Des de 2008, els fluxos immigratoris han baixat. Això dóna la raó als qui afirmàvem que l’únic “efecte crida” dels estrangers era la necessitat de l’economia d’una mà d’obra que no es podia cobrir amb persones d’aquí, per raons salarials, socioculturals... No era una legislació tova, sinó les necessitats econòmiques d’un país centrat en l’economia especulativa basada en el totxo i el turisme la que necessitava treballadors/es amb urgència. Aquesta oferta laboral era la gran crida a aquells que no podien viure dignament en el seu país, igual com molts catalans en altres èpoques no podíem viure amb dignitat al nostre país. L’esperança d’un futur millor, juntament amb les necessitats de l’economia capitalista, les raons que la població catalana hagi augmentat en els darrers decennis. Així de simple i d’humà. Les xifres ens donen la raó. Igual que ens l’han donada per afirmar que la majoria del més d’un milió de persones nouvingudes tenen papers, paguen impostos i compleixen les lleis. I malgrat la crisi la taxa de conflictivitat interpersonal a Catalunya és baixíssima i un motiu d’orgull. Un país en que la immigració i els reptes que impliquen no ens vénen de nou, sinó que són consubstancials a la nostra realitat nacional. Per això mateix, ens preocupen molt les darreres enquestes publicades a El Periódico el mes passat i que feien esment d’un augment de la xenofòbia i el racisme a casa nostra. Dada preocupant que se suma al preocupant ús partidista del fet migratori associat a la por i/o com a boc expiatori de tots els nostres problemes, crisi inclosa. Fem una crida als líders polítics i la ciutadania per recordar-los que amb les persones no s’hi juga. Temes tan sensibles han de ser tractats amb seriositat, rigor i respecte. Catalunya som tots, i tots junts hem de treballar per la justícia social i la prosperitat. Aquí mai hi ha sobrat ningú, ningú és il·legal.
Editorial de
Jordi Salvador publicat al número 7 de la
Revista Mà (edicíó Camp de Tarragona)
