Editorial de Jordi Salvador publicat al número 7 de la Revista Mà (edicíó Camp de Tarragona)
Que el debat social giri, sobretot en temps de crisi com l’actual, entorn de la immigració, és una gran distorsió de la realitat, ha sobredimensionant el fenomen i genera un alarmisme absolutament fora de lloc, que sols beneficia a l’extrema dreta i a les forces xenòfobes presents a la nostra societat. Tot plegat és sobretot aliment per escurçons.
Cal dir-ho també, hi ha irresponsabilitat política, però els mitjans de comunicació també haurien de tenir més clar el seu paper de cohesionadors socials. Alguns reportatges, com el del “Trenta minuts” sobre Salt, les pàgines i portades dels diaris, les “conyes” i frivolitats al voltant de la xenofòbia d’alguns programes d’entreteniment remen en sentit contrari a la convivència i a tenir una visió positiva de la creixent diversitat de la nostra societat.
Tot el que ens ha passat al voltant d’aquesta polèmica ha generat molt mala imatge de Vic. Estic plenament convençut que la majoria de vigatans i vigatanes no estan d’acord amb la fugida cap a les muntanyes que ha tingut el nostre Ajuntament. Amb el tema de la convivència no es pot ser massa “bonista”, però tampoc racista. És evident que la majoria de la nostra societat creu que cal ajudar les persones més desafavorides i que cal ser solidaris amb totes les persones. Una cosa és dir que no hi ha d’haver pisos sobreocupats i l’altre que hi ha d’haver persones sense drets socials bàsics. La majoria de la societat vigatana i catalana no es troba en els extrems de l’enfrontament sinó en els espais centrals de trobada i convivència. Per la convivència i el bon nom de Vic, cal reaccionar. La societat vigatana, la força i solidesa moral i cultural del vigatanisme, no és mereix això.
Editorial de Cesc Poch, publicada al número 24 de la Revista Mà (edició Osona)
Aquest mes la Revista Mà inicia una sèrie de quatre entrevistes als caps de llista de les principals forces polítiques catalanes, sota el nom “Que torni la política”. Comencem amb una entrevista a Joan Herrera, cap de llista d’ICV-EUiA (Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida i Alternativa), que ens ha donat el seu punt de vista sobre les polítiques d’immigració, la polèmica del padró arrel la decisió de l’ajuntament de Vic de denunciar els immigrants en situació irregular, o la desafecció política de la ciutadania.
Sara Blázquez. Barcelona
Deixa Madrid per tornar a Barcelona. Té més interès el Parlament de Catalunya que el que es cou a Madrid?
ICV és una força política catalana i per mi és una responsabilitat molt important encapçalar la llista del meu partit a les eleccions que decidiran el Govern del meu país. Després de dues legislatures a Madrid i després de l’experiència acumulada penso que és el moment oportú per assumir aquest repte.
És el primer dirigent d’una força política catalana d’una nova generació de menys de 40 anys. Quina transcendència té això?
Segurament em pot permetre connectar millor amb la gent més jove, i amb aquella gent que sempre ha viscut en democràcia i que viu allunyada de la política, que s’absté o vota en blanc. Des d’ICV sempre hem defensat que és possible fer política de manera diferent, més propera.
Roig, verd, violeta, tenen vigència entrats al segle XXI?
La crisi econòmica, però també la crisi ambiental han posat de manifest la vigència de les nostres propostes. La crisi econòmica ha estat conseqüència d’un model econòmic que des d’ICV hem denunciat reiteradament, que prioritza el guany econòmic per sobre del benestar de les persones. Avui les dones segueixen patint discrimacions laborals i cobrant sous més baixos que els homes per les mateixes feines i el canvi climàtic continua sent un dels principals problemes que té el nostre planeta. Les nostres propostes permeten una sortida de la crisi solidària i justa, creant nous llocs de treball a través de l’impuls de sectors relacionats amb el medi ambient i ajudant aquelles persones que tenen dificultats per arribar a final de mes. No acceptarem en cap cas mesures que suposin retallades de drets com per exemple abaratir l’acomiadament o augmentar l’edat de jubilació fins els 67 anys. ICV és el partit català que ha impulsat mesures decidides a Catalunya per reduir el canvi climàtic i els seus efectes. Les energies renovables són el futur del nostre país.
Creu que pateix crisis la política? A què és deguda la desafecció política de la ciutadania?
Els casos de corrupció que han afectat a partits com el PP o el cas Pretòria han posat de manifest que cal introduir canvis en la política per fer-la més transparent i que la gent percebi la política com un espai honest.En aquest sentit, des d’ICV hem demanat modificar el codi penal per endurir les penes en casos de corrupció i establir més mecanismes de control sobre les despeses dels partits polítics.Calen canvis que permetin acostar la política a la ciutadania i sobretot que la gent percebi que serveix tant per resoldre els seus problemes concrets com per resoldre situacions difícils que viuen moltes famílies a causa de la crisi i que no poden fer front als pagaments de les hipoteques.
Ho estem fent bé en matèria d’immigració?
Tot i que determinats partits utilitzin la immigració d’una forma electoralista, Catalunya és un país d’acollida i un model d’èxit. Poden existir en algun cas problemes puntuals, però el model a seguir és la feina que s’està fent des del Govern d’esquerres i concretament des de la Secretaria per a la immigració.
Què en pensa de la decisió de l’Ajuntament de Vic de denunciar els immigrants en situació administrativa irregular que es vulguin empadronar?
És un error, i és obrir la porta a mesures racistes. És un error que CIU i altres partits assumeixin el discurs del PP i PxC.Les solucions no passen per limitar els drets de les persones. Si necessitem més recursos per acollir
més persones que viuen a la ciutat, cal exigir més diners per garantir millors serveis socials, sanitaris i educatius per tothom, per persones que sempre han viscut a Vic i per persones nouvingudes. No es pot fer pagar la crisi o les dificultats econòmiques a les persones més vulnerables, els treballadors i treballadores, a les dones, a la gent jove, als jubilats o jubilades però tampoc a les persones nouvingudes de Vic.
Quins problemes pot causar la posada en marxa d’aquesta mesura?
Estic segur que pot produir problemes de convivència. Pot empènyer persones a situacions d’exclusió ja que davant la por a ser denunciades no s’empadronaran i, per tant, no portaran els seus fills i filles a l’escola o no tindran cobertura sanitària. Avui les ciutats no tenen fronteres i el que passi a Vic també pot tenir conseqüències en les poblacions veïnes que hauran d’assumir un problema que ha creat l’alcalde de Vic.
Creu que les persones nouvingudes han de tenir dret a vot?
Des d’ICV defensem el dret a vot de les persones migrades, especialment a les eleccions municipals. Crec que l’experiència de les consultes, com es va demostrar per exemple en el cas de Vic són una bona mesura que permet millorar la integració de la població nouvinguda. Cal recordar que aquesta gent, com tothom, amb els seus impostos, permet mantenir els serveis públics que gaudim els ciutadans i ciutadanes. Alhora seria el millor antídot per evitar discursos racistes que utilitzen els atacs cap a la immigració per guanyar vots.
Com s’ha d’integrar la immigració dins la societat catalana?
L’empadronament actiu és una bona mesura, ja que permet que els fills i filles de les persones nouvingudes vagin a l’escola, coneguin la nostra cultura, aprenguin el català i convisquin conjuntament amb els nens i nenes catalanes. Cal destinar més recursos a la mediació per resoldre els conflictes de convivència que puguin sorgir. Alhora penso que cal enfortir bones experiències de la societat civil com els programes de parelles lingüístiques per aprendre català que afavoreixen l’arrelament social.
Què en pensa de les actuals polítiques d’immigració?
El Govern d’Esquerres va en la bona direcció, l’impuls de la llei d’acollida o el Pacte Nacional per la Immigració en són bons exemples. Em preocupen totes aquelles polítiques que situen la immigració com a responsable de la crisi, com a boc expiatori. També és un error que el govern del PSOE retalli el fons per la immigració, que és d’on surten els diners per a les comunitats autònomes per pagar els serveis públics que han de donar resposta a l’augment de la població.
Quines són les prioritats d’ICV?
En aquests moments la màxima prioritat per ICV és la lluita contra la crisi. Crear ocupació i donar resposta a la gent en atur són la nostra màxima obsessió. I les nostres principals propostes de cara a les properes eleccions al parlament de Catalunya aniran en aquesta línia. La política ha de servir per trobar solucions per aquella gent que pot perdre el seu pis perquè no pot fer front a l’hipoteca o a les viudes que no arriben a final de mes perquè els ha disminuït la pensió. I des d’ICV-EUiA tenim les propostes per fer-ho.
Entrevista publicada al número 24 de la Revista Mà.
Fotografies: ICV
Boban Minic va ser la veu de Ràdio Sarajevo durant la guerra de Bòsnia i Herzegovina. Des d’allà va repartir esperança i va ajudar a sobreviure milers de persones, fins que la situació extrema el va fer emmudir. L’any 1994 es va retrobar amb la seva família a L’Escala, on havien vingut mesos abans amb l’ajuda d’una ONG i dos periodistes catalans, i d’on està completament enamorat. Actualment, escriu a ‘El Periódico’, i està a punt de publicar ‘Bienvenido a Sarajevo, hermano’. També ha escrit el pròleg d’‘El noi de Sarajevo’, de Jordi Cussà.
Sara Blázquez L’Escala
Com recorda la seva etapa com a director de programes de cultura i oci de Ràdio Sarajevo?
Abans de la guerra era director de programes d’una ràdio molt gran, Ràdio Televisió Sarajevo, que tenia 12.600 treballadors, i el meu programa de cultura i oci era el més gran, ocupava un 80% de la programació. Tenia una vida molt acomodada, molt bona, viatjava pels festivals de cinema, de música, d’art, coneixia tothom important del món de la cultura, de l’art, de tota Iugoslàvia, tenia molta popularitat allà. El canvi que va venir amb la guerra va ser molt brusc. Durant la guerra, vam quedar unes 25 persones treballant a la ràdio. Jo vaig començar a treballar 40 hores seguides, quan entraves allà, mai sabies quan sortiries, perquè t’esperaven els bombardejos. Les circumstàncies i les condicions també eren extremes, a l’estiu arribavem a 50 graus i a l’hivern, a 20 graus sota zero, i hi havíem de passar 20 o 30 hores, era increïble. És una cosa inoblidable per a mi.
Quin paper van jugar els mitjans de comunicació durant la guerra?
Un paper molt important. Però per a mi el més important era abans de la guerra, perquè els mitjans són molt culpables de la propaganda ultranacionalista, per preparar la guerra, per justificar els crims, per fer una acció de psicosi. La gent, intoxicada pels mitjans de comunicació, van cometre uns crims que eren impensables, coneixies la gent i mai haguessis pensat que poguessin fer aquestes atrocitats. Van començar fent una feina molt suau 15 anys abans de la guerra, per acabar cridant directament a cometre crims i convertint amics en enemics. Jo, que mai he acceptat aquest tipus de comunicació, em sento avergonyit, perquè és una professió que es pot convertir en una propaganda pura i dura, de l’estil de l’Alemanya nazi.
Però per altra banda, vostès sí que intentàven fer una altra mena de comunicació...
Sí, vam fer tot el possible, dins les possibilitats, de fer la vida una mica suportable a la gent. Jo vaig començar a fer programes amb l’objectiu d’ajudar la gent a sobreviure, portava psiquiatres, psicòlegs, nutricionistes, gent d’ONGs, gent d’organitzacions internacionals, parlàvem d’on es repartia l’ajuda humanitària, com es pot superar la pèrdua d’éssers estimats, coses molt concretes i molt pensades per ajudar la gent a sobreviure. Una vegada vaig fer un programa en directe amb la participació en directe dels oients, i vaig demanar que la gent pensés en Sarajevo després de 10 anys. Va ser increïble. Hi havia molts pocs telèfons en funcionament i la gent anava per la nit, sense fer cas al toc de queda, a buscar telèfons per trucar-nos. Tota la nit la gent somniava coses precioses de Sarajevo, i la gent no s’imaginava una Sraajevo més gran, sinó una Sarajevo igual que la que teniem abans de la guerra. Això va anar molt bé per la gent, per desfogar-se, pensant en el futur.
Tenia una responsabilitat molt gran com a locutor durant la guerra...
La meva responsabilitat era que transmetia humanitat, esperança, que pensava en els altres. Donava esperança en que la vida normal era possible, que hi havia gent bona encara, enmig d’aquell caos.
Fins que es va quedar sense veu
És una de les conseqüències de la guerra. Treballava durant hores i hores, parlant, sense una gota d’aigua. Les cordes vocals se’m van inflar, i em van dir que mai més podria tornar a parlar molt.
Després de 15 anys a Catalunya, torna a fer de periodista. És un repte tornar a exercir la professió en un país diferent?
Jo pràcticament no he deixat mai de ser periodista. Ho vaig ser durant tants anys que això ja es porta a dins. Veig el món amb uns altres ulls, amb ulls de periodista. Des del primer dia vaig començar a fer conferències, i em trucaven de ràdios, televisons, diaris, per fer entrevistes. Però el més interessant és que quan vaig arribar a L’Escala vaig començar a treballar en un bar del centre esportiu, i a sota del bar hi havia Ràdio L’Escala, i cada dia, passant per allà, els sentia, i ells venien al bar a prendre alguna cosa, i en parlàvem. I jo pensava que després de tants quilòmetres i tants anys, i tot el que vaig viure, almenys estava físicament a prop d’una ràdio, i això era molt important i molt interessant per a mi. Després vaig començar a escriure, poc a poc, de tant en tant, quan em demanaven alguna cosa sobre els Balcans, i em van fer una entrevista de dues pàgines a El Periódico. Més tard em van demanar un text sobre Sarajevo, i el vaig fer amb molta emoció i nostàlgia, els va agradar molt i em van oferir treballar. Em va retornar una mica la il·lusió. Ara he vist que puc, i ara ja no té tanta importància.
S’imagina tornant a Bòsnia?
No. Crec que hi ha dos tipus de persones: els que han viscut una guerra i els que no l’han viscut. Els que no ho han viscut no ho poden entendre, poden sentir pena, i intentar ajudar, però entendre-ho no. És un canvi brutal al teu entorn, tu també canvies, et quedes sense els teus llocs preferits, íntims, racons on passava la teva vida, et quedes sense amics, alguns moren, a alguns els maten, com a la meva germana, que la van matar a la massacre del mercat de Sarajevo, i et canvia tant que no hi ha marxa enrere. Alguns sobreviuen i fan alguna cosa amb la seva vida, d’altres van vivint com zombis, ni vius ni morts, que són la majoria. Surten d’allà, no poden tornar, però aquí no s’han establert, no tenen arrels ni allà ni aquí, van esperant el final de la vida. Jo, per sort, he trobat el sentit de la vida, però és un trencament terrible, brutal, i que sempre queda. Una guerra mai s’acaba.
Troba a faltar alguna cosa de Sarajevo?
La majoria dels meus articles estan plens de nostàlgia, perquè a Sarajevo hi havia un esperit diferent, era el centre de Iugoslàvia, es vivia molt bé, era una mescla d’occident i d’orient, una barreja d’arquitectures, les muntanyes... N’hi ha una que és com el Canigó, jo la veia des de la meva finestra, sempre blanca, que separava Bòsnia d’Herzegovina. Sempre dic que és com el Canigó, perquè també és per on passaven els exiliats i els refugiats, i jo també hi vaig passar, es diu la Muntanya Blanca. S’assembla molt al Canigó, que ara també veig des de la meva finestra, i em fa pensar per allà on vaig passar per sortir de Sarajevo i venir aquí, per anar a viure al barri de L’Escala que, casualment, es diu Muntanya Blanca.
Deu tenir un caos identitari...
Sí i no. Jo no crec gaire en això. Per a mi les banderes i aquestes teories de sang i terra no tenen cap importància, ni abans ni després. Jo primer era iugoslau, va desaparèixer Iugoslàvia i vaig passar a ser bosni. Bòsnia es va dividir i vaig passar a ser de Sarajevo, però també es va dividir i es va radicalitzar una mica... El més important és ser persona, humanista. Els meus fills ara són catalanistes, però no nacionalistes catalans, per a mi hi ha una diferència important. Jo també sóc catalanista, però em fan por els nacionalismes, es radicalitzen molt fàcilment.
Com veu la situació a l’Estat i a Catalunya?
No crec que Espanya es pugui balcanitzar, però hi ha una certa semblança. Quan vaig arribar vaig trobar que la situació era més perillosa que la situació a Iugoslàvia uns 10 anys abans de la guerra. Allà era més suau, però aquí vaig trobar terrorisme, bombes, vaig percebre un odi que allà no es notava. Però després vaig veure la força de la democràcia. L’Estat espanyol va tenir una transició democràtica, allà no: del comunisme vam entrar a la guerra, i de la guerra al salvatge capitalisme i nacionalisme. A més, l’Estat espanyol està a la Unió Europea i la OTAN. Però tot i així, hi ha una tensió molt forta, i també incomprensió, odi. Tots els odis i amors són sentiments irracionals. Veig amb una certa preocupació la situació actual a l’Estat, però no crec que pugui passar una cosa com allà. Pot ser que arribi la independència, i el canvi de Constitució, però arribarà per un camí democràtic, a les urnes i no als camps de batalla.
Com va arribar a L’Escala?
Un amic meu d’Eslovènia i un equip de periodistes catalans van ajudar la meva família a sortir, i a instal·lar-se a l’Escala. Més tard, jo els vaig venir a veure, i 8 mesos després me’n vaig tornar a Sarajevo, em sembla que va ser la decisió més difícil de la meva vida. Quan vaig estar allà vaig fer alguns programes, entre d’altres coses, de la música catalana, era una cosa molt fresca i molt nova. Després em vaig quedar sense veu, amb el perill de ser mobilitzat, i vaig buscar i trobar la manera de marxar novament. Vaig arribar aquí i durant els primers anys no vaig anar a Sarajevo, no podia. Pensava que si anava allà em moriria dels meus propis sentiments, pensava que m’explotaria el cor. Quan hi vaig tornar, després d’uns quants anys, el primer dia no vaig sortir de la meva habitació, després de més de 24 hores vaig sortir, tot eren records. La gent allà ha viscut una transició lenta, i s’ha anat adaptant poc a poc, però nosaltres vam congelar les imatges de quan vam sortir, i ara, quan torno, tots els carrers, cada racó, el barri, els edificis, em recorda alguna cosa forta de durant la guerra i és molt dur. Des del primer dia que vaig arribar a L’Escala, sabia que seria per sempre.
Entrevista publicada al número 23 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
