Revista Mà

L’any 1939 va ser un any de penúries i de guerres; la Guerra Civil espanyola acabava i la Segona Guerra mundial començava. Tot i això, també va ser un any recordat per una gesta inenarrable de gran solidaritat. Una democràcia: la República Espanyola, un home: Neruda, un vaixell: el Winnipeg, un poble: el republicà espanyol en èxode i un país: Xile. Tots ells van escriure una de les pàgines més brillants de la història de la humanitat. Un episodi tristament oblidat a la vella, democràtica i avançada Europa.

Jordi Gené. Tarragona

Tot va començar quan va acabar la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Es va produir un èxode republicà quantificat en unes 500.000 persones (entre civils i militars). França, que els va rebre amb malfiança i desgrat, els va internar en condicions infrahumanes en camps de concentració, sense saber (o sense voler) ben bé què fer-ne. Aquests refugiats van poder subsistir gràcies a l’ajuda de diferents organismes, com la Creu Roja, el SERE (el Servicio de evacuación de refugiados españoles), persones anònimes i personatges universals que van fer el que van poder per ajudar (per exemple, Pau Casals). Entre tots ells van intentar donar sortida a tant terrible situació.
D’aquests personatges universals, elevats a la categoria de mites, avui en destaquem un, el citat Pablo Neruda; Neruda i “la més noble missió que ha exercit a la seva vida”: el Winnipeg. Cal esmentar que la seva tasca no hagués estat possible sense la col·laboració de tot un equip humà i d’organitzacions afins.
Neruda, sensible a la situació que vivien els refugiats, va començar a treballar en el projecte més important de la seva vida: traslladar, cap a Xile, a tants refugiats com pogués. Des de França va treballar incansablement en una cursa contra el rellotge i contra la mort.
Van aconseguir els diners i el Winnipeg, un vell vaixell de càrrega (propietat del Partit Comunista) que es va haver de condicionar amb lliteres i banys a les bodegues. Aquest gran projecte va rebre suport i també atacs. Des de la mateixa Ambaixada xilena a França es van posar pals a les rodes a la tasca que feia Neruda, l’oposició al govern xilè atiava el foc de la incomprensió i el rebuig cap als immigrants espanyols, el govern francès no col·laborava i la desastrosa situació econòmica i sobretot política (imminent inici de la Segona Guerra Mundial) ho dificultava tot encara més. La disjuntiva en què vivien els refugiats era viure o morir. I, senzillament, volien viure.

La matinada del 4 d’agost va començar, al port francès de Trompeloup-Pauillac, un viatge ple d’incerteses i de pors (es patia pels possibles atacs de l’armada espanyola o de les potències feixistes) però ple d’il·lusió i esperança. Finalment, la nit del 2 de setembre van arribar al port de Valparaiso, on desembarcaren el matí del 3 de setembre. Començava una nova vida plena d’il·lusions i ganes de viure. Eren els rojos derrotats per les armes que arribaven a una nova terra, on van ser rebuts i acollits solidàriament.
Els refugiats van integrar-se totalment en la societat xilena i, alguns d’ells, van contribuir molt positivament en la història d’aquest país. Per citar uns exemples, tenim a: Leopoldo Castedo, historiador; Joaquín Almendros, editor; Roser Bru i José Balmés, pintors, i els germans Pey, enginyers.
Hem tingut l’oportunitat de parlar amb una de les passatgeres del Winnipeg i ella ens ho explica en primera persona.
La Senyora Margarita Sancho tenia 10 anys quan va embarcar en el vaixell. Una criatura que poc en sabia de política. “Prou feina tenia jo cuidant del meu germà d’un any”. Per edat, ni ella (massa gran) ni el seu germà (massa petit) no van poder entrar a la guarderia del vaixell. Per tant, jugaven on podien. Això sí, ella sempre a l’aguait del que feia el seu germà.
Com hi va fer cap, al vaixell? Margarita és filla de Nicasio Sancho, Magistrat del Tribunal suprem de la República, al final de la Guerra Civil. Era destacat socialista que va estar sempre al costat dels obrers, començant com a assessor jurídic dels empleats de farmàcia. Durant la seva època d’estudi havia treballat en aquest ram. Aquesta experiència li va ser útil quan menys s’ho esperava.
Durant la Guerra, van marxar de Madrid (no va fugir) cap a l’Aragó, destí professional del seu pare (jutge). D’aquí va passar a Barcelona (Magistrat del Suprem) i davant l’avenç de les tropes feixistes va passar la frontera francesa, cap a Barcarès. Posteriorment, van anar a Bordeus, on el partit socialista estava molt ben organitzat.
Es van instal·lar a Pessac, població de la qual era alcalde un antic amic del pare. Allí s’hi van estar fins que la policia els va entregar l’ordre d’embarcar cap a Xile.
El SERE els hi va facilitar papers i diners per poder arribar al port. Un cop allí, aquest organisme facilitava a cada passatger (o família) una targeta on s’indicava el lloc que els hi tocava (1 dels 30 camarots ocupats per 3 famílies o 1 de les lliteres disposades en 4 alçades) i una altra targeta amb el torn de menjador i l’hora. Als nens, els van donar un petit kit d’higiene i roba.
La vida al vaixell es va organitzar ben aviat (per torns, per hores, habitacles per homes i per dones). El SERE va demanar l’ajuda dels passatgers per poder donar sortida a tots els serveis que necessitaven els refugiats i tripulants (el vaixell és de càrrega, no de passatgers). Una guarderia, una infermeria, un servei radiofònic, etc. En el cas de la família Sancho, el seu germà gran, en Julián, es va oferir voluntari per treballar de cambrer, el seu pare va realitzar tasques d’infermeria. Margarita tenia cura del seu germà petit.
A través de la ràdio del vaixell es va improvisar una programació radiofònica, la qual contemplava l’emissió d’un noticiari, informació sobre Xile, cançons del Cor basc i català, fundats al vaixell, i la lectura diària d’obres de Neruda. El pare de Margarita era una de les poques persones que tenia en el seu poder un exemplar d’un llibre inèdit de Neruda: España en el corazón. D’ell va ser la iniciativa de radiar-lo i va facilitar-ne l’exemplar. També va fer-se la lectura de 20 poemas de amor y una canción desesperada.
Una de les preguntes que li han fet habitualment a Margarita és què va pensar quan estaven aturats al Canal de Panamà. Ella respon sempre el mateix: “Tenia 10 anys, què en sabia jo de Panamà! Prou feina tenia amb el meu germà petit.” Però, en canvi, el que si recorda és l’aturada a l’illa de Guadalupe (al Carib). “Quins plàtans!” recorda i “quina calor!”.

Arribats a Valparaiso, van ser solidàriament rebuts per una gran multitud de xilens i pel Ministre de Sanitat del Govern xilè, un jove Salvador Allende. Van passar una revisió mèdica i van ser vacunats. Corria el rumor que arribaven amb tot tipus de malalties. I estaven molt sans.
Margarita recorda, vivament i emocionadament, la primera vegada que va veure la bandera xilena al sortir del port. I destaca la rebuda tan emocionant i tan diferent de la que van tenir a França.
Si l’arribada a Valparaiso va ser impressionant, la de Santiago de Xile encara ho va ser més. Margarita, ens explica que recorda com el seu pare es va treure les ulleres per fregar-se els ulls i un xilè li va dir: “Compañero, no llore. Ha llegado a su patria.”
A Xile, cadascú va fer el que va poder (tenien sis mesos de pensió mentre no trobessin feina). El pare de la Margarita va treballar de comercial de ferreteria. En les seves hores lliures treballava voluntàriament a Laboratorios Chile i allí va conèixer Salvador Allende.
El marit de Margarita (més gran que ella), també va arribar a Xile amb el Winnipeg però no es van conèixer fins a uns anys més tard. Ell va ser Secretari general de les joventuts socialistes del seu poble, Arjona, i capità de l’exèrcit.
Van estar 38 anys a Xile. Ella mai va pensar en tornar, però el seu marit va decidir exiliar-se altra vegada a Espanya un cop va triomfar el cop d’Estat de Pinochet.
Ells, com altres, van patir un doble exili com a conseqüència de dos alçaments feixistes. Dues alteracions de la història que van repercutir negativament en la vida de milions de persones i en la història de dos Estats democràtics.
Winnipeg no és, només, el nom d’un vaixell. Des de 1939 s’ha convertit en sinònim de solidaritat, d’esperança, de llibertat, de vida, d’il·lusió.
A Xile, s’han escrit diversos llibres sobre aquest episodi. Un d’ells, Los Españoles Del Winnipeg. El Barco De La Esperanza, de Jaime Ferrer Mir.
L’autor és fill d’un refugiat republicà que va arribar a Xile en el Winnipeg. La seva mare, també catalana, va arribar més tard. Sense perdre les arrels familiars, van integrar-se plenament a Xile.
La seva llarga trajectòria professional està lligada a l’ensenyament de la llengua castellana i a l’edició de nombroses i diverses publicacions i a la investigació. Actualment és acadèmic de la Universidad de las Américas de Santiago de Xile.
Amb aquest llibre, editat en el 50è aniversari de l’efemèride, l’autor rememora els fets i recupera la història de la seva família. Durant tres anys va realitzar un treball de recerca i investigació, entrevistant a persones implicades, recuperant documents de l’època.
Ferrer destaca que el que més recorden els refugiats és la vista nocturna del port de Valparaiso, la nit abans de desembarcar.
El llibre el va autoeditar per voluntat pròpia i per poder ser lliure a l’hora de decidir què feia i com. Tanmateix, tant l’ambaixada espanyola com el Partit Comunista es van oferir a finançar-ne l’edició.
Actualment, els viatgers i els seus descendents (juntament amb amics) estan vinculats a l’Agrupació Winnipeg, de la qual Ferrer n’és el director i fundador (http://winnipegchile.blogspot.com/). Aquesta associació, que actualment té 150 membres, va veure la llum en el 50è aniversari dels fets. A part de realitzar trobades i actes, també s’interessa per la sort dels refugiats republicans, facilitant diners a aquells que tenen problemes.
El record a Xile és viu, i els xilens són conscients de la importància d’aquesta gesta. Aquest orgull, per la feina ben feta, acaba tenint un sentiment agredolç quan comparen com van rebre ells als republicans i com són rebuts, ara, els xilens a Espanya.
A casa nostra podem veure l’exposició L’Odissea del Winnipeg (mostra organitzada per l’Associació Allende de Tarragona, http://allendeentarragona.blogspot.com/) que fa una aproximació a la gesta i l’acosta a la societat. Aquesta exposició s’ha pogut visitar en el Museu del Port de Tarragona. A Valls es podrà veure entre el 16 i el 30 d’octubre i durant el mes de novembre a Salou. L’espai és a la seu de l’Antena de coneixement de la URV.

Reportatge publicat al núm. 18 de la Revista Mà
Fotografies: Arxiu de l'Agrupació Winnipeg de Xile