Capítol 487: Veïns de Vic
Han passat dos mesos des que es va remodelar el barri del Remei de Vic. Van ser dos anys d'obres després de vint anys de no haver-n'hi fet cap. Hem volgut saber si la transformació urbanística ha millorat també la convivència en un barri amb més d'un 30 per cent d'immigració. Aomar Amazian, que va formar part de la comissió d'urbanisme durant les obres, explica que les coses han millorat, tot i que mai ha estat un barri conflictiu. També sabrem l'opinió d'Assumpta Ordeig, que fa tres anys que treballa a l'associació de veïns i que confia que el comerç es revifarà i que els habitants faran més vida al carrer.
Jamel El Meziani ha vist i viscut molts canvis a la ciutat durant aquests anys. “En els anys 90 hi va haver un canvi, va venir una forta onada migratòria perquè va començar una crisi al Marroc. Abans d’això la gent no es plantejava marxar, però en aquell moment molts joves ho van fer, fins i tot joves amb títols universitaris.”
Com qualsevol comunitat que s’estableix en un nou indret, els musulmans vigatans es van començar a associar. L’any 1989 es van començar a trobar en un petit centre al carrer de la Ramada per acabar arreglant el nou Centre Cultural Islàmic del carrer Sant Pere. “És com el Casal musulmà”, bromeja El Meziani comparant el Centre amb qualsevol Casal Català.
“Això no és només una mesquita. Si que hi ha gent que només ve a fer les oracions, però es fan classes a la canalla, xerrades i vida social. És un espai de trobada.” A partir d’aquí el Centre va començar a participar a les escoles, a fer traduccions i tasques de voluntariat, a col•laborar amb la policia, els jutjats i els hospitals. “Ara tot això està molt normalitzat, però sempre ho hem fet voluntàriament.” L’objectiu, segons diu, no és ser un centre privat, sinó ser un espai del barri, de la ciutat, “tothom pot venir”.
Els preocupen temes com el recent tancament de mesquites a Lleida. “A Catalunya no hi ha mesquites, hi ha locals, garatges. En canvi a fora si que n’hi ha. És bo pel mapa cultural d’una ciutat, sinó dóna una imatge de ciutat tancada. A més, els catalans musulmans tenen dret a tenir una mesquita.” El Meziani assegura que necessiten mesquites en condicions, i no que els temples siguin als polígons, “això em fa mal al cor”. No entén perquè hi ha d’haver tants problemes en un país democràtic, “no molestem perquè no fem música, ni soroll...”, “ara la moda és anar contra els musulmans per poder arribar al poder, a més els mitjans de comunicació alimenten aquests discursos i creen més odi”.
El president del Centre Cultural és conscient que “la convivència mai serà perfecta, però la dreta no vol solucionar problemes, sinó que en vol crear més”.
Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Foto i text: Sara Blázquez
Sara Blázquez. Manlleu
El món a les mans s’endinsa en la vida d’aquests tretze infants que, de fet, són una mostra del mosaic plural de la societat catalana actual. Al llarg de la sèrie, els infants expliquen la seva realitat i activitats quotidianes: presenten la seva família i amics, donen a conèixer les tradicions del país dels seus pares i mares, però també les del país que els ha acollit i que també celebren. A més, mostren els espais municipals que fan servir i les activitats que hi realitzen, com ara les seves escoles i els seus barris, i donen a conèixer les seves aficions i desitjos de futur.
A Osona aquesta sèrie l’emet El9TV en l’espai Civilis, els dilluns a les 0.15 hores i en redifusió els dimarts a les 17.30 hores. El programa també es pot veure a través d’Internet a www.xiptv.cat/elmonalesmans.
La sèrie vol sensibilitzar la població sobre el fet migratori, apropar-lo a la realitat quotidiana desmuntant alguns estereotips i explicant la riquesa intrínseca a la diversitat, entesa com una oportunitat per a la societat de futur. A través d’aquests infants amb diferents referents culturals, El món a les mans també vol reflexionar sobre les estratègies i recursos necessaris per enfortir la cohesió social i donar a conèixer la funció integradora dels recursos del món local, a l’abast de tota la ciutadania.
El resultat és un programa amè, en el qual els nens i nenes construeixen diferents equipaments que creuen necessaris en una ciutat ideal. Els espectadors els coneixeran mentre ideen aquest món ideal.
Es tracta d’un programa setmanal de 12 minuts de durada que es va estrenar el passat 4 d’octubre a la Xarxa de Televisions Locals (XTVL).
Article publicat al número 28 de la Revista Mà
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
