Salvador Cardús, periodista, escriptor i sociòlegÉs difícil adjudicar un sol càrrec a Salvador Cardús. Doctor en Ciències Econòmiques, ha exercit també de periodista i d’escriptor, encara que actualment és professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a investigador ha treballat en el camp de la sociologia de la religió, de la cultura, dels mitjans de comunicació i dels fenòmens nacionals. El seu darrer treball de recerca ha estat sobre el model català d’integració, ‘Els catalans del segle XX’.
Alguna vegada ha dit que el cas del seu avi, que va néixer a Almeria i va venir a Catalunya, ha generat molts catalans. És important que arribi gent de fora? Importa l’origen?
Sempre que Catalunya ha hagut de créixer ho ha fet gràcies a l’aportació de gent que venia de fora. El tipus d’origen mai ha estat un obstacle en un país on la condició de foraster s’ha dissolt amb una relativa facilitat. El cas de l’avi és un cas típic del que ha estat el creixement del país. Gent que ve de fora, la que té més ambició, més il·lusió, que s’han incorporat al país. És una aportació importantíssima, sinó no hi seríem! D’un andalús i una catalana, si ara comptéssim què ha vingut al darrera, l’aportació al país és incommensurable, és de desenes de persones que s’han incorporat al país, parlant la llengua del país, i alguns defensant-lo amb tota l’energia. També hi ha excepcions, però jo crec que és un balanç positiu, i estic convençut que seguirem per aquest camí.
Com es podria definir la immigració?
És un fenomen social que té moltes cares, i qualsevol intent de reduir-lo a una sola definició és empobrir-lo. Quan parlem d’immigrants, no parlem d’immigrants, sinó que parlem d’estrangers. Des del punt de vista sociològic, la condició d’immigrant és transitòria, no és un estigma. Pot durar més o menys, en funció de les condicions socials en les que et trobes o de les característiques de la pròpia persona, de l’evolució econòmica del país, però en definitiva, és una condició que es va dissolent. Fins i tot podríem dir que hi ha gent que ha nascut fora del nostre país i que no ha estat gairebé mai immigrant. I que nosaltres, sense haver-nos mogut del nostre país, som una mica immigrants, perquè el país ens ha canviat molt. És una condició social de moltes cares.
Quin paper ha jugat la immigració en la generació d’identitats?
La identitat és el que ens reconeixen que som. Si jo penso que sóc graciós, però ningú riu, puc pensar que els altres tenen molt mal sentit de l’humor, però serà molt difícil sentir-me graciós si ningú riu. La identitat funciona per estalviar-te dir què hi ha a dins, funciona com un reconeixement. Per això, quan alguns partits diuen “hauríem de fer un examen per veure si els immigrants s’integren, preguntarem si saben qui és Jaume I” s’equivoquen. Què passa si preguntes als catalans qui és Jaume I? És que tots ho saben? És que saber qui és Jaume I et fa català? Perquè si és així, ja podem començar a esborrar el 80% del país. La identitat és una cosa molt heterogènia. A països com el nostre, que són països d’immigració regular, els continguts d’aquestes identitats són tan heterogenis com aquestes arribades. Hi ha alguns elements que constitueixen punts comuns de vinculació, com la llengua, que és un instrument que permet sentir-se membre de la comunitat.
S’està estudiant la idea de fer una mena d’examen a les persones nouvingudes, on una de les proves serà llegir un text en català. Què n’opina?
És molt diferent si parlem d’una persona jove amb una xarxa de relacions oberta, o d’una senyora de cinquanta anys que ha quedat tancada a casa. Crec que es podria mantenir la prova, no sé si ha de ser de lectura o de comprensió, però sóc contrari a convertir-ho en una prova excloent. És important que la gent sàpiga que cal saber català, però no que per la raó del català quedés exclòs. No cal que sigui una condició necessària. No deixa de ser una mica confusa aquesta noció d’arrelament i de voler-lo objectivar. Hi ha gent que porta quaranta anys aquí i potser no li trobaríem la manera de justificar l’arrelament. L’arrelament no cal que s’expressi d’una manera tan concreta, però és veritat que hi ha d’haver algun procediment administratiu.
Quines creu que són les diferències o les similituds entre la immigració que va venir als anys 60 i 70 i l’actual?
N’hi ha una que és la principal. Com que aquella era una immigració dins del propi estat no es produïa la situació de complexitat jurídica que es produeix amb la immigració estrangera. En el cas dels anys 60 i 70 la gent venia perquè el creixement econòmic va afavorir aquest trànsit. Aquella era una immigració que no necessitava permís i que tenia el suport de l’Estat. Venien a Catalunya, però la Guàrdia Civil parlava com ells, i els aparells de l’Estat, i la premsa. No hi devia haver la sensació de desamparament o d’estrangeritat tan gran com la que tenen els que arriben ara. En canvi, en allò on es posa més l’accent és en les diferències culturals, que aquí és on la situació és més semblant.
Què en pensa del tractament de la diversitat dins les aules?
Hi xoquen dos interessos diferents, el que tothom qui arribi pugui ser incorporat en igualtat de condicions en el sistema escolar, però també que s’ha de garantir als que ja hi són que aquesta incorporació no destiroti el funcionament regular del treball acadèmic. Hi ha un conflicte i totes les solucions tenen pegues. Com que ningú sap ben bé com sortir-se’n, a mi no em sembla malament que es provin coses diferents, provar sistemes, fins i tot copiaria d’altres països que ens hi assemblem o que ens hi vulguem assemblar.
Alguna vegada ha dit que els catalans necessitem més competències per fer front a reptes com la immigració. Què ens fa falta?
Com deia aquell, el que ens cal és l’autonomia de Portugal... En immigració ens falta el fonamental, que són les competències vinculades a l’estrangeria, i que són les que ens ajudarien a afavorir polítiques més eficaces de dissolució de la condició d’immigrant.
Què en pensa de paraules com “multiculturalitat”, “mestissatge”...?
Que són font de confusió, perquè el seu ús està condicionat pel tipus de societat que les ha “inventat”. Quan s’apliquen fora de lloc, com ens passa a nosaltres, per una qüestió de provincianisme polític i ideològic, s’acaben creant situacions confuses i fins i tot socialment perilloses. Funcionen com a tòpics propis de la correcció política dominant, suposadament progressista, i per això són tan difícils de combatre en una societat hipòcritament progressista.
Fins quan creu que s’és immigrant?
Depèn de les expectatives. En general, quan algú arriba a un destí, té la impressió que la seva experiència serà transitòria, el seu projecte de vida, probablement, no és el d’instal·lar-se definitivament en aquest nou país. Potser ho veu a venir, però reconèixer-ho, és molt difícil. Quan marxes penses que, si pots, tornaràs, però al cap d’uns anys comences a veure que els fills millor que estiguin aquí, que enlloc d’anar enviant diners a casa, potser millor que els de casa vinguin... Quant de temps pot durar això? Depèn de l’actitud inicial, de les condicions que trobes, de quina és la teva vinculació amb el país d’arribada...
Entrevista publicada al número de setembre de la Revista Mà
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada