Ja fa més de tres anys que vam començar aquesta aventura, la Revista Mà.
Després d’aquests anys, i gairebé una cinquantena de números (32 a Osona, i 15 al Camp), hem decidit fer un replantejament, fer una parada i reflexionar sobre el projecte. No volem renunciar definitivament al paper, però ara creiem que l’aposta ha de ser decididament digital. És evident que la incertesa dels ajuts públics i els anunciants fixes ens han obligat també a prendre aquesta mesura.
Han estat tres anys intensos, en els que hem après moltes coses, hem conegut persones, hem fet xarxa amb altres entitats i persones, ens han valorat la feina amb premis (Francesc Candel 2008, Premi Civisme als Mitjans de Comunicació 2008, Premi d’Idees per promoure l’ús del català 2009, i Premi Laus de Plata per la col·lecció de portades –disseny-)... Tot això és el que ens anima a continuar i a buscar nous projectes, nous mitjans, noves idees.
Ara podem afirmar que la Revista Mà
Esperem poder estar online i en paper amb tots vosaltres tan aviat com sigui possible. Ara només ens resta agrair-vos la vostra col·laboració i el vostre suport, tant d’entitats i persones d’Osona, com del Camp de Tarragona, sense oblidar-nos de tots els col·laboradors, el Consell Editorial, els dissenyadors, lectors... A tots vosaltres, GRÀCIES!
Segur que molt aviat podem continuar el projecte tots plegats. Mentre siguem necessaris, existirem.
Equip de la Revista Mà
Muriel Casals, Presidenta d’Òmnium Cultural i economista
Muriel Casals és professora del
Departament d’Economia i d’Història
Econòmica de la UAB, i des de l’any
passat és presidenta d’Òmnium Cultural,
entitat que treballa per la llengua i la
cultura catalana. Després d’uns anys
convulsos, Casals creu que “hem perdut
totes les guerres, però anem guanyant
batalles”. La presidenta d’Òmnium és
optimista, i assegura que la situació de la
relació amb Espanya és dura, però que
“no defallirem”.
Sara Blázquez. Barcelona
Òmnium va tenir una renovació amb la presidència de Jordi Porta. Vostè continua aquest projecte?
Sí, de totes totes. Era tot un repte perquè en Jordi Porta va deixar el llistó molt alt, però també va deixar les coses molt ben encaminades. Jo ja havia estat a la junta feia dos anys, per tant, vaig incorporar-me a una maquinària que estava funcionant molt bé. Tenia el terreny molt ben preparat.
La vostra feina és molt transversal. Creieu que heu arribat a tots els sectors?
Segurament no, sempre hi ha parts de la societat a les quals costa arribar. S’ha fet un esforç molt important per arribar a sectors més joves. No sé si tradicionalment Òmnium era de gent gran, o si els socis d’Òmnium s’anaven fent grans i no n’entraven de joves. I aquí hem fet un esforç molt important amb bastant d’èxit. I l’altre gran tema és la immigració, arribar als nous catalans. Ens queda molt camí per córrer però, per sort, col·laborem amb ajuntaments i amb la Generalitat.
És optimista o és pessimista?
Sóc optimista, perquè sinó no estaria a Òmnium Cultural. El més important no és si el got està mig ple o mig buit, el més important és que el got es va omplint. Òmnium, i vosaltres, i més gent, treballem per anar-hi posant gotetes d’aigua. Gairebé no es nota, però l’anem omplint. També sóc conscient que hi ha dificultats molt grans i que tenim un adversari molt dur. Hem constatat, i és dolorós, que la democràcia espanyola no ens accepta, i això és molt dur. S’entén molt bé que la negra reacció estigui en contra de la diversitat cultural, però que formes democràtiques també ho estiguin és dur d’empassar, i això és el que ens està passant. Hi ha episodis que són de negra reacció, com per exemple, TV3 al País Valencià, i ens enfadem molt i ens dol molt, però després hi ha coses més subtils. Hi ha un projecte molt sòlid i molt engrescador per molta gent de la construcció nacional cultural espanyola, i que volen atraure els nouvinguts, i els catalans tenim dificultats. Això ho sabem. No és fàcil, però no defallirem.
En la Catalunya multilingüe d’avui, quin paper ha de tenir el català?
És la llengua comuna. De llengües maternes n’hi ha moltíssimes, i és bonic que cadascú conservi la llengua de la seva mare o del seu pare. Però hi ha una cosa que és la llengua comuna, que tenim tots, que compartim, amb la qual ens entenem, i és el català. Jo crec que aquí no hem de cedir gens. El català és la llengua que compartim tots, i després, com correspon a un país relativament petit o mitjà dins d’Europa, hem de saber parlar alguna altra llengua, i si poden ser més, millor.
Quins projectes tenen per a les persones nouvingudes?
Tenim el programa Quedem?, que consisteix a preparar activitats lúdiques i culturals, cíviques, conjuntes. Un grup de persones es troben per anar al teatre, per visitar un museu, i després s’aturen i fan una conversa. Llavors també hi ha els grups de conversa, directament, també donem un cop de mà a Normalització Lingüística amb les parelles lingüístiques, hem col·laborat amb alguns ajuntaments amb tasques d’alfabetització d’adults... És un treball artesanal, fet goteta a goteta. O d’oli que es va escampant.
La catalanitat, tal com es planteja, creu que és atractiva per als nouvinguts?
Jo crec que ho és més del que els catalans antics creiem. Som un poble que hem estat tan apallissat, hem perdut totes les guerres, ens han maltractat tant que hem interioritzat un complex d’inferioritat. I no siguem ingènues, una de les coses que fa atractiva una societat és que hi hagi feina, i que hi hagi la possibilitat de progrés social. Les persones emigren perquè volen un futur millor per a elles i els seus fills. Quan això és possible, és molt més fàcil estimar-te aquell país que t’ha donat un futur millor. En aquests moments això està en interrogant, per tant ho tenim més difícil, però som una societat que dóna sanitat pública, ensenyament, dóna unes dosis de benestar a qui arriba. Però a més, hem de ser capaços de donar-los l’amistat. Quan parles una llengua? Quan hi ha algú que t’estima i que tu estimes que parla aquella llengua, és tan fàcil com això.
Pensa que els discursos victimistes i resistencialistes tenen cabuda al món global d’avui?
No. Som un país que hem perdut totes les guerres, però anem guanyant batalles. Ho tenim tot per haver desaparegut del mapa i no hem desaparegut! Per tant, aquí hi ha alguna cosa molt forta i molt atractiva.
Creu que hi ha un abans i un després de la manifestació del 10 de juliol per Òmnium?
Per al país sí, i per a Òmnium també. Des del 10 de juliol sabem que el poble, no és que estigui seguint, és que està empenyent els polítics. Ara el més important és que els nostres polítics tinguin el coratge de saber veure que els estem empenyent, que els ho estem demanant molt amablement, festivament, cantant... Però si no ho veuen, potser arribarà un moment que els donarem empentes i començarem a donar-los coces. Marca un punt d’inflexió, està clar des del punt de vista social i nacional, però falta la cosa institucional.
Com valora les consultes sobre la independència?
Molt positivament. A Osona va ser fantàstic, i no perquè Osona és el cor de Catalunya, que ho és, sinó perquè allà es va fer molta feina, i molta feina per baix. La última notícia és Gràcia, on hi va haver un 33,6% de participació! És molt encoratjador. Realment el poble ha agafat de la mà el seu destí, el que passa és que hi ha unes coses que l’any 2011 han de prendre la forma política, necessitem dels polítics. Òmnium s’ha involucrat en les consultes perquè les decisions es prenien a cada lloc concret. Òmnium Osona, Òmnium Maresme, Òmnium Sabadell, Òmnium Terrassa s’hi han anat involucrant en la mesura que el territori ho demanava. Ells treballaven amb les altres entitats, perquè a Òmium no treballem mai sols. És feina, és complex, però és engrescador. Altre cop jo crec que és un treball artesanal.
I la immersió lingüística a les escoles?
Té a veure amb això que tenim un adversari molt poderós, i que està jugant amb totes les armes. A mi no m’agrada utilitzar la paraula armes, m’agrada més eines quan es tracta de nosaltres, però en aquest cas és tan agressiu que es pot parlar d’armes. Fan coses tan lletges com instrumentalitzar els nens i nenes. Els problemes dels adults es dirimeixen entre adults, i que hi hagi algunes persones que volen acabar amb el català o limitar el català a l’escola, i facin servir els nens, és molt lleig. Som davant d’una ofensiva seriosa, i hem de tenir molt clara la nostra capacitat de resistir i continuar avançant. El sistema escolar català funciona, el que volem és que funcioni millor. Ens estan agredint per convertir-nos en uns resistents en lloc de deixar-nos ser uns progressistes. Hem de resistir, però hem de progressar. El mètode de la immersió lingüística s’ha reconegut com un bon mètode per assegurar el bilingüisme, i és el que oficialment aquesta gent reclama. Si ells tinguessin èxit ja no hi hauria bilingüisme, hi hauria nens escolaritzats en català i nens escolaritzats en castellà. La llengua és per entendre’ns, no volem que ens separi, volem llengües que uneixin. El mètode de la immersió lingüística fa que els nens surtin de l’escola sent aptes en les dues llengües.
I què en pensa del que està passant al País Valencià amb TV3?
Si prems un botó i pots veure la televisió de l’altra punta del món! Que al País Valencià no es pugui veure TV3, un mitjà de comunicació públic català, trobo que és una amputació d’una part del seu mercat natural. Ens estan empobrint i d’una manera brutal, amb multes exageradíssimes, modificant la llei per poder fer executiva més de pressa, és una guerra. Ara les guerres no són matant, sortosament, però estan matant una cultura, una llengua. Forma part d’aquesta gran ofensiva. S’ha parlat de genocidi cultural, jo crec que és la paraula, el que voldrien és que una expressió cultural s’esborrés del mapa. Però altre cop, resistirem. I des d’Òmnium, tota la solidaritat amb Acció Cultural del País Valencià, perquè estem federats a la Federació Llull , amb ells i amb Obra Cultural Balears, tots tres. És el territori natural català, més la Catalunya Nord. S
Considera que la crisi actual acabarà malmetent l’Estat del Benestar?
Pot afectar-lo, però hem de ser molt curosos amb el que retallem. Segurament l’ensenyament i la sanitat pública s’han de retallar molt poc, o en tot cas no s’ha de retallar res que afecti el que entenem per Estat del Benestar, potser hi ha coses més o menys supèrflues en la despesa pública que es poden retallar. No podem retrocedir, és el model europeu al qual ens ha costat arribar. Som un país bastant ric, i retallar vol dir que en comptes de canviar el cotxe cada cinc anys, el canviem cada set, i en lloc de comprar-nos quatre sabates ens en comprem tres. Podem baixar algun graó sense que això sigui una cosa molt dolorosa, i en canvi no podem reduir pel que fa a les prestacions socials. Jo dic que som relativament rics, però clar, som tan rics que cada any perdem un 10% de la nostra renda amb el dèficit fiscal amb Espanya, si això es resolgués i tinguéssim un finançament més just...
Entrevista publicada al número 32 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez
Per fi, ja es poden llegir totes les edicions de la Revista Mà online. Si cliqueu sobre el títol d'aquest post anireu a la Biblioteca, on hi ha 47 revistes en total! Ja n'hem fet 32 a Osona, i 15 al Camp de Tarragona. Gràcies a tothom!
Aquí us deixem les dues últimes edicions, el número 32 d'Osona, i el número 15 del Camp:
Aquí us deixem les dues últimes edicions, el número 32 d'Osona, i el número 15 del Camp:
El divendres 19 de febrer la Sala Siracusa de Tona acollirà una jornada solidària
amb Gaza organitzada per la iniciativa Rumb a Gaza i pensada per a totes les edats
Rumb a Gaza i la Sala Siracusa uneixen esforços per fer realitat una jornada solidària amb Gaza, a Tona, amb un programa replet d’activitats pensades per a petits i grans.
A les 12 del matí ‘Guixot de 8’ obrirà la jornada solidaria amb una estesa de jocs reciclats davant de la Sala Siracusa que de ben segur fomentarà la creativitat i imaginació de molts. A les 2 del migdia una arrossada popular ajudarà a reprendre forces per a continuar jugant. A partir de les 4 de la tarda una sèrie de tallers pensats per a petits i grans ens mostraran perquè cal ser solidaris. Serà a 2/4 de 6 de la tarda quan els participants a la primera Flotilla de la Llibertat , Laura Arau i Manuel Tapial, presentaran la iniciativa Rumb a Gaza i mostraran el que els va tocar viure a través del documental ‘Flotilla de la Llibertat. Un atac a la solidaritat’. Acte seguit tindrà lloc la projecció de la pel.lícula ‘Checkpoint Rock’ de Fermin Muguruza; un documental que es projectarà per primera vegada a la comarca d’Osona i amb el que, a través de la música, s’explica com és la vida a Palestina. El grup ‘La Pegatina ’ serà l’encarregat d’amenitzar la nit amb a través de música mestissa.
Durant tot el dia, membres de Rumb a Gaza informaran sobre la iniciativa en un stand preparat per a la ocasió i on, també, es recollirà tot tipus de material escolar amb la finalitat de fer-la arribar als nens i nenes de Gaza.
RUMB A GAZA
Rumb a Gaza és una iniciativa que neix de la societat civil i que té com a objectius principals trencar i acabar amb el bloqueig de Gaza, promoure el cumpliment de la legalitat internacional i conscienciar a la comunitat internacional sobre la precària situació en la que viuen un milió i mig de palestins residents a la Franja de Gaza.
Durant la última quinzena de maig la II Flotilla de la Llibertat tornarà a sortir rumb a Gaza amb el doble de vaixells, de persones i de càrrega que l’anterior. Rumb a Gaza està promovent diverses activitats per aconseguir finançar almenys un vaixell que formarà part d’aquesta nova flotilla.
“Encara que llueixi la samarreta d’Holanda, sóc marroquí de cor i vull contribuir a la nostra integració”, és una de les frases que va dir Ibrahim Afellay, quan encara no era jugador del Barça. Això, al marge de les seves dots com a futbolista, el converteix en un dels ídols dels aficionats al futbol del Marroc, especialment dels berebers o amazics. Només va caler veure la multitud de joves magribins que es van acostar fins al Camp Nou el dia de la presentació d’Afellay com a nou jugador del Barça.
Encara que va néixer a Utrecht el 2 d’abril de 1986, “Ibi”, així és com es coneix també Afellay, té els seus orígens al nord del Marroc, a Alhucemas, a la regió d’Ibakuyen, una localitat situada a la regió del Rif, a prop de Melilla. El seu pare era boxejador i va viure un temps a Barcelona, però va morir d’un infart quan ell era petit i va ser la seva mare qui va haver de tirar la família endavant. És el quart de cinc germans: tres nois (ell, Alí i Samir), i dues noies (Fátima i Halima). El seu germà Alí és precisament qui l’ajuda a portar els assumptes juntament amb el seu agent, Rob Jansen.
Afellay serà el tercer jugador de la plantilla del Barça que practica la religió musulmana, juntament amb Abidal i Keita i, per tant, també es veurà afectat pel Ramadà en el seu moment.
El seu fitxatge pel Barça permetrà obrir encara més un mercat com el del Marroc, tradicionalment amb molts seguidors culés.
El fantàstic migcampista és la demostració que la fàbrica del PSV Eindhoven (club del qual procedeix) continua creant grans talents. Hi va debutar amb 17 anys i va créixer al costat d’exblaugranes com Cocu i Van Bommel, ara fans d’Afellay.
Es declara un enamorat del joc del Barça i de Guardiola. Ha descartat ofertes milionàries per vestir de blaugrana. La filosofia del Barça, l’estil de joc i la devoció que sent per Guardiola han convençut l’internacional holandès que la millor opció la tenia al Camp Nou.
Albert Recio, professor del Departament d’Economia Aplicada a la UAB
Albert Recio és un economista crític. A més de ser professor d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), també pertany al Consell Editor de la revista Mientras Tanto, on periòdicament publica els seus articles. Davant de l’actual situació econòmica i social, la seva orientació és clara: “Crec que hem de tenir més sector públic, més democràtic, claríssimament.”
Sara Blázquez. Bellaterra
Quan ja han passat dos anys de l’origen de la crisi, quina valoració en fa?
Trobo que estem en una època d’un cinisme brutal. La crisi, des del meu punt de vista, és el resultat del capitalisme, que sempre té crisis periòdiques, però cada crisi té característiques específiques. Des de la dels anys 70 va triomfar el model neoliberal. D’aquesta crisi en vam sortir fent un pas enrere, ja que es va caracteritzar per un cert retrocés de drets socials i un augment de les desigualtats, i molta més llibertat de moviment de les empreses. Durant aquests 30 anys els resultats de quasi tots els indicadors econòmics han estat més aviat mediocres, i en termes de desigualtats, és evident que han augmentat. L’element més important és el sector financer. En comptes de fer marxa enrere i regular-lo, el que han fet primer és un pla d’ajuda massiu perquè no canviï, i aquest sector financer és el que exigeix reformes que tendeixen a reforçar la d’abans. Però aquests grups tenen molt poder, tant poder efectiu, com mediàtic, com intel·lectual. Jo crec que amb les reformes que estan portant a terme anem cada vegada a pitjor, per la majoria de gent suposen un empitjorament de les condicions de vida a costa dels mercats, que són els rics.
Les retallades socials i dels pressupostos públics són una bona manera de sortir de la crisi?
De vegades s’ha de retallar, hi ha molta despesa inútil. Per exemple, els Estats Units gasten un nivell desproporcionat en Defensa. L’economia de la despesa del pressupost públic augmenta l’atur, perquè està reduint despesa. A més, darrere la despesa pública hi ha metges, hi ha educació, hi ha moltes transferències a la gent més necessitada. Espanya, en comparació amb altres països europeus, és un dels països on es paguen menys impostos, on hi ha menys pressupost públic, on qualsevol millora social passa per una ampliació del sector públic. En aquests moments, els impostos estan aproximadament al 30% del PIB. En canvi, els països nòrdics, que són els millors en condicions de vida i qualitat, estan al voltant del 50%. La gent no se n’adona que darrere l’augment del pressupost públic, per una banda hi ha despesa, però per una altra hi ha ocupació. La frenada del sector públic té a veure amb la precarietat de les condicions de treball. El que hegemònicament ha estat l’esquerra, que són els partits socialistes, jo crec que ja no són d’esquerres. En temes de llibertats individuals és cert que hi ha diferències notables entre els socialistes i el PP, però en termes econòmics aquests partits han estat absorbits pel model neoliberal. El fracàs rau en el fet que partits que es presenten com a representants de la classe treballadora fan aquestes polítiques i les justifiquen, i al final perden credibilitat.
Creu que la Reforma Laboral servirà d’alguna cosa?
Les reformes influeixen molt poc en la creació d’ocupació. El que canvia són les relacions de poder amb l’empresa. La creació de llocs de treball depèn de la llei econòmica. El que caracteritza l’economia espanyola dels últims trenta anys són unes oscil·lacions brutals de l’ocupació. En el mateix marc de les regles laborals hi ha hagut anys que s’ha crescut molt i anys que s’ha deteriorat molt l’ocupació, perquè el que ha determinat l’activitat econòmica no és l’ocupació, sinó que l’ha determinat el fet que aquest país es va vendre una gran part de l’aparell industrial i tot el creixement s’ha basat en la construcció. Aquestes reformes van totes en el mateix sentit; el de reduir drets. Jo sostinc que la reforma més bèstia que vol tirar endavant el govern és la de fragmentar la negociació col·lectiva. El mateix Consell d’Europa ha advertit Espanya que el salari espanyol és el més baix de tots, perquè l’acord de la Unió Europea és que el salari mínim hauria de ser un 60% del salari mitjà, i aquí a Espanya està al 40%. I si es fragmenta la negociació col·lectiva moltes empreses se n’aprofitaran.
Quin paper ha tingut l’arribada de treballadors immigrants a la nostra economia?
L’efecte crida ha estat l’economia espanyola i el model laboral que teníem, i el creixement de la construcció. La construcció a Espanya representa en ocupació entre dues i tres vegades la mitjana europea. És un sector que utilitza molta mà d’obra, i un altre sector que ha creat molta mà d’obra estrangera és el de la dependència. Quan tu tens ancians, per una banda tens pensions, però per una altra tens necessitat de mà d’obra a casa perquè en tingui cura. Es poden cuidar amb el model tradicional de la família, però això avui no se sosté perquè la majoria de famílies necessiten treballar per altres raons i també per un tema de valor; o bé es gestiona a través d’un servei públic com el nòrdic: impostos i treballadors funcionaris públics o parapúblics amb sous baixos; o es fa econòmicament: tenint un sector públic de dependència molt baix, amb salaris molt baixos, i per altra banda una economia submergida. Això ha estat l’efecte crida. Aquest país ha tingut un creixement molt fort, sobre tot amb molts llocs de treball, que eren molt inestables, i ara aquests s’han convertit en aturats. Si no haguéssim crescut tant abans, potser no hagués vingut tanta gent i ara potser no tindríem tants aturats.
I l’economia submergida?
Aquest sempre és un tema molt complicat. Aquest país sempre n’ha tingut molta, té una llarga tradició d’economia submergida i una enorme tolerància al respecte. I amb aquest discurs que diu que els impostos són dolents, les classes dirigents, que són les que més se’n beneficien, aconsegueixen que els pobres els donin suport. Per això em sembla que el discurs dels impostos és central a l’esquerra, perquè crec que sense més sector públic no tenim possibilitat d’ensortir-nos-en de res. L’augment de serveis socials, que genera ocupació, les regulacions mediambientals, i altres, passen per un sector públic més potent, i això requereix impostos. L’economia submergida no és aleatòria. Si mirem les declaracions de renda, els assalariats paguem el 100% del que cobrem, en canvi, fins i tot els petits botiguers tenen molta més capacitat d’evasió fiscal. En aquests moments de crisi, alguns factors de l’economia submergida augmenten. La gent, moltes vegades, opta per fer treballar algú en negre, perquè si una família guanya 2.000 euros i només se’n pot gastar 400 en algú que cuidi l’avi, doncs ho fan en negre. Aquesta restricció pressupostària compta. Això es trenca si hi ha més impostos per una banda i més redistribució per l’altra. La gent es munta la vida com pot.
Pensa que el mercat ha guanyat?
El mercat, no. Ha guanyat el capital. I sobre tot la fracció hegemònica que és el capital financer. He fet molts estudis sectorials i hi ha molts sectors, com el de la construcció o la indústria de l’automòbil, on hi ha molts subcontractes en cadena. Vas a una obra i l’empresa gran no hi té ningú, tot són subcontractes. O, per exemple, el model dels centres comercials ha suposat un canvi complet a la distribució. Hem passat d’un model de distribució centrat en les petites empreses familiars, que tenien la seva economia submergida, a grans empreses comercials. Molta gent diu “els xinesos se’ns mengen”, però quan comprem als xinesos és quan anem a Zara o a Mango. Hi ha un gran estalvi de costos quan es produeix roba a la Xina , és un 30% més barat que fer-ho a Espanya. Si això hagués suposat una rebaixa d’un 25% o un 30% dels preus dels productes de vestir, la majoria de consumidors hauríem perdut llocs de treball, però a canvi ens beneficiaríem d’aquests preus. A Espanya la reducció és del 0%, o sigui que això és un marge de benefici que ha guanyat l’empresa.
Davant d’aquest suposat triomf del capitalisme, quines alternatives es podrien construir?
Aquest món s’ha estructurat a escala mundial amb unes normes que condicionen les regles del joc. Crec que hem de tenir més sector públic, i una organització del treball basada en la participació de la gent, en el reconeixement de qualitats. Això té implicacions en la forma com es paguen els salaris, però també en com es produeix i la qualitat.
Com creu que s’ha de mantenir l’Estat del Benestar?
És un problema de voluntat política i de distribució de la renda. En el cas d’Espanya és pitjor perquè tots els indicadors que hi ha apunten que estem per sota d’impostos, de distribució de la renda i de despesa social i, per tant, si volem ser europeus, que és el que sempre s’ha dit, hauríem d’assemblar-nos més a Europa, i no al Marroc.Entrevista publicada al núm 31 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez
La Nadia Ghulam és una noia afganesa que amb només 8 anys va patir greus ferides a causa d’una bomba. Quan va sortir de l’hospital, dos anys després, amb el règim talibà instaurat a Afganistan, va decidir fer-se passar per un home per tirar la família endavant. El seu secret va durar 10 anys. Ara, en fa 4 que viu a Badalona amb la seva família adoptiva, on va conèixer la periodista Agnès Rotger, i d’aquesta amistat en va néixer El secret del meu turbant (Columna, 2010), que va rebre el Premi Prudenci Bertrana 2010.
Sara Blázquez. Badalona
Quin és ‘el secret del teu turbant’?
Nadia: Hi ha molts secrets per descobrir en aquest llibre! El secret del meu turbant, per a vosaltres, és la realitat del meu país, el llibre explica la realitat que he viscut jo a Afganistan.
Agnès: Però el secret principal és que la Nadia, quan era petita, va haver de fer-se passar per un noi per ajudar la seva família a tirar endavant, i va ser un secret durant deu anys per tota la gent que l’envoltava, excepte la seva família.
La idea inicial era allargar tant aquest secret?N: No. En realitat jo no tenia gaire esperança de vida, no pensava que arribaria als 25 anys, pensava que em moriria o que em cauria una bomba. A la guerra, una noia ferida no té esperança.
No ho va sospitar mai ningú?N: En realitat no, perquè jo vigilava molt. Jo, físicament, m’assemblo molt a un home, i més amb les cremades que tenia a la cara, i amb el turbant que em posava.
A: I pel que diu era impensable que una dona prengués l’actitud que prenia ella. Es va anar fixant com actuaven els homes i ho va copiar tant com podia. Era malcarada, autoritària... Accentuava els trets més durs del caràcter tradicionalment masculí, i suposo que ningú s’ho podia plantejar.
Què era el més difícil d’aquesta doble vida?
N: El més difícil era que no em descobrissin. Ets conscient que ets una noia, estàs creixent com una noia, però t’estàs amagant en tot moment sota d’un turbant, és un estrès. Ara estic aquí, i sovint penso en la mort, però és que durant deu anys vaig estar pensant en cada moment en la mort, pensava que em moriria, o que em matarien, o que em descobririen... I ara estic en tota llibertat, tinc una família que m’estima, però no em puc treure del cap aquest estrès.
A: Forma part de l’estrès post traumàtic. La Nadia ha viscut una guerra, i molta violència, no és només el fet d’haver canviat d’identitat. A mi moltes vegades m’ha comentat que una de les coses més difícils d’haver estat un noi allà és que mai es podia relaxar, ni tan sols dins de la família, no podia descansar d’aquest paper. No pots afluixar mai, ni compartir amb ningú les teves angoixes, els neguits...
D’on es treuen les forces per afrontar una situació tan extrema?N: Jo penso que això ho hagués fet tothom, perquè és una situació de supervivència. Quan estàs entre la vida i la mort busques la manera per sortir endavant. Perquè ningú vol morir. M’ajudava molt a tenir aquesta força la meva mare, tot i que no li podia dir que tenia por. Jo tenia els meus amics, però no els podia dir que en realitat tenia por d’ells. No podia confiar en ningú.
A: Jo crec que ha estat molt dur, però en certa manera ha estat una oportunitat per poder-se ficar en la pell d’un home i fer coses que no hauria pogut fer. És molt enginyosa i molt ràpida de reflexos. Va haver moments en que va prendre riscos per coses com mirar una pel·lícula o importar il·legalment un llibre romàntic del Pakistan. És increïble que s’arrisqués per coses així, o per la música: agafava cintes que els talibans arrencaven i les enganxava per poder-les escoltar.
N: Les arreglava i tenia clients que em compraven cintes trencades il·legalment. Feia coses que no feia ningú!
Quin tipus de feines vas fer?N: Treballava a la construcció, de pagès, feia pous, en un taller de bicicletes... He treballat de tot per aconseguir una mica de menjar. La meva mare sempre em deia que tinc una estrella. I ara la meva mare catalana també em diu el mateix. Mai han pogut parlar, però és com si ho haguessin fet.
Per què era tan important explicar aquesta història?N: És sobre tot per gent d’aquí que no té ni idea del meu país. La meva vida no ha estat gens fàcil, ni ho és, però explico com és el meu país de veritat, perquè no és que tothom va amb pistola, jo he tingut amistat, i riquesa de cultura, i amor. No és únicament burka i pistoles.
A: El més interessant de tot plegat és que et pots identificar perfectament amb ella. Quan m’explicava coses de la seva infantesa, jo pensava que podria ser la meva. Tenia una vida feliç, normal, la seva família l’estimava, jugava amb el seu germà, mirava els dibuixos animats, anava a l’escola... I això és el que ho fa més interessant i més dur al mateix temps. Comences llegint i penses que podries ser tu mateixa, una nena feliç i despreocupada de tot, sense problemes, i de cop i volta ve el clatellot impressionant de la guerra i de la bomba.
Suposo que no ha estat fàcil afrontar aquesta història com a escriptora...A: Gens fàcil. Jo només havia fet coses de no ficció, més periodístiques, i quan la Nadia em va començar a explicar la història em vaig adonar que no sabia res. Quan m’explicava un diàleg, per exemple, m’adonava que no tenia ni idea del context, era incapaç d’imaginar-m’ho. Com que vam decidir que seria en format novel·la, jo necessitava imaginar-me on estava passant aquella escena, quin vestit portaven, quina olor se sentia, què menjaven, per posar-me a la seva pell i després poder transmetre-ho. Els primers mesos no vaig poder ni escriure. A més jo tenia tots els estereotips que tenim la majoria de gent d’aquí i moltes de les preguntes que li feia al principi eren absurdes. Una de les primeres preguntes va ser com va viure l’11S i va posar una cara que em vaig adonar que estava pixant fora de test, perquè era una cosa totalment irrellevant en aquell moment on vivia ella, no tenia ni idea de res del que li estava explicant, ni de l’impacte que tenia això, d’on carai era Nova York, ni que existien unes torres bessones, i amb prou feines qui era Bin Laden, i molt menys què tenia a veure amb ells un ricàs d’Aràbia Saudita, és que no podia ser més llunyà!
A: Forma part de l’estrès post traumàtic. La Nadia ha viscut una guerra, i molta violència, no és només el fet d’haver canviat d’identitat. A mi moltes vegades m’ha comentat que una de les coses més difícils d’haver estat un noi allà és que mai es podia relaxar, ni tan sols dins de la família, no podia descansar d’aquest paper. No pots afluixar mai, ni compartir amb ningú les teves angoixes, els neguits...
D’on es treuen les forces per afrontar una situació tan extrema?N: Jo penso que això ho hagués fet tothom, perquè és una situació de supervivència. Quan estàs entre la vida i la mort busques la manera per sortir endavant. Perquè ningú vol morir. M’ajudava molt a tenir aquesta força la meva mare, tot i que no li podia dir que tenia por. Jo tenia els meus amics, però no els podia dir que en realitat tenia por d’ells. No podia confiar en ningú.
A: Jo crec que ha estat molt dur, però en certa manera ha estat una oportunitat per poder-se ficar en la pell d’un home i fer coses que no hauria pogut fer. És molt enginyosa i molt ràpida de reflexos. Va haver moments en que va prendre riscos per coses com mirar una pel·lícula o importar il·legalment un llibre romàntic del Pakistan. És increïble que s’arrisqués per coses així, o per la música: agafava cintes que els talibans arrencaven i les enganxava per poder-les escoltar.
N: Les arreglava i tenia clients que em compraven cintes trencades il·legalment. Feia coses que no feia ningú!
Quin tipus de feines vas fer?N: Treballava a la construcció, de pagès, feia pous, en un taller de bicicletes... He treballat de tot per aconseguir una mica de menjar. La meva mare sempre em deia que tinc una estrella. I ara la meva mare catalana també em diu el mateix. Mai han pogut parlar, però és com si ho haguessin fet.
Per què era tan important explicar aquesta història?N: És sobre tot per gent d’aquí que no té ni idea del meu país. La meva vida no ha estat gens fàcil, ni ho és, però explico com és el meu país de veritat, perquè no és que tothom va amb pistola, jo he tingut amistat, i riquesa de cultura, i amor. No és únicament burka i pistoles.
A: El més interessant de tot plegat és que et pots identificar perfectament amb ella. Quan m’explicava coses de la seva infantesa, jo pensava que podria ser la meva. Tenia una vida feliç, normal, la seva família l’estimava, jugava amb el seu germà, mirava els dibuixos animats, anava a l’escola... I això és el que ho fa més interessant i més dur al mateix temps. Comences llegint i penses que podries ser tu mateixa, una nena feliç i despreocupada de tot, sense problemes, i de cop i volta ve el clatellot impressionant de la guerra i de la bomba.
Suposo que no ha estat fàcil afrontar aquesta història com a escriptora...A: Gens fàcil. Jo només havia fet coses de no ficció, més periodístiques, i quan la Nadia em va començar a explicar la història em vaig adonar que no sabia res. Quan m’explicava un diàleg, per exemple, m’adonava que no tenia ni idea del context, era incapaç d’imaginar-m’ho. Com que vam decidir que seria en format novel·la, jo necessitava imaginar-me on estava passant aquella escena, quin vestit portaven, quina olor se sentia, què menjaven, per posar-me a la seva pell i després poder transmetre-ho. Els primers mesos no vaig poder ni escriure. A més jo tenia tots els estereotips que tenim la majoria de gent d’aquí i moltes de les preguntes que li feia al principi eren absurdes. Una de les primeres preguntes va ser com va viure l’11S i va posar una cara que em vaig adonar que estava pixant fora de test, perquè era una cosa totalment irrellevant en aquell moment on vivia ella, no tenia ni idea de res del que li estava explicant, ni de l’impacte que tenia això, d’on carai era Nova York, ni que existien unes torres bessones, i amb prou feines qui era Bin Laden, i molt menys què tenia a veure amb ells un ricàs d’Aràbia Saudita, és que no podia ser més llunyà!
Com es fa per escriure una història tan dura i que el lector no es contagii?A: No crec que aporti res anar a fer sang i anar a fer patir la gent, crec que no té interès, però si que hi ha moltes escenes dures, perquè la vida de la Nadia ha estat molt dura. La dificultat era que es veiés ella, amb la seva evolució. Al principi es movia per pura supervivència, però després, a poc a poc, va tenint esperança, comença a veure un futur, segurament sense adonar-se’n. Comença a fer plans, comença a pensar com estudiar, i no com a noi, sinó com a noia...
Com vas poder estudiar com una noia després d’haver-te fet passar per un noi durant deu anys?N: Sempre vaig continuar sent un noi. Quan el règim dels talibans es va acabar no podia fer veure que no havia passat res i tornar a ser una noia. No només per raons de seguretat, sinó perquè per molta gent hagués estat una traïció. El fet de començar a estudiar com a noia em sembla que ha estat el més dur, ser dues persones en el mateix moment: anar a l’escola com una noia i sortir i ser un noi. Abans d’això era un noi a dins i a fora de casa, però després estudiava com a noia però la resta de la meva vida m’havia de comportar com un noi. Costa. Pensava que els meus companys de classe ho explicarien i patia.
A: Si es fes una pel·lícula, seria un dels moments en que patiríem.
Què t’ha colpit més de la història de la Nadia?A: El que m’ha colpit més és la intuïció que et dóna esperança. Hi ha alguna cosa, que no li ha ensenyat ningú, que ha fet que ella sabés que ho mereixia, que ningú li podia dir que pel fet de ser una noia no tenia dret a moltes coses. Hi ha gent que hi veu una història dramàtica, però jo la veig clarament una història d’esperança.
N: Jo sóc molt creient, i Déu m’estima molt. Una vegada vaig llegir que Déu fa patir els seus estimats, i quan patia pensava “és que jo sóc estimada per Déu”, i això em donava orgull i així me’n sortia sempre. Encara que de vegades m’enfadava amb el meu Déu, sortia a fora a la nit i li deia “Ja en tinc prou! No puc més!”. I ara la meva creença s’ha triplicat, perquè Déu m’ha enviat persones. La meva família són els àngels de la meva vida.
Com us vau conèixer?A: La Nadia tenia ganes d’escriure i la seva família catalana em coneix i sabien que jo escrivia, i ens van presentar a veure si ens enteníem. Així va ser. Hi ha una cosa que m’agrada molt, i és que ella se sent molt vinculada als dos països.
N: Aquí estimo molt la meva família, però no deixaré d’estimar el meu país, sempre estaré en contacte amb ells, si cal me n’aniré allà un temps a treballar per millorar les coses. Aquí he tingut l’oportunitat d’estudiar, podria tornar a Afganistan, perquè crec que puc ajudar d’una manera que no pot fer-ho una persona d’aquí. Jo sé l’idioma, sé com està el país, i quines necessitats té la gent. Hi ha gent que dóna molta importància, per exemple, al fet que els talibans van prohibir la música i que obligaven les dones a posar-se el burka. Per mi està perfecte posar-me el burka i no tenir música, però tenir pau. El que em fa por és que entri un grup de persones a casa i que violin les dones, se les emportin... Què prefereixes?
Entrevista publicada al número 30 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez.
A: Si es fes una pel·lícula, seria un dels moments en que patiríem.
Què t’ha colpit més de la història de la Nadia?A: El que m’ha colpit més és la intuïció que et dóna esperança. Hi ha alguna cosa, que no li ha ensenyat ningú, que ha fet que ella sabés que ho mereixia, que ningú li podia dir que pel fet de ser una noia no tenia dret a moltes coses. Hi ha gent que hi veu una història dramàtica, però jo la veig clarament una història d’esperança.
N: Jo sóc molt creient, i Déu m’estima molt. Una vegada vaig llegir que Déu fa patir els seus estimats, i quan patia pensava “és que jo sóc estimada per Déu”, i això em donava orgull i així me’n sortia sempre. Encara que de vegades m’enfadava amb el meu Déu, sortia a fora a la nit i li deia “Ja en tinc prou! No puc més!”. I ara la meva creença s’ha triplicat, perquè Déu m’ha enviat persones. La meva família són els àngels de la meva vida.
Com us vau conèixer?A: La Nadia tenia ganes d’escriure i la seva família catalana em coneix i sabien que jo escrivia, i ens van presentar a veure si ens enteníem. Així va ser. Hi ha una cosa que m’agrada molt, i és que ella se sent molt vinculada als dos països.
N: Aquí estimo molt la meva família, però no deixaré d’estimar el meu país, sempre estaré en contacte amb ells, si cal me n’aniré allà un temps a treballar per millorar les coses. Aquí he tingut l’oportunitat d’estudiar, podria tornar a Afganistan, perquè crec que puc ajudar d’una manera que no pot fer-ho una persona d’aquí. Jo sé l’idioma, sé com està el país, i quines necessitats té la gent. Hi ha gent que dóna molta importància, per exemple, al fet que els talibans van prohibir la música i que obligaven les dones a posar-se el burka. Per mi està perfecte posar-me el burka i no tenir música, però tenir pau. El que em fa por és que entri un grup de persones a casa i que violin les dones, se les emportin... Què prefereixes?
Entrevista publicada al número 30 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez.
Antonio Cazorla és un polític nat, i tot i que creu en la necessitat de la militància, mai ha seguit les consignes de ningú, “a mi que em donin una ordre no m’agrada”. Creu que el poble és suficientment llest com per proposar les seves pròpies alternatives, per això porta tota la seva vida lluitant pels drets socials de la classe treballadora. És el president de l’Associació de veïns de Montserrat (Terrassa), amb un 80% de veïns d’origen immigrant, i el responsable d’Immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).
Sara Blázquez. Terrassa
Com va començar la seva vinculació amb els moviments veïnals?
Jo vaig arribar a Catalunya l’any 50, quan només era un nen de 5 anys. El meu pare havia estat militant del Partit Comunista a Andalusia, i la meva mare de les Joventuts Socialistes, vaig aprendre de la gran quantitat de solidaritat que tenien. Sempre he estat una persona que he observat moltíssim la gent adulta i la societat en general i estava desesperat per saber escriure i llegir. Vaig començar a treballar amb set anys -no era cap heroi, perquè llavors tots els nens treballàvem-, vaig ser conscient de tot el que hi havia, i vaig començar a fer treball sindical a les empreses, a les primeres Comissions Obreres. Posteriorment, cap a l’any 64 o 65 vaig començar amb tots els temes socials del moviment veïnal. Vaig crear el primer club de joves, que després es van començar a dir Centres Juvenils, i el primer es va crear en un bar a Can Anglada (Terrassa), amb dos-cents socis. Era com un club de ball, però a la mitja part es parlava d’aspectes socials i polítics. D’aquí va començar a créixer el PSUC, jo ja em vaig ficar a treballar a les Joventuts Socialistes i, després de tres mesos, 200 joves de Can Anglada es van fer de les Joventuts del Partit Socialista, i llavors es va començar a crear el moviment de les associacions de veïns, i jo vaig començar a l’Associació de veïns de Can Anglada. Quan em vaig casar, vaig venir a viure als grups de Montserrat i vam crear l’associació de veïns. Aquí hi havia una associació de caps de família, que era del franquisme, i va ser una batalla triple. L’any 72 vam aconseguir fer-los fora i fer l’associació de veïns. He estat sempre una persona creativa, i he lluitat sempre sense odi, sense rancors. Penso que el cap ha d’estar fred per treure alternatives davant de qualsevol situació, i amb odi això és impossible.
Però l’any 85 va haver d’apartar-se del moviment associatiu...
Sí, perquè van tancar l’empresa on jo treballava, i vaig muntar una cooperativa de l’empresa que va tancar. Va estar funcionant molt bé durant quatre anys, però la classe treballadora d’aquest país no estava acostumada a les cooperatives. Els interessos de la gent eren incomprensibles i vam haver de tancar.
I va tornar a l’associació.
Sí, i vaig veure que l’associació ja no estava complint amb els objectius del moviment associatiu. Hi havia un greu problema al barri, havia passat de tenir un 5% d’immigració a tenir-ne gairebé un 60%. Hi havia un greu problema de convivència i l’associació no feia res, cada dia hi havia intencions de manifestacions, i era estrany el dia que no hi estava per aquí l’alcalde, o el cap de policia, escoltant les queixes dels veïns més exaltats. L’associació deia que no hi havia res a fer, però jo vaig començar a buscar gent, vam fer un document, vam recollir firmes i vam fer una assemblea. Van venir 150 persones a l’assemblea i vam fer una proposta: que no hi hagués baralles als blocs, que faríem una enquesta de les necessitats, urgent, i si hi havia algun tipus de problema als blocs, que sisplau l’anessin aguantant i vinguessin a l’associació a comunicar-nos-ho, però primer havíem de fer l’enquesta.
I com va anar?
Era una enquesta de 25 preguntes, i el principal escull era el no enteniment. Era la confrontació màxima de la pobresa amb gent ja aposentada, i el no poder entendre’s amb la veïna. A partir de les 25 preguntes vam fer un projecte, li vam dir Mediació veïnal, reforç de la societat civil i civisme. Ho vam comunicar als veïns, i els vam dir que, si acceptaven el projecte, l’associació es comprometia a portar-lo a la pràctica costés el que costés. Van dir que si i vam començar bloc per bloc amb assemblees continues. En un any en vam fer 800. Al principi, els nens que sabien el castellà i l’àrab ens ajudaven fent les traduccions, però després va entrar a l’associació una noia d’origen marroquí que es va convertir en la nostra traductora oficial. Vam començar a formar tots els grups de treball: dones, esport al carrer, ajudar les persones adultes, acompanyament als ajuntaments, a les institucions, guiar-los en el que és Catalunya... i el nostre projecte és ja una eina de treball d’aquesta associació.
Què vau aconseguir?
Després d’un any la situació havia canviat radicalment. Havia millorat moltíssim. Tota la immigració va començar a participar, i els veïns van començar a conviure. Vam fer l’escola de castellà i de català, on 170 dones i més de 150 homes venien a aprendre castellà. Els professors eren voluntaris, els mateixos veïns del barri. A part d’aprendre idiomes recalcàvem altres aspectes, per exemple, fer veure les situacions reals que es trobaven els seus veïns. Si la veïna tirava molta aigua, potser és que no tenia rentadora! El que demanava és que hi hagués solidaritat. És que el primer any d’haver-hi aquí tanta immigració, fins i tot els nens tenien enfrontaments al carrer. L’associació de veïns no tancava juliol i agost, es pot dir que eren els mesos més perillosos de tot l’any, perquè aquí hi conviuen gitanos, paios de no molta cultura, i el món àrab.
També és el responsable d’immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).
L’escola em va convidar a conèixer el projecte que tenien ells de convivència, i trobo que és pràcticament igual que el que nosaltres estem fent, però a nivell de l’ensenyament. Li vam proposar a la directora treballar en conjunt temes importants. Em vaig convertir en el portaveu de l’escola davant les institucions i els fòrums, i gràcies a això entro a formar part de la Federació, i em van fer responsable d’Immigració. Vaig anar acudint a les reunions del Pacte per a la Immigració. Vaig acusar els partits polítics de que ells eren els culpables, per tenir poca visió, que el sistema social arribés al col·lapse, i que havien creat famílies dependents. No es pot fer el reagrupament i no donar-los el dret al treball, fent això crees famílies dependents, perquè no estem en igualtat. Estem demanant que tinguin els mateixos drets i obligacions, però ells els treuen el pitjor que se li pot treure a una persona: el dret al treball. Vaig acusar que una persona que venia per reagrupament familiar necessitava gastar-se 6.000 euros per tenir un contracte de treball, per tant el que estava fent el govern amb aquestes lleis era donar cobertura a les màfies. No hi va haver cap partit que es posés en contra, cap crítica, sinó tot el contrari, i va ser aprovada aquesta llei.
Què més reclamen?
Un altre dels temes importants que vaig estar defensant és el dret dels immigrants que estan aquí sense papers, que els partits fossin valents i prenguessin una decisió. Només els quedaven dues opcions: o legalitzar-los a tots, que seria el més normal, o que es convertissin en Isabel la Catòlica i iniciessin el procés de fotre al carrer un milió de persones. I si tenien por del que poguessin dir les democràcies occidentals, i el món, doncs que assumissin que havien de legalitzar la situació. No es pot tenir un milió de persones a la nació sense papers de cap tipus. En això han estat covards, no han fet pràcticament res.
Quins projectes duen a terme actualment?
Estem convencent tots els grups de treball del barri que han de parlar català, perquè és la llengua vehicular de Catalunya. Tenim un grup de lectura, que em sembla que hi ha 18 dones, tenim Normalització Lingüística, que és de l’escola però per petició de l’associació es fan classes fora de les hores escolars. L’escola i l’associació volem lluitar perquè es converteixi en una escola d’adults. I també tenim un projecte d’alfabetització.
Com s’ha d’afrontar el fenomen de la immigració des de les associacions de veïns?
Des de l’associació o des de la federació, no tenim problema si algun barri o alguna població necessités que anéssim a fer una conferència, amb molt de gust ens oferim a fer-ho. Copiar el projecte seria una terrible equivocació, però és una eina que té moltes coses que es poden aplicar, i d’altres que s’han d’adaptar a les necessitats que tenen. El principal és lluitar perquè la societat civil sigui forta. O anem tots a una, o és impossible. Jo sempre demano que hi hagi unitat entre tot el moviment associatiu.
Quines iniciatives s’han d’impulsar des de les associacions de veïns?
Donar la participació, però una participació real. Nosaltres discutim els problemes reals del barri. Saps què passa aquí? Que gràcies a la immigració, els nostres ancians viuen millor.
Què li demanaria als partits polítics en l’àmbit de l’acollida o la integració?
La única cosa que els puc demanar perquè hi hagi una vertadera integració és que no llancin l’odi des del feixisme del PP i dels partits colindants amb ells. A més, han de ser conscients del tipus de política que estan fent, de barallar-se contínuament, sense agafar un comitè de savis de tots els partits polítics que analitzin la realitat i li donin una volta a aquesta societat. Viuen en una altra realitat, han de baixar al poble, anar a visitar aquelles famílies que viuen amb 400 euros d’ajuts socials, a veure si els dona una mica de solidaritat i de vergonya i es posen a treballar per solucionar-ho. Els treballadors i el moviment associatiu han de parlar, han de defensar els seus veïns, no podem permetre que ens estiguin enganyant. Si el moviment associatiu lluita pel que ha de lluitar, tindrà representativitat novament.
Entrevista publicada al número 29 de la Revista Mà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
