La Revista Mà ha tornat a guanyar un premi, aquesta vegada, la Secretaria d'Acció Ciutadana del Departament de Governació i Administracions Públiques ha atorgat el Premi Civisme als Mitjans de Comunicació, un dels premis que juntament amb el Serra i Moret i el Jaume Ciurana, formen els Premis de Civisme.
Aquests premis pretenen potenciar tots els comportaments i les actituds fonementats en la tolerància, l'educació, la cultura, la urbanitat, el progrés l'amabilitat, la ciutadania, el patriotisme i tots els valors que afavoreixen una bona convivència.
L'objectiu del XIV Premi Civisme als Mitjans de Comunicació és reconèixer la tasca dels mitjans de comunicació en la divulgació dels valors cívics. Hi han concursat cinquanta treballs en les diferents modalitats de premsa escrita, ràdio, televisió i web. El jurat ha estat presidit pel conseller de Governació, Jordi Ausàs, i també ha estat format pel Secretari d'Acció Ciutadana, Josep M. Civis, el cap de premsa del departament, Francesc Vila, i els periodistes de reconegut prestigi David Bassa de TV3, Núria Riquelme de RAC1 i Saül Gordillo de l'ACN.
En la modalitat de premsa escrita, el premi ha estat per al conjunt d'exemplars de la Revista Mà, publicats l'any 2008. El jurat ha valorat molt positivament el projecte cívic impulsat a la comarca d'Osona amb l'objectiu de fomentar la convivència entre les diferents cultures amb aquesta publicació mensual. També n'ha destacat la qualitat del model periodístic i la visió positiva i oberta a tothom.
En la modalitat de producció televisiva el premi s'ha atorgat al conjunt de programes "Sense embuts" de TV3, la modalitat de producció radiofònica ha quedat deserta, mentre que en la modalitat web, el premi ha estat per al web "Herois de Barcelona", impulsada pel Diari de Barcelona.
Nascuda a Bombai (Índia), la Margaret Chettiar és una de les dones més actives i amb més empenta que hi ha a la comarca d’Osona. Des de fa pocs mesos presideix l’associació social i cultural de l’Índia. És la representant d’una comunitat molt marcada pel pensament masculí i per una religió, segons diu, molt oberta, però molt tancada socialment: els sikh.
Per què van decidir tirar endavant l’Associació social i cultural de l’Índia?
Perquè aquí a Osona hi ha molta gent de l’Índia però no es coneixien entre ells. Les famílies van venir de diferents zones del país. Molts d’ells no parlaven entre ells perquè no es coneixien, jo el que volia és que es coneguessin millor. L’únic motiu va ser aquest: conèixer-nos i parlar.
Quina representació té la comunitat índia a Osona?
Més o menys hi ha 100 famílies. Cada família té 3 o 4 fills, com a molt poc, 2 fills.
Quines activitats voleu fer des de l’associació?
Primer volíem que la gent del país que viu ara aquí, a Catalunya, es conegui, i després volem donar a conèixer la nostra cultura a l’altra gent, als catalans. Si hi ha una associació al darrera es poden fer coses. El dia de la República de la Índia, el 26 de gener de l’any passat, ja ens vam trobar i vam parlar per veure què havíem de fer. Jo no esperava que vingués tanta gent, però en va venir molta i va anar molt bé. Aquest dia jo vaig dir que l’associació havia de servir perquè primer nosaltres ens coneguem entre nosaltres.
Per què és tan important que es coneguin entre vostès?
Perquè quan les famílies arriben, no saben què és aquest país, és molt diferent del que es pensaven que es trobarien des de l’Índia. Quan arribem aquí és un xoc. Si hi ha una associació de gent que ha vingut aquí, hi ha un intercanvi i ens coneixem. Tothom va estar d’acord, primer ells volien conèixer-se entre ells. Després ens hem continuat trobant, però la gent necessita solucionar problemes com els papers... Per això vaig voler posar-li “social” al nom de l’associació, hi ha molts problemes socials, de feina... Si només posàvem “cultural” no hi entraven aquestes coses, quedava molt limitat. Però tampoc podia posar només “social”.
Quants són a l’associació?
Nosaltres fem sòcies a les famílies, no a les persones, i ara tenim 60 famílies apuntades, però no posem com a socis cada persona de la família, posem un nom de la família i el nombre de persones que són. Tots són més de quatre persones, no n’hi ha de 3 o de 2. Són nombroses.
Què és el que se li fa més difícil?
Hi ha molta gent aquí que és de la religió sikh, aquesta religió també és molt nova a la Índia, té 600 anys. Són molt bons, fan pregàries i donen de menjar a tothom. Sempre estan oberts, fan la pregària i donen esmorzar, dinar... És la única religió que ho fa a l’Índia. És un grup i una religió molt oberta, però socialment és molt tancada. No vol l’ajuda de la gent, és molt difícil que s’obrin socialment. I jo penso que si aquesta religió és tan bona, amb la mentalitat tan oberta, per què no es deixen ajudar? Per mi és complicat. Jo sóc de Bombai, no sóc del Panjabi, i tenim la mentalitat de la gent que viu als barris, ens ajudem entre nosaltres, lluitem junts per aconseguir el que necessitem, ajudem els altres barris... Jo tinc aquesta manera de pensar, però ells no pensen igual. Jo vull predicar amb l’exemple, però ells tenen problemes, com la manca de feina. A l’Índia sí que falta el menjar, però aquí no. Per què no fan treball social? Es poden invertir aquests diners per ajudar en altres coses.
Quant temps fa que és aquí?
Ja fa 11 anys que sóc aquí, però jo vaig venir per diners. Hi tinc família, a la Índia, hi tinc marit i fills. Si em toqués la loteria tornaria cap allà, encara que cada estiu hi vaig a veure’ls.
Què és el que més troba a faltar de l’Índia?
Trobo molt a faltar la gent, sembla estrany, però trobo a faltar l’olor de la meva gent. La mentalitat és molt diferent, jo penso com al meu país, somric, saludo tothom... però aquí la gent és diferent i tinc un sentiment una mica estrany. Allà tot és més social, es viu amb la família i sempre parlem de tot. Et sents més a prop de la gent, es viu més en comunitat.
Com era la seva vida a l’Índia?
Jo vivia a Bombai. No teníem aigua ni llum, però eren problemes comuns de tot el barri, així que tot el barri lluitava junt. A l’Índia, fas les coses per tu i per l’altra gent, tothom s’ajuda, és una mentalitat molt diferent. Aquí, la gent va més a la seva, són diferents, però són una gent molt acollidora. El problema és que la gent es pensa que tothom l’ajudarà.
S’ha sentit mai immigrant?
Quan jo vaig arribar l’any 1996 era tot més fàcil que ara. El més difícil, com sempre, és no saber la llengua del lloc on vas. Jo vaig venir amb la idea de que aquí em funcionaria l’anglès, però aviat vaig veure que no era així. Al principi em sentia molt sola, no immigrant.
És una fidel defensora dels drets de les dones, què ha fet en aquest sentit?
A l’Índia treballava amb famílies amb dones maltractades, em dedicava a arreglar els problemes de la família. No treballava únicament amb la dona maltractada, sinó amb tota la família, així no es trencava la família. Agafava els membres de la família per separat i després parlàvem tots junts. En tot el temps que vaig estar fent aquesta tasca només vaig veure una família que es va separar, aquell home no volia aquella dona de cap manera. He treballat amb unes 400 dones, i parlava amb els seus marits, pares, sogres...
I aquí?
Tenim un grup de dones de la Índia i ens reunim i parlem del que podem fer, dels problemes que tenim...
Quines diferències hi ha entre les dones índies i les catalanes?
N’hi ha molta, de diferència. Aquí, la dona té més independència, i es poden separar del marit. A la Índia no. Depenen molt del marit i de la família. Aquí, les dones tenen més força per fer coses, estudien, en canvi, allà, la dona està més limitada. Les famílies pensen que si la dona estudia, no es casarà, i són les dones les que han de cuidar la família, els pares, el marit... Les dones índies han d’entendre per què ho fan i qui són.
Entrevista publicada a la Revista Mà (març 2009)
Fotografia: Xevi Quirante
No és or tot el que llueix. La ciutat que ha vist com els preus dels habitatges, dels vehicles, de l’oci i de la majoria de productes s’han inflat gràcies a la injecció de la loteria, Vic, també està patint un preocupant augment de les demandes socials més bàsiques.
Càritas és una de les entitats que du a terme més programes per ajudar les persones més necessitades, però en el darrer any ha vist com la situació s’ha desbordat. Té llars d’acollida, pisos d’estada temporal, per persones amb situació precària, un servei de recursos bàsics, com un banc d’aliments, reforç escolar, un racó d’acollida i un menjador social.
La porta d’entrada a Càritas és la Diana Fatjó, la seva treballadora social. Ha viscut, des de l’estiu de l’any passat, un gran canvi pel que fa a les demandes que rep. “Molta gent s’ha quedat sense feina i hi ha moltes demandes d’alimentació, de feina, formació i allotjament”. Fins i tot ha canviat el perfil de les persones que hi acuden, “al contrari del que pensen molts, hi ha molta gent autòctona que treballaven en fàbriques de pells o a la construcció. Hi ha gent que no em mira a la cara, perquè no s’hauria imaginat mai que vindria a Càrites”. Fatjó ha vist com han augmentat les famílies que no cobreixen les necessitats bàsiques, “hi ha moltes famílies immigrades en les que només treballa l’home, i això és un problema. A més, molta gent ha deixat de cobrar la prestació d’atur i viu amb un subsidi de 400 euros”. Càritas queda petita, diu la treballadora social, per donar suport a totes aquestes demandes, “ens sobrepassa, i Càritas no té recursos per atendre totes les demandes que arriben”. Tampoc els té la ciutat, en general, on no hi ha ni un alberg per acollir els que queden sense llar.
Així com en molts sectors la feina ha baixat, a Càrites, la feina s’ha multiplicat, “puc arribar a atendre 13 persones en un sol dia, i perquè no tinc més hores. És molt carregós, perquè no els podem ajudar i la gent es troba en situacions límit.”, diu Fatjó. L’entitat s’ha hagut de reubicar en el tema de les ajudes, “no podem assumir lloguers, ni altres ajudes que abans fèiem, ara hem de prioritzar l’alimentació”. Abans hi havia les necessitats bàsiques cobertes, però ara no, i els demandants són un col·lectiu molt més heterogeni.
Càrites es troba amb un altre obstacle: els demandants s’han duplicat, però els donatius que reben han baixat, “la crisi afecta tothom, però comptem amb menys recursos per fer front a més demanda”, diu Diana Fatjó. “Fem treball de supervivència, no podem fer un procés amb les persones, la gent té gana, i nosaltres anem tapant forats”.
Un altres dels programes de Càrites és l’“Avancem”. Es tracta d’un programa de formació, orientació i inserció sociolaboral, i també ha patit molts canvis en els últims mesos. Si abans es seguia el mateix itinerari amb tots els usuaris, majoritàriament persones nouvingudes, ara, les respostes són més diversificades, “ens hem d’adaptar a persones diferents, donar-los més respostes i més diversificades”, diu Marta Muntadas, educadora social del programa Avancem, “abans qui més qui menys trobava feina, però ara és més difícil”. La resposta: una aposta per la formació, “ara tractem de millorar el nivell d’ocupabilitat”, diu Muntadas. Càritas està fent un mapa de recursos formatius de la ciutat, encara que també té cursos i tallers propis, com català, informàtica, neteja o fusteria.
Dolors Solà, Directora del Centre de Normalització Lingüística d’Osona
Dolors Solà és la directora del Centre per a
Què hi fan al Centre per a
El que ens porta més feina són els cursos de català per a tots els nivells, des de persones que acaben d’arribar i no saben res de català, passant per persones que ja fa temps que són aquí, que l’entenen i que no s’atreveixen a parlar-lo, fins a aquelles persones catalanoparlants que es volen treure el nivell C o que volen fer el nivell D de perfeccionament. Hi ha tot un ventall de cursos de català per a adults, que és la feina per la qual som més coneguts, però també fem altres feines. Tenim un servei de correcció, amb l’objectiu que les persones que porten un text per corregir es vagin formant i tinguin recursos. A més, fem campanyes per promoure l’ús de la llengua, com la de “Si us plau, parla’m en català”,
De fet, cada vegada fan més activitats, una de les grans novetats ha estat
Es repetirà?
Sí, l’hem de repetir l’any que ve, perquè hem fet una petita enquesta i tothom qui ha contestat ha dit que té ganes de repetir.
Creu que tindrà tant èxit com Els Pastorets de tots colors?
Aquest anys estem molt contents amb els Pastorets, era el cinquè aniversari i ho volíem celebrar d’alguna manera. Ens va sortir bastant rodó, vam combinar el teatre amb la projecció d’imatges, i vam tenir un actor convidat, en Lluís Soler. Va anar molt bé. També vam tenir un altre convidat especial, el president de
El fet que vingués el president de
Ells haurien d’haver vingut per veure que d’imposició lingüística, allà, no hi havia. Tothom participava voluntàriament, vénen voluntàriament als cursos, a les parelles lingüístiques, a les activitats, als Pastorets... Això és una manera de buscar la confrontació. I només s’havia de ser en aquell teatre per veure que de confrontació no n’hi havia, i només has d’anar pel carrer per veure que de confrontació lingüística no n’hi ha ni a Vic, ni a Osona, ni a Catalunya. Això són ganes de fer mal.
Hi ha alguna activitat nova planificada per fer properament?
Farem la continuació de la campanya “Si us plau, parla’m en català”, perquè les persones que estan aprenent català es troben que quan surten fora de l’aula la gent, com que els veu de color diferent o noten que l’accent no és prou d’aquí, els parla en castellà. Amb això els fan un flac favor. També volem muntar una mena de xerrades per a entitats, per conscienciar els catalanoparlants perquè no canviïn de llengua, i poden anar adreçades tant a col·lectius determinats com a públic en general. Llavors, a la tardor, tornarem a fer
Els alumnes demanen activitats?
Sí, perquè per a ells és un reconeixement a tot l’esforç que estan fent, i això és una manera de sentir-te part d’aquí i d’arrelar-te. Ells han marxat del seu país, probablement per no tornar-hi, i tothom necessita arrelar-se i sentir que és d’aquí. Això vol dir que et reconeixen com un català, però també vol dir que s’estimen aquest país, se’l fan seu.
Un dels programes que té més èxit és el de les parelles lingüístiques. Com funciona?
És aprendre la llengua fora de l’aula, en situacions reals. I no només és aprendre la llengua, és aprendre aquelles normes invisibles que fan que tu et comportis o facis tot el que fa la gent d’aquí. Si no has estat mai prenent un cafè en un bar, per exemple, i hi vas, veus com es comporta i com es mou la gent d’aquí. És aprendre de la mà d’una persona que ha nascut aquí, però per nosaltres, també és saber d’aquestes persones que han nascut en un altre país, saber com viuen ells, quins costums tenen, per què han vingut aquí... És llengua, però també té un aspecte social i cultural molt interessant. L’objectiu no és que aquestes dues persones es facin amigues, però el resultat és que hi ha gent que s’ha fet molt amiga, i això diu molt del projecte. És un projecte que té un inici i un final. Són deu setmanes aproximadament. La gent es troba un cop per setmana i fa de tot: van a fer un volt, van a fer un cafè... És un benefici individual de les dues persones que hi participen, però també és un benefici social.
Creu que les persones que arriben tenen interès per aprendre la llengua?
Alguns vénen a aprendre la llengua perquè consideren que és important, alguns perquè ara s’han quedat sense feina i aprofiten per fer formació, i d’altres perquè saben que per l’arrelament necessiten un certificat, hi ha una mica de tot. També és veritat que un cop han començat s’hi van interessant. A més, treballen moltes hores, tenen uns horaris de feina molt dolents i de vegades això no és compatible amb aprendre la llengua, tot i que aquest any hem començat a fer cursos el dissabte a la tarda. Tot i així, n’hi ha molts que fan aquests horaris i vénen a classe, hi ha persones que amb només set mesos tenen una competència lingüística molt bona.
La llengua és un dels elements més importants per arrelar-se, però creu que n’hi ha prou?
El fet de parlar català fa que la gent et vegi com una persona més d’aquí. La llengua és important, però no ho és tot. I ara és un moment difícil perquè els primers que rebran les conseqüències de la crisi són els immigrants. A part de la llengua també hi ha la feina, l’habitatge, l’escola... Ara no és un bon moment, són els primers que tindran dificultats. Però també és veritat que això és independent de l’aprenentatge i de la banda social de la llengua.
Entrevista publicada a la Revista Mà (Gener 2009)
Fotografia: Sara Blázquez
