“Les reformes influeixen molt poc en la creació d’ocupació”

Posted by Revista Mà On dimarts, 8 de febrer del 2011 0 comentaris

Albert Recio, professor del Departament d’Economia Aplicada a la UAB

Albert Recio és un economista crític. A més de ser professor d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), també pertany al Consell Editor de la revista Mientras Tanto, on periòdicament publica els seus articles. Davant de l’actual situació econòmica i social, la seva orientació és clara: “Crec que hem de tenir més sector públic, més democràtic, claríssimament.”

Sara Blázquez. Bellaterra

Quan ja han passat dos anys de l’origen de la crisi, quina valoració en fa?

Trobo que estem en una època d’un cinisme brutal. La crisi, des del meu punt de vista, és el resultat del capitalisme, que sempre té crisis periòdiques, però cada crisi té característiques específiques. Des de la dels anys 70 va triomfar el model neoliberal. D’aquesta crisi en vam sortir fent un pas enrere, ja que es va caracteritzar per un cert retrocés de drets socials i un augment de les desigualtats, i molta més llibertat de moviment de les empreses. Durant aquests 30 anys els resultats de quasi tots els indicadors econòmics han estat més aviat mediocres, i en termes de desigualtats, és evident que han augmentat. L’element més important és el sector financer. En comptes de fer marxa enrere i regular-lo, el que han fet primer és un pla d’ajuda massiu perquè no canviï, i aquest sector financer és el que exigeix reformes que tendeixen a reforçar la d’abans. Però aquests grups tenen molt poder, tant poder efectiu, com mediàtic, com intel·lectual. Jo crec que amb les reformes que estan portant a terme anem cada vegada a pitjor, per la majoria de gent suposen un empitjorament de les condicions de vida a costa dels mercats, que són els rics.

Les retallades socials i dels pressupostos públics són una bona manera de sortir de la crisi?

De vegades s’ha de retallar, hi ha molta despesa inútil. Per exemple, els Estats Units gasten un nivell desproporcionat en Defensa. L’economia de la despesa del pressupost públic augmenta l’atur, perquè està reduint despesa. A més, darrere la despesa pública hi ha metges, hi ha educació, hi ha moltes transferències a la gent més necessitada. Espanya, en comparació amb altres països europeus, és un dels països on es paguen menys impostos, on hi ha menys pressupost públic, on qualsevol millora social passa per una ampliació del sector públic. En aquests moments, els impostos estan aproximadament al 30% del PIB. En canvi, els països nòrdics, que són els millors en condicions de vida i qualitat, estan al voltant del 50%. La gent no se n’adona que darrere l’augment del pressupost públic, per una banda hi ha despesa, però per una altra hi ha ocupació. La frenada del sector públic té a veure amb la precarietat de les condicions de treball. El que hegemònicament ha estat l’esquerra, que són els partits socialistes, jo crec que ja no són d’esquerres. En temes de llibertats individuals és cert que hi ha diferències notables entre els socialistes i el PP, però en termes econòmics aquests partits han estat absorbits pel model neoliberal. El fracàs rau en el fet que partits que es presenten com a representants de la classe treballadora fan aquestes polítiques i les justifiquen, i al final perden credibilitat.

Creu que la Reforma Laboral servirà d’alguna cosa?

Les reformes influeixen molt poc en la creació d’ocupació. El que canvia són les relacions de poder amb l’empresa. La creació de llocs de treball depèn de la llei econòmica. El que caracteritza l’economia espanyola dels últims trenta anys són unes oscil·lacions brutals de l’ocupació. En el mateix marc de les regles laborals hi ha hagut anys que s’ha crescut molt i anys que s’ha deteriorat molt l’ocupació, perquè el que ha determinat l’activitat econòmica no és l’ocupació, sinó que l’ha determinat el fet que aquest país es va vendre una gran part de l’aparell industrial i tot el creixement s’ha basat en la construcció. Aquestes reformes van totes en el mateix sentit; el de reduir drets. Jo sostinc que la reforma més bèstia que vol tirar endavant el govern és la de fragmentar la negociació col·lectiva. El mateix Consell d’Europa ha advertit Espanya que el salari espanyol és el més baix de tots, perquè l’acord de la Unió Europea és que el salari mínim hauria de ser un 60% del salari mitjà, i aquí a Espanya està al 40%. I si es fragmenta la negociació col·lectiva moltes empreses se n’aprofitaran.

Quin paper ha tingut l’arribada de treballadors immigrants a la nostra economia?

L’efecte crida ha estat l’economia espanyola i el model laboral que teníem, i el creixement de la construcció. La construcció a Espanya representa en ocupació entre dues i tres vegades la mitjana europea. És un sector que utilitza molta mà d’obra, i un altre sector que ha creat molta mà d’obra estrangera és el de la dependència. Quan tu tens ancians, per una banda tens pensions, però per una altra tens necessitat de mà d’obra a casa perquè en tingui cura. Es poden cuidar amb el model tradicional de la família, però això avui no se sosté perquè la majoria de famílies necessiten treballar per altres raons i també per un tema de valor; o bé es gestiona a través d’un servei públic com el nòrdic: impostos i treballadors funcionaris públics o parapúblics amb sous baixos; o es fa econòmicament: tenint un sector públic de dependència molt baix, amb salaris molt baixos, i per altra banda una economia submergida. Això ha estat l’efecte crida. Aquest país ha tingut un creixement molt fort, sobre tot amb molts llocs de treball, que eren molt inestables, i ara aquests s’han convertit en aturats. Si no haguéssim crescut tant abans, potser no hagués vingut tanta gent i ara potser no tindríem tants aturats.

I l’economia submergida?

Aquest sempre és un tema molt complicat. Aquest país sempre n’ha tingut molta, té una llarga tradició d’economia submergida i una enorme tolerància al respecte. I amb aquest discurs que diu que els impostos són dolents, les classes dirigents, que són les que més se’n beneficien, aconsegueixen que els pobres els donin suport. Per això em sembla que el discurs dels impostos és central a l’esquerra, perquè crec que sense més sector públic no tenim possibilitat d’ensortir-nos-en de res. L’augment de serveis socials, que genera ocupació, les regulacions mediambientals, i altres, passen per un sector públic més potent, i això requereix impostos. L’economia submergida no és aleatòria. Si mirem les declaracions de renda, els assalariats paguem el 100% del que cobrem, en canvi, fins i tot els petits botiguers tenen molta més capacitat d’evasió fiscal. En aquests moments de crisi, alguns factors de l’economia submergida augmenten. La gent, moltes vegades, opta per fer treballar algú en negre, perquè si una família guanya 2.000 euros i només se’n pot gastar 400 en algú que cuidi l’avi, doncs ho fan en negre. Aquesta restricció pressupostària compta. Això es trenca si hi ha més impostos per una banda i més redistribució per l’altra. La gent es munta la vida com pot.

Pensa que el mercat ha guanyat?

El mercat, no. Ha guanyat el capital. I sobre tot la fracció hegemònica que és el capital financer. He fet molts estudis sectorials i hi ha molts sectors, com el de la construcció o la indústria de l’automòbil, on hi ha molts subcontractes en cadena. Vas a una obra i l’empresa gran no hi té ningú, tot són subcontractes. O, per exemple, el model dels centres comercials ha suposat un canvi complet a la distribució. Hem passat d’un model de distribució centrat en les petites empreses familiars, que tenien la seva economia submergida, a grans empreses comercials. Molta gent diu “els xinesos se’ns mengen”, però quan comprem als xinesos és quan anem a Zara o a Mango. Hi ha un gran estalvi de costos quan es produeix roba a la Xina, és un 30% més barat que fer-ho a Espanya. Si això hagués suposat una rebaixa d’un 25% o un 30% dels preus dels productes de vestir, la majoria de consumidors hauríem perdut llocs de treball, però a canvi ens beneficiaríem d’aquests preus. A Espanya la reducció és del 0%, o sigui que això és un marge de benefici que ha guanyat l’empresa.

Davant d’aquest suposat triomf del capitalisme, quines alternatives es podrien construir?

Aquest món s’ha estructurat a escala mundial amb unes normes que condicionen les regles del joc. Crec que hem de tenir més sector públic, i una organització del treball basada en la participació de la gent, en el reconeixement de qualitats. Això té implicacions en la forma com es paguen els salaris, però també en com es produeix i la qualitat.

Com creu que s’ha de mantenir l’Estat del Benestar?

És un problema de voluntat política i de distribució de la renda. En el cas d’Espanya és pitjor perquè tots els indicadors que hi ha apunten que estem per sota d’impostos, de distribució de la renda i de despesa social i, per tant, si volem ser europeus, que és el que sempre s’ha dit, hauríem d’assemblar-nos més a Europa, i no al Marroc.

Entrevista publicada al núm 31 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez