Revista Mà

Jordi Sánchez, Director de la Fundació Jaume Bofill

És politòleg i també dirigeix el patronat de la Fundació Jaume Bofill, que mitjançant beques promou estudis en el camp de la sociologia, l’economia, la història i la política. Pretén facilitar el coneixement de la societat catalana i suprimir les desigualtats entre les persones. La Fundació ha donat suport a un equip d’investigadors de la Universitat de Vic encapçalat per Joan Carles Martori, que han creat eines per mesurar la segregació residencial de la població estrangera a Catalunya, i han publicat ‘Immigrants a les ciutats. Segregació i agrupació territorial de la població estrangera a Catalunya.’
Sara Blázquez Vic

Quins són els principals àmbits en què treballa la Fundació Jaume Bofill?
La Fundació té un objectiu molt general que és aportar coneixement sobre la realitat del país per ajudar a les transformacions cap a una major justícia social. A partir d’aquest objectiu general ens centrem en quatre àmbits que és la política educativa, l’àmbit de la immigració i la diversitat, l’àmbit sobre les causes de la desigualtat social a l’estructura de la població del país, i l’àmbit de la regeneració democràtica.

Què fan a l’àmbit d’immigració i diversitat?
Elaborem coneixements sobre la realitat del país, de l’àmbit migratori, en particular l’evolució que en els últims anys s’han produït, intentant analitzar quins són els impactes de l’arribada d’aquests col·lectius en el criteri bàsic de l’estructura del benestar que té Catalunya i, per un altre costat, el que fem és un treball més centrat amb tot el que té a veure amb l’educació com a element central a on s’han de crear condicions d’igualtat d’oportunitats.

I des del punt de vista polític, què creu que s’ha de fer?
Nosaltres intentem no entrar en aquest debat estrictament polític, sinó aportar coneixement, el que és cert és que nosaltres hem avançat en algunes línies on apuntem per un costat, la necessitat de superar les irregularitats que afecten molta gent dins del procés migratori, entenem que la irregularitat trenca el concepte d’igualtat que fonamenta la nostra societat i, a més, genera uns riscos molt accentuats de confrontació, i per tant, apostem per evitar l’existència d’irregularitats. Per tant, que tota aquella persona que estigui treballant a Catalunya tingui una igualtat pel que fa als drets, també treballem perquè hi hagi un model d’incorporació al país, ben definit, en el que podem dir la llei d’acollida, que està pendent de ser tramitada al Parlament.

Com en molts altres àmbits la immigració també és un repte a les escoles...
Si, totes les dades apunten que la immigració aporta una pressió particularment a l’escola pública, amb el benentès que els problemes i els reptes que tenim plantejats a l’educació són previs a l’arribada de la immigració, és a dir que no podem caure en l’error d’atribuir tots els mals del país a la immigració. Però és evident que una presència tan gran d’alumnat estranger sense les condicions òptimes d’acollida, genera unes disfuncions que el sistema educatiu difícilment pot acollir, per tant, cal apostar per més recursos, polítiques de repartiment, que permetin avançar a una presència molt més plural d’alumnat al conjunt de les escoles que reben recursos públics, no només l’escola concertada. El model Vic continua sent un bon model en el qual poder plantejar polítiques en l’educació i que, malgrat que segur que hi ha elements que cal millorar, és evident que els resultats, en altres indrets, no són tan bons com els que hi ha hagut a Vic.

I els nous espais de Benvinguda Educativa, creu que són una bona iniciativa?
El que si que tinc clar és que cal innovar, que cal plantejar noves realitats en aquest terreny i aquests espais formen part de polítiques d’innovació. Esperem recórrer un temps, i a partir d’aquí treure’n conclusions. El que tinc clar és que les aules d’acollida, continuen sent el principal recurs que tenim al sistema educatiu, continuen sent una eina ben plantejada i imprescindible. Una altra cosa és que calgui plantejar més coses, i en aquest sentit, els espais de benvinguda són una experiència limitada en el territori, i l’hem de saber analitzar amb aquesta mirada.

Fins quan creu que una persona és immigrant?
Això és una categoria molt difícil de definir perquè, entre d’altres coses, és una categoria especial. La immigració espanyola va desaparèixer del llenguatge col·loquial i popular a Catalunya quan va arribar la immigració estrangera. Fins fa quatre anys, o deu anys, encara parlàvem de les "barriades immigrades", de les "zones immigrades" o dels "immigrants", per referir-nos a aquelles poblacions que van créixer durant els anys 60 i 70, o gent que va arribar en aquesta època. Això avui ja ha quedat superat, perquè avui la immigració són els últims que han arribat. Encara que no ens agradi, hem d’acceptar que aquests immigrants ho seran fins que una nova onada posterior arribi. Personalment, jo crec que un immigrant deixa de ser immigrant en el moment que arrela i construeix el present amb voluntat de continuïtat en aquest país d’una forma clara, és a dir, reagrupa, consolida la família, estableix una estabilitat en la seva estada aquí.

En l’àmbit lingüístic, què creu que s’ha de fer?
El gran repte és aconseguir que el català sigui la llengua comuna, que el català passi de tenir una relació d’equilibri inestable amb el castellà, a situar-se en un escenari multilingüe. L’oportunitat és veure com s’obre aquesta direcció, i com d’aquest mar de llengües, el català esdevé una llengua comuna de comunicació. Això vol dir un esforç gran d’aprenentatge i aquí la política educativa és un element clau.

Per què van decidir donar suport a l’equip d’investigació de la Universitat de Vic?
Perquè plantejaven una recerca i uns mètodes absolutament innovadors, i creiem que la Fundació ha de donar suport a experiències innovadores en aquest camp, i en segon lloc l’objecte d’estudi era clarament rellevant, perquè ens posava sobre la taula unes informacions imprescindibles a l’hora de crear polítiques en el món local, poder tenir aquest coneixement amb base científica, com el que l’equip d’en Martori ha fet, jo crec que és un bon instrument que esperem que els ajuntaments sàpiguen aprofitar.

Quines creu que són les causes de la segregació territorial de la població estrangera?
Són molt difícils de definir, però d’entrada n’hi ha una que és el tema socioeconòmic, i n’hi ha una altra que forma part de tot el procés migratori, que és la construcció d’espais entre iguals, de cadenes migratòries, és a dir, "jo aniré on van els meus". És important insistir que la situació a Catalunya en aquest sentit és raonablement bona. No tenim grans focus de segregació territorial.

I les possibles solucions?
Fer polítiques socials i polítiques d’habitatge, claríssimament. Però són solucions sempre difícils.

Entrevista publicada al número 10 (desembre 2008) de la Revista Mà