Revista Mà

Autor : Saoka Kingolo Luzolo

Darrerament són nombroses i reiterades les vegades que m’he trobat amb persones certament benintencionades, interessades en trobar una explicació a la meva condició de persona immigrada, quan m’identifico amb el catalanisme independentista. La meva reacció racional, tot sigui dit, ha estat sovint la de no assumir la càrrega de la prova en tant que subjecte passiu d’una construcció identitària extrínseca, muda però fàctica. Doncs al meu parer, al rerefons d’aquesta dicotomia només aparent, hi ha una insinuació tàcita i subtil, presumiblement no intencional, és clar, que en tot cas estigmatitza marcadament alguns components de la lliure adscripció ideològica. Efectivament, amb tota probabilitat, la situació que descric és subsumible al no respecte de les meves llibertats d’associació i afiliació, emparades al més alt rang de tot ordenament jurídic en les menys dolentes democràcies aplicades. Amb tot, la meva actitud de refusar de donar explicacions sobre l’exercici natural d’un dret tant consolidat, no m’estalvia una responsabilitat moral i personal, la de participar i contribuir debatent sobre temes de tant interès i rellevància com la immigració i el catalanisme sobiranista. Com a natural del Congo de Patrice Lumumba, els anys d’experiència vital m’han permès percebre i integrar el sentit que donava aquest indiscutible líder nacional, internacionalment assassinat, a l’autodeterminació dels pobles oprimits. La lluita per a l’alliberament és un repte vital dels pobles, que hom redueix a una simple i capriciosa guerra dialèctica, quan s’utilitza banalment com a arma amenaçadora de la desestabilització d’ordres injustament establerts. La història de la república democràtica del Congo des de la lluita dels seus pobles per a la independència fins l’estat actual persistent de dominació diversa i espoliació de totes mena i autories, és paradigmàtica. L’opressió de la qual són víctimes diversos pobles congolesos, africans i d’altres indrets del planeta, simplement ha anat canviant en dos aspectes: interessos conjunturals i geoestratègics més o menys camuflats; i justificació de les barbàries comeses amb discursos meticulosament elaborats, actualitzats i imposats a les agendes mediàtiques. El que no ha variat és la privació als pobles realment dominats, del dret de decidir autònomament sobre aspiracions, valors i interessos comuns. Molts pobles veuen minvades les expectatives de desenvolupament autònom com a projectes nacionals consolidats amb història, valors culturals i d’altres valors socials. A tall de recomanacions bibliogràfiques, un exemple de la vessant colonial i conquistadora de la submissió de poble a poble el trobem en els texts oficials de reconeixement de l’Estat independent del Congo per les autoritats dels EU i del regne de Bèlgica, esmentats a l’obra del professor Isidore Ndaywel è Nziem, sobre la història general del Congo (1998). Totes les dominacions col·lectives, però, no són pre-constitucionals, i algunes han estat fins i tot cristal·litzades pels propis processos constituents, cosa que amb el temps les fa més complexes, més subtils, per tant més difícilment aprehensibles. A escales diferents, el sotmetiment col·lectiu de les comunitats potents exercit vers les febles, s’expressa també pel control de mecanismes com l’estructura administrativa i territorial, o la distribució de les competències legislatives, tot radicant sempre d’interessos econòmics o geoestratègics. La història de Catalunya entre els IX i XV ens revela que tot i la independització dels seus comptats entomada entre d’altres per Guifré el pelós, la seva reconquesta amb els Berenguer etc., va començar a veure frustrades les seves seculars aspiracions fonamentades entre d’altres amb el compromís de Casp i la conseqüent secular supremacia castellana. El meu projecte migratori em va portar al seu moment a aproximadament vuit mil kilòmetres, la distància que separa Catalunya de la terra d’acolliment i pàtria de referència dels meus progenitors. Aquesta distància només representa un llunyament físic sens gaire incidència a les meves consideracions del sistema mundial. Mentre el Congo no assoleixi la plena llibertat com a estat frustrat de les seves necessitats col·lectives, el meu arrelament per ius soli no em permet desprendre’m de les lluites dels pobles congolesos integralment oprimits i políticament empobrits. Mentre Catalunya continuï sens sortir de l’espoliació fiscal i econòmica, de l’empobriment política i de la múltiple discapacitació competencial, el meu arrelament adoptiu no em permet desprendre’m de la lluita dels pobles catalans per a decidir els nostres present i futur. I tenint en compte l’esgotament del complex sistema autonomista de l’estat espanyol, i la manca absoluta d’alternatives democràtiques de convivència multinacional dins una Espanya intransigent, la meva condició de persona immigrada no m’eximeix del deure cívic de defensar la meva nació adoptiva reclamant-ne la independència. L’opressió i l’espoli integrals causen la immigració, el conseqüent reclam sobiranista referma una identitat multinacional.

(versió extensa de l'article d'opinió publicat al primer número de la Revista Mà. Gener 2008)