La Nadia Ghulam és una noia afganesa que amb només 8 anys va patir greus ferides a causa d’una bomba. Quan va sortir de l’hospital, dos anys després, amb el règim talibà instaurat a Afganistan, va decidir fer-se passar per un home per tirar la família endavant. El seu secret va durar 10 anys. Ara, en fa 4 que viu a Badalona amb la seva família adoptiva, on va conèixer la periodista Agnès Rotger, i d’aquesta amistat en va néixer El secret del meu turbant (Columna, 2010), que va rebre el Premi Prudenci Bertrana 2010.
Sara Blázquez. Badalona
Quin és ‘el secret del teu turbant’?
Nadia: Hi ha molts secrets per descobrir en aquest llibre! El secret del meu turbant, per a vosaltres, és la realitat del meu país, el llibre explica la realitat que he viscut jo a Afganistan.
Agnès: Però el secret principal és que la Nadia, quan era petita, va haver de fer-se passar per un noi per ajudar la seva família a tirar endavant, i va ser un secret durant deu anys per tota la gent que l’envoltava, excepte la seva família.
La idea inicial era allargar tant aquest secret?N: No. En realitat jo no tenia gaire esperança de vida, no pensava que arribaria als 25 anys, pensava que em moriria o que em cauria una bomba. A la guerra, una noia ferida no té esperança.
No ho va sospitar mai ningú?N: En realitat no, perquè jo vigilava molt. Jo, físicament, m’assemblo molt a un home, i més amb les cremades que tenia a la cara, i amb el turbant que em posava.
A: I pel que diu era impensable que una dona prengués l’actitud que prenia ella. Es va anar fixant com actuaven els homes i ho va copiar tant com podia. Era malcarada, autoritària... Accentuava els trets més durs del caràcter tradicionalment masculí, i suposo que ningú s’ho podia plantejar.
Què era el més difícil d’aquesta doble vida?
N: El més difícil era que no em descobrissin. Ets conscient que ets una noia, estàs creixent com una noia, però t’estàs amagant en tot moment sota d’un turbant, és un estrès. Ara estic aquí, i sovint penso en la mort, però és que durant deu anys vaig estar pensant en cada moment en la mort, pensava que em moriria, o que em matarien, o que em descobririen... I ara estic en tota llibertat, tinc una família que m’estima, però no em puc treure del cap aquest estrès.
A: Forma part de l’estrès post traumàtic. La Nadia ha viscut una guerra, i molta violència, no és només el fet d’haver canviat d’identitat. A mi moltes vegades m’ha comentat que una de les coses més difícils d’haver estat un noi allà és que mai es podia relaxar, ni tan sols dins de la família, no podia descansar d’aquest paper. No pots afluixar mai, ni compartir amb ningú les teves angoixes, els neguits...
D’on es treuen les forces per afrontar una situació tan extrema?N: Jo penso que això ho hagués fet tothom, perquè és una situació de supervivència. Quan estàs entre la vida i la mort busques la manera per sortir endavant. Perquè ningú vol morir. M’ajudava molt a tenir aquesta força la meva mare, tot i que no li podia dir que tenia por. Jo tenia els meus amics, però no els podia dir que en realitat tenia por d’ells. No podia confiar en ningú.
A: Jo crec que ha estat molt dur, però en certa manera ha estat una oportunitat per poder-se ficar en la pell d’un home i fer coses que no hauria pogut fer. És molt enginyosa i molt ràpida de reflexos. Va haver moments en que va prendre riscos per coses com mirar una pel·lícula o importar il·legalment un llibre romàntic del Pakistan. És increïble que s’arrisqués per coses així, o per la música: agafava cintes que els talibans arrencaven i les enganxava per poder-les escoltar.
N: Les arreglava i tenia clients que em compraven cintes trencades il·legalment. Feia coses que no feia ningú!
Quin tipus de feines vas fer?N: Treballava a la construcció, de pagès, feia pous, en un taller de bicicletes... He treballat de tot per aconseguir una mica de menjar. La meva mare sempre em deia que tinc una estrella. I ara la meva mare catalana també em diu el mateix. Mai han pogut parlar, però és com si ho haguessin fet.
Per què era tan important explicar aquesta història?N: És sobre tot per gent d’aquí que no té ni idea del meu país. La meva vida no ha estat gens fàcil, ni ho és, però explico com és el meu país de veritat, perquè no és que tothom va amb pistola, jo he tingut amistat, i riquesa de cultura, i amor. No és únicament burka i pistoles.
A: El més interessant de tot plegat és que et pots identificar perfectament amb ella. Quan m’explicava coses de la seva infantesa, jo pensava que podria ser la meva. Tenia una vida feliç, normal, la seva família l’estimava, jugava amb el seu germà, mirava els dibuixos animats, anava a l’escola... I això és el que ho fa més interessant i més dur al mateix temps. Comences llegint i penses que podries ser tu mateixa, una nena feliç i despreocupada de tot, sense problemes, i de cop i volta ve el clatellot impressionant de la guerra i de la bomba.
Suposo que no ha estat fàcil afrontar aquesta història com a escriptora...A: Gens fàcil. Jo només havia fet coses de no ficció, més periodístiques, i quan la Nadia em va començar a explicar la història em vaig adonar que no sabia res. Quan m’explicava un diàleg, per exemple, m’adonava que no tenia ni idea del context, era incapaç d’imaginar-m’ho. Com que vam decidir que seria en format novel·la, jo necessitava imaginar-me on estava passant aquella escena, quin vestit portaven, quina olor se sentia, què menjaven, per posar-me a la seva pell i després poder transmetre-ho. Els primers mesos no vaig poder ni escriure. A més jo tenia tots els estereotips que tenim la majoria de gent d’aquí i moltes de les preguntes que li feia al principi eren absurdes. Una de les primeres preguntes va ser com va viure l’11S i va posar una cara que em vaig adonar que estava pixant fora de test, perquè era una cosa totalment irrellevant en aquell moment on vivia ella, no tenia ni idea de res del que li estava explicant, ni de l’impacte que tenia això, d’on carai era Nova York, ni que existien unes torres bessones, i amb prou feines qui era Bin Laden, i molt menys què tenia a veure amb ells un ricàs d’Aràbia Saudita, és que no podia ser més llunyà!
A: Forma part de l’estrès post traumàtic. La Nadia ha viscut una guerra, i molta violència, no és només el fet d’haver canviat d’identitat. A mi moltes vegades m’ha comentat que una de les coses més difícils d’haver estat un noi allà és que mai es podia relaxar, ni tan sols dins de la família, no podia descansar d’aquest paper. No pots afluixar mai, ni compartir amb ningú les teves angoixes, els neguits...
D’on es treuen les forces per afrontar una situació tan extrema?N: Jo penso que això ho hagués fet tothom, perquè és una situació de supervivència. Quan estàs entre la vida i la mort busques la manera per sortir endavant. Perquè ningú vol morir. M’ajudava molt a tenir aquesta força la meva mare, tot i que no li podia dir que tenia por. Jo tenia els meus amics, però no els podia dir que en realitat tenia por d’ells. No podia confiar en ningú.
A: Jo crec que ha estat molt dur, però en certa manera ha estat una oportunitat per poder-se ficar en la pell d’un home i fer coses que no hauria pogut fer. És molt enginyosa i molt ràpida de reflexos. Va haver moments en que va prendre riscos per coses com mirar una pel·lícula o importar il·legalment un llibre romàntic del Pakistan. És increïble que s’arrisqués per coses així, o per la música: agafava cintes que els talibans arrencaven i les enganxava per poder-les escoltar.
N: Les arreglava i tenia clients que em compraven cintes trencades il·legalment. Feia coses que no feia ningú!
Quin tipus de feines vas fer?N: Treballava a la construcció, de pagès, feia pous, en un taller de bicicletes... He treballat de tot per aconseguir una mica de menjar. La meva mare sempre em deia que tinc una estrella. I ara la meva mare catalana també em diu el mateix. Mai han pogut parlar, però és com si ho haguessin fet.
Per què era tan important explicar aquesta història?N: És sobre tot per gent d’aquí que no té ni idea del meu país. La meva vida no ha estat gens fàcil, ni ho és, però explico com és el meu país de veritat, perquè no és que tothom va amb pistola, jo he tingut amistat, i riquesa de cultura, i amor. No és únicament burka i pistoles.
A: El més interessant de tot plegat és que et pots identificar perfectament amb ella. Quan m’explicava coses de la seva infantesa, jo pensava que podria ser la meva. Tenia una vida feliç, normal, la seva família l’estimava, jugava amb el seu germà, mirava els dibuixos animats, anava a l’escola... I això és el que ho fa més interessant i més dur al mateix temps. Comences llegint i penses que podries ser tu mateixa, una nena feliç i despreocupada de tot, sense problemes, i de cop i volta ve el clatellot impressionant de la guerra i de la bomba.
Suposo que no ha estat fàcil afrontar aquesta història com a escriptora...A: Gens fàcil. Jo només havia fet coses de no ficció, més periodístiques, i quan la Nadia em va començar a explicar la història em vaig adonar que no sabia res. Quan m’explicava un diàleg, per exemple, m’adonava que no tenia ni idea del context, era incapaç d’imaginar-m’ho. Com que vam decidir que seria en format novel·la, jo necessitava imaginar-me on estava passant aquella escena, quin vestit portaven, quina olor se sentia, què menjaven, per posar-me a la seva pell i després poder transmetre-ho. Els primers mesos no vaig poder ni escriure. A més jo tenia tots els estereotips que tenim la majoria de gent d’aquí i moltes de les preguntes que li feia al principi eren absurdes. Una de les primeres preguntes va ser com va viure l’11S i va posar una cara que em vaig adonar que estava pixant fora de test, perquè era una cosa totalment irrellevant en aquell moment on vivia ella, no tenia ni idea de res del que li estava explicant, ni de l’impacte que tenia això, d’on carai era Nova York, ni que existien unes torres bessones, i amb prou feines qui era Bin Laden, i molt menys què tenia a veure amb ells un ricàs d’Aràbia Saudita, és que no podia ser més llunyà!
Com es fa per escriure una història tan dura i que el lector no es contagii?A: No crec que aporti res anar a fer sang i anar a fer patir la gent, crec que no té interès, però si que hi ha moltes escenes dures, perquè la vida de la Nadia ha estat molt dura. La dificultat era que es veiés ella, amb la seva evolució. Al principi es movia per pura supervivència, però després, a poc a poc, va tenint esperança, comença a veure un futur, segurament sense adonar-se’n. Comença a fer plans, comença a pensar com estudiar, i no com a noi, sinó com a noia...
Com vas poder estudiar com una noia després d’haver-te fet passar per un noi durant deu anys?N: Sempre vaig continuar sent un noi. Quan el règim dels talibans es va acabar no podia fer veure que no havia passat res i tornar a ser una noia. No només per raons de seguretat, sinó perquè per molta gent hagués estat una traïció. El fet de començar a estudiar com a noia em sembla que ha estat el més dur, ser dues persones en el mateix moment: anar a l’escola com una noia i sortir i ser un noi. Abans d’això era un noi a dins i a fora de casa, però després estudiava com a noia però la resta de la meva vida m’havia de comportar com un noi. Costa. Pensava que els meus companys de classe ho explicarien i patia.
A: Si es fes una pel·lícula, seria un dels moments en que patiríem.
Què t’ha colpit més de la història de la Nadia?A: El que m’ha colpit més és la intuïció que et dóna esperança. Hi ha alguna cosa, que no li ha ensenyat ningú, que ha fet que ella sabés que ho mereixia, que ningú li podia dir que pel fet de ser una noia no tenia dret a moltes coses. Hi ha gent que hi veu una història dramàtica, però jo la veig clarament una història d’esperança.
N: Jo sóc molt creient, i Déu m’estima molt. Una vegada vaig llegir que Déu fa patir els seus estimats, i quan patia pensava “és que jo sóc estimada per Déu”, i això em donava orgull i així me’n sortia sempre. Encara que de vegades m’enfadava amb el meu Déu, sortia a fora a la nit i li deia “Ja en tinc prou! No puc més!”. I ara la meva creença s’ha triplicat, perquè Déu m’ha enviat persones. La meva família són els àngels de la meva vida.
Com us vau conèixer?A: La Nadia tenia ganes d’escriure i la seva família catalana em coneix i sabien que jo escrivia, i ens van presentar a veure si ens enteníem. Així va ser. Hi ha una cosa que m’agrada molt, i és que ella se sent molt vinculada als dos països.
N: Aquí estimo molt la meva família, però no deixaré d’estimar el meu país, sempre estaré en contacte amb ells, si cal me n’aniré allà un temps a treballar per millorar les coses. Aquí he tingut l’oportunitat d’estudiar, podria tornar a Afganistan, perquè crec que puc ajudar d’una manera que no pot fer-ho una persona d’aquí. Jo sé l’idioma, sé com està el país, i quines necessitats té la gent. Hi ha gent que dóna molta importància, per exemple, al fet que els talibans van prohibir la música i que obligaven les dones a posar-se el burka. Per mi està perfecte posar-me el burka i no tenir música, però tenir pau. El que em fa por és que entri un grup de persones a casa i que violin les dones, se les emportin... Què prefereixes?
Entrevista publicada al número 30 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez.
A: Si es fes una pel·lícula, seria un dels moments en que patiríem.
Què t’ha colpit més de la història de la Nadia?A: El que m’ha colpit més és la intuïció que et dóna esperança. Hi ha alguna cosa, que no li ha ensenyat ningú, que ha fet que ella sabés que ho mereixia, que ningú li podia dir que pel fet de ser una noia no tenia dret a moltes coses. Hi ha gent que hi veu una història dramàtica, però jo la veig clarament una història d’esperança.
N: Jo sóc molt creient, i Déu m’estima molt. Una vegada vaig llegir que Déu fa patir els seus estimats, i quan patia pensava “és que jo sóc estimada per Déu”, i això em donava orgull i així me’n sortia sempre. Encara que de vegades m’enfadava amb el meu Déu, sortia a fora a la nit i li deia “Ja en tinc prou! No puc més!”. I ara la meva creença s’ha triplicat, perquè Déu m’ha enviat persones. La meva família són els àngels de la meva vida.
Com us vau conèixer?A: La Nadia tenia ganes d’escriure i la seva família catalana em coneix i sabien que jo escrivia, i ens van presentar a veure si ens enteníem. Així va ser. Hi ha una cosa que m’agrada molt, i és que ella se sent molt vinculada als dos països.
N: Aquí estimo molt la meva família, però no deixaré d’estimar el meu país, sempre estaré en contacte amb ells, si cal me n’aniré allà un temps a treballar per millorar les coses. Aquí he tingut l’oportunitat d’estudiar, podria tornar a Afganistan, perquè crec que puc ajudar d’una manera que no pot fer-ho una persona d’aquí. Jo sé l’idioma, sé com està el país, i quines necessitats té la gent. Hi ha gent que dóna molta importància, per exemple, al fet que els talibans van prohibir la música i que obligaven les dones a posar-se el burka. Per mi està perfecte posar-me el burka i no tenir música, però tenir pau. El que em fa por és que entri un grup de persones a casa i que violin les dones, se les emportin... Què prefereixes?
Entrevista publicada al número 30 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada