Capítol 487: Veïns de Vic
Han passat dos mesos des que es va remodelar el barri del Remei de Vic. Van ser dos anys d'obres després de vint anys de no haver-n'hi fet cap. Hem volgut saber si la transformació urbanística ha millorat també la convivència en un barri amb més d'un 30 per cent d'immigració. Aomar Amazian, que va formar part de la comissió d'urbanisme durant les obres, explica que les coses han millorat, tot i que mai ha estat un barri conflictiu. També sabrem l'opinió d'Assumpta Ordeig, que fa tres anys que treballa a l'associació de veïns i que confia que el comerç es revifarà i que els habitants faran més vida al carrer.
Jamel El Meziani ha vist i viscut molts canvis a la ciutat durant aquests anys. “En els anys 90 hi va haver un canvi, va venir una forta onada migratòria perquè va començar una crisi al Marroc. Abans d’això la gent no es plantejava marxar, però en aquell moment molts joves ho van fer, fins i tot joves amb títols universitaris.”
Com qualsevol comunitat que s’estableix en un nou indret, els musulmans vigatans es van començar a associar. L’any 1989 es van començar a trobar en un petit centre al carrer de la Ramada per acabar arreglant el nou Centre Cultural Islàmic del carrer Sant Pere. “És com el Casal musulmà”, bromeja El Meziani comparant el Centre amb qualsevol Casal Català.
“Això no és només una mesquita. Si que hi ha gent que només ve a fer les oracions, però es fan classes a la canalla, xerrades i vida social. És un espai de trobada.” A partir d’aquí el Centre va començar a participar a les escoles, a fer traduccions i tasques de voluntariat, a col•laborar amb la policia, els jutjats i els hospitals. “Ara tot això està molt normalitzat, però sempre ho hem fet voluntàriament.” L’objectiu, segons diu, no és ser un centre privat, sinó ser un espai del barri, de la ciutat, “tothom pot venir”.
Els preocupen temes com el recent tancament de mesquites a Lleida. “A Catalunya no hi ha mesquites, hi ha locals, garatges. En canvi a fora si que n’hi ha. És bo pel mapa cultural d’una ciutat, sinó dóna una imatge de ciutat tancada. A més, els catalans musulmans tenen dret a tenir una mesquita.” El Meziani assegura que necessiten mesquites en condicions, i no que els temples siguin als polígons, “això em fa mal al cor”. No entén perquè hi ha d’haver tants problemes en un país democràtic, “no molestem perquè no fem música, ni soroll...”, “ara la moda és anar contra els musulmans per poder arribar al poder, a més els mitjans de comunicació alimenten aquests discursos i creen més odi”.
El president del Centre Cultural és conscient que “la convivència mai serà perfecta, però la dreta no vol solucionar problemes, sinó que en vol crear més”.
Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Foto i text: Sara Blázquez
Sara Blázquez. Manlleu
El món a les mans s’endinsa en la vida d’aquests tretze infants que, de fet, són una mostra del mosaic plural de la societat catalana actual. Al llarg de la sèrie, els infants expliquen la seva realitat i activitats quotidianes: presenten la seva família i amics, donen a conèixer les tradicions del país dels seus pares i mares, però també les del país que els ha acollit i que també celebren. A més, mostren els espais municipals que fan servir i les activitats que hi realitzen, com ara les seves escoles i els seus barris, i donen a conèixer les seves aficions i desitjos de futur.
A Osona aquesta sèrie l’emet El9TV en l’espai Civilis, els dilluns a les 0.15 hores i en redifusió els dimarts a les 17.30 hores. El programa també es pot veure a través d’Internet a www.xiptv.cat/elmonalesmans.
La sèrie vol sensibilitzar la població sobre el fet migratori, apropar-lo a la realitat quotidiana desmuntant alguns estereotips i explicant la riquesa intrínseca a la diversitat, entesa com una oportunitat per a la societat de futur. A través d’aquests infants amb diferents referents culturals, El món a les mans també vol reflexionar sobre les estratègies i recursos necessaris per enfortir la cohesió social i donar a conèixer la funció integradora dels recursos del món local, a l’abast de tota la ciutadania.
El resultat és un programa amè, en el qual els nens i nenes construeixen diferents equipaments que creuen necessaris en una ciutat ideal. Els espectadors els coneixeran mentre ideen aquest món ideal.
Es tracta d’un programa setmanal de 12 minuts de durada que es va estrenar el passat 4 d’octubre a la Xarxa de Televisions Locals (XTVL).
Article publicat al número 28 de la Revista Mà
Una de les seccions amb més èxit de la Revista Mà és Les mentides del racisme, una secció que amb una petita peça desmenteix els tòpics més extesos relacionats amb la immigració. Hem volgut fer un recull de totes les mentides publicades fins ara. Aquí en teniu la primera:
Mentida1: "Els immigrants no compleixen els horaris comercials"
“No es tracta només de matar un xai i menjar-se’l, aquesta festa és un acte de fidelitat als Déus”, diu l’imam Ahmed Addam. Es commemora el símbol de la submissió perfecta a la voluntat de Déu representat per l’episodi alcorànic (i bíblic) en què Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill. Se celebra el desè dia del mes de dhu-l-hijja i coincideix amb la fi del hajj, el pelegrinatge preceptiu a la Meca, cinquè pilar de l’Islam, que és dos mesos i deu dies després del final del Ramadà, i que aquest any s’escau als volts del 16 de novembre.
En aquest dia, totes les famílies musulmanes maten un xai en record a l’acte d’Abraham. Tradicionalment, el matava el cap de família de manera ritual, però actualment, a Catalunya, les famílies el compren ja mort, sempre amb la garantia que l’animal ha estat sacrificat segons el ritus musulmà, és a dir, halal.
La crisi, però, també és present el dia del sacrifici. Moltes famílies no es poden permetre comprar un xai i gaudir de la festa, és per això que “els que sí que poden fer-ho, el comparteixen amb ells, es conviden els veïns i la festa és compartida”, diu Addam, que també assegura que “l’Islam diu que el veí és el teu germà, sigui musulmà o no. Tot i que hi ha molta gent que no entén ben bé el significat de la festa, l’islam és el respecte, la relació entre persones, l’educació... Has de voler per als altres el mateix que vols per a tu”.
Mohamed El Idrissi és el propietari de la carnisseria i basar Bolux a Manlleu. Falta un mes per al dia de la festa del sacrifici i ja té 89 xais encarregats. Per a ell serà també un dia de festa i d’alegria, com per a la majoria de musulmans, però també serà un dia de molta feina. “Després de resar, els carnissers anem a l’escorxador a buscar els xais ja sacrificats”, diu El Idrissi, que assegura que està molt content de treballar amb l’escorxador de Vic, perquè són responsables amb el ritus halal. “Això és molt important.” L’animal ha d’estar orientat a la Meca, com demana la religió musulmana, i el sacrifici es fa amb un tall al coll. Això ho fa una persona acreditada pels mateixos musulmans que ho certifica, a més, aquest sacrifici rep totes les certificacions de sanitat animal actuals.
Cada carnisser s’endú els xais que prèviament ja li han encarregat els seus clients. Normalment, El Idrissi en ven entre 80 i 120. “Els musulmans volen xais d’aquí Catalunya. Ens demanen que tinguin entre sis i set mesos i que pesin entre 18 i 19 quilos, per així poder compartir-lo amb més gent”. Habitualment, en Mohamed té dos treballadors a la botiga, el dia de la festa del xai, però, la feina es complica, i passaran de ser tres a ser-ne set o vuit. La feina també es nota a l’hora de fer caixa, “guanyo una mica més, però també en gasto més perquè he de pagar la gent que em ve a ajudar...”, diu somrient El Idrissi.
Un cop els xais siguin tots morts, “cap allà les dues del migdia, depenent de com vagi la feina a l’escorxador”, Mohamed es trobarà la botiga plena de persones disposades a pagar entre 160 i 180€ per un xai. “La majoria se l’emporten sencer, però alguns volen que els el talli, i això ho faig gratuïtament.”
Moltes famílies divideixen el xai en tres parts: una se la queden ells, i les altres les comparteixen amb veïns i parents. “Cadascú es menja el xai com més li agrada, n’hi ha que fan pinxos, d’altres fan una barbacoa, o un estofat...”, diu Mohamed El Idrissi.
Reportatge publicat al número 28 de la Revista Mà.
Fotografies i text: Sara Blázquez
Pius Alibek (Ainkawa, 1955), és llicenciat en filologia anglesa a Bagdad i a Barcelona. Nascut al Kurdistan, prové d’una minoria realment minoritària, l’assíria cristiana, i, a més de parlar arameu –la seva llengua materna–, domina l’anglès, l’àrab, el català i el kurd. És al capdavant del restaurant Mesopotàmia, al cor de Gràcia. Ha publicat ‘Arrels nòmades’ (La Campana), que narra els seus primers 26 anys de vida a l’Iraq.
Sara Blázquez. Barcelona
Per què ha sentit la necessitat d’explicar els seus primers 26 anys de vida a l’Iraq?
El motiu principal eren les ganes que tenia d’escriure des de feia molt de temps, i intentava escriure en totes les llengües en què ho puc fer. Sóc d’una comunitat multilingüe, però normalment comences a escriure amb lucidesa quan trobes la llengua de les teves emocions.
En aquest cas, el català.
Quan la meva primera nena tenia tres anys, jo dialogava amb ella en arameu i català. Evidentment, l’arameu, tal com està, es fa una llengua difícil per escriure literatura perquè és una llengua gairebé agonitzant. L’altra llengua que feia servir amb ella era el català, llavors ja tenia una llengua de les emocions perquè li estàs parlant a una persona amb qui tens una relació molt natural, despreocupada, que no està enterbolida per res. Tanmateix, tenia la necessitat d’explicar-li a ella què era el que ella sentia per culpa meva, perquè per culpa del pare o de la mare, que també és de fora, ella sentia que era diferent, que era d’aquí, però tampoc era d’aquí del tot. També ho devia a la meva nova llar. Jo fa 29 anys que sóc aquí, he viscut aquí, tinc els meus amics, els meus col·legues, els meus veïns. I jo sóc d’aquí però tinc una part que és d’allà, i ells l’han de conèixer.
Què el va encoratjar?
Em va encoratjar molt el fet d’haver traduït moltes novel·les de l’àrab al català i haver rebut felicitacions, això em van animar molt. Em deien que tenia un estil molt bo, molt àgil, molt potent en català. Llavors penses: ara puc, ara ja no coixejo. És la tranquil·litat de fer-ho bé. Si no ho has de fer bé, millor que no t’hi posis.
L’Iraq que retrata a Arrels nòmades no té res a veure amb la visió estigmatitzada que en tenim. Ha volgut trencar aquesta visió?
No és la meva intenció trencar res, ni rectificar. Jo simplement descric el que he viscut. Sóc conscient de la confusió que es crea amb la visió que es té l’un de l’altre. No necessàriament hi ha d’haver gaire distància perquè aquesta visió sigui distorsionada i, sovint, aquesta distorsió és intencionada. Jo no confio en la fidelitat dels mitjans de comunicació ni en la seva professionalitat a l’hora de transmetre la informació. Crec que la majoria de mitjans són manipulats i tampoc fan prou esforç per ser fidedignes, i no és culpa de la distància. La imatge d’un lloc en relació amb un altre està manipulada, i està manipulada seguint uns interessos malignes. Però això és una lluita política, una lluita social que no és la pretensió del meu llibre. Jo no tinc la necessitat de dir-li a la meva filla que aquí pensen de nosaltres d’una manera però que nosaltres som d’una altra. Li explico el que he viscut.
Com era l’Iraq de la seva joventut?
Era un país com qualsevol altre país del món, amb ganes de viure, d’avançar, d’obrir camí, d’educar els fills, d’assegurar-los un bon futur. Era un país governat per una dictadura, com la majoria de països del món, amb l’avantatge que tenia un bon nivell econòmic que assegurava un bon nivell de vida, d’educació i de cobertura sanitària als ciutadans. L’Iraq era això, una societat amb il·lusions, amb ganes de ser feliç, amb ganes de passar-s’ho bé. Tenia la xacra de la dictadura, però qui no la té aquesta xacra? Fins i tot veiem que la democràcia al Primer Món cada cop avançava més cap a una dictadura que cap a una democràcia.
I com és l’actual?
No es pot parlar d’un país. El 2003, els americans van envair l’Iraq, van crear molta mort i destrucció, i el van entregar a mans dels clergues i l’han convertit en un país islàmic, i això no és el pitjor, sinó que l’han entregat a mans de l’Iran. O sigui que qui ara mana a Iraq és l’Iran, curiosament. Se suposa que Iran és l’enemic número 1 d’Occident. No entenc aquests jocs polítics bruts. Avui dia l’Iraq és simplement un país islàmic on un clergue mana més que un ministre. És el caos, és el país del món que ha estat més temps sense govern, perquè encara no s’ha format govern. Ha trencat el rècord. La mort està a l’ordre del dia, no hi ha llum, no hi ha aigua potable, l’escolarització, que era del 100%, ha baixat a menys del 10%, la dona està obligada a tapar-se, quan era la dona més preparada i amb més professionalització de tot el món àrab. Això és l’Iraq actual.
Parla àrab, kurd, arameu, anglès, català... Com ha viscut aquesta diversitat de llengües?
Jo sóc lingüista de formació i crec que quantes més llengües parla una persona, més opcions té de tenir una ment oberta. Jo vaig néixer en una zona fronterera, que era una minoria dins una altra minoria dins una altra majoria. La majoria era l’àrab, l’altra minoria era la kurda, i nosaltres, una minoria dins la minoria kurda. Des de petit parlava amb naturalitat l’arameu, la meva llengua; el kurd, la meva primera llengua d’educació; l’àrab, l’anglès, i a més, els meus pares parlaven turc, era un fet natural. Quan més llengües parlem, més feliços serem. Aprendre llengües i parlar-les és un joc preciós, perquè cada nova llengua t’ajuda a millorar l’anterior. A casa parlem quatre llengües, i les meves filles no tenen cap problema. Tan de bo aquesta societat malaltissa no els deformi la ment.
De la seva diversitat de llengües va néixer la seva vocació de lingüista?
No. La llengua m’apassionava des de petit. La trobava com un gran magatzem de coneixement, i explorant la llengua tu pots anar aprenent moltes coses, des d’aquesta vessant jo he anat per la vida. Com que m’agradava vaig ser lingüista. M’ha apassionat, sobretot, la part de la llengua relacionada amb l’origen i l’evolució de les llengües, perquè entens el que vol dir que la llengua és viva. Els mots neixen, evolucionen, procreen, moren. I fins i tot, a diferència de l’home, poden ressuscitar.
De fet, hi ha paraules que fem servir en català que vénen de l’arameu.
Sí, paraules com abat, o com gat, canya i iaia, que es remunten a l’accadi.
Per què va triar Barcelona com a destí?
Hi era de pas i m’hi vaig quedar.
Com compagina la seva feina de cuiner amb la de lingüista i escriptor?
Treballo cinc nits al restaurant i així tinc temps per fer altres coses. Hi vaig a les quatre de la tarda i reparteixo el temps entre la cuina i escriure.
Mesopotàmia és una institució. Quin és el seu secret?
No hi ha cap secret. Són criteris tan simples com la constància i la sinceritat amb un mateix.
Què caracteritza la cuina iraquiana?
És una cuina saludable i molt variada. Combina milers d’anys de tradició amb la incorporació dels productes de les dues rutes de la seda, tant la terrestre com la marítima, i també la tradició mediterrània.
Per què se sent nòmada?
El nomadisme és un estat mental. Pot haver-hi persones que no han viatjat més enllà del lloc on van néixer i tanmateix tenen ànima nòmada. És una manera de sentir-se part de tota la humanitat, de l’univers. Un nòmada duu tot el que estima a sobre.
Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez
Després de la programació dedicada al Marroc (setembre) i a l'Equador (octubre), novembre és el mes de la Xina al canal 33 de Televisió de Catalunya. Pel•lícules, reportatges, documentals, entrevistes i debats tenen com a protagonistes, al llarg d’aquest mes, la comunitat xinesa de Catalunya, la seva cultura i el seu país de procedència.
Amb el projecte D’aquíd’allà,Televisió de Catalunya vol compartir el seu espai amb les noves comunitats que conformen la Catalunya actual. Per això, el canal 33 s’acosta a la Xina, entre el 30 d’octubre i el 5 de novembre, amb un ampli ventall de programes.
Què en penses de les retallades socials i de la reforma laboral?
Envia la teva resposta a redaccio@revistama.cat, amb el teu nom, edat i municipi!
L’acte va començar amb la projecció d’unes dures imatges del moment de l’atac de l’exèrcit d’Israel sobre el vaixell Mavi Marmara, o la Flotilla per la llibertat, on viatjaven aquests dos osonencs, juntament amb centenars d’activistes, que es disposaven a trencar el bloqueig d’Israel contra la franja de Gaza, i que portaven ajuda humanitària. Tot i que l’exèrcit israelià els va prendre el material que duien per gravar imatges i fer documentals, “una companya nord-americana va guardar algunes targetes de memòria i per això podem tenir imatges diferents a les de l’exèrcit d’Israel”, comentava Manuel Tapial.
La xerrada va comptar amb la col·laboració del Casal Independentista Manel Viusà, i de Sami Abdul Jawad, un metge palestí que resideix a Vic, i que es va mostrar orgullós de la lluita d’aquests dos activistes, “la solidaritat amb el poble palestí és una causa justa, té adeptes a molts països”. Sami Abdul Jawad va fer cinc cèntims de la història de Palestina, i de la seva relació amb l’estat d’Israel, “Israel no ha respectat mai cap resolució de la ONU, i després de la guerra de 1956 va ocupar tota la Palestina històrica”. Després de donar alguns detalls de la història de l’últim mig segle, el metge vigatà va arribar a la conclusió que l’estat d’Israel manté una conducta agressiva perquè no ha trobat mai cap sanció política, ni econòmica, ni militar, “sinó, mai hauria atacat un vaixell que duia ajuda humanitària”. Segons Abdul Jawad, els governs europeus i els Estats Units donen suport a Israel.
El mateix pensa Laura Arau, que va començar la seva intervenció visiblement emocionada, donant les gràcies a la seva família. “Ara hem vist com ha de ser l’activisme a partir d’ara, la societat civil podem ser capaç de canviar coses que haurien de canviar els nostres governants”. Arau va explicar com van viure aquest atac a la Flotilla per la llibertat, on viatjaven més de 700 activistes de 32 països diferents. Els dos activistes catalans hi anaven a portar uns llibres en castellà i àrab, relats escrits per nens de l’Estat espanyol sobre la situació a Gaza, a més de fer-ne dos documentals.
L’exèrcit d’Israel els va atacar a les 4.10 de la matinada, amb 4 fragates, 2 submarins, 30 llanxes i helicòpters, durant gairebé una hora i amb el resultat de 9 morts i més de 50 ferits. “La única resistència que hi va haver des del vaixell va ser amb mànegues d’aigua a pressió, amb les que no deixàvem pujar els militars”. Llavors van intentar accedir per aire. “Els primers ferits van morir abans que pugessin, és a dir que ens van atacar en aigües internacionals amb armes de foc”. Malgrat la dura situació, “tothom sabia el que havia de fer”.
Laura Arau recorda que mentre ells dos estaven tancats a la sala de premsa, els musulmans estaven lligats a terra, mentre que els europeus estaven asseguts sense lligar, “això demostra el racisme de l’exèrcit israelià”.
Manuel Tapial va tancar la xerrada amb algunes dades. “Abans del bloqueig entraven 3.900 camions d’ajuda humanitària a la setmana, i no s’arribava a cobrir les necessitats bàsiques. Ara, n’entren 390 cada setmana, imagineu-vos la crisi humanitària que hi ha”. Tapial també va mostrar el seu descontent amb les reaccions de l’Estat espanyol i la resta de governs a nivell mundial. “Aparentment, tothom ha condemnat Israel, però ningú no ho ha fet”.
Article publicat al número 26 de la Revista Mà
Foto: Sara Blázquez
Com va sorgir la idea d’organitzar les Nits de Cinema Oriental?
La idea era fer un cinema a la fresca, però amb un alicient nou, i ens agrada molt el cinema oriental, que aquí gairebé no arriba. Allà el cinema és molt comercial i de qualitat. El més interessant és que són pel·lícules inèdites, són estrenes, i aquesta filosofia ha fet créixer les Nits.
Quina he estat la reacció de la comunitat asiàtica d’Osona?
Molt bona. Al principi els vam anar a buscar i els vam convidar a venir a les activitats. Vam començar amb la comunitat índia. El menjar el feia una parella de l’Associació índia. Tots col·laboren molt amb l’organització de sopars i com a públic. La comunitat xinesa no està organitzada a Osona, però es va interessant poc a poc per les activitats que fem.
Quines dificultats es troben a l’hora d’organitzar un festival d’aquestes característiques?
Tenim un pressupost ajustat, però ens trobem que a les distribuïdores els agrada el projecte i ens cedeixen les pel•lícules. Aquest any estem molt contents perquè projectarem les pel·lícules que volíem des d’un principi. Hi ha, per exemple, una pel·lícula de Jackie Chan, Little Big Soldier. Amb els diners que fa als Estats Units, Jackie Chan, fa una pel·lícula bona a la Xina cada any. Aquesta és una de les seves millors pel·lícules, és molt pacifista, i lliga molt amb la filosofia de les Nits. A més, aporta apunts d’història de la Xina.
Què té la cultura oriental o asiàtica que atrau tant el públic?
La cultura asiàtica és exòtica. És un cinema que aquí gairebé no es veu, i sorprén molt aquesta manera de fer cinema. Fer un viatge és una gran aventura, i mirar aquest tipus de cinema permet viatjar a Orient, perquè a part de cinema hi ha menjar, conferències... El cinema és molt desmesurat, no té equilibri, i és molt sorprenent. És un cinema de contrastos.
Què s’hi pot trobar a les Nits de Cinema Oriental?
Una de les novetats és Poriental, la sessió de terror. A l’Àsia, sobretot a països com Japó o Tailàndia, hi ha molta tradició d’aquest gènere. Normalment es tracta de llegendes amb moralina, que inclouen molts elements tradicionals. Una altra de les sessions que agraden molt és la Sessió Infantil, que es fa conjunta amb una narració de contes populars. Fins ara hem fet contes de la Xina, d’Iran, del Vietnam, i aquest any torna a tocar la Xina. Amb els contes es veuen molt les diferències i similituds entre països. I una altra de les activitats que té molt èxit és la dedicada al Bollywood. Durant un dia organitzem activitats al voltant del cinema indi, i fem un musical produït per les Nits de Cinema Oriental, BollyVic, que el fa el grup Bollywood Diamonds. Aquest any es projecta la pel·lícula Bolly Elliot. Es fa a la plaça Osona i els veïns del barri hi col·laboren molt: ballen amb el grup, assagen, aprenen, gaudeixen... Aquest any, a més, passarem dues pel·lícules de western asiàtic, una d’elles és El bueno, el malo y el raro. La majoria de les pel•lícules es projecten en alta definició, i gairebé totes tenen subtítols en català.
Entrevista publicada al número 26 de la Revista Mà
Foto: Arxiu Nits de Cinema Oriental
Contes japonesos
19.30 h. Centre Cultural Costa i Font
Narració de contes japonesos amb dibuixos, llums i ombres a càrrec d’Anna Obiols, Subi i Xevidom
Projecció d’Aaja Nachle
22.00 h. Centre Cultural Costa i Font
Projecció d’un dels bollywoods que han tingut més èxit en les anteriors edicions de les Nits. Versió original en hindi amb subtítols en català
Us recordem que l’edició 2010 de les Nits tindrà lloc del 15 al 24 de juliol a Vic. Durant el certamen es podran veure 15 pel·lícules, la majoria inèdites, procedents de diferents països, entre ells Indonèsia que visita per primer cop el festival, i gaudir de diverses activitats paral•leles.
Noms destacats del món de l’animació infantil com Jaume Barri, Noè Rivas, Jordi Tonietti, Amadeu, Carles Cuberes i Roger Canals, han estat els encarregats de dinamitzar vora un miler de persones que han participat al RESSÒ.
El Cicle d’Animació Infantil, que s’organitza des de l’Ajuntament de Vic a través dels dos Plans de barris, Sud i Centre històric i La Calla, compta amb la col·laboració de les entitats veïnals de la zona d’intervenció dels plans.
El mes passat la Revista Mà va iniciar una sèrie d’entrevistes a quatre dels caps de llista de les principals forces polítiques catalanes, amb una entrevista a Joan Herrera (ICV), sota el nom “Que torni la política”. Aquest mes és el torn de Joan Puigcercós (ERC), que ha fet un balanç dels set anys de govern del tripartit, i ens ha explicat les seves prioritats pel que fa a les polítiques d’immigració, entre d’altres.
Sara Blázquez Barcelona
Creu que pateix crisis la política? A què és deguda la desafecció política?
Una de les causes és que la política incideix poc sobre l’economia. La ciutadania és intel•ligent i moltes vegades se n’adona que, anant a votar, alguns dels problemes materials que tenen, no se solucionen. I amb la crisi, això s’ha agreujat. La segona és que la política, els polítics, les persones que estem al capdavant, no hem entès que les regles del joc han canviat. En una societat digital, la política ha de ser més mesurada i més intel•ligent, no podem viure de la declaració i la contradeclaració, i moltes vegades la sensació que hi ha és que no hi ha canvis reals, i que es viu molt al dia en política. I la tercera causa és que quan la dreta no governa, la política no interessa. La dreta té el poder, i quan no governa es passa automàticament a la desacreditació del debat polític. A mi em fa l’efecte que l’esquerra la política la valorem sempre, quan governem i quan estem a l’oposició, perquè la gent treballadora, les classes populars tenen la política com un instrument de canvi. N’hi ha una quarta, que és la corrupció, i que paradoxalment té un efecte perjudicial sobre l’esquerra, perquè la dreta té prou instruments i capacitat com per generalitzar i fer veure que tots som iguals i que aquest és el moment que vivim.
Després de set anys, creu que va ser encertada l’opció del tripartit?
Més que encertada. Primer per una qüestió d’alternativa democràtica, no poden governar sempre els mateixos. A més, aquest país no hagués resistit com a societat si no haguéssim fet governs d’esquerres. Aquest país ha rebut 1.200.000 persones més i, malgrat això, hem rebaixat la llista d’espera als hospitals, s’han reduït les ràtios de les escoles, s’ha aconseguit desplegar una incipient llei de serveis socials i de dependència, i s’ha començat a fer una política ambiciosa d’habitatge, això no tenia precedents a Catalunya. Des que hi ha hagut els governs d’esquerres aquest país s’ha cohesionat més, amb la situació de canvi demogràfic que hi ha hagut en els últims anys, el país patia un perill en mans d’un govern de dreta, un perill de fractura, i el principal enemic de la Catalunya lliure és la fractura social.
Què destacaria d’aquests set anys? Què ha canviat a Catalunya?
Més enllà de les polítiques socials, hem fet dues coses molt importants pel futur, perquè tenim la tendència de mirar a curt termini, i és normal en moments de crisi, però hem de ser capaços de mirar a mig, llarg termini, i aquesta és la inversió i l’esforç que s’ha fet en matèria de recerca. Si aconseguim fer la transferència tecnològica bé, el nostre sector productiu, la nostra indústria, té una possibilitat; sinó no la tindria. Hi ha futur perquè s’ha fet una gran aposta per la recerca, això no es veu a curt termini, però és una cosa que hem d’explicar i posar en valor. La segona cosa important és el grau d’obertura de l’economia catalana, avui les empreses que se’n surten són les empreses que exporten. Les empreses catalanes depenen molt menys del mercat espanyol, i més de les exportacions. Tenim futur industrial, un país sense futur industrial és un país sense futur. No menystinc el turisme, ni el sector primari, ni el sector serveis, però la indústria és bàsica i necessària. I la tercera cosa és l’educació. És a dir, que la Llei d’Educació, la LEC, que és una llei discutida, i que té la seva conflictivitat, però era important que hi hagués un consens que vestís un acord de llarg termini, i que governi qui governi, mantinguem una certa línia.
Les enquestes diuen que l’independentisme ha crescut, però a les enquestes electorals baixa. Com ho valora?
Jo crec que és una paradoxa que estem vivint, perquè hi ha un rebuig del model constitucional i del model espanyol, i hi ha una part de l’independentisme que no està a ERC, és lògic, ERC no ho pot concentrar tot. Crec que el que hi ha hagut és una normalització de l’independentisme com a opció possible. El que ha passat és que el que era una quimera fa uns anys era l’independentisme, i el que era una possibilitat real de l’esquerra catalana era el federalisme, i això s’ha capgirat. Som més a prop d’un estat català que no d’una federació espanyola. I sóc molt conscient que hi ha una part de l’electorat d’ERC a qui no li han agradat determinats acords que hem fet, i que potser tindran una digestió més lenta.
ERC i CiU han tingut traspàs de vots històricament. Per què no n’hi ha entre ERC i PSC?
Aquest és el gran debat, i crec que això és més lent, perquè el PSC, amb el seu electorat, té una mena de closca molt dura, que s’ha anat esquerdant. Hem vist alguna enquesta on ja es començava a veure alguna fissura, perquè tenien l’opció d’estat. CiU no té una opció d’estat, per tant no hi ha closca. Hi ha gent que és espanyolista, com Duran i Lleida, i hi ha gent obertament sobiranista. El PSC tenia un model d’estat federal, però ha passat a ser una quimera.
Quina és l’aportació i el paper dels nouvinguts en la seva proposta independentista?
Comptem amb ells, el país el fem entre tots, i l’hem d’anar repensant. El pitjor enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura. Catalunya no serà la mateixa de fa 30 anys, tot país és dinàmic. Malgrat tot, necessita un element comú per vertebrar-se, i el català ha de ser la llengua comuna, ja fa anys que el català ja no és la única llengua materna. A la Catalunya independent no hi haurà exclusions. De fet, fer president José Montilla va en aquesta línia. Com diu la demògrafa Anna Cabré, si no hagués vingut la immigració dels anys 60, i la d’aquests últims anys, seriem 2 milions i mig de catalans, cosa que donaria la sensació d’un país molt feble. Una comunitat nacional de set milions i mig d’habitants és una oportunitat de situar-se al món i a Europa. I si podem salvar la llengua, el país i la nació és perquè som un motor econòmic i un motor cultural, perquè ens enriquim de l’experiència de tothom. La immigració també porta problemes. La immigració és un problema començant per la persona que emigra, que ha de deixar el seu país i ha de tenir un futur incert Però la societat que acull, si no té instruments, té problemes. L’arribada de la immigració comporta un problema de política social molt seriós, perquè la gent que fins aquell moment havia estat receptora de polítiques socials, per un efecte estadístic, passa a ser menys pobra, perquè ha arribat un col•lectiu més pobre que ells, i deixen de ser receptors de determinades polítiques, i això és la base del conflicte. Això només se soluciona amb més recursos per a tothom.
Quines són les prioritats d’ERC?
Nosaltres hem posat les bases del que ha de ser una política d’immigració, el Pacte Nacional per a la Immigració. No s’ha d’utilitzar la immigració com element de desgast polític. La Llei d’Acollida ha de donar un itinerari legal i administratiu a aquelles persones que viuen en un país i que volen formar part d’un país, ara no existeix. Ara el que hi ha és un corol•lari de problemes administratius, i l’itinerari no és només administratiu; és social, cultural, educatiu, és d’incorporació. En la propera legislatura hem de ser capaços de vestir una proposta sòlida i crear el model català d’incorporació de la immigració, perquè hem creat un model propi.
Creu que les persones immigrades han de tenir dret a vot?
Jo estic a favor del dret a vot, però també ho vull matisar. És l’últim dret. Una persona, per votar en unes eleccions, ha de saber en quin país viu, i qui és qui. Quan vas a un país has de saber en quin país vius, has d’entendre què està passant en aquella societat, perquè sinó, aquesta opció dels papers per tothom, i que tothom pugui votar, el que acaba sent és carn de màfia. Jo no vull que una persona que acaba d’arribar del Pakistan, que no parla català, que no l’entén, que no sap en quin país està, li puguin donar dret a vot, perquè serà víctima de la màfia electoral. L’arrelament passa per un procés, i al final, evidentment, ha d’arribar el dret a vot.
Què li suggereix...
Jordi Pujol: El president de la reconstrucció de la Generalitat.
Pasqual Maragall: El president de l’Estatut
José Montilla: El president de les polítiques socials
Immigració: Oportunitat per un país
Els altres catalans: La única forma que tenim de créixer com a comunitat lingüística
Ripoll: Un poble de gent treballadora, però honesta
Vic: Un poble de gent dels serveis, però honesta
Camp de Tarragona: La Catalunya emergent
Federalisme: M’interessa el federalisme europeu, no l’espanyol, que ja està enterrat
Esquerres: Sempre i quan no siguin dogmàtiques
Sindicalisme català: Una oportunitat per vestir una alternativa pròpia diferenciada d’Espanya.
Entrevista publicada al núm. 25 de la Revista Mà
Fotografia: Txevi Quirante
Després de la benvinguda i el dinar que vàrem poder assaborir tots plegats vam afrontar l’activitat de descoberta de la ciutat de Vic, i una mica la comarca d’Osona; Sert, Verdaguer, Amusic, Balmes, el pellaire, la pagesa, l’estudiant de Vic, un parell de bandolers arriats, la Pilarín Bayés, el Merma i els caps de llúpia de Vic, l’Ernest Crusats i la seva Iaia, així com el GDT, Vic Bitlles o els geganters del carrer de la Riera de Vic van fer xalar a tots als participants.
De tornada al parc de la Bassa del Hermanos la tertúlia típica de totes les activitats Quedem?, la construcció de la tira còmica anomenada “cohesió”, que plasmava l’experiència viscuda pels carrers de Vic i durant tota la diada, van precedir el final de festa amb el grup ripollès Mecatxis.
Tot un èxit! I és per això que volem agrair a totes aquelles persones que van aportar el seu granet de sorra per fer d’aquesta festa el paradigma de la cohesió social a Catalunya.
Editorial de Jordi Salvador publicat al número 7 de la Revista Mà (edicíó Camp de Tarragona)
Que el debat social giri, sobretot en temps de crisi com l’actual, entorn de la immigració, és una gran distorsió de la realitat, ha sobredimensionant el fenomen i genera un alarmisme absolutament fora de lloc, que sols beneficia a l’extrema dreta i a les forces xenòfobes presents a la nostra societat. Tot plegat és sobretot aliment per escurçons.
Cal dir-ho també, hi ha irresponsabilitat política, però els mitjans de comunicació també haurien de tenir més clar el seu paper de cohesionadors socials. Alguns reportatges, com el del “Trenta minuts” sobre Salt, les pàgines i portades dels diaris, les “conyes” i frivolitats al voltant de la xenofòbia d’alguns programes d’entreteniment remen en sentit contrari a la convivència i a tenir una visió positiva de la creixent diversitat de la nostra societat.
Tot el que ens ha passat al voltant d’aquesta polèmica ha generat molt mala imatge de Vic. Estic plenament convençut que la majoria de vigatans i vigatanes no estan d’acord amb la fugida cap a les muntanyes que ha tingut el nostre Ajuntament. Amb el tema de la convivència no es pot ser massa “bonista”, però tampoc racista. És evident que la majoria de la nostra societat creu que cal ajudar les persones més desafavorides i que cal ser solidaris amb totes les persones. Una cosa és dir que no hi ha d’haver pisos sobreocupats i l’altre que hi ha d’haver persones sense drets socials bàsics. La majoria de la societat vigatana i catalana no es troba en els extrems de l’enfrontament sinó en els espais centrals de trobada i convivència. Per la convivència i el bon nom de Vic, cal reaccionar. La societat vigatana, la força i solidesa moral i cultural del vigatanisme, no és mereix això.
Editorial de Cesc Poch, publicada al número 24 de la Revista Mà (edició Osona)
Aquest mes la Revista Mà inicia una sèrie de quatre entrevistes als caps de llista de les principals forces polítiques catalanes, sota el nom “Que torni la política”. Comencem amb una entrevista a Joan Herrera, cap de llista d’ICV-EUiA (Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida i Alternativa), que ens ha donat el seu punt de vista sobre les polítiques d’immigració, la polèmica del padró arrel la decisió de l’ajuntament de Vic de denunciar els immigrants en situació irregular, o la desafecció política de la ciutadania.
Sara Blázquez. Barcelona
Deixa Madrid per tornar a Barcelona. Té més interès el Parlament de Catalunya que el que es cou a Madrid?
ICV és una força política catalana i per mi és una responsabilitat molt important encapçalar la llista del meu partit a les eleccions que decidiran el Govern del meu país. Després de dues legislatures a Madrid i després de l’experiència acumulada penso que és el moment oportú per assumir aquest repte.
És el primer dirigent d’una força política catalana d’una nova generació de menys de 40 anys. Quina transcendència té això?
Segurament em pot permetre connectar millor amb la gent més jove, i amb aquella gent que sempre ha viscut en democràcia i que viu allunyada de la política, que s’absté o vota en blanc. Des d’ICV sempre hem defensat que és possible fer política de manera diferent, més propera.
Roig, verd, violeta, tenen vigència entrats al segle XXI?
La crisi econòmica, però també la crisi ambiental han posat de manifest la vigència de les nostres propostes. La crisi econòmica ha estat conseqüència d’un model econòmic que des d’ICV hem denunciat reiteradament, que prioritza el guany econòmic per sobre del benestar de les persones. Avui les dones segueixen patint discrimacions laborals i cobrant sous més baixos que els homes per les mateixes feines i el canvi climàtic continua sent un dels principals problemes que té el nostre planeta. Les nostres propostes permeten una sortida de la crisi solidària i justa, creant nous llocs de treball a través de l’impuls de sectors relacionats amb el medi ambient i ajudant aquelles persones que tenen dificultats per arribar a final de mes. No acceptarem en cap cas mesures que suposin retallades de drets com per exemple abaratir l’acomiadament o augmentar l’edat de jubilació fins els 67 anys. ICV és el partit català que ha impulsat mesures decidides a Catalunya per reduir el canvi climàtic i els seus efectes. Les energies renovables són el futur del nostre país.
Creu que pateix crisis la política? A què és deguda la desafecció política de la ciutadania?
Els casos de corrupció que han afectat a partits com el PP o el cas Pretòria han posat de manifest que cal introduir canvis en la política per fer-la més transparent i que la gent percebi la política com un espai honest.En aquest sentit, des d’ICV hem demanat modificar el codi penal per endurir les penes en casos de corrupció i establir més mecanismes de control sobre les despeses dels partits polítics.Calen canvis que permetin acostar la política a la ciutadania i sobretot que la gent percebi que serveix tant per resoldre els seus problemes concrets com per resoldre situacions difícils que viuen moltes famílies a causa de la crisi i que no poden fer front als pagaments de les hipoteques.
Ho estem fent bé en matèria d’immigració?
Tot i que determinats partits utilitzin la immigració d’una forma electoralista, Catalunya és un país d’acollida i un model d’èxit. Poden existir en algun cas problemes puntuals, però el model a seguir és la feina que s’està fent des del Govern d’esquerres i concretament des de la Secretaria per a la immigració.
Què en pensa de la decisió de l’Ajuntament de Vic de denunciar els immigrants en situació administrativa irregular que es vulguin empadronar?
És un error, i és obrir la porta a mesures racistes. És un error que CIU i altres partits assumeixin el discurs del PP i PxC.Les solucions no passen per limitar els drets de les persones. Si necessitem més recursos per acollir
més persones que viuen a la ciutat, cal exigir més diners per garantir millors serveis socials, sanitaris i educatius per tothom, per persones que sempre han viscut a Vic i per persones nouvingudes. No es pot fer pagar la crisi o les dificultats econòmiques a les persones més vulnerables, els treballadors i treballadores, a les dones, a la gent jove, als jubilats o jubilades però tampoc a les persones nouvingudes de Vic.
Quins problemes pot causar la posada en marxa d’aquesta mesura?
Estic segur que pot produir problemes de convivència. Pot empènyer persones a situacions d’exclusió ja que davant la por a ser denunciades no s’empadronaran i, per tant, no portaran els seus fills i filles a l’escola o no tindran cobertura sanitària. Avui les ciutats no tenen fronteres i el que passi a Vic també pot tenir conseqüències en les poblacions veïnes que hauran d’assumir un problema que ha creat l’alcalde de Vic.
Creu que les persones nouvingudes han de tenir dret a vot?
Des d’ICV defensem el dret a vot de les persones migrades, especialment a les eleccions municipals. Crec que l’experiència de les consultes, com es va demostrar per exemple en el cas de Vic són una bona mesura que permet millorar la integració de la població nouvinguda. Cal recordar que aquesta gent, com tothom, amb els seus impostos, permet mantenir els serveis públics que gaudim els ciutadans i ciutadanes. Alhora seria el millor antídot per evitar discursos racistes que utilitzen els atacs cap a la immigració per guanyar vots.
Com s’ha d’integrar la immigració dins la societat catalana?
L’empadronament actiu és una bona mesura, ja que permet que els fills i filles de les persones nouvingudes vagin a l’escola, coneguin la nostra cultura, aprenguin el català i convisquin conjuntament amb els nens i nenes catalanes. Cal destinar més recursos a la mediació per resoldre els conflictes de convivència que puguin sorgir. Alhora penso que cal enfortir bones experiències de la societat civil com els programes de parelles lingüístiques per aprendre català que afavoreixen l’arrelament social.
Què en pensa de les actuals polítiques d’immigració?
El Govern d’Esquerres va en la bona direcció, l’impuls de la llei d’acollida o el Pacte Nacional per la Immigració en són bons exemples. Em preocupen totes aquelles polítiques que situen la immigració com a responsable de la crisi, com a boc expiatori. També és un error que el govern del PSOE retalli el fons per la immigració, que és d’on surten els diners per a les comunitats autònomes per pagar els serveis públics que han de donar resposta a l’augment de la població.
Quines són les prioritats d’ICV?
En aquests moments la màxima prioritat per ICV és la lluita contra la crisi. Crear ocupació i donar resposta a la gent en atur són la nostra màxima obsessió. I les nostres principals propostes de cara a les properes eleccions al parlament de Catalunya aniran en aquesta línia. La política ha de servir per trobar solucions per aquella gent que pot perdre el seu pis perquè no pot fer front a l’hipoteca o a les viudes que no arriben a final de mes perquè els ha disminuït la pensió. I des d’ICV-EUiA tenim les propostes per fer-ho.
Entrevista publicada al número 24 de la Revista Mà.
Fotografies: ICV
Boban Minic va ser la veu de Ràdio Sarajevo durant la guerra de Bòsnia i Herzegovina. Des d’allà va repartir esperança i va ajudar a sobreviure milers de persones, fins que la situació extrema el va fer emmudir. L’any 1994 es va retrobar amb la seva família a L’Escala, on havien vingut mesos abans amb l’ajuda d’una ONG i dos periodistes catalans, i d’on està completament enamorat. Actualment, escriu a ‘El Periódico’, i està a punt de publicar ‘Bienvenido a Sarajevo, hermano’. També ha escrit el pròleg d’‘El noi de Sarajevo’, de Jordi Cussà.
Sara Blázquez L’Escala
Com recorda la seva etapa com a director de programes de cultura i oci de Ràdio Sarajevo?
Abans de la guerra era director de programes d’una ràdio molt gran, Ràdio Televisió Sarajevo, que tenia 12.600 treballadors, i el meu programa de cultura i oci era el més gran, ocupava un 80% de la programació. Tenia una vida molt acomodada, molt bona, viatjava pels festivals de cinema, de música, d’art, coneixia tothom important del món de la cultura, de l’art, de tota Iugoslàvia, tenia molta popularitat allà. El canvi que va venir amb la guerra va ser molt brusc. Durant la guerra, vam quedar unes 25 persones treballant a la ràdio. Jo vaig començar a treballar 40 hores seguides, quan entraves allà, mai sabies quan sortiries, perquè t’esperaven els bombardejos. Les circumstàncies i les condicions també eren extremes, a l’estiu arribavem a 50 graus i a l’hivern, a 20 graus sota zero, i hi havíem de passar 20 o 30 hores, era increïble. És una cosa inoblidable per a mi.
Quin paper van jugar els mitjans de comunicació durant la guerra?
Un paper molt important. Però per a mi el més important era abans de la guerra, perquè els mitjans són molt culpables de la propaganda ultranacionalista, per preparar la guerra, per justificar els crims, per fer una acció de psicosi. La gent, intoxicada pels mitjans de comunicació, van cometre uns crims que eren impensables, coneixies la gent i mai haguessis pensat que poguessin fer aquestes atrocitats. Van començar fent una feina molt suau 15 anys abans de la guerra, per acabar cridant directament a cometre crims i convertint amics en enemics. Jo, que mai he acceptat aquest tipus de comunicació, em sento avergonyit, perquè és una professió que es pot convertir en una propaganda pura i dura, de l’estil de l’Alemanya nazi.
Però per altra banda, vostès sí que intentàven fer una altra mena de comunicació...
Sí, vam fer tot el possible, dins les possibilitats, de fer la vida una mica suportable a la gent. Jo vaig començar a fer programes amb l’objectiu d’ajudar la gent a sobreviure, portava psiquiatres, psicòlegs, nutricionistes, gent d’ONGs, gent d’organitzacions internacionals, parlàvem d’on es repartia l’ajuda humanitària, com es pot superar la pèrdua d’éssers estimats, coses molt concretes i molt pensades per ajudar la gent a sobreviure. Una vegada vaig fer un programa en directe amb la participació en directe dels oients, i vaig demanar que la gent pensés en Sarajevo després de 10 anys. Va ser increïble. Hi havia molts pocs telèfons en funcionament i la gent anava per la nit, sense fer cas al toc de queda, a buscar telèfons per trucar-nos. Tota la nit la gent somniava coses precioses de Sarajevo, i la gent no s’imaginava una Sraajevo més gran, sinó una Sarajevo igual que la que teniem abans de la guerra. Això va anar molt bé per la gent, per desfogar-se, pensant en el futur.
Tenia una responsabilitat molt gran com a locutor durant la guerra...
La meva responsabilitat era que transmetia humanitat, esperança, que pensava en els altres. Donava esperança en que la vida normal era possible, que hi havia gent bona encara, enmig d’aquell caos.
Fins que es va quedar sense veu
És una de les conseqüències de la guerra. Treballava durant hores i hores, parlant, sense una gota d’aigua. Les cordes vocals se’m van inflar, i em van dir que mai més podria tornar a parlar molt.
Després de 15 anys a Catalunya, torna a fer de periodista. És un repte tornar a exercir la professió en un país diferent?
Jo pràcticament no he deixat mai de ser periodista. Ho vaig ser durant tants anys que això ja es porta a dins. Veig el món amb uns altres ulls, amb ulls de periodista. Des del primer dia vaig començar a fer conferències, i em trucaven de ràdios, televisons, diaris, per fer entrevistes. Però el més interessant és que quan vaig arribar a L’Escala vaig començar a treballar en un bar del centre esportiu, i a sota del bar hi havia Ràdio L’Escala, i cada dia, passant per allà, els sentia, i ells venien al bar a prendre alguna cosa, i en parlàvem. I jo pensava que després de tants quilòmetres i tants anys, i tot el que vaig viure, almenys estava físicament a prop d’una ràdio, i això era molt important i molt interessant per a mi. Després vaig començar a escriure, poc a poc, de tant en tant, quan em demanaven alguna cosa sobre els Balcans, i em van fer una entrevista de dues pàgines a El Periódico. Més tard em van demanar un text sobre Sarajevo, i el vaig fer amb molta emoció i nostàlgia, els va agradar molt i em van oferir treballar. Em va retornar una mica la il·lusió. Ara he vist que puc, i ara ja no té tanta importància.
S’imagina tornant a Bòsnia?
No. Crec que hi ha dos tipus de persones: els que han viscut una guerra i els que no l’han viscut. Els que no ho han viscut no ho poden entendre, poden sentir pena, i intentar ajudar, però entendre-ho no. És un canvi brutal al teu entorn, tu també canvies, et quedes sense els teus llocs preferits, íntims, racons on passava la teva vida, et quedes sense amics, alguns moren, a alguns els maten, com a la meva germana, que la van matar a la massacre del mercat de Sarajevo, i et canvia tant que no hi ha marxa enrere. Alguns sobreviuen i fan alguna cosa amb la seva vida, d’altres van vivint com zombis, ni vius ni morts, que són la majoria. Surten d’allà, no poden tornar, però aquí no s’han establert, no tenen arrels ni allà ni aquí, van esperant el final de la vida. Jo, per sort, he trobat el sentit de la vida, però és un trencament terrible, brutal, i que sempre queda. Una guerra mai s’acaba.
Troba a faltar alguna cosa de Sarajevo?
La majoria dels meus articles estan plens de nostàlgia, perquè a Sarajevo hi havia un esperit diferent, era el centre de Iugoslàvia, es vivia molt bé, era una mescla d’occident i d’orient, una barreja d’arquitectures, les muntanyes... N’hi ha una que és com el Canigó, jo la veia des de la meva finestra, sempre blanca, que separava Bòsnia d’Herzegovina. Sempre dic que és com el Canigó, perquè també és per on passaven els exiliats i els refugiats, i jo també hi vaig passar, es diu la Muntanya Blanca. S’assembla molt al Canigó, que ara també veig des de la meva finestra, i em fa pensar per allà on vaig passar per sortir de Sarajevo i venir aquí, per anar a viure al barri de L’Escala que, casualment, es diu Muntanya Blanca.
Deu tenir un caos identitari...
Sí i no. Jo no crec gaire en això. Per a mi les banderes i aquestes teories de sang i terra no tenen cap importància, ni abans ni després. Jo primer era iugoslau, va desaparèixer Iugoslàvia i vaig passar a ser bosni. Bòsnia es va dividir i vaig passar a ser de Sarajevo, però també es va dividir i es va radicalitzar una mica... El més important és ser persona, humanista. Els meus fills ara són catalanistes, però no nacionalistes catalans, per a mi hi ha una diferència important. Jo també sóc catalanista, però em fan por els nacionalismes, es radicalitzen molt fàcilment.
Com veu la situació a l’Estat i a Catalunya?
No crec que Espanya es pugui balcanitzar, però hi ha una certa semblança. Quan vaig arribar vaig trobar que la situació era més perillosa que la situació a Iugoslàvia uns 10 anys abans de la guerra. Allà era més suau, però aquí vaig trobar terrorisme, bombes, vaig percebre un odi que allà no es notava. Però després vaig veure la força de la democràcia. L’Estat espanyol va tenir una transició democràtica, allà no: del comunisme vam entrar a la guerra, i de la guerra al salvatge capitalisme i nacionalisme. A més, l’Estat espanyol està a la Unió Europea i la OTAN. Però tot i així, hi ha una tensió molt forta, i també incomprensió, odi. Tots els odis i amors són sentiments irracionals. Veig amb una certa preocupació la situació actual a l’Estat, però no crec que pugui passar una cosa com allà. Pot ser que arribi la independència, i el canvi de Constitució, però arribarà per un camí democràtic, a les urnes i no als camps de batalla.
Com va arribar a L’Escala?
Un amic meu d’Eslovènia i un equip de periodistes catalans van ajudar la meva família a sortir, i a instal·lar-se a l’Escala. Més tard, jo els vaig venir a veure, i 8 mesos després me’n vaig tornar a Sarajevo, em sembla que va ser la decisió més difícil de la meva vida. Quan vaig estar allà vaig fer alguns programes, entre d’altres coses, de la música catalana, era una cosa molt fresca i molt nova. Després em vaig quedar sense veu, amb el perill de ser mobilitzat, i vaig buscar i trobar la manera de marxar novament. Vaig arribar aquí i durant els primers anys no vaig anar a Sarajevo, no podia. Pensava que si anava allà em moriria dels meus propis sentiments, pensava que m’explotaria el cor. Quan hi vaig tornar, després d’uns quants anys, el primer dia no vaig sortir de la meva habitació, després de més de 24 hores vaig sortir, tot eren records. La gent allà ha viscut una transició lenta, i s’ha anat adaptant poc a poc, però nosaltres vam congelar les imatges de quan vam sortir, i ara, quan torno, tots els carrers, cada racó, el barri, els edificis, em recorda alguna cosa forta de durant la guerra i és molt dur. Des del primer dia que vaig arribar a L’Escala, sabia que seria per sempre.
Entrevista publicada al número 23 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez
Àlex Seglers, Doctor en Dret i Professor de Dret Eclesiàstic de l’Estat
L’arribada de persones d’origen estranger ha suposat un canvi en el panorama cultural i religiós català. Per intentar entendre alguns dels dubtes que sovint apareixen hem entrevistat Àlex Seglers, Doctor en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona i Professor Agregat de Dret Eclesiàstic de l’Estat. Ha publicat alguns llibres, entre els que destaquen ‘Autogovern i fet religiós. Una gestió del pluralisme religiós a Catalunya’, ‘Musulmans a Catalunya’, o ‘La laicidad y sus matices’.
Sara Blázquez/Jordi Gené. Sabadell
Quins són els principals conflictes que hi ha entre el món laboral i el món interreligiós?
Jo crec que de conflictes n’hi ha de dos tipus. Els primers, quan els immigrants demanen uns drets de llibertat religiosa, com per exemple festivitats o menús concrets, dins les empreses, i no hi ha una infraestructura empresarial que pugui acomodar aquestes peticions que en altres països, que tenen més tradició de pluralisme religiós, si que les tenen previstes. La segons esfera de conflictes són qüestions que afecten a les esglésies tradicionals, com per exemple si determinats professors o professores de religió, seleccionats pel bisbat, poden ser acomiadats per no seguir els preceptes o la moral catòlica. Perquè les normes de l’església catòlica són les que són i tots els treballadors que treballen per aquesta empresa han de complir uns requisits. Aquí poden col·lidir dos drets: el dret a l’autonomia de l’església catòlica (o qualsevol altra) versus el dret del treballador a la seva vida privada, a la seva orientació sexual. Potser l’esfera de conflicte més habitual és la primera: com s’acomoden les demandes religioses i culturals dels nouvinguts dins el món del treball. No és incompatible una cosa amb l’altra, però també hi ha uns certs límits.
El calendari laboral està molt influenciat per les festivitats cristianes. Com es podria fer un calendari laboral totalment laic?
El calendari ja és laic, perquè és l’estat qui convalida les propostes que fa l’església, com la setmana santa, o determinats dies. En el moment que és l’autoritat civil o estatal, no l’eclesiàstica, qui fa el reial decret cada any de les festivitats, se suposa, formalment, que és un calendari laic. Que algunes festivitats tenen un origen religiós? És cert, però a efectes jurídics, com diu el Tribunal Constitucional en una sentència de 1985, aquest origen religiós s’ha secularitzat, per tant, la festa ja no té una finalitat religiosa, sinó que té una finalitat de descans pel treballador. Jo defenso que si, democràticament, hi hagués una majoria d’aquí uns anys que volgués canviar les festivitats per fer-les més paganes o laiques, tampoc no passaria res. Hauríem de veure si els cristians, a títol personal, podrien anar a missa del gall sense cap problema amb el seu empresari, llavors situaríem el cristianisme a la mateixa situació de minoria religiosa que tenen ara els jueus, protestants o musulmans, encara que gràcies als acords de l’any 1992, i sobretot a la normativa europea, ja tenen garantit el dret a commemorar les seves festivitats. Hi ha la possibilitat de pactar amb l’empresari altres dies festius, o recuperar hores, o no rebre la remuneració a canvi de poder fer aquestes festivitats.
Fins a quin punt la societat i els empresaris han assumit que la realitat ha canviat?
Es tracta que l’empresari respecti la llibertat religiosa dels seus treballadors. La llibertat de religió és un dret fonamental, però també té límits. És a dir, si es posa en perill l’exercici de la llibertat de religió al funcionament de l’empresa, aleshores es posa en perill també els altres treballadors. S’han de mirar d’acomodar raonablement les demandes que es fan a l’empresari. En el cas de la festa del xai no és tant una qüestió empresarial, sinó de tenir uns espais dignes per celebrar el culte musulmà i cooperar amb les autoritats locals, en aquest cas amb els responsables dels escorxadors, i de vetllar per una sanitat i un comerç, en aquest cas de la carn halal. Hi ha un buit legal important, només hi ha una certificadora halal. No és només una qüestió que afecti els empresaris, és que afecta a la pròpia comunitat musulmana. Suposo que vindrà una aplicació més contundent de la llei de l’any 1992, que marca l’estatut jurídic de l’Islam, o una reforma de l’estatut, perquè la demanda de mesquites, de classes de religió, de parcel·les als cementiris, etc, no està regulat. Està contemplat en una llei, però no hi ha protocols d’actuació, llavors cada municipi té la seva pròpia guerra, quan s’hauria de donar suport als municipis des de dalt, i deixar ben clar a tota la societat quins són els drets i els deures de la comunitat musulmana. Estem davant d’un repte de política pública sobre el fet religiós, i el que falla a Espanya és l’enteniment del que ha de ser el fet religiós. Es tracta d’integrar una realitat religiosa, que no té res a veure amb la nostra història. Jo crec que no es pot anar amb dogmes clericals o amb dogmes laïcistes.
Com s’han de regular els convenis col·lectius per tal de garantir el dret de llibertat religiosa?
El laïcisme està per sota dels drets fonamentals en l’escala jeràrquica de la Constitució espanyola. Per tant els musulmans, els catòlics i els ateus tenen dret a la seva llibertat de consciència, a la seva llibertat de pensament, a la seva llibertat ideològica i religiosa, i el que no s’hi val és que en nom del laïcisme no es deixi que les persones manifestin la seva fe o la seva ideologia. En democràcia, el pluralisme de valors existeix, i el que no podem fer en nom de l’estat laic és potenciar a uns en detriment d’uns altres. No podem ser ideòcrates. Els sindicats han de defensar les llibertats públiques, els drets fonamentals, encara que no els agradi la religió, han de defensar la llibertat religiosa de tot ciutadà. No es pot apostar per un laïcisme que retalla la llibertat religiosa del ciutadà.
En determinats llocs els nouvinguts tendeixen a agrupar-se per col·lectius. Quins són els efectes d’aquest procés de creació de gueto?
Jo confio en la política urbanística, en no concentrar moltes persones en un mateix barri, fer una diversificació urbanística també de cara a la integració dels escolars, però com que tenim un mercat urbanístic absolutament liberalitzat, això és difícil d’aconseguir, molt difícil. Confio molt en les segones, terceres generacions, que si ja s’han escolaritzat, ja han viscut amb la gent del país, i la interrelació és més fàcil. Jo no tinc una resposta màgica i penso que en cinc o deu anys veurem si efectivament hi ha hagut integració o no. Hi ha dos elements d’integració: l’escola i el treball. Hem d’entendre què vol dir un gueto, perquè les xarxes d’immigració reprodueixen els seus esquemes dels seus països d’origen, estan més còmodes així. No sé si és dolent o és bo, però sí que convindria que la societat, urbanísticament, no concentrés un índex d’una població determinada en un lloc, per la interacció, per l’interculturalitat, que estigués la cosa més repartida.
Com es poden casar els “interessos” de les diferents comunitats religioses?
Les comunitats religioses jo crec que no presenten problemes d’integració, en general. Les entitats religioses tenen la possibilitat de fer diàleg interreligiós entre elles, els ajuntaments em consta que estan fent polítiques d’integració en el sentit de crear un consell d’entitats religioses dins el propi municipi, llavors aquí poden expressar les seves necessitats o demandes, i canalitzar-les a través de l’administració, aquesta és una via legítima. Però el que no podem fer és immiscuir-nos dins la vida de les pròpies comunitats, no és missió dels poders públics, perquè la neutralitat que exigeix la laïcitat ho impedeix.
Quina ha de ser la posició d’un ajuntament en l’àmbit religiós?
Jo diria que tenir en compte els acords de cooperació de l’estat amb les minories, que són d’aplicació municipal en el 70% de matèries. Cal veure com s’aplicarà la llei de centres de culte, jo insisteixo que potser complicarà més les coses, però s’han de dignificar els llocs de culte, perquè sovint estan en baixos, en garatges que no reuneixen les condicions. Legalment hi ha solució, la llei d’urbanisme ja preveia espais per a usos religiosos, la qüestió és si hi ha voluntat política per fer-ho i si hi ha rebuig veïnal, i gestionar aquest rebuig veïnal. Jo crec que té més pes l’exercici de la religió com a dret fonamental de tota comunitat religiosa, que les queixes d’uns veïns. El que s’ha de fer és molta pedagogia i l’escola té un paper important d’acceptar la diversitat cultural que tenim a Catalunya.
I com s’ha d’incloure el fet religiós a l’educació?
Jo estic a favor d’una classe de religió que no sigui catequesi, que no sigui adoctrinadora, però que expliqui bé les tradicions religioses que tenim, i el professorat ha d’estar ben format, seleccionat o bé per les autoritats religioses corresponents, o bé pel propi estat.
Com veuen els musulmans la nostra estructura social?
Aquí hi ha una qüestió que no és tan religiosa, sinó nacional. La comunitat marroquina té una integració de fa molts anys, ja estan en una segona o tercera generació, i un volum de persones molt gran en un país que està a una hora i mitja d’avió. No és la mateixa situació dels musulmans de l’Àfrica subsahariana, perquè també la seva interpretació de l’islam és diferent. El Marroc està desenvolupant unes estructures positives, que afavoreixen la integració del col·lectiu marroquí perquè tenen, per exemple, el Consell de la Comunitat Marroquina a l’Estranger (CCME).
S’acosten les eleccions i hi ha certs col·lectius que podran votar, però d’altres no...
Els partits polítics no són innocents, perquè fan càlculs i saben amb quines nacions poden fer convenis i també saben cap a on pot anar el vot. És una qüestió d’interès polític, no ens podem equivocar. Jo penso que l’efectiva integració de les persones nouvingudes passa per un cert arrelament social, laboral, deures, com té la societat d’aquí, i quan això s’ha consolidat, lògicament, el dret de vot l’han de tenir. Penso que s’integraran més podent exercir el dret a vot, perquè la integració té moltes facetes: té una faceta cultural-religiosa, una laboral, una socioeconòmica, que puguin gaudir d’un habitatge digne, d’una seguretat social, d’hospitals, de pensions, però també té una dimensió política.
Entrevista publicada al núm. 22 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
