Revista Mà

Antonio Cazorla, responsable d’Immigració de la FAVIBC



Antonio Cazorla és un polític nat, i tot i que creu en la necessitat de la militància, mai ha seguit les consignes de ningú, “a mi que em donin una ordre no m’agrada”. Creu que el poble és suficientment llest com per proposar les seves pròpies alternatives, per això porta tota la seva vida lluitant pels drets socials de la classe treballadora. És el president de l’Associació de veïns de Montserrat (Terrassa), amb un 80% de veïns d’origen immigrant, i el responsable d’Immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).
Sara Blázquez. Terrassa

Com va començar la seva vinculació amb els moviments veïnals?
Jo vaig arribar a Catalunya l’any 50, quan només era un nen de 5 anys. El meu pare havia estat militant del Partit Comunista a Andalusia, i la meva mare de les Joventuts Socialistes, vaig aprendre de la gran quantitat de solidaritat que tenien. Sempre he estat una persona que he observat moltíssim la gent adulta i la societat en general i estava desesperat per saber escriure i llegir. Vaig començar a treballar amb set anys -no era cap heroi, perquè llavors tots els nens treballàvem-, vaig ser conscient de tot el que hi havia, i vaig començar a fer treball sindical a les empreses, a les primeres Comissions Obreres. Posteriorment, cap a l’any 64 o 65 vaig començar amb tots els temes socials del moviment veïnal. Vaig crear el primer club de joves, que després es van començar a dir Centres Juvenils, i el primer es va crear en un bar a Can Anglada (Terrassa), amb dos-cents socis. Era com un club de ball, però a la mitja part es parlava d’aspectes socials i polítics. D’aquí va començar a créixer el PSUC, jo ja em vaig ficar a treballar a les Joventuts Socialistes i, després de tres mesos, 200 joves de Can Anglada es van fer de les Joventuts del Partit Socialista, i llavors es va començar a crear el moviment de les associacions de veïns, i jo vaig començar a l’Associació de veïns de Can Anglada. Quan em vaig casar, vaig venir a viure als grups de Montserrat i vam crear l’associació de veïns. Aquí hi havia una associació de caps de família, que era del franquisme, i va ser una batalla triple. L’any 72 vam aconseguir fer-los fora i fer l’associació de veïns. He estat sempre una persona creativa, i he lluitat sempre sense odi, sense rancors. Penso que el cap ha d’estar fred per treure alternatives davant de qualsevol situació, i amb odi això és impossible.

Però l’any 85 va haver d’apartar-se del moviment associatiu...
Sí, perquè van tancar l’empresa on jo treballava, i vaig muntar una cooperativa de l’empresa que va tancar. Va estar funcionant molt bé durant quatre anys, però la classe treballadora d’aquest país no estava acostumada a les cooperatives. Els interessos de la gent eren incomprensibles i vam haver de tancar.

I va tornar a l’associació.
Sí, i vaig veure que l’associació ja no estava complint amb els objectius del moviment associatiu. Hi havia un greu problema al barri, havia passat de tenir un 5% d’immigració a tenir-ne gairebé un 60%. Hi havia un greu problema de convivència i l’associació no feia res, cada dia hi havia intencions de manifestacions, i era estrany el dia que no hi estava per aquí l’alcalde, o el cap de policia, escoltant les queixes dels veïns més exaltats. L’associació deia que no hi havia res a fer, però jo vaig començar a buscar gent, vam fer un document, vam recollir firmes i vam fer una assemblea. Van venir 150 persones a l’assemblea i vam fer una proposta: que no hi hagués baralles als blocs, que faríem una enquesta de les necessitats, urgent, i si hi havia algun tipus de problema als blocs, que sisplau l’anessin aguantant i vinguessin a l’associació a comunicar-nos-ho, però primer havíem de fer l’enquesta.

I com va anar?
Era una enquesta de 25 preguntes, i el principal escull era el no enteniment. Era la confrontació màxima de la pobresa amb gent ja aposentada, i el no poder entendre’s amb la veïna. A partir de les 25 preguntes vam fer un projecte, li vam dir Mediació veïnal, reforç de la societat civil i civisme. Ho vam comunicar als veïns, i els vam dir que, si acceptaven el projecte, l’associació es comprometia a portar-lo a la pràctica costés el que costés. Van dir que si i vam començar bloc per bloc amb assemblees continues. En un any en vam fer 800. Al principi, els nens que sabien el castellà i l’àrab ens ajudaven fent les traduccions, però després va entrar a l’associació una noia d’origen marroquí que es va convertir en la nostra traductora oficial. Vam començar a formar tots els grups de treball: dones, esport al carrer, ajudar les persones adultes, acompanyament als ajuntaments, a les institucions, guiar-los en el que és Catalunya... i el nostre projecte és ja una eina de treball d’aquesta associació.

Què vau aconseguir?
Després d’un any la situació havia canviat radicalment. Havia millorat moltíssim. Tota la immigració va començar a participar, i els veïns van començar a conviure. Vam fer l’escola de castellà i de català, on 170 dones i més de 150 homes venien a aprendre castellà. Els professors eren voluntaris, els mateixos veïns del barri. A part d’aprendre idiomes recalcàvem altres aspectes, per exemple, fer veure les situacions reals que es trobaven els seus veïns. Si la veïna tirava molta aigua, potser és que no tenia rentadora! El que demanava és que hi hagués solidaritat. És que el primer any d’haver-hi aquí tanta immigració, fins i tot els nens tenien enfrontaments al carrer. L’associació de veïns no tancava juliol i agost, es pot dir que eren els mesos més perillosos de tot l’any, perquè aquí hi conviuen gitanos, paios de no molta cultura, i el món àrab.

També és el responsable d’immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).
L’escola em va convidar a conèixer el projecte que tenien ells de convivència, i trobo que és pràcticament igual que el que nosaltres estem fent, però a nivell de l’ensenyament. Li vam proposar a la directora treballar en conjunt temes importants. Em vaig convertir en el portaveu de l’escola davant les institucions i els fòrums, i gràcies a això entro a formar part de la Federació, i em van fer responsable d’Immigració. Vaig anar acudint a les reunions del Pacte per a la Immigració. Vaig acusar els partits polítics de que ells eren els culpables, per tenir poca visió, que el sistema social arribés al col·lapse, i que havien creat famílies dependents. No es pot fer el reagrupament i no donar-los el dret al treball, fent això crees famílies dependents, perquè no estem en igualtat. Estem demanant que tinguin els mateixos drets i obligacions, però ells els treuen el pitjor que se li pot treure a una persona: el dret al treball. Vaig acusar que una persona que venia per reagrupament familiar necessitava gastar-se 6.000 euros per tenir un contracte de treball, per tant el que estava fent el govern amb aquestes lleis era donar cobertura a les màfies. No hi va haver cap partit que es posés en contra, cap crítica, sinó tot el contrari, i va ser aprovada aquesta llei.

Què més reclamen?
Un altre dels temes importants que vaig estar defensant és el dret dels immigrants que estan aquí sense papers, que els partits fossin valents i prenguessin una decisió. Només els quedaven dues opcions: o legalitzar-los a tots, que seria el més normal, o que es convertissin en Isabel la Catòlica i iniciessin el procés de fotre al carrer un milió de persones. I si tenien por del que poguessin dir les democràcies occidentals, i el món, doncs que assumissin que havien de legalitzar la situació. No es pot tenir un milió de persones a la nació sense papers de cap tipus. En això han estat covards, no han fet pràcticament res.

Quins projectes duen a terme actualment?
Estem convencent tots els grups de treball del barri que han de parlar català, perquè és la llengua vehicular de Catalunya. Tenim un grup de lectura, que em sembla que hi ha 18 dones, tenim Normalització Lingüística, que és de l’escola però per petició de l’associació es fan classes fora de les hores escolars. L’escola i l’associació volem lluitar perquè es converteixi en una escola d’adults. I també tenim un projecte d’alfabetització.

Com s’ha d’afrontar el fenomen de la immigració des de les associacions de veïns?
Des de l’associació o des de la federació, no tenim problema si algun barri o alguna població necessités que anéssim a fer una conferència, amb molt de gust ens oferim a fer-ho. Copiar el projecte seria una terrible equivocació, però és una eina que té moltes coses que es poden aplicar, i d’altres que s’han d’adaptar a les necessitats que tenen. El principal és lluitar perquè la societat civil sigui forta. O anem tots a una, o és impossible. Jo sempre demano que hi hagi unitat entre tot el moviment associatiu.

Quines iniciatives s’han d’impulsar des de les associacions de veïns?
Donar la participació, però una participació real. Nosaltres discutim els problemes reals del barri. Saps què passa aquí? Que gràcies a la immigració, els nostres ancians viuen millor.

Què li demanaria als partits polítics en l’àmbit de l’acollida o la integració?
La única cosa que els puc demanar perquè hi hagi una vertadera integració és que no llancin l’odi des del feixisme del PP i dels partits colindants amb ells. A més, han de ser conscients del tipus de política que estan fent, de barallar-se contínuament, sense agafar un comitè de savis de tots els partits polítics que analitzin la realitat i li donin una volta a aquesta societat. Viuen en una altra realitat, han de baixar al poble, anar a visitar aquelles famílies que viuen amb 400 euros d’ajuts socials, a veure si els dona una mica de solidaritat i de vergonya i es posen a treballar per solucionar-ho. Els treballadors i el moviment associatiu han de parlar, han de defensar els seus veïns, no podem permetre que ens estiguin enganyant. Si el moviment associatiu lluita pel que ha de lluitar, tindrà representativitat novament.

Entrevista publicada al número 29 de la Revista Mà.