catalunya i Òmnium Cultural.
El jurat va estar composat per Imma Boj, Mohammed Chaib, Andreu Domingo, Carles Duarte, Josep González-Agápito, Saoka Kingolo, Núria Llevot i Teresa Llorens. El seu veredicte per premiar la Revista Mà va ser el següent:

Per una iniciativa compromesa a construir espais d'interculturalitat i convivència. Aquesta publicació gratuïta es basa en la participació activa de la comunitat immigrada i duu a terme una encomiable tasca de sensibilització, reconeixement i normalització de la immigració en l'àmbit comarcal, a través de la informació periodística.

L'entrega de premis va ser dilluns passat a les set de la tarda, al Pati Llimona de Barcelona. La Fundació va voler que fos un representant de la Revista Mà qui fes un discurs en nom de tots els premiats. El discurs el va escriure en Cesc Poch, director de la revista, que no va poder assistir a l'acte per una greu indisposició de salut.
Felicitats als qui la feu possible!!

Fotografies: Xevi Quirante

Salvador Cardús, periodista, escriptor i sociòlegÉs difícil adjudicar un sol càrrec a Sal­vador Cardús. Doctor en Ciències Econò­miques, ha exercit també de periodista i d’escriptor, encara que actualment és professor de Sociolo­gia a la Universitat Autònoma de Barcelo­na. Com a investiga­dor ha treballat en el camp de la sociologia de la religió, de la cultura, dels mitjans de comunicació i dels fenòmens nacionals. El seu darrer treball de recerca ha estat sobre el model català d’integració, ‘Els cata­lans del segle XX’.

Alguna vegada ha dit que el cas del seu avi, que va néixer a Almeria i va venir a Catalunya, ha generat molts catalans. És impor­tant que arribi gent de fora? Importa l’origen?
Sempre que Catalunya ha hagut de créixer ho ha fet gràcies a l’aportació de gent que venia de fora. El tipus d’origen mai ha estat un obstacle en un país on la con­dició de foraster s’ha dissolt amb una relativa facilitat. El cas de l’avi és un cas típic del que ha estat el creixement del país. Gent que ve de fora, la que té més ambició, més il·lusió, que s’han incorporat al país. És una aportació impor­tantíssima, sinó no hi seríem! D’un andalús i una catalana, si ara comptéssim què ha vingut al darrera, l’aportació al país és incommensurable, és de desenes de persones que s’han incorporat al país, parlant la llengua del país, i alguns defensant-lo amb tota l’energia. També hi ha excepci­ons, però jo crec que és un balanç positiu, i estic convençut que seguirem per aquest camí.

Com es podria definir la immigració?
És un fenomen social que té moltes cares, i qualsevol intent de reduir-lo a una sola definició és empobrir-lo. Quan parlem d’immi­grants, no parlem d’immigrants, sinó que parlem d’estrangers. Des del punt de vista sociològic, la con­dició d’immigrant és transitòria, no és un estigma. Pot durar més o menys, en funció de les condicions socials en les que et trobes o de les característiques de la pròpia persona, de l’evolució econòmica del país, però en definitiva, és una condició que es va dissolent. Fins i tot podríem dir que hi ha gent que ha nascut fora del nostre país i que no ha estat gairebé mai immigrant. I que nosaltres, sense haver-nos mogut del nostre país, som una mica immigrants, perquè el país ens ha canviat molt. És una condició social de moltes cares.

Quin paper ha jugat la im­migració en la generació d’identitats?
La identitat és el que ens reconei­xen que som. Si jo penso que sóc graciós, però ningú riu, puc pensar que els altres tenen molt mal sentit de l’humor, però serà molt difícil sentir-me graciós si ningú riu. La identitat funciona per estalviar-te dir què hi ha a dins, funciona com un reconeixement. Per això, quan alguns partits diuen “hauríem de fer un examen per veure si els immigrants s’integren, preguntarem si saben qui és Jaume I” s’equivoquen. Què passa si preguntes als catalans qui és Jaume I? És que tots ho saben? És que saber qui és Jaume I et fa català? Perquè si és així, ja podem començar a esborrar el 80% del país. La identitat és una cosa molt heterogènia. A països com el nos­tre, que són països d’immigració regular, els continguts d’aquestes identitats són tan heterogenis com aquestes arribades. Hi ha al­guns elements que constitueixen punts comuns de vinculació, com la llengua, que és un instrument que permet sentir-se membre de la comunitat.

S’està estudiant la idea de fer una mena d’examen a les persones nouvingudes, on una de les proves serà llegir un text en català. Què n’opina?
És molt diferent si parlem d’una persona jove amb una xarxa de relacions oberta, o d’una senyora de cinquanta anys que ha quedat tancada a casa. Crec que es podria mantenir la prova, no sé si ha de ser de lectura o de comprensió, però sóc contrari a convertir-ho en una prova excloent. És impor­tant que la gent sàpiga que cal saber català, però no que per la raó del català quedés exclòs. No cal que sigui una condició necessària. No deixa de ser una mica confusa aquesta noció d’arrelament i de voler-lo objectivar. Hi ha gent que porta quaranta anys aquí i potser no li trobaríem la manera de jus­tificar l’arrelament. L’arrelament no cal que s’expressi d’una manera tan concreta, però és veritat que hi ha d’haver algun procediment administratiu.

Quines creu que són les diferències o les similituds entre la immigració que va venir als anys 60 i 70 i l’actual?
N’hi ha una que és la principal. Com que aquella era una immi­gració dins del propi estat no es produïa la situació de complexitat jurídica que es produeix amb la immigració estrangera. En el cas dels anys 60 i 70 la gent venia perquè el creixement econòmic va afavorir aquest trànsit. Aquella era una immigració que no neces­sitava permís i que tenia el suport de l’Estat. Venien a Catalunya, però la Guàrdia Civil parlava com ells, i els aparells de l’Estat, i la premsa. No hi devia haver la sensació de desamparament o d’estrangeritat tan gran com la que tenen els que arriben ara. En canvi, en allò on es posa més l’ac­cent és en les diferències culturals, que aquí és on la situació és més semblant.

Què en pensa del tracta­ment de la diversitat dins les aules?
Hi xoquen dos interessos diferents, el que tothom qui arribi pugui ser incorporat en igualtat de condi­cions en el sistema escolar, però també que s’ha de garantir als que ja hi són que aquesta incorpora­ció no destiroti el funcionament regular del treball acadèmic. Hi ha un conflicte i totes les solucions tenen pegues. Com que ningú sap ben bé com sortir-se’n, a mi no em sembla malament que es provin coses diferents, provar sistemes, fins i tot copiaria d’altres països que ens hi assemblem o que ens hi vulguem assemblar.

Alguna vegada ha dit que els catalans necessitem més competències per fer front a reptes com la immi­gració. Què ens fa falta?
Com deia aquell, el que ens cal és l’autonomia de Portugal... En im­migració ens falta el fonamental, que són les competències vincu­lades a l’estrangeria, i que són les que ens ajudarien a afavorir políti­ques més eficaces de dissolució de la condició d’immigrant.

Què en pensa de paraules com “multiculturalitat”, “mestissatge”...?
Que són font de confusió, perquè el seu ús està condicionat pel tipus de societat que les ha “inventat”. Quan s’apliquen fora de lloc, com ens passa a nosaltres, per una qüestió de provincianisme polític i ideològic, s’acaben creant situacions confuses i fins i tot socialment perilloses. Funcionen com a tòpics propis de la correcció política dominant, suposadament progressista, i per això són tan di­fícils de combatre en una societat hipòcritament progressista.

Fins quan creu que s’és immigrant?
Depèn de les expectatives. En general, quan algú arriba a un destí, té la impressió que la seva experiència serà transitòria, el seu projecte de vida, probablement, no és el d’instal·lar-se definitivament en aquest nou país. Potser ho veu a venir, però reconèixer-ho, és molt difícil. Quan marxes penses que, si pots, tornaràs, però al cap d’uns anys comenc­es a veure que els fills millor que estiguin aquí, que enlloc d’anar enviant diners a casa, potser millor que els de casa vinguin... Quant de temps pot durar això? Depèn de l’actitud inicial, de les condi­cions que trobes, de quina és la teva vinculació amb el país d’arribada...

Entrevista publicada al número de setembre de la Revista Mà

Manuel Forcano acaba de publicar ‘Llei d’estrangeria’ (Proa 2008)

Llei d’estrangeria (Proa, 2008). Aquest és el sorprenent títol que Manuel Forcano ha triat per al seu darrer llibre de poemes. Un llibre amb quaranta-tres poemes sobre l’amor i el desig i el desamor, “el títol és una metàfora, quan ens enamorem ens convertim en un estranger en el cor de l’altre”, diu Forcano. “Aprens la llengua i els costums de l’altre, i quan s’acaba; o t’expulsen o marxes voluntàriament”. El poeta feia cinc anys que no publicava cap llibre de poemes, des d’El Tren de Bagdad (2003).

El meu país és el desig, que em fa anar a l’estranger de mi. Sóc sempre emigrant al cor d’algú: li prenc l’idioma, el clima, el cos, menjo el que hi ha, allò que em donen. Així comença Llei d’estrangeria, poema que dóna nom a la darrera obra de poesia de Manuel Forcano, un recull de quaranta-tres poemes d’amor, desamor i desig, relacionats tots per la mateixa metàfora “quan t’enamores, ets un estranger al cor de l’altre”.
L’autor assegura que tenia por de fer un llibre monotemàtic, “no volia caure en tòpics, per això me l’he remirat moltes vegades”. I és que de l’amor ja se n’han dit moltes coses, “jo volia dir coses noves, buscar una metàfora nova i sorprenent”, diu Forcano. I ho ha aconseguit, amor i immigració, una combinació estranya que ha sorprès el lector, tant que a finals d’aquest mes Llei d’estrangeria rebrà el seu primer premi.
Feia cinc anys que Manuel Forcano no publicava un llibre de poemes, des d’El Tren a Bagdad (2003). “Un poeta sempre escriu, però no sempre publica. A més, la inspiració ve quan ve”, diu Forcano. A Llei d’estrangeria hi ha poemes de l’any 2003 i d’altres que són del 2008, “fins que no tens un número determinat de poemes no pots fer un llibre”.
Cal saber que durant aquests cinc anys, Forcano ha estat una mica distret de la poesia, ha escrit llibres d’assaig, ha fet viatges per Orient (és doctor en filologia semítica), i fins i tot ha traduït alguns poetes israelians. També està treballant en la traducció al català dels Viatges de Marco Polo, que sortirà a la llum el 2010, i serà la seva primera versió en català. Tot això ha anat endarrerint la publicació de l’última obra, encara que també hi compta el ritme editorial. “En aquest cas, el llibre ha estat publicat sense rebre cap premi, per tant, tot queda en mans de l’editor”.
Amb aquesta darrera obra, Manuel Forcano ha tornat als seus orígens poètics. Així com El Tren a Bagdad comptava amb uns poemes més llargs i narratius, a Llei d’estrangeria l’autor fa ús de
poemes breus i sintètics, amb versos finals d’impacte, tal com va fer a Corint (2000). “El que vull és que sorprenguin el lector, que l’emocionin”.
Però la llei d’estrangeria és també un tema d’actualitat, “a ningú li agrada aquesta realitat”, diu l’autor, “hi hauria d’haver una llei d’estrangeria més comprensiva, que tingués pietat, perquè les persones han de rebre un tracte digne”.

Text: Sara Blázquez