Revista Mà

El professor Joseba Achotegui va determinar fa uns anys un problema de salut mental relacionat exclusivament amb els moviments migratoris, la síndrome d’Ulisses, que es dóna quan el dol i la nostàlgia desborden la capacitat d’adaptació de la persona immigrant. Per parlar d’això i d’altres temes relacionats, el professor de la UB i director del SAPPIR va ser a Vic en una xerrada organitzada per l’Associació Tapís, Càritas, el Casal Claret i Veus Diverses.

Sara Blázquez. Vic

Què fa vulnerables les persones immigrades a les malalties mentals?

La vulnerabilitat els ve del que porten abans de migrar: les malalties que han patit, les limitacions que tenen, una història personal traumàtica, o sigui, tot el que d’alguna manera ha afectat la persona abans de migrar. Quan emigra es troba amb una sèrie de reptes, de dificultats, de coses que han de resoldre durant la migració, el tema dels dols migratoris... La persona que ha patit coses, podem pensar que té més riscos, encara que també és veritat que ha pogut gestionar molt bé els problemes i fins i tot ser més forta, però li poden quedar seqüeles, li poden haver minvat algunes capacitats, i considerem que té una certa vulnerabilitat. Però això no vol dir que aquesta persona hagi d’emmalaltir, simplement parlem de major risc.

Què entenem per “dol migratori”?

El dol migratori o l’estrès migratori és la tensió que viu una persona que emigra, marxa a un altre lloc i ha de fer tot un procés d’adaptació al nou país, que requereix un esforç. La part d’esforç que requereix seria el dol migratori. Sempre s’ha de fer un esforç per buscar noves relacions, les feines solen ser més difícils, s’ha d’aprendre la cultura, la llengua... De vegades té una part divertida, però també té una part que sol ser pesada, complicada o dura, i aquesta part complicada és la que anomenem dol migratori.

El dol es passa en tots els processos migratoris?

En tots. El que passa és que una cosa és viure el dol en bones condicions, perquè la persona es troba bé, i va a un lloc en què té oportunitats de tirar endavant, que és el dol simple, i una altra cosa és que la persona emigri malalta, traumatitzada, afectada, i a sobre vagi a un lloc on no té oportunitats, on està criminalitzat emigrar... S’ajunta tot això i com més intens és el dol, més risc hi ha que la salut mental de la persona quedi afectada.

Com s’acompanya el procés del dol migratori en el procés d’integració social?

Si la persona és una persona sana, amb poca vulnerabilitat i va a un lloc on pot tirar endavant i té oportunitats, no fa falta res. Però quan la persona va “coixejant” i li posen el llistó per saltar cada vegada més alt, llavors pot caure i aquí sí que és important ajudar la persona. Diferenciaríem entre el que serien dificultats menors per tirar endavant, que és el que s’anomena síndrome d’Ulisses, i el que és posar-se malalt, que seria la depressió, la psicosi, que està ja en el capítol de la malaltia. La síndrome d’Ulisses és un problema de salut mental, intens, però que les persones que el pateixen no estan malaltes.

Què és exactament la síndrome d’Ulisses?

La síndrome d’Ulisses és un quadre d’estrès molt intens que viuen els immigrants que estan en situacions extremes, fonamentalment els sense papers, els sense famílies, els immigrants que tenen papers però els poden perdre i estan molt espantats, els que no tenen recursos per portar les seves famílies i estan sols, estan perseguits, no poden millorar la seva situació perquè estan fora de la llei... Tot això acaba passant factura a nivell de salut mental: estan tristos, nerviosos, dormen malament, els fa mal el cap... Tenen tot una sèrie de símptomes que és la síndrome d’Ulisses.

Què pot suposar patir aquesta síndrome?

Trobar-se amb aquesta tristesa. La persona segueix funcionant, però, diguem-ho així, amb menys energia. Està afectada, en alguns casos pot aparèixer la malaltia mental. Hi ha un risc major, perquè les persones estan afectades, i és important prevenir, per evitar que la persona acabi emmalaltint.

Quina situació evitaria patir la síndrome d’Ulisses?

La síndrome no es pot evitar, però el que sí es pot evitar és que una persona que tingui la síndrome passi a estar malalta. Que passi a tenir psicosi, bogeria, depressió... Per evitar la síndrome d’Ulisses haurien de canviar moltes coses en la societat, i això, malgrat que tots ho intentem, és difícil. Però sí que podem ajudar per aconseguir que aquestes persones no emmalalteixin.

Creu que les polítiques sobre immigració ajuden a evitar aquestes situacions?

Per una banda les lleis no permeten a l’immigrant ser ciutadà, i són les lleis que el perjudiquen. S’haurien d’evitar aquestes situacions, que la gent pogués emigrar amb llibertat, podent tenir possibilitats de promoció, portar les seves famílies... Però hi ha un problema lligat a la globalització, i aquestes persones són les que l’estan pagant.

I què passa amb els fills dels que un dia van venir?

Són persones que poden viure problemes si els seus pares continuen sense papers, o si els seus pares estan en exclusió social per raons de gènere, d’ètnia, també ho viuran. A més, els nens són molt sensibles i si l’ambient infantil en què viuen és molt dur i els pares es troben malament, els nens, lògicament, ho noten, i tot els altera. A més, és una etapa en la qual estan construint la personalitat, per tant, encara els afecta més que a un adult que ja té l’estructura formada.

Quina és la situació actual de la immigració a Catalunya?

Em sembla que ara, amb la crisi, immigrants que havien pogut tirar endavant, que tenien papers, que començaven a progressar, s’han trobat amb molt problemes, i realment ha estat una llàstima, perquè havien aconseguit avenços, millores, i ara estem en un moment difícil per aconseguir un contracte de treball que permeti renovar el permís de residència. La gent torna a quedar sense papers, fins i tot els que mantenen els papers estan en situació de precarietat laboral, i tot això impedeix la reagrupació familiar... Hi ha famílies que s’estan desagrupant, és a dir, que s’havien agrupat però com que no poden mantenir aquí els fills, els envien al país d’origen, la família es trenca... i clar, tot això també afecta molt la salut mental.

En què consisteix la feina que feu al SAPPIR?

A les persones que vénen amb la síndrome d’Ulisses no les posem dins els programes de malaltia mental, sinó que considerem que són persones sanes, que estan molt estressades. Mirem, per una banda, de disminuir aquest estrès tan intens que tenen, buscant que tinguin més contactes, que estiguin menys sols, que tinguin més suport social, més relacions, i els busquem assessorament legal. Per altra banda, podem intervenir sobre els símptomes, per exemple, ajudant-los amb tècniques perquè dormin millor, tècniques de relaxació pel mal de cap, grups de suport per què expressin el que senten i entenguin la seva situació i lluitin millor, és a dir, la nostra ajuda és pal·liativa, però és una ajuda que els serveix.

Entrevista publicada al núm. 17 de la Revista Mà.

Fotografia: Sara Blázquez