La Nadia Ghulam és una noia afganesa que amb només 8 anys va patir greus ferides a causa d’una bomba. Quan va sortir de l’hospital, dos anys després, amb el règim talibà instaurat a Afganistan, va decidir fer-se passar per un home per tirar la família endavant. El seu secret va durar 10 anys. Ara, en fa 4 que viu a Badalona amb la seva família adoptiva, on va conèixer la periodista Agnès Rotger, i d’aquesta amistat en va néixer El secret del meu turbant (Columna, 2010), que va rebre el Premi Prudenci Bertrana 2010.
Sara Blázquez. Badalona
Quin és ‘el secret del teu turbant’?
Nadia: Hi ha molts secrets per descobrir en aquest llibre! El secret del meu turbant, per a vosaltres, és la realitat del meu país, el llibre explica la realitat que he viscut jo a Afganistan.
Agnès: Però el secret principal és que la Nadia, quan era petita, va haver de fer-se passar per un noi per ajudar la seva família a tirar endavant, i va ser un secret durant deu anys per tota la gent que l’envoltava, excepte la seva família.
La idea inicial era allargar tant aquest secret?N: No. En realitat jo no tenia gaire esperança de vida, no pensava que arribaria als 25 anys, pensava que em moriria o que em cauria una bomba. A la guerra, una noia ferida no té esperança.
No ho va sospitar mai ningú?N: En realitat no, perquè jo vigilava molt. Jo, físicament, m’assemblo molt a un home, i més amb les cremades que tenia a la cara, i amb el turbant que em posava.
A: I pel que diu era impensable que una dona prengués l’actitud que prenia ella. Es va anar fixant com actuaven els homes i ho va copiar tant com podia. Era malcarada, autoritària... Accentuava els trets més durs del caràcter tradicionalment masculí, i suposo que ningú s’ho podia plantejar.
Què era el més difícil d’aquesta doble vida?
N: El més difícil era que no em descobrissin. Ets conscient que ets una noia, estàs creixent com una noia, però t’estàs amagant en tot moment sota d’un turbant, és un estrès. Ara estic aquí, i sovint penso en la mort, però és que durant deu anys vaig estar pensant en cada moment en la mort, pensava que em moriria, o que em matarien, o que em descobririen... I ara estic en tota llibertat, tinc una família que m’estima, però no em puc treure del cap aquest estrès.
A: Forma part de l’estrès post traumàtic. La Nadia ha viscut una guerra, i molta violència, no és només el fet d’haver canviat d’identitat. A mi moltes vegades m’ha comentat que una de les coses més difícils d’haver estat un noi allà és que mai es podia relaxar, ni tan sols dins de la família, no podia descansar d’aquest paper. No pots afluixar mai, ni compartir amb ningú les teves angoixes, els neguits...
D’on es treuen les forces per afrontar una situació tan extrema?N: Jo penso que això ho hagués fet tothom, perquè és una situació de supervivència. Quan estàs entre la vida i la mort busques la manera per sortir endavant. Perquè ningú vol morir. M’ajudava molt a tenir aquesta força la meva mare, tot i que no li podia dir que tenia por. Jo tenia els meus amics, però no els podia dir que en realitat tenia por d’ells. No podia confiar en ningú.
A: Jo crec que ha estat molt dur, però en certa manera ha estat una oportunitat per poder-se ficar en la pell d’un home i fer coses que no hauria pogut fer. És molt enginyosa i molt ràpida de reflexos. Va haver moments en que va prendre riscos per coses com mirar una pel·lícula o importar il·legalment un llibre romàntic del Pakistan. És increïble que s’arrisqués per coses així, o per la música: agafava cintes que els talibans arrencaven i les enganxava per poder-les escoltar.
N: Les arreglava i tenia clients que em compraven cintes trencades il·legalment. Feia coses que no feia ningú!
Quin tipus de feines vas fer?N: Treballava a la construcció, de pagès, feia pous, en un taller de bicicletes... He treballat de tot per aconseguir una mica de menjar. La meva mare sempre em deia que tinc una estrella. I ara la meva mare catalana també em diu el mateix. Mai han pogut parlar, però és com si ho haguessin fet.
Per què era tan important explicar aquesta història?N: És sobre tot per gent d’aquí que no té ni idea del meu país. La meva vida no ha estat gens fàcil, ni ho és, però explico com és el meu país de veritat, perquè no és que tothom va amb pistola, jo he tingut amistat, i riquesa de cultura, i amor. No és únicament burka i pistoles.
A: El més interessant de tot plegat és que et pots identificar perfectament amb ella. Quan m’explicava coses de la seva infantesa, jo pensava que podria ser la meva. Tenia una vida feliç, normal, la seva família l’estimava, jugava amb el seu germà, mirava els dibuixos animats, anava a l’escola... I això és el que ho fa més interessant i més dur al mateix temps. Comences llegint i penses que podries ser tu mateixa, una nena feliç i despreocupada de tot, sense problemes, i de cop i volta ve el clatellot impressionant de la guerra i de la bomba.
Suposo que no ha estat fàcil afrontar aquesta història com a escriptora...A: Gens fàcil. Jo només havia fet coses de no ficció, més periodístiques, i quan la Nadia em va començar a explicar la història em vaig adonar que no sabia res. Quan m’explicava un diàleg, per exemple, m’adonava que no tenia ni idea del context, era incapaç d’imaginar-m’ho. Com que vam decidir que seria en format novel·la, jo necessitava imaginar-me on estava passant aquella escena, quin vestit portaven, quina olor se sentia, què menjaven, per posar-me a la seva pell i després poder transmetre-ho. Els primers mesos no vaig poder ni escriure. A més jo tenia tots els estereotips que tenim la majoria de gent d’aquí i moltes de les preguntes que li feia al principi eren absurdes. Una de les primeres preguntes va ser com va viure l’11S i va posar una cara que em vaig adonar que estava pixant fora de test, perquè era una cosa totalment irrellevant en aquell moment on vivia ella, no tenia ni idea de res del que li estava explicant, ni de l’impacte que tenia això, d’on carai era Nova York, ni que existien unes torres bessones, i amb prou feines qui era Bin Laden, i molt menys què tenia a veure amb ells un ricàs d’Aràbia Saudita, és que no podia ser més llunyà!
A: Forma part de l’estrès post traumàtic. La Nadia ha viscut una guerra, i molta violència, no és només el fet d’haver canviat d’identitat. A mi moltes vegades m’ha comentat que una de les coses més difícils d’haver estat un noi allà és que mai es podia relaxar, ni tan sols dins de la família, no podia descansar d’aquest paper. No pots afluixar mai, ni compartir amb ningú les teves angoixes, els neguits...
D’on es treuen les forces per afrontar una situació tan extrema?N: Jo penso que això ho hagués fet tothom, perquè és una situació de supervivència. Quan estàs entre la vida i la mort busques la manera per sortir endavant. Perquè ningú vol morir. M’ajudava molt a tenir aquesta força la meva mare, tot i que no li podia dir que tenia por. Jo tenia els meus amics, però no els podia dir que en realitat tenia por d’ells. No podia confiar en ningú.
A: Jo crec que ha estat molt dur, però en certa manera ha estat una oportunitat per poder-se ficar en la pell d’un home i fer coses que no hauria pogut fer. És molt enginyosa i molt ràpida de reflexos. Va haver moments en que va prendre riscos per coses com mirar una pel·lícula o importar il·legalment un llibre romàntic del Pakistan. És increïble que s’arrisqués per coses així, o per la música: agafava cintes que els talibans arrencaven i les enganxava per poder-les escoltar.
N: Les arreglava i tenia clients que em compraven cintes trencades il·legalment. Feia coses que no feia ningú!
Quin tipus de feines vas fer?N: Treballava a la construcció, de pagès, feia pous, en un taller de bicicletes... He treballat de tot per aconseguir una mica de menjar. La meva mare sempre em deia que tinc una estrella. I ara la meva mare catalana també em diu el mateix. Mai han pogut parlar, però és com si ho haguessin fet.
Per què era tan important explicar aquesta història?N: És sobre tot per gent d’aquí que no té ni idea del meu país. La meva vida no ha estat gens fàcil, ni ho és, però explico com és el meu país de veritat, perquè no és que tothom va amb pistola, jo he tingut amistat, i riquesa de cultura, i amor. No és únicament burka i pistoles.
A: El més interessant de tot plegat és que et pots identificar perfectament amb ella. Quan m’explicava coses de la seva infantesa, jo pensava que podria ser la meva. Tenia una vida feliç, normal, la seva família l’estimava, jugava amb el seu germà, mirava els dibuixos animats, anava a l’escola... I això és el que ho fa més interessant i més dur al mateix temps. Comences llegint i penses que podries ser tu mateixa, una nena feliç i despreocupada de tot, sense problemes, i de cop i volta ve el clatellot impressionant de la guerra i de la bomba.
Suposo que no ha estat fàcil afrontar aquesta història com a escriptora...A: Gens fàcil. Jo només havia fet coses de no ficció, més periodístiques, i quan la Nadia em va començar a explicar la història em vaig adonar que no sabia res. Quan m’explicava un diàleg, per exemple, m’adonava que no tenia ni idea del context, era incapaç d’imaginar-m’ho. Com que vam decidir que seria en format novel·la, jo necessitava imaginar-me on estava passant aquella escena, quin vestit portaven, quina olor se sentia, què menjaven, per posar-me a la seva pell i després poder transmetre-ho. Els primers mesos no vaig poder ni escriure. A més jo tenia tots els estereotips que tenim la majoria de gent d’aquí i moltes de les preguntes que li feia al principi eren absurdes. Una de les primeres preguntes va ser com va viure l’11S i va posar una cara que em vaig adonar que estava pixant fora de test, perquè era una cosa totalment irrellevant en aquell moment on vivia ella, no tenia ni idea de res del que li estava explicant, ni de l’impacte que tenia això, d’on carai era Nova York, ni que existien unes torres bessones, i amb prou feines qui era Bin Laden, i molt menys què tenia a veure amb ells un ricàs d’Aràbia Saudita, és que no podia ser més llunyà!
Com es fa per escriure una història tan dura i que el lector no es contagii?A: No crec que aporti res anar a fer sang i anar a fer patir la gent, crec que no té interès, però si que hi ha moltes escenes dures, perquè la vida de la Nadia ha estat molt dura. La dificultat era que es veiés ella, amb la seva evolució. Al principi es movia per pura supervivència, però després, a poc a poc, va tenint esperança, comença a veure un futur, segurament sense adonar-se’n. Comença a fer plans, comença a pensar com estudiar, i no com a noi, sinó com a noia...
Com vas poder estudiar com una noia després d’haver-te fet passar per un noi durant deu anys?N: Sempre vaig continuar sent un noi. Quan el règim dels talibans es va acabar no podia fer veure que no havia passat res i tornar a ser una noia. No només per raons de seguretat, sinó perquè per molta gent hagués estat una traïció. El fet de començar a estudiar com a noia em sembla que ha estat el més dur, ser dues persones en el mateix moment: anar a l’escola com una noia i sortir i ser un noi. Abans d’això era un noi a dins i a fora de casa, però després estudiava com a noia però la resta de la meva vida m’havia de comportar com un noi. Costa. Pensava que els meus companys de classe ho explicarien i patia.
A: Si es fes una pel·lícula, seria un dels moments en que patiríem.
Què t’ha colpit més de la història de la Nadia?A: El que m’ha colpit més és la intuïció que et dóna esperança. Hi ha alguna cosa, que no li ha ensenyat ningú, que ha fet que ella sabés que ho mereixia, que ningú li podia dir que pel fet de ser una noia no tenia dret a moltes coses. Hi ha gent que hi veu una història dramàtica, però jo la veig clarament una història d’esperança.
N: Jo sóc molt creient, i Déu m’estima molt. Una vegada vaig llegir que Déu fa patir els seus estimats, i quan patia pensava “és que jo sóc estimada per Déu”, i això em donava orgull i així me’n sortia sempre. Encara que de vegades m’enfadava amb el meu Déu, sortia a fora a la nit i li deia “Ja en tinc prou! No puc més!”. I ara la meva creença s’ha triplicat, perquè Déu m’ha enviat persones. La meva família són els àngels de la meva vida.
Com us vau conèixer?A: La Nadia tenia ganes d’escriure i la seva família catalana em coneix i sabien que jo escrivia, i ens van presentar a veure si ens enteníem. Així va ser. Hi ha una cosa que m’agrada molt, i és que ella se sent molt vinculada als dos països.
N: Aquí estimo molt la meva família, però no deixaré d’estimar el meu país, sempre estaré en contacte amb ells, si cal me n’aniré allà un temps a treballar per millorar les coses. Aquí he tingut l’oportunitat d’estudiar, podria tornar a Afganistan, perquè crec que puc ajudar d’una manera que no pot fer-ho una persona d’aquí. Jo sé l’idioma, sé com està el país, i quines necessitats té la gent. Hi ha gent que dóna molta importància, per exemple, al fet que els talibans van prohibir la música i que obligaven les dones a posar-se el burka. Per mi està perfecte posar-me el burka i no tenir música, però tenir pau. El que em fa por és que entri un grup de persones a casa i que violin les dones, se les emportin... Què prefereixes?
Entrevista publicada al número 30 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez.
A: Si es fes una pel·lícula, seria un dels moments en que patiríem.
Què t’ha colpit més de la història de la Nadia?A: El que m’ha colpit més és la intuïció que et dóna esperança. Hi ha alguna cosa, que no li ha ensenyat ningú, que ha fet que ella sabés que ho mereixia, que ningú li podia dir que pel fet de ser una noia no tenia dret a moltes coses. Hi ha gent que hi veu una història dramàtica, però jo la veig clarament una història d’esperança.
N: Jo sóc molt creient, i Déu m’estima molt. Una vegada vaig llegir que Déu fa patir els seus estimats, i quan patia pensava “és que jo sóc estimada per Déu”, i això em donava orgull i així me’n sortia sempre. Encara que de vegades m’enfadava amb el meu Déu, sortia a fora a la nit i li deia “Ja en tinc prou! No puc més!”. I ara la meva creença s’ha triplicat, perquè Déu m’ha enviat persones. La meva família són els àngels de la meva vida.
Com us vau conèixer?A: La Nadia tenia ganes d’escriure i la seva família catalana em coneix i sabien que jo escrivia, i ens van presentar a veure si ens enteníem. Així va ser. Hi ha una cosa que m’agrada molt, i és que ella se sent molt vinculada als dos països.
N: Aquí estimo molt la meva família, però no deixaré d’estimar el meu país, sempre estaré en contacte amb ells, si cal me n’aniré allà un temps a treballar per millorar les coses. Aquí he tingut l’oportunitat d’estudiar, podria tornar a Afganistan, perquè crec que puc ajudar d’una manera que no pot fer-ho una persona d’aquí. Jo sé l’idioma, sé com està el país, i quines necessitats té la gent. Hi ha gent que dóna molta importància, per exemple, al fet que els talibans van prohibir la música i que obligaven les dones a posar-se el burka. Per mi està perfecte posar-me el burka i no tenir música, però tenir pau. El que em fa por és que entri un grup de persones a casa i que violin les dones, se les emportin... Què prefereixes?
Entrevista publicada al número 30 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez.
Antonio Cazorla és un polític nat, i tot i que creu en la necessitat de la militància, mai ha seguit les consignes de ningú, “a mi que em donin una ordre no m’agrada”. Creu que el poble és suficientment llest com per proposar les seves pròpies alternatives, per això porta tota la seva vida lluitant pels drets socials de la classe treballadora. És el president de l’Associació de veïns de Montserrat (Terrassa), amb un 80% de veïns d’origen immigrant, i el responsable d’Immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).
Sara Blázquez. Terrassa
Com va començar la seva vinculació amb els moviments veïnals?
Jo vaig arribar a Catalunya l’any 50, quan només era un nen de 5 anys. El meu pare havia estat militant del Partit Comunista a Andalusia, i la meva mare de les Joventuts Socialistes, vaig aprendre de la gran quantitat de solidaritat que tenien. Sempre he estat una persona que he observat moltíssim la gent adulta i la societat en general i estava desesperat per saber escriure i llegir. Vaig començar a treballar amb set anys -no era cap heroi, perquè llavors tots els nens treballàvem-, vaig ser conscient de tot el que hi havia, i vaig començar a fer treball sindical a les empreses, a les primeres Comissions Obreres. Posteriorment, cap a l’any 64 o 65 vaig començar amb tots els temes socials del moviment veïnal. Vaig crear el primer club de joves, que després es van començar a dir Centres Juvenils, i el primer es va crear en un bar a Can Anglada (Terrassa), amb dos-cents socis. Era com un club de ball, però a la mitja part es parlava d’aspectes socials i polítics. D’aquí va començar a créixer el PSUC, jo ja em vaig ficar a treballar a les Joventuts Socialistes i, després de tres mesos, 200 joves de Can Anglada es van fer de les Joventuts del Partit Socialista, i llavors es va començar a crear el moviment de les associacions de veïns, i jo vaig començar a l’Associació de veïns de Can Anglada. Quan em vaig casar, vaig venir a viure als grups de Montserrat i vam crear l’associació de veïns. Aquí hi havia una associació de caps de família, que era del franquisme, i va ser una batalla triple. L’any 72 vam aconseguir fer-los fora i fer l’associació de veïns. He estat sempre una persona creativa, i he lluitat sempre sense odi, sense rancors. Penso que el cap ha d’estar fred per treure alternatives davant de qualsevol situació, i amb odi això és impossible.
Però l’any 85 va haver d’apartar-se del moviment associatiu...
Sí, perquè van tancar l’empresa on jo treballava, i vaig muntar una cooperativa de l’empresa que va tancar. Va estar funcionant molt bé durant quatre anys, però la classe treballadora d’aquest país no estava acostumada a les cooperatives. Els interessos de la gent eren incomprensibles i vam haver de tancar.
I va tornar a l’associació.
Sí, i vaig veure que l’associació ja no estava complint amb els objectius del moviment associatiu. Hi havia un greu problema al barri, havia passat de tenir un 5% d’immigració a tenir-ne gairebé un 60%. Hi havia un greu problema de convivència i l’associació no feia res, cada dia hi havia intencions de manifestacions, i era estrany el dia que no hi estava per aquí l’alcalde, o el cap de policia, escoltant les queixes dels veïns més exaltats. L’associació deia que no hi havia res a fer, però jo vaig començar a buscar gent, vam fer un document, vam recollir firmes i vam fer una assemblea. Van venir 150 persones a l’assemblea i vam fer una proposta: que no hi hagués baralles als blocs, que faríem una enquesta de les necessitats, urgent, i si hi havia algun tipus de problema als blocs, que sisplau l’anessin aguantant i vinguessin a l’associació a comunicar-nos-ho, però primer havíem de fer l’enquesta.
I com va anar?
Era una enquesta de 25 preguntes, i el principal escull era el no enteniment. Era la confrontació màxima de la pobresa amb gent ja aposentada, i el no poder entendre’s amb la veïna. A partir de les 25 preguntes vam fer un projecte, li vam dir Mediació veïnal, reforç de la societat civil i civisme. Ho vam comunicar als veïns, i els vam dir que, si acceptaven el projecte, l’associació es comprometia a portar-lo a la pràctica costés el que costés. Van dir que si i vam començar bloc per bloc amb assemblees continues. En un any en vam fer 800. Al principi, els nens que sabien el castellà i l’àrab ens ajudaven fent les traduccions, però després va entrar a l’associació una noia d’origen marroquí que es va convertir en la nostra traductora oficial. Vam començar a formar tots els grups de treball: dones, esport al carrer, ajudar les persones adultes, acompanyament als ajuntaments, a les institucions, guiar-los en el que és Catalunya... i el nostre projecte és ja una eina de treball d’aquesta associació.
Què vau aconseguir?
Després d’un any la situació havia canviat radicalment. Havia millorat moltíssim. Tota la immigració va començar a participar, i els veïns van començar a conviure. Vam fer l’escola de castellà i de català, on 170 dones i més de 150 homes venien a aprendre castellà. Els professors eren voluntaris, els mateixos veïns del barri. A part d’aprendre idiomes recalcàvem altres aspectes, per exemple, fer veure les situacions reals que es trobaven els seus veïns. Si la veïna tirava molta aigua, potser és que no tenia rentadora! El que demanava és que hi hagués solidaritat. És que el primer any d’haver-hi aquí tanta immigració, fins i tot els nens tenien enfrontaments al carrer. L’associació de veïns no tancava juliol i agost, es pot dir que eren els mesos més perillosos de tot l’any, perquè aquí hi conviuen gitanos, paios de no molta cultura, i el món àrab.
També és el responsable d’immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).
L’escola em va convidar a conèixer el projecte que tenien ells de convivència, i trobo que és pràcticament igual que el que nosaltres estem fent, però a nivell de l’ensenyament. Li vam proposar a la directora treballar en conjunt temes importants. Em vaig convertir en el portaveu de l’escola davant les institucions i els fòrums, i gràcies a això entro a formar part de la Federació, i em van fer responsable d’Immigració. Vaig anar acudint a les reunions del Pacte per a la Immigració. Vaig acusar els partits polítics de que ells eren els culpables, per tenir poca visió, que el sistema social arribés al col·lapse, i que havien creat famílies dependents. No es pot fer el reagrupament i no donar-los el dret al treball, fent això crees famílies dependents, perquè no estem en igualtat. Estem demanant que tinguin els mateixos drets i obligacions, però ells els treuen el pitjor que se li pot treure a una persona: el dret al treball. Vaig acusar que una persona que venia per reagrupament familiar necessitava gastar-se 6.000 euros per tenir un contracte de treball, per tant el que estava fent el govern amb aquestes lleis era donar cobertura a les màfies. No hi va haver cap partit que es posés en contra, cap crítica, sinó tot el contrari, i va ser aprovada aquesta llei.
Què més reclamen?
Un altre dels temes importants que vaig estar defensant és el dret dels immigrants que estan aquí sense papers, que els partits fossin valents i prenguessin una decisió. Només els quedaven dues opcions: o legalitzar-los a tots, que seria el més normal, o que es convertissin en Isabel la Catòlica i iniciessin el procés de fotre al carrer un milió de persones. I si tenien por del que poguessin dir les democràcies occidentals, i el món, doncs que assumissin que havien de legalitzar la situació. No es pot tenir un milió de persones a la nació sense papers de cap tipus. En això han estat covards, no han fet pràcticament res.
Quins projectes duen a terme actualment?
Estem convencent tots els grups de treball del barri que han de parlar català, perquè és la llengua vehicular de Catalunya. Tenim un grup de lectura, que em sembla que hi ha 18 dones, tenim Normalització Lingüística, que és de l’escola però per petició de l’associació es fan classes fora de les hores escolars. L’escola i l’associació volem lluitar perquè es converteixi en una escola d’adults. I també tenim un projecte d’alfabetització.
Com s’ha d’afrontar el fenomen de la immigració des de les associacions de veïns?
Des de l’associació o des de la federació, no tenim problema si algun barri o alguna població necessités que anéssim a fer una conferència, amb molt de gust ens oferim a fer-ho. Copiar el projecte seria una terrible equivocació, però és una eina que té moltes coses que es poden aplicar, i d’altres que s’han d’adaptar a les necessitats que tenen. El principal és lluitar perquè la societat civil sigui forta. O anem tots a una, o és impossible. Jo sempre demano que hi hagi unitat entre tot el moviment associatiu.
Quines iniciatives s’han d’impulsar des de les associacions de veïns?
Donar la participació, però una participació real. Nosaltres discutim els problemes reals del barri. Saps què passa aquí? Que gràcies a la immigració, els nostres ancians viuen millor.
Què li demanaria als partits polítics en l’àmbit de l’acollida o la integració?
La única cosa que els puc demanar perquè hi hagi una vertadera integració és que no llancin l’odi des del feixisme del PP i dels partits colindants amb ells. A més, han de ser conscients del tipus de política que estan fent, de barallar-se contínuament, sense agafar un comitè de savis de tots els partits polítics que analitzin la realitat i li donin una volta a aquesta societat. Viuen en una altra realitat, han de baixar al poble, anar a visitar aquelles famílies que viuen amb 400 euros d’ajuts socials, a veure si els dona una mica de solidaritat i de vergonya i es posen a treballar per solucionar-ho. Els treballadors i el moviment associatiu han de parlar, han de defensar els seus veïns, no podem permetre que ens estiguin enganyant. Si el moviment associatiu lluita pel que ha de lluitar, tindrà representativitat novament.
Entrevista publicada al número 29 de la Revista Mà.
Capítol 487: Veïns de Vic
Han passat dos mesos des que es va remodelar el barri del Remei de Vic. Van ser dos anys d'obres després de vint anys de no haver-n'hi fet cap. Hem volgut saber si la transformació urbanística ha millorat també la convivència en un barri amb més d'un 30 per cent d'immigració. Aomar Amazian, que va formar part de la comissió d'urbanisme durant les obres, explica que les coses han millorat, tot i que mai ha estat un barri conflictiu. També sabrem l'opinió d'Assumpta Ordeig, que fa tres anys que treballa a l'associació de veïns i que confia que el comerç es revifarà i que els habitants faran més vida al carrer.
Jamel El Meziani ha vist i viscut molts canvis a la ciutat durant aquests anys. “En els anys 90 hi va haver un canvi, va venir una forta onada migratòria perquè va començar una crisi al Marroc. Abans d’això la gent no es plantejava marxar, però en aquell moment molts joves ho van fer, fins i tot joves amb títols universitaris.”
Com qualsevol comunitat que s’estableix en un nou indret, els musulmans vigatans es van començar a associar. L’any 1989 es van començar a trobar en un petit centre al carrer de la Ramada per acabar arreglant el nou Centre Cultural Islàmic del carrer Sant Pere. “És com el Casal musulmà”, bromeja El Meziani comparant el Centre amb qualsevol Casal Català.
“Això no és només una mesquita. Si que hi ha gent que només ve a fer les oracions, però es fan classes a la canalla, xerrades i vida social. És un espai de trobada.” A partir d’aquí el Centre va començar a participar a les escoles, a fer traduccions i tasques de voluntariat, a col•laborar amb la policia, els jutjats i els hospitals. “Ara tot això està molt normalitzat, però sempre ho hem fet voluntàriament.” L’objectiu, segons diu, no és ser un centre privat, sinó ser un espai del barri, de la ciutat, “tothom pot venir”.
Els preocupen temes com el recent tancament de mesquites a Lleida. “A Catalunya no hi ha mesquites, hi ha locals, garatges. En canvi a fora si que n’hi ha. És bo pel mapa cultural d’una ciutat, sinó dóna una imatge de ciutat tancada. A més, els catalans musulmans tenen dret a tenir una mesquita.” El Meziani assegura que necessiten mesquites en condicions, i no que els temples siguin als polígons, “això em fa mal al cor”. No entén perquè hi ha d’haver tants problemes en un país democràtic, “no molestem perquè no fem música, ni soroll...”, “ara la moda és anar contra els musulmans per poder arribar al poder, a més els mitjans de comunicació alimenten aquests discursos i creen més odi”.
El president del Centre Cultural és conscient que “la convivència mai serà perfecta, però la dreta no vol solucionar problemes, sinó que en vol crear més”.
Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Foto i text: Sara Blázquez
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
