Revista Mà

Joan Puigcercós, Cap de llista d’ERC


El mes passat la Revista Mà va iniciar una sèrie d’entrevistes a quatre dels caps de llista de les principals forces polítiques catalanes, amb una entrevista a Joan Herrera (ICV), sota el nom “Que torni la política”. Aquest mes és el torn de Joan Puigcercós (ERC), que ha fet un balanç dels set anys de govern del tripartit, i ens ha explicat les seves prioritats pel que fa a les polítiques d’immigració, entre d’altres.

Sara Blázquez Barcelona
Creu que pateix crisis la política? A què és deguda la desafecció política?

Una de les causes és que la política incideix poc sobre l’economia. La ciutadania és intel•ligent i moltes vegades se n’adona que, anant a votar, alguns dels problemes materials que tenen, no se solucionen. I amb la crisi, això s’ha agreujat. La segona és que la política, els polítics, les persones que estem al capdavant, no hem entès que les regles del joc han canviat. En una societat digital, la política ha de ser més mesurada i més intel•ligent, no podem viure de la declaració i la contradeclaració, i moltes vegades la sensació que hi ha és que no hi ha canvis reals, i que es viu molt al dia en política. I la tercera causa és que quan la dreta no governa, la política no interessa. La dreta té el poder, i quan no governa es passa automàticament a la desacreditació del debat polític. A mi em fa l’efecte que l’esquerra la política la valorem sempre, quan governem i quan estem a l’oposició, perquè la gent treballadora, les classes populars tenen la política com un instrument de canvi. N’hi ha una quarta, que és la corrupció, i que paradoxalment té un efecte perjudicial sobre l’esquerra, perquè la dreta té prou instruments i capacitat com per generalitzar i fer veure que tots som iguals i que aquest és el moment que vivim.


Després de set anys, creu que va ser encertada l’opció del tripartit?

Més que encertada. Primer per una qüestió d’alternativa democràtica, no poden governar sempre els mateixos. A més, aquest país no hagués resistit com a societat si no haguéssim fet governs d’esquerres. Aquest país ha rebut 1.200.000 persones més i, malgrat això, hem rebaixat la llista d’espera als hospitals, s’han reduït les ràtios de les escoles, s’ha aconseguit desplegar una incipient llei de serveis socials i de dependència, i s’ha començat a fer una política ambiciosa d’habitatge, això no tenia precedents a Catalunya. Des que hi ha hagut els governs d’esquerres aquest país s’ha cohesionat més, amb la situació de canvi demogràfic que hi ha hagut en els últims anys, el país patia un perill en mans d’un govern de dreta, un perill de fractura, i el principal enemic de la Catalunya lliure és la fractura social.


Què destacaria d’aquests set anys? Què ha canviat a Catalunya?

Més enllà de les polítiques socials, hem fet dues coses molt importants pel futur, perquè tenim la tendència de mirar a curt termini, i és normal en moments de crisi, però hem de ser capaços de mirar a mig, llarg termini, i aquesta és la inversió i l’esforç que s’ha fet en matèria de recerca. Si aconseguim fer la transferència tecnològica bé, el nostre sector productiu, la nostra indústria, té una possibilitat; sinó no la tindria. Hi ha futur perquè s’ha fet una gran aposta per la recerca, això no es veu a curt termini, però és una cosa que hem d’explicar i posar en valor. La segona cosa important és el grau d’obertura de l’economia catalana, avui les empreses que se’n surten són les empreses que exporten. Les empreses catalanes depenen molt menys del mercat espanyol, i més de les exportacions. Tenim futur industrial, un país sense futur industrial és un país sense futur. No menystinc el turisme, ni el sector primari, ni el sector serveis, però la indústria és bàsica i necessària. I la tercera cosa és l’educació. És a dir, que la Llei d’Educació, la LEC, que és una llei discutida, i que té la seva conflictivitat, però era important que hi hagués un consens que vestís un acord de llarg termini, i que governi qui governi, mantinguem una certa línia.


Les enquestes diuen que l’independentisme ha crescut, però a les enquestes electorals baixa. Com ho valora?

Jo crec que és una paradoxa que estem vivint, perquè hi ha un rebuig del model constitucional i del model espanyol, i hi ha una part de l’independentisme que no està a ERC, és lògic, ERC no ho pot concentrar tot. Crec que el que hi ha hagut és una normalització de l’independentisme com a opció possible. El que ha passat és que el que era una quimera fa uns anys era l’independentisme, i el que era una possibilitat real de l’esquerra catalana era el federalisme, i això s’ha capgirat. Som més a prop d’un estat català que no d’una federació espanyola. I sóc molt conscient que hi ha una part de l’electorat d’ERC a qui no li han agradat determinats acords que hem fet, i que potser tindran una digestió més lenta.

ERC i CiU han tingut traspàs de vots històricament. Per què no n’hi ha entre ERC i PSC?

Aquest és el gran debat, i crec que això és més lent, perquè el PSC, amb el seu electorat, té una mena de closca molt dura, que s’ha anat esquerdant. Hem vist alguna enquesta on ja es començava a veure alguna fissura, perquè tenien l’opció d’estat. CiU no té una opció d’estat, per tant no hi ha closca. Hi ha gent que és espanyolista, com Duran i Lleida, i hi ha gent obertament sobiranista. El PSC tenia un model d’estat federal, però ha passat a ser una quimera.


Quina és l’aportació i el paper dels nouvinguts en la seva proposta independentista?

Comptem amb ells, el país el fem entre tots, i l’hem d’anar repensant. El pitjor enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura. Catalunya no serà la mateixa de fa 30 anys, tot país és dinàmic. Malgrat tot, necessita un element comú per vertebrar-se, i el català ha de ser la llengua comuna, ja fa anys que el català ja no és la única llengua materna. A la Catalunya independent no hi haurà exclusions. De fet, fer president José Montilla va en aquesta línia. Com diu la demògrafa Anna Cabré, si no hagués vingut la immigració dels anys 60, i la d’aquests últims anys, seriem 2 milions i mig de catalans, cosa que donaria la sensació d’un país molt feble. Una comunitat nacional de set milions i mig d’habitants és una oportunitat de situar-se al món i a Europa. I si podem salvar la llengua, el país i la nació és perquè som un motor econòmic i un motor cultural, perquè ens enriquim de l’experiència de tothom. La immigració també porta problemes. La immigració és un problema començant per la persona que emigra, que ha de deixar el seu país i ha de tenir un futur incert Però la societat que acull, si no té instruments, té problemes. L’arribada de la immigració comporta un problema de política social molt seriós, perquè la gent que fins aquell moment havia estat receptora de polítiques socials, per un efecte estadístic, passa a ser menys pobra, perquè ha arribat un col•lectiu més pobre que ells, i deixen de ser receptors de determinades polítiques, i això és la base del conflicte. Això només se soluciona amb més recursos per a tothom.


Quines són les prioritats d’ERC?

Nosaltres hem posat les bases del que ha de ser una política d’immigració, el Pacte Nacional per a la Immigració. No s’ha d’utilitzar la immigració com element de desgast polític. La Llei d’Acollida ha de donar un itinerari legal i administratiu a aquelles persones que viuen en un país i que volen formar part d’un país, ara no existeix. Ara el que hi ha és un corol•lari de problemes administratius, i l’itinerari no és només administratiu; és social, cultural, educatiu, és d’incorporació. En la propera legislatura hem de ser capaços de vestir una proposta sòlida i crear el model català d’incorporació de la immigració, perquè hem creat un model propi.

Creu que les persones immigrades han de tenir dret a vot?

Jo estic a favor del dret a vot, però també ho vull matisar. És l’últim dret. Una persona, per votar en unes eleccions, ha de saber en quin país viu, i qui és qui. Quan vas a un país has de saber en quin país vius, has d’entendre què està passant en aquella societat, perquè sinó, aquesta opció dels papers per tothom, i que tothom pugui votar, el que acaba sent és carn de màfia. Jo no vull que una persona que acaba d’arribar del Pakistan, que no parla català, que no l’entén, que no sap en quin país està, li puguin donar dret a vot, perquè serà víctima de la màfia electoral. L’arrelament passa per un procés, i al final, evidentment, ha d’arribar el dret a vot.


Què li suggereix...

Jordi Pujol: El president de la reconstrucció de la Generalitat.

Pasqual Maragall: El president de l’Estatut

José Montilla: El president de les polítiques socials

Immigració: Oportunitat per un país

Els altres catalans: La única forma que tenim de créixer com a comunitat lingüística

Ripoll: Un poble de gent treballadora, però honesta

Vic: Un poble de gent dels serveis, però honesta

Camp de Tarragona: La Catalunya emergent

Federalisme: M’interessa el federalisme europeu, no l’espanyol, que ja està enterrat

Esquerres: Sempre i quan no siguin dogmàtiques

Sindicalisme català: Una oportunitat per vestir una alternativa pròpia diferenciada d’Espanya.

Entrevista publicada al núm. 25 de la Revista Mà
Fotografia: Txevi Quirante