Dolors Solà, Directora del Centre de Normalització Lingüística d’Osona
Dolors Solà és la directora del Centre per a
Què hi fan al Centre per a
El que ens porta més feina són els cursos de català per a tots els nivells, des de persones que acaben d’arribar i no saben res de català, passant per persones que ja fa temps que són aquí, que l’entenen i que no s’atreveixen a parlar-lo, fins a aquelles persones catalanoparlants que es volen treure el nivell C o que volen fer el nivell D de perfeccionament. Hi ha tot un ventall de cursos de català per a adults, que és la feina per la qual som més coneguts, però també fem altres feines. Tenim un servei de correcció, amb l’objectiu que les persones que porten un text per corregir es vagin formant i tinguin recursos. A més, fem campanyes per promoure l’ús de la llengua, com la de “Si us plau, parla’m en català”,
De fet, cada vegada fan més activitats, una de les grans novetats ha estat
Es repetirà?
Sí, l’hem de repetir l’any que ve, perquè hem fet una petita enquesta i tothom qui ha contestat ha dit que té ganes de repetir.
Creu que tindrà tant èxit com Els Pastorets de tots colors?
Aquest anys estem molt contents amb els Pastorets, era el cinquè aniversari i ho volíem celebrar d’alguna manera. Ens va sortir bastant rodó, vam combinar el teatre amb la projecció d’imatges, i vam tenir un actor convidat, en Lluís Soler. Va anar molt bé. També vam tenir un altre convidat especial, el president de
El fet que vingués el president de
Ells haurien d’haver vingut per veure que d’imposició lingüística, allà, no hi havia. Tothom participava voluntàriament, vénen voluntàriament als cursos, a les parelles lingüístiques, a les activitats, als Pastorets... Això és una manera de buscar la confrontació. I només s’havia de ser en aquell teatre per veure que de confrontació no n’hi havia, i només has d’anar pel carrer per veure que de confrontació lingüística no n’hi ha ni a Vic, ni a Osona, ni a Catalunya. Això són ganes de fer mal.
Hi ha alguna activitat nova planificada per fer properament?
Farem la continuació de la campanya “Si us plau, parla’m en català”, perquè les persones que estan aprenent català es troben que quan surten fora de l’aula la gent, com que els veu de color diferent o noten que l’accent no és prou d’aquí, els parla en castellà. Amb això els fan un flac favor. També volem muntar una mena de xerrades per a entitats, per conscienciar els catalanoparlants perquè no canviïn de llengua, i poden anar adreçades tant a col·lectius determinats com a públic en general. Llavors, a la tardor, tornarem a fer
Els alumnes demanen activitats?
Sí, perquè per a ells és un reconeixement a tot l’esforç que estan fent, i això és una manera de sentir-te part d’aquí i d’arrelar-te. Ells han marxat del seu país, probablement per no tornar-hi, i tothom necessita arrelar-se i sentir que és d’aquí. Això vol dir que et reconeixen com un català, però també vol dir que s’estimen aquest país, se’l fan seu.
Un dels programes que té més èxit és el de les parelles lingüístiques. Com funciona?
És aprendre la llengua fora de l’aula, en situacions reals. I no només és aprendre la llengua, és aprendre aquelles normes invisibles que fan que tu et comportis o facis tot el que fa la gent d’aquí. Si no has estat mai prenent un cafè en un bar, per exemple, i hi vas, veus com es comporta i com es mou la gent d’aquí. És aprendre de la mà d’una persona que ha nascut aquí, però per nosaltres, també és saber d’aquestes persones que han nascut en un altre país, saber com viuen ells, quins costums tenen, per què han vingut aquí... És llengua, però també té un aspecte social i cultural molt interessant. L’objectiu no és que aquestes dues persones es facin amigues, però el resultat és que hi ha gent que s’ha fet molt amiga, i això diu molt del projecte. És un projecte que té un inici i un final. Són deu setmanes aproximadament. La gent es troba un cop per setmana i fa de tot: van a fer un volt, van a fer un cafè... És un benefici individual de les dues persones que hi participen, però també és un benefici social.
Creu que les persones que arriben tenen interès per aprendre la llengua?
Alguns vénen a aprendre la llengua perquè consideren que és important, alguns perquè ara s’han quedat sense feina i aprofiten per fer formació, i d’altres perquè saben que per l’arrelament necessiten un certificat, hi ha una mica de tot. També és veritat que un cop han començat s’hi van interessant. A més, treballen moltes hores, tenen uns horaris de feina molt dolents i de vegades això no és compatible amb aprendre la llengua, tot i que aquest any hem començat a fer cursos el dissabte a la tarda. Tot i així, n’hi ha molts que fan aquests horaris i vénen a classe, hi ha persones que amb només set mesos tenen una competència lingüística molt bona.
La llengua és un dels elements més importants per arrelar-se, però creu que n’hi ha prou?
El fet de parlar català fa que la gent et vegi com una persona més d’aquí. La llengua és important, però no ho és tot. I ara és un moment difícil perquè els primers que rebran les conseqüències de la crisi són els immigrants. A part de la llengua també hi ha la feina, l’habitatge, l’escola... Ara no és un bon moment, són els primers que tindran dificultats. Però també és veritat que això és independent de l’aprenentatge i de la banda social de la llengua.
Entrevista publicada a la Revista Mà (Gener 2009)
Fotografia: Sara Blázquez
El Govern de la Generalitat, els grups parlamentaris, agents socials i entitats que representen el col·lectiu de la immigració van signar el passat 19 de desembre el Pacte Nacional per a la Immigració. L’acte va estar presidit pel president de la Generalitat, José Montilla, i va comptar amb la presència de 29 representants, entre forces polítiques, agents econòmics i socials, representants de les entitats municipalistes, i membres de les entitats que han format part de la Taula de ciutadania i Immigració.
El Pacte té com a objectiurespondre directament a les demandes principals que planteja la ciutadania davant el repte de la immigració. El document fixa el català com a llengua vehicular d’acollida. L’acord preveu una inversió de 3.880 milions d’euros fins l’any 2012, i assumeix modificacions imposades a última hora per CiU, com recollir en un annex la proposta perquè es rebaixi de 10 a 5 anys de residència regular i continua el període per accedir a la nacionalitat o establir que per a poder votar en les eleccions municipals es requereixi un permís de “residència permanent” durant, almenys, cinc anys.
Llegiu el document final de l'acord aquí.
Fotografia: Jordi Bedmar
Jordi Sánchez, Director de la Fundació Jaume Bofill
És politòleg i també dirigeix el patronat de la Fundació Jaume Bofill, que mitjançant beques promou estudis en el camp de la sociologia, l’economia, la història i la política. Pretén facilitar el coneixement de la societat catalana i suprimir les desigualtats entre les persones. La Fundació ha donat suport a un equip d’investigadors de la Universitat de Vic encapçalat per Joan Carles Martori, que han creat eines per mesurar la segregació residencial de la població estrangera a Catalunya, i han publicat ‘Immigrants a les ciutats. Segregació i agrupació territorial de la població estrangera a Catalunya.’
Sara Blázquez Vic
Quins són els principals àmbits en què treballa la Fundació Jaume Bofill?
La Fundació té un objectiu molt general que és aportar coneixement sobre la realitat del país per ajudar a les transformacions cap a una major justícia social. A partir d’aquest objectiu general ens centrem en quatre àmbits que és la política educativa, l’àmbit de la immigració i la diversitat, l’àmbit sobre les causes de la desigualtat social a l’estructura de la població del país, i l’àmbit de la regeneració democràtica.
Què fan a l’àmbit d’immigració i diversitat?
Elaborem coneixements sobre la realitat del país, de l’àmbit migratori, en particular l’evolució que en els últims anys s’han produït, intentant analitzar quins són els impactes de l’arribada d’aquests col·lectius en el criteri bàsic de l’estructura del benestar que té Catalunya i, per un altre costat, el que fem és un treball més centrat amb tot el que té a veure amb l’educació com a element central a on s’han de crear condicions d’igualtat d’oportunitats.
I des del punt de vista polític, què creu que s’ha de fer?
Nosaltres intentem no entrar en aquest debat estrictament polític, sinó aportar coneixement, el que és cert és que nosaltres hem avançat en algunes línies on apuntem per un costat, la necessitat de superar les irregularitats que afecten molta gent dins del procés migratori, entenem que la irregularitat trenca el concepte d’igualtat que fonamenta la nostra societat i, a més, genera uns riscos molt accentuats de confrontació, i per tant, apostem per evitar l’existència d’irregularitats. Per tant, que tota aquella persona que estigui treballant a Catalunya tingui una igualtat pel que fa als drets, també treballem perquè hi hagi un model d’incorporació al país, ben definit, en el que podem dir la llei d’acollida, que està pendent de ser tramitada al Parlament.
Com en molts altres àmbits la immigració també és un repte a les escoles...
Si, totes les dades apunten que la immigració aporta una pressió particularment a l’escola pública, amb el benentès que els problemes i els reptes que tenim plantejats a l’educació són previs a l’arribada de la immigració, és a dir que no podem caure en l’error d’atribuir tots els mals del país a la immigració. Però és evident que una presència tan gran d’alumnat estranger sense les condicions òptimes d’acollida, genera unes disfuncions que el sistema educatiu difícilment pot acollir, per tant, cal apostar per més recursos, polítiques de repartiment, que permetin avançar a una presència molt més plural d’alumnat al conjunt de les escoles que reben recursos públics, no només l’escola concertada. El model Vic continua sent un bon model en el qual poder plantejar polítiques en l’educació i que, malgrat que segur que hi ha elements que cal millorar, és evident que els resultats, en altres indrets, no són tan bons com els que hi ha hagut a Vic.
I els nous espais de Benvinguda Educativa, creu que són una bona iniciativa?
El que si que tinc clar és que cal innovar, que cal plantejar noves realitats en aquest terreny i aquests espais formen part de polítiques d’innovació. Esperem recórrer un temps, i a partir d’aquí treure’n conclusions. El que tinc clar és que les aules d’acollida, continuen sent el principal recurs que tenim al sistema educatiu, continuen sent una eina ben plantejada i imprescindible. Una altra cosa és que calgui plantejar més coses, i en aquest sentit, els espais de benvinguda són una experiència limitada en el territori, i l’hem de saber analitzar amb aquesta mirada.
Fins quan creu que una persona és immigrant?
Això és una categoria molt difícil de definir perquè, entre d’altres coses, és una categoria especial. La immigració espanyola va desaparèixer del llenguatge col·loquial i popular a Catalunya quan va arribar la immigració estrangera. Fins fa quatre anys, o deu anys, encara parlàvem de les "barriades immigrades", de les "zones immigrades" o dels "immigrants", per referir-nos a aquelles poblacions que van créixer durant els anys 60 i 70, o gent que va arribar en aquesta època. Això avui ja ha quedat superat, perquè avui la immigració són els últims que han arribat. Encara que no ens agradi, hem d’acceptar que aquests immigrants ho seran fins que una nova onada posterior arribi. Personalment, jo crec que un immigrant deixa de ser immigrant en el moment que arrela i construeix el present amb voluntat de continuïtat en aquest país d’una forma clara, és a dir, reagrupa, consolida la família, estableix una estabilitat en la seva estada aquí.
En l’àmbit lingüístic, què creu que s’ha de fer?
El gran repte és aconseguir que el català sigui la llengua comuna, que el català passi de tenir una relació d’equilibri inestable amb el castellà, a situar-se en un escenari multilingüe. L’oportunitat és veure com s’obre aquesta direcció, i com d’aquest mar de llengües, el català esdevé una llengua comuna de comunicació. Això vol dir un esforç gran d’aprenentatge i aquí la política educativa és un element clau.
Per què van decidir donar suport a l’equip d’investigació de la Universitat de Vic?
Perquè plantejaven una recerca i uns mètodes absolutament innovadors, i creiem que la Fundació ha de donar suport a experiències innovadores en aquest camp, i en segon lloc l’objecte d’estudi era clarament rellevant, perquè ens posava sobre la taula unes informacions imprescindibles a l’hora de crear polítiques en el món local, poder tenir aquest coneixement amb base científica, com el que l’equip d’en Martori ha fet, jo crec que és un bon instrument que esperem que els ajuntaments sàpiguen aprofitar.
Quines creu que són les causes de la segregació territorial de la població estrangera?
Són molt difícils de definir, però d’entrada n’hi ha una que és el tema socioeconòmic, i n’hi ha una altra que forma part de tot el procés migratori, que és la construcció d’espais entre iguals, de cadenes migratòries, és a dir, "jo aniré on van els meus". És important insistir que la situació a Catalunya en aquest sentit és raonablement bona. No tenim grans focus de segregació territorial.
I les possibles solucions?
Fer polítiques socials i polítiques d’habitatge, claríssimament. Però són solucions sempre difícils.
Entrevista publicada al número 10 (desembre 2008) de la Revista Mà
L'Escola d'Art i Superior de Disseny de Vic acull l'exposició Patchwork de Cultures, resultat dels treballs fets al taller de pintura a quatre mans per a dones. La mostra està emmarcada dins els actes organitzats a l'entorn del Dia Internacional de la No-violència vers les dones, i es pot visitar fins els 10 de desembre.
Està organitzada des del Pla de barris Sud de l'Ajuntament de Vic amb la col·laboració de l'Escola d'Art i Superior de Disseny de Vic.
Entrevista a Pere Prat, alcalde de Manlleu.
Tranquil i amable, Pere Prat, alcalde de tots els manlleuencs i manlleuenques, ens rep al seu despatx a l’ajuntament de Manlleu, una ciutat amb molta experiència pel que fa a la recepció de persones immigrades. Prat explica els projectes que està duent a terme la ciutat, entre ells, la rehabilitació del barri de l’Erm, i fa una valoració de la situació econòmica, educativa, del Manlleu del present, i del Manlleu del futur.
Sara Blázquez Manlleu
Quin paper juga Manlleu a la comarca d’Osona?
És la segona ciutat més important a la comarca d’Osona i juga un paper clau. A Osona tenim una peculiaritat, a més de la capital, hi ha dues ciutats grans, Manlleu i Torelló, fins i tot moltes capitals de comarca tenen menys habitants que no pas Manlleu i Torelló. Entre Vic i Torelló hi ha uns quinze quilòmetres, i entremig hi ha Manlleu, això fa que sigui un nucli important. A més, hi ha municipis que estan creixent amb molt dinamisme, com ara Tona, Taradell, Centelles i Roda.
Manlleu sempre ha estat una ciutat receptora d’immigració, però en els darrers anys hi va haver un ‘boom’. Com s’ha fet front a aquesta realitat?
Manlleu és una ciutat acollidora i tenim molta experiència en aquest tema. En els anys seixanta i setanta va venir molta gent d’Andalusia, concretament d’Alcaudete. Aquest setembre hi havia 438 persones nascudes a Alcaudete al padró de Manlleu. Som 57 o 58 nacionalitats diferents. Crec que la relació sempre ha estat molt positiva, no vol dir que no hi hagi petites coses, però això passa a qualsevol família. Aquesta experiència acollidora ha fet que aquesta nova immigració, sobretot la que prové del Marroc, sigui ben rebuda.
Quines diferències hi ha entre la immigració que va arribar sobretot d’Alcaudete i la que ha arribat en els últims anys?
Sobretot la cultura i la llengua. Amb la immigració andalusa el tema de la llengua no va ser tan dificultós, perquè ja ens enteníem, però en canvi, amb la gent del Marroc, que representa un 70% del total de la immigració que tenim a Manlleu, fa que sigui molt diferent. Tenen una altra cultura, una altra manera de fer i la seva pròpia idiosincràsia.
I la manera d’acollir-los també és diferent?
S’ha de tenir molt en compte l’època en què va arribar la immigració andalusa i l’època en què ha arribat aquesta última. Uns van venir en l’època de la dictadura i els altres en la de la democràcia. Això porta algunes complicacions perquè molts immigrants andalusos diuen “a mi ningú em va ajudar i ara sembla que només els ajudeu a ells”. Sortosament, són èpoques molt diferents.
Un dels projectes que hi té molt a veure és la rehabilitació del barri de l’Erm...
És un barri on semblava que hi havia unes fronteres imaginàries, des de sempre, i això feia que costés aproximar-s’hi. Amb la llei de barris crec que anem aconseguint que això s’acabi.
Quins seran els canvis més importants?
Trencar aquestes barreres, posar equipaments com el centre cívic, equipaments de barri, però també de ciutat. Acostar aquests equipaments ens està donant bons resultats. Molta gent es pensa que l’activitat més important és l’esfondrament dels pisos de Can Garcia, però en aquests moments s’estan fent moltes coses que donen molts resultats, sobretot pel que fa a la convivència i la cohesió. Aconseguir que molta gent de Manlleu vagi al centre cívic a fer ioga, a escoltar música, a assistir en alguna xerrada, a participar del casal de la gent gran, a fer alguna activitat de gimnàstica o de noves tecnologies... Això és molt important, trencar aquestes barreres mentals i que la gent hi pugui anar. L’obertura del pati de l’escola Puig Agut també ha estat un pas important, ja que hi havia prejudicis, i aquest fet ha provocat que sigui més transparent. A més, també hi ha la transformació del teatre, que abans només era per a l’escola i que ara és per val barri i per a la ciutat. Aquests elements van transformant el barri. L’enderrocament dels pisos de Can Garcia també serà una gran ajuda, ja que són una font de conflicte.
De vegades s’associa la immigració amb un problema a les escoles. Què en pensa?
Per mi la immigració no és un problema, és un repte. Sí que hi ha dificultats, però moltes vegades pel desconeixement que hi ha entre la manera de fer d’uns i altres.
Creu que els EBE en són una bona solució?
Jo crec que els EBE són una solució, però en Educació les grans solucions són les aules d’acollida, les UEC (Unitat d’Escolarització Compartida), i el treball que es fa a les aules, a les escoles, tant a la pública com a la concertada. Els EBE? Jo tinc els meus dubtes. El que popularment es diu el Model Vic, en realitat és el Model Manlleu, sense voler entrar en rivalitats que no porten enlloc, però això va començar els anys 90 a l’escola Puig Agut, al barri de l’Erm. I l’escola pública i l’escola concertada, conjuntament, van fer aquest model, que és el de repartir els alumnes immigrats per les escoles de la ciutat.
La rehabilitació del barri de l’Erm és un projecte, però n’hi ha d’altres...
També s’està invertint en els altres barris. Les principals inversions són dues que han d’anar a càrrec de la iniciativa privada. Una empresa ha guanyat la concessió del pàrquing de la plaça. La segona és la construcció d’un segon pont a Manlleu, i el trasllat del camp de futbol. I municipalment, a partir de l’any 2010 farem una biblioteca per una ciutat del segle XXI de 20.000 habitants. Ara tenim dos centres, que estan fent una gran funció, però ells mateixos reclamen estar equiparats amb les noves tecnologies. També hem començat a fer una segona escola bressol, farem habitatges tutelats per a gent gran i un segon ambulatori.
I les infraestructures, com les veu?
Estem treballant en el tema de l’estació de tren. No pot ser que una ciutat de més de 20.000 habitants tingui una estació tancada, que els usuaris del tren no sàpiguen per quina via vindrà el tren, o si el tren va amb demora o no. Estem intentant negociar i parlar-ne amb els responsables corresponents. També s’ha de mirar la connexió amb la carretera de la Gleva, és molt estreta.
Com veu el Manlleu del futur?
El pla general ens tanca Manlleu. Ara la Generalitat ens vol posar 2.000 habitatges, però no hi estem d’acord, nosaltres diem el que diu el pla general. En aquella zona han d’anar-hi 1.000 habitatges, no volem créixer. Volem fer unes rondes i tancar Manlleu.
Entrevista publicada a la Revista Mà núm 9
Fotografia: Xevi Quirante
