Revista Mà

Carta de comiat: ens cal fer una parada

2011-03-24T16:11:00.000+01:00

Ja fa més de tres anys que vam començar aquesta aventura, la Revista Mà. La primera edició d’Osona es va publicar el gener de l’any 2008, i l’octubre del 2009 va néixer la nova edició, la del Camp de Tarragona.

Després d’aquests anys, i gairebé una cinquantena de números (32 a Osona, i 15 al Camp), hem decidit fer un replantejament, fer una parada i reflexionar sobre el projecte. No volem renunciar definitivament al paper, però ara creiem que l’aposta ha de ser decididament digital. És evident que la incertesa dels ajuts públics i els anunciants fixes ens han obligat també a prendre aquesta mesura.

Han estat tres anys intensos, en els que hem après moltes coses, hem conegut persones, hem fet xarxa amb altres entitats i persones, ens han valorat la feina amb premis (Francesc Candel 2008, Premi Civisme als Mitjans de Comunicació 2008, Premi d’Idees per promoure l’ús del català 2009, i Premi Laus de Plata per la col·lecció de portades –disseny-)... Tot això és el que ens anima a continuar i a buscar nous projectes, nous mitjans, noves idees.

Ara podem afirmar que la Revista Mà ha estat una revista per tothom, que el que ha volgut és acostar cultures, persones, trencar tòpics i estereotips relacionats amb l’ampli món de la immigració, transmetre els valors de la catalanitat popular, entenent el periodisme de proximitat com un servei. Hem apostat per un model lingüístic innovador, que mai abans s’havia fet servir, i que és el que volem per a la nostra societat: una realitat viva multilingüe on el català sigui la llengua comuna i compartida per tothom.

Esperem poder estar online i en paper amb tots vosaltres tan aviat com sigui possible. Ara només ens resta agrair-vos la vostra col·laboració i el vostre suport, tant d’entitats i persones d’Osona, com del Camp de Tarragona, sense oblidar-nos de tots els col·laboradors, el Consell Editorial, els dissenyadors, lectors... A tots vosaltres, GRÀCIES!

Segur que molt aviat podem continuar el projecte tots plegats. Mentre siguem necessaris, existirem.

Equip de la Revista Mà

"El més important no és si el got està mig ple o mig buit, sinó que el got es va omplint"

2011-03-17T11:50:00.001+01:00

Muriel Casals, Presidenta d’Òmnium Cultural i economista

Muriel Casals és professora del

Departament d’Economia i d’Història

Econòmica de la UAB, i des de l’any

passat és presidenta d’Òmnium Cultural,
entitat que treballa per la llengua i la
cultura catalana. Després d’uns anys
convulsos, Casals creu que “hem perdut
totes les guerres, però anem guanyant
batalles”. La presidenta d’Òmnium és
optimista, i assegura que la situació de la
relació amb Espanya és dura, però que
“no defallirem”.

Sara Blázquez. Barcelona

Òmnium va tenir una renovació amb la presidència de Jordi Porta. Vostè continua aquest projecte?

Sí, de totes totes. Era tot un repte perquè en Jordi Porta va deixar el llistó molt alt, però també va deixar les coses molt ben encaminades. Jo ja havia estat a la junta feia dos anys, per tant, vaig incorporar-me a una maquinària que estava funcionant molt bé. Tenia el terreny molt ben preparat.

La vostra feina és molt transversal. Creieu que heu arribat a tots els sectors?

Segurament no, sempre hi ha parts de la societat a les quals costa arribar. S’ha fet un esforç molt important per arribar a sectors més joves. No sé si tradicionalment Òmnium era de gent gran, o si els socis d’Òmnium s’anaven fent grans i no n’entraven de joves. I aquí hem fet un esforç molt important amb bastant d’èxit. I l’altre gran tema és la immigració, arribar als nous catalans. Ens queda molt camí per córrer però, per sort, col·laborem amb ajuntaments i amb la Generalitat.

És optimista o és pessimista?

Sóc optimista, perquè sinó no estaria a Òmnium Cultural. El més important no és si el got està mig ple o mig buit, el més important és que el got es va omplint. Òmnium, i vosaltres, i més gent, treballem per anar-hi posant gotetes d’aigua. Gairebé no es nota, però l’anem omplint. També sóc conscient que hi ha dificultats molt grans i que tenim un adversari molt dur. Hem constatat, i és dolorós, que la democràcia espanyola no ens accepta, i això és molt dur. S’entén molt bé que la negra reacció estigui en contra de la diversitat cultural, però que formes democràtiques també ho estiguin és dur d’empassar, i això és el que ens està passant. Hi ha episodis que són de negra reacció, com per exemple, TV3 al País Valencià, i ens enfadem molt i ens dol molt, però després hi ha coses més subtils. Hi ha un projecte molt sòlid i molt engrescador per molta gent de la construcció nacional cultural espanyola, i que volen atraure els nouvinguts, i els catalans tenim dificultats. Això ho sabem. No és fàcil, però no defallirem.

En la Catalunya multilingüe d’avui, quin paper ha de tenir el català?

És la llengua comuna. De llengües maternes n’hi ha moltíssimes, i és bonic que cadascú conservi la llengua de la seva mare o del seu pare. Però hi ha una cosa que és la llengua comuna, que tenim tots, que compartim, amb la qual ens entenem, i és el català. Jo crec que aquí no hem de cedir gens. El català és la llengua que compartim tots, i després, com correspon a un país relativament petit o mitjà dins d’Europa, hem de saber parlar alguna altra llengua, i si poden ser més, millor.

Quins projectes tenen per a les persones nouvingudes?

Tenim el programa Quedem?, que consisteix a preparar activitats lúdiques i culturals, cíviques, conjuntes. Un grup de persones es troben per anar al teatre, per visitar un museu, i després s’aturen i fan una conversa. Llavors també hi ha els grups de conversa, directament, també donem un cop de mà a Normalització Lingüística amb les parelles lingüístiques, hem col·laborat amb alguns ajuntaments amb tasques d’alfabetització d’adults... És un treball artesanal, fet goteta a goteta. O d’oli que es va escampant.

La catalanitat, tal com es planteja, creu que és atractiva per als nouvinguts?

Jo crec que ho és més del que els catalans antics creiem. Som un poble que hem estat tan apallissat, hem perdut totes les guerres, ens han maltractat tant que hem interioritzat un complex d’inferioritat. I no siguem ingènues, una de les coses que fa atractiva una societat és que hi hagi feina, i que hi hagi la possibilitat de progrés social. Les persones emigren perquè volen un futur millor per a elles i els seus fills. Quan això és possible, és molt més fàcil estimar-te aquell país que t’ha donat un futur millor. En aquests moments això està en interrogant, per tant ho tenim més difícil, però som una societat que dóna sanitat pública, ensenyament, dóna unes dosis de benestar a qui arriba. Però a més, hem de ser capaços de donar-los l’amistat. Quan parles una llengua? Quan hi ha algú que t’estima i que tu estimes que parla aquella llengua, és tan fàcil com això.

Pensa que els discursos victimistes i resistencialistes tenen cabuda al món global d’avui?

No. Som un país que hem perdut totes les guerres, però anem guanyant batalles. Ho tenim tot per haver desaparegut del mapa i no hem desaparegut! Per tant, aquí hi ha alguna cosa molt forta i molt atractiva.

Creu que hi ha un abans i un després de la manifestació del 10 de juliol per Òmnium?

Per al país sí, i per a Òmnium també. Des del 10 de juliol sabem que el poble, no és que estigui seguint, és que està empenyent els polítics. Ara el més important és que els nostres polítics tinguin el coratge de saber veure que els estem empenyent, que els ho estem demanant molt amablement, festivament, cantant... Però si no ho veuen, potser arribarà un moment que els donarem empentes i començarem a donar-los coces. Marca un punt d’inflexió, està clar des del punt de vista social i nacional, però falta la cosa institucional.

Com valora les consultes sobre la independència?

Molt positivament. A Osona va ser fantàstic, i no perquè Osona és el cor de Catalunya, que ho és, sinó perquè allà es va fer molta feina, i molta feina per baix. La última notícia és Gràcia, on hi va haver un 33,6% de participació! És molt encoratjador. Realment el poble ha agafat de la mà el seu destí, el que passa és que hi ha unes coses que l’any 2011 han de prendre la forma política, necessitem dels polítics. Òmnium s’ha involucrat en les consultes perquè les decisions es prenien a cada lloc concret. Òmnium Osona, Òmnium Maresme, Òmnium Sabadell, Òmnium Terrassa s’hi han anat involucrant en la mesura que el territori ho demanava. Ells treballaven amb les altres entitats, perquè a Òmium no treballem mai sols. És feina, és complex, però és engrescador. Altre cop jo crec que és un treball artesanal.

I la immersió lingüística a les escoles?

Té a veure amb això que tenim un adversari molt poderós, i que està jugant amb totes les armes. A mi no m’agrada utilitzar la paraula armes, m’agrada més eines quan es tracta de nosaltres, però en aquest cas és tan agressiu que es pot parlar d’armes. Fan coses tan lletges com instrumentalitzar els nens i nenes. Els problemes dels adults es dirimeixen entre adults, i que hi hagi algunes persones que volen acabar amb el català o limitar el català a l’escola, i facin servir els nens, és molt lleig. Som davant d’una ofensiva seriosa, i hem de tenir molt clara la nostra capacitat de resistir i continuar avançant. El sistema escolar català funciona, el que volem és que funcioni millor. Ens estan agredint per convertir-nos en uns resistents en lloc de deixar-nos ser uns progressistes. Hem de resistir, però hem de progressar. El mètode de la immersió lingüística s’ha reconegut com un bon mètode per assegurar el bilingüisme, i és el que oficialment aquesta gent reclama. Si ells tinguessin èxit ja no hi hauria bilingüisme, hi hauria nens escolaritzats en català i nens escolaritzats en castellà. La llengua és per entendre’ns, no volem que ens separi, volem llengües que uneixin. El mètode de la immersió lingüística fa que els nens surtin de l’escola sent aptes en les dues llengües.

I què en pensa del que està passant al País Valencià amb TV3?

Si prems un botó i pots veure la televisió de l’altra punta del món! Que al País Valencià no es pugui veure TV3, un mitjà de comunicació públic català, trobo que és una amputació d’una part del seu mercat natural. Ens estan empobrint i d’una manera brutal, amb multes exageradíssimes, modificant la llei per poder fer executiva més de pressa, és una guerra. Ara les guerres no són matant, sortosament, però estan matant una cultura, una llengua. Forma part d’aquesta gran ofensiva. S’ha parlat de genocidi cultural, jo crec que és la paraula, el que voldrien és que una expressió cultural s’esborrés del mapa. Però altre cop, resistirem. I des d’Òmnium, tota la solidaritat amb Acció Cultural del País Valencià, perquè estem federats a la Federació Llull, amb ells i amb Obra Cultural Balears, tots tres. És el territori natural català, més la Catalunya Nord.S

Considera que la crisi actual acabarà malmetent l’Estat del Benestar?

Pot afectar-lo, però hem de ser molt curosos amb el que retallem. Segurament l’ensenyament i la sanitat pública s’han de retallar molt poc, o en tot cas no s’ha de retallar res que afecti el que entenem per Estat del Benestar, potser hi ha coses més o menys supèrflues en la despesa pública que es poden retallar. No podem retrocedir, és el model europeu al qual ens ha costat arribar. Som un país bastant ric, i retallar vol dir que en comptes de canviar el cotxe cada cinc anys, el canviem cada set, i en lloc de comprar-nos quatre sabates ens en comprem tres. Podem baixar algun graó sense que això sigui una cosa molt dolorosa, i en canvi no podem reduir pel que fa a les prestacions socials. Jo dic que som relativament rics, però clar, som tan rics que cada any perdem un 10% de la nostra renda amb el dèficit fiscal amb Espanya, si això es resolgués i tinguéssim un finançament més just...

Entrevista publicada al número 32 de la Revista Mà

Fotografia: Sara Blázquez

Ja són totes les Revista Mà a la xarxa!

2011-03-17T11:35:00.001+01:00

Per fi, ja es poden llegir totes les edicions de la Revista Mà online. Si cliqueu sobre el títol d'aquest post anireu a la Biblioteca, on hi ha 47 revistes en total! Ja n'hem fet 32 a Osona, i 15 al Camp de Tarragona. Gràcies a tothom!

Aquí us deixem les dues últimes edicions, el número 32 d'Osona, i el número 15 del Camp:

Open publication - Free publishing - More ma

Llegeix la Revista Mà en format PDF

2011-03-10T10:30:00.000+01:00

Ja podeu llegir la última edició de la Revista Mà, tant la d'Osona com la del Camp de Tarragona, en format PDF. Aviat estaran disponibles totes les edicions publicades fins ara.

Open publication - Free publishing - More revista

Open publication - Free publishing - More tarragona

Festa en solidaritat amb Gaza a Tona

2011-02-16T09:26:00.000+01:00

El divendres 19 de febrer la Sala Siracusa de Tona acollirà una jornada solidària

amb Gaza organitzada per la iniciativa Rumb a Gaza i pensada per a totes les edats

Rumb a Gaza i la Sala Siracusa uneixen esforços per fer realitat una jornada solidària amb Gaza, a Tona, amb un programa replet d’activitats pensades per a petits i grans.

A les 12 del matí ‘Guixot de 8’ obrirà la jornada solidaria amb una estesa de jocs reciclats davant de la Sala Siracusa que de ben segur fomentarà la creativitat i imaginació de molts. A les 2 del migdia una arrossada popular ajudarà a reprendre forces per a continuar jugant. A partir de les 4 de la tarda una sèrie de tallers pensats per a petits i grans ens mostraran perquè cal ser solidaris. Serà a 2/4 de 6 de la tarda quan els participants a la primera Flotilla de la Llibertat, Laura Arau i Manuel Tapial, presentaran la iniciativa Rumb a Gaza i mostraran el que els va tocar viure a través del documental ‘Flotilla de la Llibertat. Un atac a la solidaritat’. Acte seguit tindrà lloc la projecció de la pel.lícula ‘Checkpoint Rock’ de Fermin Muguruza; un documental que es projectarà per primera vegada a la comarca d’Osona i amb el que, a través de la música, s’explica com és la vida a Palestina. El grup ‘La Pegatina’ serà l’encarregat d’amenitzar la nit amb a través de música mestissa.

Durant tot el dia, membres de Rumb a Gaza informaran sobre la iniciativa en un stand preparat per a la ocasió i on, també, es recollirà tot tipus de material escolar amb la finalitat de fer-la arribar als nens i nenes de Gaza.

RUMB A GAZA

Rumb a Gaza és una iniciativa que neix de la societat civil i que té com a objectius principals trencar i acabar amb el bloqueig de Gaza, promoure el cumpliment de la legalitat internacional i conscienciar a la comunitat internacional sobre la precària situació en la que viuen un milió i mig de palestins residents a la Franja de Gaza.

Durant la última quinzena de maig la II Flotilla de la Llibertat tornarà a sortir rumb a Gaza amb el doble de vaixells, de persones i de càrrega que l’anterior. Rumb a Gaza està promovent diverses activitats per aconseguir finançar almenys un vaixell que formarà part d’aquesta nova flotilla.

Afellay, un amazic al Barça

2011-02-08T16:57:00.001+01:00

La figura dels nascuts al Vell Continent però d’ascendència marroquina encara estava a l’espera d’un imam esportiu, que no només d’ànimes espirituals s’amara l’ànima del Magrib, on tant agrada el futbol.
“Encara que llueixi la samarreta d’Holanda, sóc marroquí de cor i vull contribuir a la nostra integració”, és una de les frases que va dir Ibrahim Afellay, quan encara no era jugador del Barça. Això, al marge de les seves dots com a futbolista, el converteix en un dels ídols dels aficionats al futbol del Marroc, especialment dels berebers o amazics. Només va caler veure la multitud de joves magribins que es van acostar fins al Camp Nou el dia de la presentació d’Afellay com a nou jugador del Barça.
Encara que va néixer a Utrecht el 2 d’abril de 1986, “Ibi”, així és com es coneix també Afellay, té els seus orígens al nord del Marroc, a Alhucemas, a la regió d’Ibakuyen, una localitat situada a la regió del Rif, a prop de Melilla. El seu pare era boxejador i va viure un temps a Barcelona, però va morir d’un infart quan ell era petit i va ser la seva mare qui va haver de tirar la família endavant. És el quart de cinc germans: tres nois (ell, Alí i Samir), i dues noies (Fátima i Halima). El seu germà Alí és precisament qui l’ajuda a portar els assumptes juntament amb el seu agent, Rob Jansen.
Afellay serà el tercer jugador de la plantilla del Barça que practica la religió musulmana, juntament amb Abidal i Keita i, per tant, també es veurà afectat pel Ramadà en el seu moment.
El seu fitxatge pel Barça permetrà obrir encara més un mercat com el del Marroc, tradicionalment amb molts seguidors culés.
El fantàstic migcampista és la demostració que la fàbrica del PSV Eindhoven (club del qual procedeix) continua creant grans talents. Hi va debutar amb 17 anys i va créixer al costat d’exblaugranes com Cocu i Van Bommel, ara fans d’Afellay.
Es declara un enamorat del joc del Barça i de Guardiola. Ha descartat ofertes milionàries per vestir de blaugrana. La filosofia del Barça, l’estil de joc i la devoció que sent per Guardiola han convençut l’internacional holandès que la millor opció la tenia al Camp Nou.

“Les reformes influeixen molt poc en la creació d’ocupació”

2011-02-08T16:16:00.001+01:00

Albert Recio, professor del Departament d’Economia Aplicada a la UAB

Albert Recio és un economista crític. A més de ser professor d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), també pertany al Consell Editor de la revista Mientras Tanto, on periòdicament publica els seus articles. Davant de l’actual situació econòmica i social, la seva orientació és clara: “Crec que hem de tenir més sector públic, més democràtic, claríssimament.”

Sara Blázquez. Bellaterra

Quan ja han passat dos anys de l’origen de la crisi, quina valoració en fa?

Trobo que estem en una època d’un cinisme brutal. La crisi, des del meu punt de vista, és el resultat del capitalisme, que sempre té crisis periòdiques, però cada crisi té característiques específiques. Des de la dels anys 70 va triomfar el model neoliberal. D’aquesta crisi en vam sortir fent un pas enrere, ja que es va caracteritzar per un cert retrocés de drets socials i un augment de les desigualtats, i molta més llibertat de moviment de les empreses. Durant aquests 30 anys els resultats de quasi tots els indicadors econòmics han estat més aviat mediocres, i en termes de desigualtats, és evident que han augmentat. L’element més important és el sector financer. En comptes de fer marxa enrere i regular-lo, el que han fet primer és un pla d’ajuda massiu perquè no canviï, i aquest sector financer és el que exigeix reformes que tendeixen a reforçar la d’abans. Però aquests grups tenen molt poder, tant poder efectiu, com mediàtic, com intel·lectual. Jo crec que amb les reformes que estan portant a terme anem cada vegada a pitjor, per la majoria de gent suposen un empitjorament de les condicions de vida a costa dels mercats, que són els rics.

Les retallades socials i dels pressupostos públics són una bona manera de sortir de la crisi?

De vegades s’ha de retallar, hi ha molta despesa inútil. Per exemple, els Estats Units gasten un nivell desproporcionat en Defensa. L’economia de la despesa del pressupost públic augmenta l’atur, perquè està reduint despesa. A més, darrere la despesa pública hi ha metges, hi ha educació, hi ha moltes transferències a la gent més necessitada. Espanya, en comparació amb altres països europeus, és un dels països on es paguen menys impostos, on hi ha menys pressupost públic, on qualsevol millora social passa per una ampliació del sector públic. En aquests moments, els impostos estan aproximadament al 30% del PIB. En canvi, els països nòrdics, que són els millors en condicions de vida i qualitat, estan al voltant del 50%. La gent no se n’adona que darrere l’augment del pressupost públic, per una banda hi ha despesa, però per una altra hi ha ocupació. La frenada del sector públic té a veure amb la precarietat de les condicions de treball. El que hegemònicament ha estat l’esquerra, que són els partits socialistes, jo crec que ja no són d’esquerres. En temes de llibertats individuals és cert que hi ha diferències notables entre els socialistes i el PP, però en termes econòmics aquests partits han estat absorbits pel model neoliberal. El fracàs rau en el fet que partits que es presenten com a representants de la classe treballadora fan aquestes polítiques i les justifiquen, i al final perden credibilitat.

Creu que la Reforma Laboral servirà d’alguna cosa?

Les reformes influeixen molt poc en la creació d’ocupació. El que canvia són les relacions de poder amb l’empresa. La creació de llocs de treball depèn de la llei econòmica. El que caracteritza l’economia espanyola dels últims trenta anys són unes oscil·lacions brutals de l’ocupació. En el mateix marc de les regles laborals hi ha hagut anys que s’ha crescut molt i anys que s’ha deteriorat molt l’ocupació, perquè el que ha determinat l’activitat econòmica no és l’ocupació, sinó que l’ha determinat el fet que aquest país es va vendre una gran part de l’aparell industrial i tot el creixement s’ha basat en la construcció. Aquestes reformes van totes en el mateix sentit; el de reduir drets. Jo sostinc que la reforma més bèstia que vol tirar endavant el govern és la de fragmentar la negociació col·lectiva. El mateix Consell d’Europa ha advertit Espanya que el salari espanyol és el més baix de tots, perquè l’acord de la Unió Europea és que el salari mínim hauria de ser un 60% del salari mitjà, i aquí a Espanya està al 40%. I si es fragmenta la negociació col·lectiva moltes empreses se n’aprofitaran.

Quin paper ha tingut l’arribada de treballadors immigrants a la nostra economia?

L’efecte crida ha estat l’economia espanyola i el model laboral que teníem, i el creixement de la construcció. La construcció a Espanya representa en ocupació entre dues i tres vegades la mitjana europea. És un sector que utilitza molta mà d’obra, i un altre sector que ha creat molta mà d’obra estrangera és el de la dependència. Quan tu tens ancians, per una banda tens pensions, però per una altra tens necessitat de mà d’obra a casa perquè en tingui cura. Es poden cuidar amb el model tradicional de la família, però això avui no se sosté perquè la majoria de famílies necessiten treballar per altres raons i també per un tema de valor; o bé es gestiona a través d’un servei públic com el nòrdic: impostos i treballadors funcionaris públics o parapúblics amb sous baixos; o es fa econòmicament: tenint un sector públic de dependència molt baix, amb salaris molt baixos, i per altra banda una economia submergida. Això ha estat l’efecte crida. Aquest país ha tingut un creixement molt fort, sobre tot amb molts llocs de treball, que eren molt inestables, i ara aquests s’han convertit en aturats. Si no haguéssim crescut tant abans, potser no hagués vingut tanta gent i ara potser no tindríem tants aturats.

I l’economia submergida?

Aquest sempre és un tema molt complicat. Aquest país sempre n’ha tingut molta, té una llarga tradició d’economia submergida i una enorme tolerància al respecte. I amb aquest discurs que diu que els impostos són dolents, les classes dirigents, que són les que més se’n beneficien, aconsegueixen que els pobres els donin suport. Per això em sembla que el discurs dels impostos és central a l’esquerra, perquè crec que sense més sector públic no tenim possibilitat d’ensortir-nos-en de res. L’augment de serveis socials, que genera ocupació, les regulacions mediambientals, i altres, passen per un sector públic més potent, i això requereix impostos. L’economia submergida no és aleatòria. Si mirem les declaracions de renda, els assalariats paguem el 100% del que cobrem, en canvi, fins i tot els petits botiguers tenen molta més capacitat d’evasió fiscal. En aquests moments de crisi, alguns factors de l’economia submergida augmenten. La gent, moltes vegades, opta per fer treballar algú en negre, perquè si una família guanya 2.000 euros i només se’n pot gastar 400 en algú que cuidi l’avi, doncs ho fan en negre. Aquesta restricció pressupostària compta. Això es trenca si hi ha més impostos per una banda i més redistribució per l’altra. La gent es munta la vida com pot.

Pensa que el mercat ha guanyat?

El mercat, no. Ha guanyat el capital. I sobre tot la fracció hegemònica que és el capital financer. He fet molts estudis sectorials i hi ha molts sectors, com el de la construcció o la indústria de l’automòbil, on hi ha molts subcontractes en cadena. Vas a una obra i l’empresa gran no hi té ningú, tot són subcontractes. O, per exemple, el model dels centres comercials ha suposat un canvi complet a la distribució. Hem passat d’un model de distribució centrat en les petites empreses familiars, que tenien la seva economia submergida, a grans empreses comercials. Molta gent diu “els xinesos se’ns mengen”, però quan comprem als xinesos és quan anem a Zara o a Mango. Hi ha un gran estalvi de costos quan es produeix roba a la Xina, és un 30% més barat que fer-ho a Espanya. Si això hagués suposat una rebaixa d’un 25% o un 30% dels preus dels productes de vestir, la majoria de consumidors hauríem perdut llocs de treball, però a canvi ens beneficiaríem d’aquests preus. A Espanya la reducció és del 0%, o sigui que això és un marge de benefici que ha guanyat l’empresa.

Davant d’aquest suposat triomf del capitalisme, quines alternatives es podrien construir?

Aquest món s’ha estructurat a escala mundial amb unes normes que condicionen les regles del joc. Crec que hem de tenir més sector públic, i una organització del treball basada en la participació de la gent, en el reconeixement de qualitats. Això té implicacions en la forma com es paguen els salaris, però també en com es produeix i la qualitat.

Com creu que s’ha de mantenir l’Estat del Benestar?

És un problema de voluntat política i de distribució de la renda. En el cas d’Espanya és pitjor perquè tots els indicadors que hi ha apunten que estem per sota d’impostos, de distribució de la renda i de despesa social i, per tant, si volem ser europeus, que és el que sempre s’ha dit, hauríem d’assemblar-nos més a Europa, i no al Marroc.

Entrevista publicada al núm 31 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez

"No pensava que arribaria als 25 anys"

2011-01-12T10:24:00.001+01:00

Agnès Rotger i Nadia Ghulam, autores d’El secret del meu turbant (Columna, 2010)

La Nadia Ghulam és una noia afganesa que amb només 8 anys va patir greus ferides a causa d’una bomba. Quan va sortir de l’hospital, dos anys després, amb el règim talibà instaurat a Afganistan, va decidir fer-se passar per un home per tirar la família endavant. El seu secret va durar 10 anys. Ara, en fa 4 que viu a Badalona amb la seva família adoptiva, on va conèixer la periodista Agnès Rotger, i d’aquesta amistat en va néixer El secret del meu turbant (Columna, 2010), que va rebre el Premi Prudenci Bertrana 2010.
Sara Blázquez. Badalona

Quin és ‘el secret del teu turbant’?
Nadia: Hi ha molts secrets per descobrir en aquest llibre! El secret del meu turbant, per a vosaltres, és la realitat del meu país, el llibre explica la realitat que he viscut jo a Afganistan.
Agnès: Però el secret principal és que la Nadia, quan era petita, va haver de fer-se passar per un noi per ajudar la seva família a tirar endavant, i va ser un secret durant deu anys per tota la gent que l’envoltava, excepte la seva família.

La idea inicial era allargar tant aquest secret?N: No. En realitat jo no tenia gaire esperança de vida, no pensava que arribaria als 25 anys, pensava que em moriria o que em cauria una bomba. A la guerra, una noia ferida no té esperança.

No ho va sospitar mai ningú?N: En realitat no, perquè jo vigilava molt. Jo, físicament, m’assemblo molt a un home, i més amb les cremades que tenia a la cara, i amb el turbant que em posava.
A: I pel que diu era impensable que una dona prengués l’actitud que prenia ella. Es va anar fixant com actuaven els homes i ho va copiar tant com podia. Era malcarada, autoritària... Accentuava els trets més durs del caràcter tradicionalment masculí, i suposo que ningú s’ho podia plantejar.

Què era el més difícil d’aquesta doble vida?

N: El més difícil era que no em descobrissin. Ets conscient que ets una noia, estàs creixent com una noia, però t’estàs amagant en tot moment sota d’un turbant, és un estrès. Ara estic aquí, i sovint penso en la mort, però és que durant deu anys vaig estar pensant en cada moment en la mort, pensava que em moriria, o que em matarien, o que em descobririen... I ara estic en tota llibertat, tinc una família que m’estima, però no em puc treure del cap aquest estrès.
A: Forma part de l’estrès post traumàtic. La Nadia ha viscut una guerra, i molta violència, no és només el fet d’haver canviat d’identitat. A mi moltes vegades m’ha comentat que una de les coses més difícils d’haver estat un noi allà és que mai es podia relaxar, ni tan sols dins de la família, no podia descansar d’aquest paper. No pots afluixar mai, ni compartir amb ningú les teves angoixes, els neguits...

D’on es treuen les forces per afrontar una situació tan extrema?N: Jo penso que això ho hagués fet tothom, perquè és una situació de supervivència. Quan estàs entre la vida i la mort busques la manera per sortir endavant. Perquè ningú vol morir. M’ajudava molt a tenir aquesta força la meva mare, tot i que no li podia dir que tenia por. Jo tenia els meus amics, però no els podia dir que en realitat tenia por d’ells. No podia confiar en ningú.
A: Jo crec que ha estat molt dur, però en certa manera ha estat una oportunitat per poder-se ficar en la pell d’un home i fer coses que no hauria pogut fer. És molt enginyosa i molt ràpida de reflexos. Va haver moments en que va prendre riscos per coses com mirar una pel·lícula o importar il·legalment un llibre romàntic del Pakistan. És increïble que s’arrisqués per coses així, o per la música: agafava cintes que els talibans arrencaven i les enganxava per poder-les escoltar.
N: Les arreglava i tenia clients que em compraven cintes trencades il·legalment. Feia coses que no feia ningú!

Quin tipus de feines vas fer?N: Treballava a la construcció, de pagès, feia pous, en un taller de bicicletes... He treballat de tot per aconseguir una mica de menjar. La meva mare sempre em deia que tinc una estrella. I ara la meva mare catalana també em diu el mateix. Mai han pogut parlar, però és com si ho haguessin fet.

Per què era tan important explicar aquesta història?N: És sobre tot per gent d’aquí que no té ni idea del meu país. La meva vida no ha estat gens fàcil, ni ho és, però explico com és el meu país de veritat, perquè no és que tothom va amb pistola, jo he tingut amistat, i riquesa de cultura, i amor. No és únicament burka i pistoles.
A: El més interessant de tot plegat és que et pots identificar perfectament amb ella. Quan m’explicava coses de la seva infantesa, jo pensava que podria ser la meva. Tenia una vida feliç, normal, la seva família l’estimava, jugava amb el seu germà, mirava els dibuixos animats, anava a l’escola... I això és el que ho fa més interessant i més dur al mateix temps. Comences llegint i penses que podries ser tu mateixa, una nena feliç i despreocupada de tot, sense problemes, i de cop i volta ve el clatellot impressionant de la guerra i de la bomba.

Suposo que no ha estat fàcil afrontar aquesta història com a escriptora...A: Gens fàcil. Jo només havia fet coses de no ficció, més periodístiques, i quan la Nadia em va començar a explicar la història em vaig adonar que no sabia res. Quan m’explicava un diàleg, per exemple, m’adonava que no tenia ni idea del context, era incapaç d’imaginar-m’ho. Com que vam decidir que seria en format novel·la, jo necessitava imaginar-me on estava passant aquella escena, quin vestit portaven, quina olor se sentia, què menjaven, per posar-me a la seva pell i després poder transmetre-ho. Els primers mesos no vaig poder ni escriure. A més jo tenia tots els estereotips que tenim la majoria de gent d’aquí i moltes de les preguntes que li feia al principi eren absurdes. Una de les primeres preguntes va ser com va viure l’11S i va posar una cara que em vaig adonar que estava pixant fora de test, perquè era una cosa totalment irrellevant en aquell moment on vivia ella, no tenia ni idea de res del que li estava explicant, ni de l’impacte que tenia això, d’on carai era Nova York, ni que existien unes torres bessones, i amb prou feines qui era Bin Laden, i molt menys què tenia a veure amb ells un ricàs d’Aràbia Saudita, és que no podia ser més llunyà!

Com es fa per escriure una història tan dura i que el lector no es contagii?A: No crec que aporti res anar a fer sang i anar a fer patir la gent, crec que no té interès, però si que hi ha moltes escenes dures, perquè la vida de la Nadia ha estat molt dura. La dificultat era que es veiés ella, amb la seva evolució. Al principi es movia per pura supervivència, però després, a poc a poc, va tenint esperança, comença a veure un futur, segurament sense adonar-se’n. Comença a fer plans, comença a pensar com estudiar, i no com a noi, sinó com a noia...

Com vas poder estudiar com una noia després d’haver-te fet passar per un noi durant deu anys?N: Sempre vaig continuar sent un noi. Quan el règim dels talibans es va acabar no podia fer veure que no havia passat res i tornar a ser una noia. No només per raons de seguretat, sinó perquè per molta gent hagués estat una traïció. El fet de començar a estudiar com a noia em sembla que ha estat el més dur, ser dues persones en el mateix moment: anar a l’escola com una noia i sortir i ser un noi. Abans d’això era un noi a dins i a fora de casa, però després estudiava com a noia però la resta de la meva vida m’havia de comportar com un noi. Costa. Pensava que els meus companys de classe ho explicarien i patia.
A: Si es fes una pel·lícula, seria un dels moments en que patiríem.

Què t’ha colpit més de la història de la Nadia?A: El que m’ha colpit més és la intuïció que et dóna esperança. Hi ha alguna cosa, que no li ha ensenyat ningú, que ha fet que ella sabés que ho mereixia, que ningú li podia dir que pel fet de ser una noia no tenia dret a moltes coses. Hi ha gent que hi veu una història dramàtica, però jo la veig clarament una història d’esperança.
N: Jo sóc molt creient, i Déu m’estima molt. Una vegada vaig llegir que Déu fa patir els seus estimats, i quan patia pensava “és que jo sóc estimada per Déu”, i això em donava orgull i així me’n sortia sempre. Encara que de vegades m’enfadava amb el meu Déu, sortia a fora a la nit i li deia “Ja en tinc prou! No puc més!”. I ara la meva creença s’ha triplicat, perquè Déu m’ha enviat persones. La meva família són els àngels de la meva vida.

Com us vau conèixer?A: La Nadia tenia ganes d’escriure i la seva família catalana em coneix i sabien que jo escrivia, i ens van presentar a veure si ens enteníem. Així va ser. Hi ha una cosa que m’agrada molt, i és que ella se sent molt vinculada als dos països.
N: Aquí estimo molt la meva família, però no deixaré d’estimar el meu país, sempre estaré en contacte amb ells, si cal me n’aniré allà un temps a treballar per millorar les coses. Aquí he tingut l’oportunitat d’estudiar, podria tornar a Afganistan, perquè crec que puc ajudar d’una manera que no pot fer-ho una persona d’aquí. Jo sé l’idioma, sé com està el país, i quines necessitats té la gent. Hi ha gent que dóna molta importància, per exemple, al fet que els talibans van prohibir la música i que obligaven les dones a posar-se el burka. Per mi està perfecte posar-me el burka i no tenir música, però tenir pau. El que em fa por és que entri un grup de persones a casa i que violin les dones, se les emportin... Què prefereixes?

Entrevista publicada al número 30 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez.

“Lluitem perquè la societat civil sigui forta”

2011-01-04T11:54:00.000+01:00

Antonio Cazorla, responsable d’Immigració de la FAVIBC

Antonio Cazorla és un polític nat, i tot i que creu en la necessitat de la militància, mai ha seguit les consignes de ningú, “a mi que em donin una ordre no m’agrada”. Creu que el poble és suficientment llest com per proposar les seves pròpies alternatives, per això porta tota la seva vida lluitant pels drets socials de la classe treballadora. És el president de l’Associació de veïns de Montserrat (Terrassa), amb un 80% de veïns d’origen immigrant, i el responsable d’Immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).
Sara Blázquez. Terrassa

Com va començar la seva vinculació amb els moviments veïnals?
Jo vaig arribar a Catalunya l’any 50, quan només era un nen de 5 anys. El meu pare havia estat militant del Partit Comunista a Andalusia, i la meva mare de les Joventuts Socialistes, vaig aprendre de la gran quantitat de solidaritat que tenien. Sempre he estat una persona que he observat moltíssim la gent adulta i la societat en general i estava desesperat per saber escriure i llegir. Vaig començar a treballar amb set anys -no era cap heroi, perquè llavors tots els nens treballàvem-, vaig ser conscient de tot el que hi havia, i vaig començar a fer treball sindical a les empreses, a les primeres Comissions Obreres. Posteriorment, cap a l’any 64 o 65 vaig començar amb tots els temes socials del moviment veïnal. Vaig crear el primer club de joves, que després es van començar a dir Centres Juvenils, i el primer es va crear en un bar a Can Anglada (Terrassa), amb dos-cents socis. Era com un club de ball, però a la mitja part es parlava d’aspectes socials i polítics. D’aquí va començar a créixer el PSUC, jo ja em vaig ficar a treballar a les Joventuts Socialistes i, després de tres mesos, 200 joves de Can Anglada es van fer de les Joventuts del Partit Socialista, i llavors es va començar a crear el moviment de les associacions de veïns, i jo vaig començar a l’Associació de veïns de Can Anglada. Quan em vaig casar, vaig venir a viure als grups de Montserrat i vam crear l’associació de veïns. Aquí hi havia una associació de caps de família, que era del franquisme, i va ser una batalla triple. L’any 72 vam aconseguir fer-los fora i fer l’associació de veïns. He estat sempre una persona creativa, i he lluitat sempre sense odi, sense rancors. Penso que el cap ha d’estar fred per treure alternatives davant de qualsevol situació, i amb odi això és impossible.

Però l’any 85 va haver d’apartar-se del moviment associatiu...
Sí, perquè van tancar l’empresa on jo treballava, i vaig muntar una cooperativa de l’empresa que va tancar. Va estar funcionant molt bé durant quatre anys, però la classe treballadora d’aquest país no estava acostumada a les cooperatives. Els interessos de la gent eren incomprensibles i vam haver de tancar.

I va tornar a l’associació.
Sí, i vaig veure que l’associació ja no estava complint amb els objectius del moviment associatiu. Hi havia un greu problema al barri, havia passat de tenir un 5% d’immigració a tenir-ne gairebé un 60%. Hi havia un greu problema de convivència i l’associació no feia res, cada dia hi havia intencions de manifestacions, i era estrany el dia que no hi estava per aquí l’alcalde, o el cap de policia, escoltant les queixes dels veïns més exaltats. L’associació deia que no hi havia res a fer, però jo vaig començar a buscar gent, vam fer un document, vam recollir firmes i vam fer una assemblea. Van venir 150 persones a l’assemblea i vam fer una proposta: que no hi hagués baralles als blocs, que faríem una enquesta de les necessitats, urgent, i si hi havia algun tipus de problema als blocs, que sisplau l’anessin aguantant i vinguessin a l’associació a comunicar-nos-ho, però primer havíem de fer l’enquesta.

I com va anar?
Era una enquesta de 25 preguntes, i el principal escull era el no enteniment. Era la confrontació màxima de la pobresa amb gent ja aposentada, i el no poder entendre’s amb la veïna. A partir de les 25 preguntes vam fer un projecte, li vam dir Mediació veïnal, reforç de la societat civil i civisme. Ho vam comunicar als veïns, i els vam dir que, si acceptaven el projecte, l’associació es comprometia a portar-lo a la pràctica costés el que costés. Van dir que si i vam començar bloc per bloc amb assemblees continues. En un any en vam fer 800. Al principi, els nens que sabien el castellà i l’àrab ens ajudaven fent les traduccions, però després va entrar a l’associació una noia d’origen marroquí que es va convertir en la nostra traductora oficial. Vam començar a formar tots els grups de treball: dones, esport al carrer, ajudar les persones adultes, acompanyament als ajuntaments, a les institucions, guiar-los en el que és Catalunya... i el nostre projecte és ja una eina de treball d’aquesta associació.

Què vau aconseguir?
Després d’un any la situació havia canviat radicalment. Havia millorat moltíssim. Tota la immigració va començar a participar, i els veïns van començar a conviure. Vam fer l’escola de castellà i de català, on 170 dones i més de 150 homes venien a aprendre castellà. Els professors eren voluntaris, els mateixos veïns del barri. A part d’aprendre idiomes recalcàvem altres aspectes, per exemple, fer veure les situacions reals que es trobaven els seus veïns. Si la veïna tirava molta aigua, potser és que no tenia rentadora! El que demanava és que hi hagués solidaritat. És que el primer any d’haver-hi aquí tanta immigració, fins i tot els nens tenien enfrontaments al carrer. L’associació de veïns no tancava juliol i agost, es pot dir que eren els mesos més perillosos de tot l’any, perquè aquí hi conviuen gitanos, paios de no molta cultura, i el món àrab.

També és el responsable d’immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).
L’escola em va convidar a conèixer el projecte que tenien ells de convivència, i trobo que és pràcticament igual que el que nosaltres estem fent, però a nivell de l’ensenyament. Li vam proposar a la directora treballar en conjunt temes importants. Em vaig convertir en el portaveu de l’escola davant les institucions i els fòrums, i gràcies a això entro a formar part de la Federació, i em van fer responsable d’Immigració. Vaig anar acudint a les reunions del Pacte per a la Immigració. Vaig acusar els partits polítics de que ells eren els culpables, per tenir poca visió, que el sistema social arribés al col·lapse, i que havien creat famílies dependents. No es pot fer el reagrupament i no donar-los el dret al treball, fent això crees famílies dependents, perquè no estem en igualtat. Estem demanant que tinguin els mateixos drets i obligacions, però ells els treuen el pitjor que se li pot treure a una persona: el dret al treball. Vaig acusar que una persona que venia per reagrupament familiar necessitava gastar-se 6.000 euros per tenir un contracte de treball, per tant el que estava fent el govern amb aquestes lleis era donar cobertura a les màfies. No hi va haver cap partit que es posés en contra, cap crítica, sinó tot el contrari, i va ser aprovada aquesta llei.

Què més reclamen?
Un altre dels temes importants que vaig estar defensant és el dret dels immigrants que estan aquí sense papers, que els partits fossin valents i prenguessin una decisió. Només els quedaven dues opcions: o legalitzar-los a tots, que seria el més normal, o que es convertissin en Isabel la Catòlica i iniciessin el procés de fotre al carrer un milió de persones. I si tenien por del que poguessin dir les democràcies occidentals, i el món, doncs que assumissin que havien de legalitzar la situació. No es pot tenir un milió de persones a la nació sense papers de cap tipus. En això han estat covards, no han fet pràcticament res.

Quins projectes duen a terme actualment?
Estem convencent tots els grups de treball del barri que han de parlar català, perquè és la llengua vehicular de Catalunya. Tenim un grup de lectura, que em sembla que hi ha 18 dones, tenim Normalització Lingüística, que és de l’escola però per petició de l’associació es fan classes fora de les hores escolars. L’escola i l’associació volem lluitar perquè es converteixi en una escola d’adults. I també tenim un projecte d’alfabetització.

Com s’ha d’afrontar el fenomen de la immigració des de les associacions de veïns?
Des de l’associació o des de la federació, no tenim problema si algun barri o alguna població necessités que anéssim a fer una conferència, amb molt de gust ens oferim a fer-ho. Copiar el projecte seria una terrible equivocació, però és una eina que té moltes coses que es poden aplicar, i d’altres que s’han d’adaptar a les necessitats que tenen. El principal és lluitar perquè la societat civil sigui forta. O anem tots a una, o és impossible. Jo sempre demano que hi hagi unitat entre tot el moviment associatiu.

Quines iniciatives s’han d’impulsar des de les associacions de veïns?
Donar la participació, però una participació real. Nosaltres discutim els problemes reals del barri. Saps què passa aquí? Que gràcies a la immigració, els nostres ancians viuen millor.

Què li demanaria als partits polítics en l’àmbit de l’acollida o la integració?
La única cosa que els puc demanar perquè hi hagi una vertadera integració és que no llancin l’odi des del feixisme del PP i dels partits colindants amb ells. A més, han de ser conscients del tipus de política que estan fent, de barallar-se contínuament, sense agafar un comitè de savis de tots els partits polítics que analitzin la realitat i li donin una volta a aquesta societat. Viuen en una altra realitat, han de baixar al poble, anar a visitar aquelles famílies que viuen amb 400 euros d’ajuts socials, a veure si els dona una mica de solidaritat i de vergonya i es posen a treballar per solucionar-ho. Els treballadors i el moviment associatiu han de parlar, han de defensar els seus veïns, no podem permetre que ens estiguin enganyant. Si el moviment associatiu lluita pel que ha de lluitar, tindrà representativitat novament.

Entrevista publicada al número 29 de la Revista Mà.

Diumenge, Vic a Tot un Món (TV3)

2010-11-26T13:39:00.000+01:00

Aquest diumenge, el programa Tot un món de TV3 estarà dedicat al barri del Remei de Vic. Aquí en teniu quatre pinzellades:

Capítol 487: Veïns de Vic

Han passat dos mesos des que es va remodelar el barri del Remei de Vic. Van ser dos anys d'obres després de vint anys de no haver-n'hi fet cap. Hem volgut saber si la transformació urbanística ha millorat també la convivència en un barri amb més d'un 30 per cent d'immigració. Aomar Amazian, que va formar part de la comissió d'urbanisme durant les obres, explica que les coses han millorat, tot i que mai ha estat un barri conflictiu. També sabrem l'opinió d'Assumpta Ordeig, que fa tres anys que treballa a l'associació de veïns i que confia que el comerç es revifarà i que els habitants faran més vida al carrer.

Les mentides del racisme 5

2010-11-15T10:27:00.000+01:00

"Els immigrants es queden amb la majoria de pisos de protecció oficial"

Aquest diumenge, dia mundial de la diabetis

2010-11-12T10:27:00.000+01:00

Les mentides del racisme 4

2010-11-12T10:19:00.000+01:00

"La immigració posa en perill la identitat catalana (II)"

"El Centre Cultural Islàmic no és només una mesquita, és un espai de trobada"

2010-11-11T13:24:00.000+01:00

Quan en Jamel va aterrar per primera vegada a Vic hi havia poques famílies immigrades, la majoria eren homes solters que havien vingut amb la primera onada migratòria dels anys 70 i 80, però clar, d’això ja en fa 22 anys, era l’agost de 1988. Ara presideix el Centre Cultural Islàmic, al carrer Sant Pere de la capital osonenca.

Jamel El Meziani ha vist i viscut molts canvis a la ciutat durant aquests anys. “En els anys 90 hi va haver un canvi, va venir una forta onada migratòria perquè va començar una crisi al Marroc. Abans d’això la gent no es plantejava marxar, però en aquell moment molts joves ho van fer, fins i tot joves amb títols universitaris.”
Com qualsevol comunitat que s’estableix en un nou indret, els musulmans vigatans es van començar a associar. L’any 1989 es van començar a trobar en un petit centre al carrer de la Ramada per acabar arreglant el nou Centre Cultural Islàmic del carrer Sant Pere. “És com el Casal musulmà”, bromeja El Meziani comparant el Centre amb qualsevol Casal Català.
“Això no és només una mesquita. Si que hi ha gent que només ve a fer les oracions, però es fan classes a la canalla, xerrades i vida social. És un espai de trobada.” A partir d’aquí el Centre va començar a participar a les escoles, a fer traduccions i tasques de voluntariat, a col•laborar amb la policia, els jutjats i els hospitals. “Ara tot això està molt normalitzat, però sempre ho hem fet voluntàriament.” L’objectiu, segons diu, no és ser un centre privat, sinó ser un espai del barri, de la ciutat, “tothom pot venir”.
Els preocupen temes com el recent tancament de mesquites a Lleida. “A Catalunya no hi ha mesquites, hi ha locals, garatges. En canvi a fora si que n’hi ha. És bo pel mapa cultural d’una ciutat, sinó dóna una imatge de ciutat tancada. A més, els catalans musulmans tenen dret a tenir una mesquita.” El Meziani assegura que necessiten mesquites en condicions, i no que els temples siguin als polígons, “això em fa mal al cor”. No entén perquè hi ha d’haver tants problemes en un país democràtic, “no molestem perquè no fem música, ni soroll...”, “ara la moda és anar contra els musulmans per poder arribar al poder, a més els mitjans de comunicació alimenten aquests discursos i creen més odi”.
El president del Centre Cultural és conscient que “la convivència mai serà perfecta, però la dreta no vol solucionar problemes, sinó que en vol crear més”.

Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Foto i text: Sara Blázquez

Les mentides del racisme 3

2010-11-11T12:30:00.001+01:00

"Els immigrants amenacen la identitat catalana"

La immigració, amb ulls de nen

2010-11-10T12:14:00.001+01:00

El món a les mans. Aquest és el títol de la minisèrie documental de 13 capítols que ha estrenat la Xarxa de Televisions Locals (XTVL), i que projecta una mirada sobre el fet migratori des de la perspectiva dels infants, fills de famílies immigrants. Entre els protagonistes, tretze nens i nenes d’entre 9 i 12 anys, hi ha l’Ibrahim i la Sihame, dos germans de Manlleu, de família originària del Marroc.
Sara Blázquez. Manlleu

El món a les mans s’endinsa en la vida d’aquests tretze infants que, de fet, són una mostra del mosaic plural de la societat catalana actual. Al llarg de la sèrie, els infants expliquen la seva realitat i activitats quotidianes: presenten la seva família i amics, donen a conèixer les tradicions del país dels seus pares i mares, però també les del país que els ha acollit i que també celebren. A més, mostren els espais municipals que fan servir i les activitats que hi realitzen, com ara les seves escoles i els seus barris, i donen a conèixer les seves aficions i desitjos de futur.
A Osona aquesta sèrie l’emet El9TV en l’espai Civilis, els dilluns a les 0.15 hores i en redifusió els dimarts a les 17.30 hores. El programa també es pot veure a través d’Internet a www.xiptv.cat/elmonalesmans.
La sèrie vol sensibilitzar la població sobre el fet migratori, apropar-lo a la realitat quotidiana desmuntant alguns estereotips i explicant la riquesa intrínseca a la diversitat, entesa com una oportunitat per a la societat de futur. A través d’aquests infants amb diferents referents culturals, El món a les mans també vol reflexionar sobre les estratègies i recursos necessaris per enfortir la cohesió social i donar a conèixer la funció integradora dels recursos del món local, a l’abast de tota la ciutadania.
El resultat és un programa amè, en el qual els nens i nenes construeixen diferents equipaments que creuen necessaris en una ciutat ideal. Els espectadors els coneixeran mentre ideen aquest món ideal.
Es tracta d’un programa setmanal de 12 minuts de durada que es va estrenar el passat 4 d’octubre a la Xarxa de Televisions Locals (XTVL).

Article publicat al número 28 de la Revista Mà

Les mentides del racisme 2

2010-11-10T10:17:00.000+01:00

Mentida 2: "Tots els ajuts públics són per als immigrants"

Les mentides del racisme 1

2010-11-09T15:45:00.002+01:00

Una de les seccions amb més èxit de la Revista Mà és Les mentides del racisme, una secció que amb una petita peça desmenteix els tòpics més extesos relacionats amb la immigració. Hem volgut fer un recull de totes les mentides publicades fins ara. Aquí en teniu la primera:

Mentida1: "Els immigrants no compleixen els horaris comercials"

Tot a punt per la festa del xai

2010-11-04T17:14:00.002+01:00

L’Alcorà explica que Déu va posar a prova a Ibrahim (Abraham) i li va ordenar que sacrifiqués el seu fill Ismaïl (Ismael) per tal de demostrar la seva fidelitat. Quan el profeta estava a punt de complir aquesta ordre, Déu el va aturar i va permetre que substituís el seu fill per un xai com a objecte d’ofrena. Posteriorment, l’any 624, el profeta Muhammad va reproduir el sacrifici durant el pelegrinatge a la ciutat sagrada de la Meca. És des de llavors que es va establir el ritual per a la comunitat musulmana el fet de matar un xai un cop l’any, el que es coneix com l’id al-ad•ha o, més popularment, la festa del xai, la segona festivitat més important del calendari musulmà, després del Ramadà.

“No es tracta només de matar un xai i menjar-se’l, aquesta festa és un acte de fidelitat als Déus”, diu l’imam Ahmed Addam. Es commemora el símbol de la submissió perfecta a la voluntat de Déu representat per l’episodi alcorànic (i bíblic) en què Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill. Se celebra el desè dia del mes de dhu-l-hijja i coincideix amb la fi del hajj, el pelegrinatge preceptiu a la Meca, cinquè pilar de l’Islam, que és dos mesos i deu dies després del final del Ramadà, i que aquest any s’escau als volts del 16 de novembre.
En aquest dia, totes les famílies musulmanes maten un xai en record a l’acte d’Abraham. Tradicionalment, el matava el cap de família de manera ritual, però actualment, a Catalunya, les famílies el compren ja mort, sempre amb la garantia que l’animal ha estat sacrificat segons el ritus musulmà, és a dir, halal.

És un dia de germanor, de solidaritat i d’alegria per a les famílies, que comencen la festa ben d’hora al matí, amb una oració que dóna gràcies a Déu per evitar que Abraham matés el seu fill, “per evitar matar la humanitat”, diu Addam. Només després de l’oració és quan es pot matar el xai, que cada família se’l menja, acompanyats dels seus parents i veïns. “És un dia de solidaritat, i és un dia de fer les paus i d’ajudar els més necessitats”, diu Ahmed Addam, “és una festa molt gran, i cada família compra roba nova i regals per als nens”.
La crisi, però, també és present el dia del sacrifici. Moltes famílies no es poden permetre comprar un xai i gaudir de la festa, és per això que “els que sí que poden fer-ho, el comparteixen amb ells, es conviden els veïns i la festa és compartida”, diu Addam, que també assegura que “l’Islam diu que el veí és el teu germà, sigui musulmà o no. Tot i que hi ha molta gent que no entén ben bé el significat de la festa, l’islam és el respecte, la relació entre persones, l’educació... Has de voler per als altres el mateix que vols per a tu”.
Mohamed El Idrissi és el propietari de la carnisseria i basar Bolux a Manlleu. Falta un mes per al dia de la festa del sacrifici i ja té 89 xais encarregats. Per a ell serà també un dia de festa i d’alegria, com per a la majoria de musulmans, però també serà un dia de molta feina. “Després de resar, els carnissers anem a l’escorxador a buscar els xais ja sacrificats”, diu El Idrissi, que assegura que està molt content de treballar amb l’escorxador de Vic, perquè són responsables amb el ritus halal. “Això és molt important.” L’animal ha d’estar orientat a la Meca, com demana la religió musulmana, i el sacrifici es fa amb un tall al coll. Això ho fa una persona acreditada pels mateixos musulmans que ho certifica, a més, aquest sacrifici rep totes les certificacions de sanitat animal actuals.
Cada carnisser s’endú els xais que prèviament ja li han encarregat els seus clients. Normalment, El Idrissi en ven entre 80 i 120. “Els musulmans volen xais d’aquí Catalunya. Ens demanen que tinguin entre sis i set mesos i que pesin entre 18 i 19 quilos, per així poder compartir-lo amb més gent”. Habitualment, en Mohamed té dos treballadors a la botiga, el dia de la festa del xai, però, la feina es complica, i passaran de ser tres a ser-ne set o vuit. La feina també es nota a l’hora de fer caixa, “guanyo una mica més, però també en gasto més perquè he de pagar la gent que em ve a ajudar...”, diu somrient El Idrissi.
Un cop els xais siguin tots morts, “cap allà les dues del migdia, depenent de com vagi la feina a l’escorxador”, Mohamed es trobarà la botiga plena de persones disposades a pagar entre 160 i 180€ per un xai. “La majoria se l’emporten sencer, però alguns volen que els el talli, i això ho faig gratuïtament.”
Moltes famílies divideixen el xai en tres parts: una se la queden ells, i les altres les comparteixen amb veïns i parents. “Cadascú es menja el xai com més li agrada, n’hi ha que fan pinxos, d’altres fan una barbacoa, o un estofat...”, diu Mohamed El Idrissi.

Reportatge publicat al número 28 de la Revista Mà.
Fotografies i text: Sara Blázquez

"Quantes més llengües parlem, més feliços serem"

2010-11-04T10:36:00.000+01:00

Pius Alibek, Lingüista, escriptor i restaurador
Pius Alibek (Ainkawa, 1955), és llicenciat en filologia anglesa a Bagdad i a Barcelona. Nascut al Kurdistan, prové d’una minoria realment minoritària, l’assíria cristiana, i, a més de parlar arameu –la seva llengua materna–, domina l’anglès, l’àrab, el català i el kurd. És al capdavant del restaurant Mesopotàmia, al cor de Gràcia. Ha publicat ‘Arrels nòmades’ (La Campana), que narra els seus primers 26 anys de vida a l’Iraq.
Sara Blázquez. Barcelona

Per què ha sentit la necessitat d’explicar els seus primers 26 anys de vida a l’Iraq?
El motiu principal eren les ganes que tenia d’escriure des de feia molt de temps, i intentava escriure en totes les llengües en què ho puc fer. Sóc d’una comunitat multilingüe, però normalment comences a escriure amb lucidesa quan trobes la llengua de les teves emocions.

En aquest cas, el català.
Quan la meva primera nena tenia tres anys, jo dialogava amb ella en arameu i català. Evidentment, l’arameu, tal com està, es fa una llengua difícil per escriure literatura perquè és una llengua gairebé agonitzant. L’altra llengua que feia servir amb ella era el català, llavors ja tenia una llengua de les emocions perquè li estàs parlant a una persona amb qui tens una relació molt natural, despreocupada, que no està enterbolida per res. Tanmateix, tenia la necessitat d’explicar-li a ella què era el que ella sentia per culpa meva, perquè per culpa del pare o de la mare, que també és de fora, ella sentia que era diferent, que era d’aquí, però tampoc era d’aquí del tot. També ho devia a la meva nova llar. Jo fa 29 anys que sóc aquí, he viscut aquí, tinc els meus amics, els meus col·legues, els meus veïns. I jo sóc d’aquí però tinc una part que és d’allà, i ells l’han de conèixer.

Què el va encoratjar?
Em va encoratjar molt el fet d’haver traduït moltes novel·les de l’àrab al català i haver rebut felicitacions, això em van animar molt. Em deien que tenia un estil molt bo, molt àgil, molt potent en català. Llavors penses: ara puc, ara ja no coixejo. És la tranquil·litat de fer-ho bé. Si no ho has de fer bé, millor que no t’hi posis.

L’Iraq que retrata a Arrels nòmades no té res a veure amb la visió estigmatitzada que en tenim. Ha volgut trencar aquesta visió?
No és la meva intenció trencar res, ni rectificar. Jo simplement descric el que he viscut. Sóc conscient de la confusió que es crea amb la visió que es té l’un de l’altre. No necessàriament hi ha d’haver gaire distància perquè aquesta visió sigui distorsionada i, sovint, aquesta distorsió és intencionada. Jo no confio en la fidelitat dels mitjans de comunicació ni en la seva professionalitat a l’hora de transmetre la informació. Crec que la majoria de mitjans són manipulats i tampoc fan prou esforç per ser fidedignes, i no és culpa de la distància. La imatge d’un lloc en relació amb un altre està manipulada, i està manipulada seguint uns interessos malignes. Però això és una lluita política, una lluita social que no és la pretensió del meu llibre. Jo no tinc la necessitat de dir-li a la meva filla que aquí pensen de nosaltres d’una manera però que nosaltres som d’una altra. Li explico el que he viscut.

Com era l’Iraq de la seva joventut?
Era un país com qualsevol altre país del món, amb ganes de viure, d’avançar, d’obrir camí, d’educar els fills, d’assegurar-los un bon futur. Era un país governat per una dictadura, com la majoria de països del món, amb l’avantatge que tenia un bon nivell econòmic que assegurava un bon nivell de vida, d’educació i de cobertura sanitària als ciutadans. L’Iraq era això, una societat amb il·lusions, amb ganes de ser feliç, amb ganes de passar-s’ho bé. Tenia la xacra de la dictadura, però qui no la té aquesta xacra? Fins i tot veiem que la democràcia al Primer Món cada cop avançava més cap a una dictadura que cap a una democràcia.

I com és l’actual?
No es pot parlar d’un país. El 2003, els americans van envair l’Iraq, van crear molta mort i destrucció, i el van entregar a mans dels clergues i l’han convertit en un país islàmic, i això no és el pitjor, sinó que l’han entregat a mans de l’Iran. O sigui que qui ara mana a Iraq és l’Iran, curiosament. Se suposa que Iran és l’enemic número 1 d’Occident. No entenc aquests jocs polítics bruts. Avui dia l’Iraq és simplement un país islàmic on un clergue mana més que un ministre. És el caos, és el país del món que ha estat més temps sense govern, perquè encara no s’ha format govern. Ha trencat el rècord. La mort està a l’ordre del dia, no hi ha llum, no hi ha aigua potable, l’escolarització, que era del 100%, ha baixat a menys del 10%, la dona està obligada a tapar-se, quan era la dona més preparada i amb més professionalització de tot el món àrab. Això és l’Iraq actual.

Parla àrab, kurd, arameu, anglès, català... Com ha viscut aquesta diversitat de llengües?
Jo sóc lingüista de formació i crec que quantes més llengües parla una persona, més opcions té de tenir una ment oberta. Jo vaig néixer en una zona fronterera, que era una minoria dins una altra minoria dins una altra majoria. La majoria era l’àrab, l’altra minoria era la kurda, i nosaltres, una minoria dins la minoria kurda. Des de petit parlava amb naturalitat l’arameu, la meva llengua; el kurd, la meva primera llengua d’educació; l’àrab, l’anglès, i a més, els meus pares parlaven turc, era un fet natural. Quan més llengües parlem, més feliços serem. Aprendre llengües i parlar-les és un joc preciós, perquè cada nova llengua t’ajuda a millorar l’anterior. A casa parlem quatre llengües, i les meves filles no tenen cap problema. Tan de bo aquesta societat malaltissa no els deformi la ment.

De la seva diversitat de llengües va néixer la seva vocació de lingüista?
No. La llengua m’apassionava des de petit. La trobava com un gran magatzem de coneixement, i explorant la llengua tu pots anar aprenent moltes coses, des d’aquesta vessant jo he anat per la vida. Com que m’agradava vaig ser lingüista. M’ha apassionat, sobretot, la part de la llengua relacionada amb l’origen i l’evolució de les llengües, perquè entens el que vol dir que la llengua és viva. Els mots neixen, evolucionen, procreen, moren. I fins i tot, a diferència de l’home, poden ressuscitar.

De fet, hi ha paraules que fem servir en català que vénen de l’arameu.
Sí, paraules com abat, o com gat, canya i iaia, que es remunten a l’accadi.

Per què va triar Barcelona com a destí?
Hi era de pas i m’hi vaig quedar.

Com compagina la seva feina de cuiner amb la de lingüista i escriptor?
Treballo cinc nits al restaurant i així tinc temps per fer altres coses. Hi vaig a les quatre de la tarda i reparteixo el temps entre la cuina i escriure.

Mesopotàmia és una institució. Quin és el seu secret?
No hi ha cap secret. Són criteris tan simples com la constància i la sinceritat amb un mateix.

Què caracteritza la cuina iraquiana?
És una cuina saludable i molt variada. Combina milers d’anys de tradició amb la incorporació dels productes de les dues rutes de la seda, tant la terrestre com la marítima, i també la tradició mediterrània.

Per què se sent nòmada?
El nomadisme és un estat mental. Pot haver-hi persones que no han viatjat més enllà del lloc on van néixer i tanmateix tenen ànima nòmada. És una manera de sentir-se part de tota la humanitat, de l’univers. Un nòmada duu tot el que estima a sobre.

Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez

D'AQUÍ D'ALLÀ: LA XINA

2010-10-27T16:32:00.000+02:00

Després de la programació dedicada al Marroc (setembre) i a l'Equador (octubre), novembre és el mes de la Xina al canal 33 de Televisió de Catalunya. Pel•lícules, reportatges, documentals, entrevistes i debats tenen com a protagonistes, al llarg d’aquest mes, la comunitat xinesa de Catalunya, la seva cultura i el seu país de procedència.
Amb el projecte D’aquíd’allà,Televisió de Catalunya vol compartir el seu espai amb les noves comunitats que conformen la Catalunya actual. Per això, el canal 33 s’acosta a la Xina, entre el 30 d’octubre i el 5 de novembre, amb un ampli ventall de programes.

Més info: http://www.tv3.cat/daquidalla

Aquest dissabte, festa senegalesa a Vic!

2010-10-27T16:27:00.000+02:00

Exposició: Escoles d'altres mons

2010-10-05T13:17:00.000+02:00

Autor: Barcelona Solidària

Participa!

2010-07-20T13:18:00.000+02:00

Què en penses de les retallades socials i de la reforma laboral?

Envia la teva resposta a redaccio@revistama.cat, amb el teu nom, edat i municipi!

"Ningú ha condemnat Israel"

2010-07-12T10:45:00.000+02:00

Un mes després de tornar d’Istambul i de patir l’atac de l’exèrcit d’Israel al vaixell Mavi Marmara, Laura Arau i Manuel Tapial, membres de l’associació Cultura i Pau, van fer una xerrada el passat 28 de juny a Vic, després de passar per diferents punts de l’Estat espanyol amb l’objectiu d’explicar el que van viure i de “mantenir la flama que aquesta acció ha revifat en una part important de la societat”.
L’acte va començar amb la projecció d’unes dures imatges del moment de l’atac de l’exèrcit d’Israel sobre el vaixell Mavi Marmara, o la Flotilla per la llibertat, on viatjaven aquests dos osonencs, juntament amb centenars d’activistes, que es disposaven a trencar el bloqueig d’Israel contra la franja de Gaza, i que portaven ajuda humanitària. Tot i que l’exèrcit israelià els va prendre el material que duien per gravar imatges i fer documentals, “una companya nord-americana va guardar algunes targetes de memòria i per això podem tenir imatges diferents a les de l’exèrcit d’Israel”, comentava Manuel Tapial.
La xerrada va comptar amb la col·laboració del Casal Independentista Manel Viusà, i de Sami Abdul Jawad, un metge palestí que resideix a Vic, i que es va mostrar orgullós de la lluita d’aquests dos activistes, “la solidaritat amb el poble palestí és una causa justa, té adeptes a molts països”. Sami Abdul Jawad va fer cinc cèntims de la història de Palestina, i de la seva relació amb l’estat d’Israel, “Israel no ha respectat mai cap resolució de la ONU, i després de la guerra de 1956 va ocupar tota la Palestina històrica”. Després de donar alguns detalls de la història de l’últim mig segle, el metge vigatà va arribar a la conclusió que l’estat d’Israel manté una conducta agressiva perquè no ha trobat mai cap sanció política, ni econòmica, ni militar, “sinó, mai hauria atacat un vaixell que duia ajuda humanitària”. Segons Abdul Jawad, els governs europeus i els Estats Units donen suport a Israel.
El mateix pensa Laura Arau, que va començar la seva intervenció visiblement emocionada, donant les gràcies a la seva família. “Ara hem vist com ha de ser l’activisme a partir d’ara, la societat civil podem ser capaç de canviar coses que haurien de canviar els nostres governants”. Arau va explicar com van viure aquest atac a la Flotilla per la llibertat, on viatjaven més de 700 activistes de 32 països diferents. Els dos activistes catalans hi anaven a portar uns llibres en castellà i àrab, relats escrits per nens de l’Estat espanyol sobre la situació a Gaza, a més de fer-ne dos documentals.
L’exèrcit d’Israel els va atacar a les 4.10 de la matinada, amb 4 fragates, 2 submarins, 30 llanxes i helicòpters, durant gairebé una hora i amb el resultat de 9 morts i més de 50 ferits. “La única resistència que hi va haver des del vaixell va ser amb mànegues d’aigua a pressió, amb les que no deixàvem pujar els militars”. Llavors van intentar accedir per aire. “Els primers ferits van morir abans que pugessin, és a dir que ens van atacar en aigües internacionals amb armes de foc”. Malgrat la dura situació, “tothom sabia el que havia de fer”.
Laura Arau recorda que mentre ells dos estaven tancats a la sala de premsa, els musulmans estaven lligats a terra, mentre que els europeus estaven asseguts sense lligar, “això demostra el racisme de l’exèrcit israelià”.
Manuel Tapial va tancar la xerrada amb algunes dades. “Abans del bloqueig entraven 3.900 camions d’ajuda humanitària a la setmana, i no s’arribava a cobrir les necessitats bàsiques. Ara, n’entren 390 cada setmana, imagineu-vos la crisi humanitària que hi ha”. Tapial també va mostrar el seu descontent amb les reaccions de l’Estat espanyol i la resta de governs a nivell mundial. “Aparentment, tothom ha condemnat Israel, però ningú no ho ha fet”.

Article publicat al número 26 de la Revista Mà
Foto: Sara Blázquez

“El cinema oriental és un cinema de contrastos”

2010-07-12T10:38:00.001+02:00

Entrevista a Quim Crusellas i Glòria Bernet, organitzadors de les Nits de Cinema Oriental

Com va sorgir la idea d’organitzar les Nits de Cinema Oriental?
La idea era fer un cinema a la fresca, però amb un alicient nou, i ens agrada molt el cinema oriental, que aquí gairebé no arriba. Allà el cinema és molt comercial i de qualitat. El més interessant és que són pel·lícules inèdites, són estrenes, i aquesta filosofia ha fet créixer les Nits.
Quina he estat la reacció de la comunitat asiàtica d’Osona?
Molt bona. Al principi els vam anar a buscar i els vam convidar a venir a les activitats. Vam començar amb la comunitat índia. El menjar el feia una parella de l’Associació índia. Tots col·laboren molt amb l’organització de sopars i com a públic. La comunitat xinesa no està organitzada a Osona, però es va interessant poc a poc per les activitats que fem.
Quines dificultats es troben a l’hora d’organitzar un festival d’aquestes característiques?
Tenim un pressupost ajustat, però ens trobem que a les distribuïdores els agrada el projecte i ens cedeixen les pel•lícules. Aquest any estem molt contents perquè projectarem les pel·lícules que volíem des d’un principi. Hi ha, per exemple, una pel·lícula de Jackie Chan, Little Big Soldier. Amb els diners que fa als Estats Units, Jackie Chan, fa una pel·lícula bona a la Xina cada any. Aquesta és una de les seves millors pel·lícules, és molt pacifista, i lliga molt amb la filosofia de les Nits. A més, aporta apunts d’història de la Xina.
Què té la cultura oriental o asiàtica que atrau tant el públic?
La cultura asiàtica és exòtica. És un cinema que aquí gairebé no es veu, i sorprén molt aquesta manera de fer cinema. Fer un viatge és una gran aventura, i mirar aquest tipus de cinema permet viatjar a Orient, perquè a part de cinema hi ha menjar, conferències... El cinema és molt desmesurat, no té equilibri, i és molt sorprenent. És un cinema de contrastos.
Què s’hi pot trobar a les Nits de Cinema Oriental?
Una de les novetats és Poriental, la sessió de terror. A l’Àsia, sobretot a països com Japó o Tailàndia, hi ha molta tradició d’aquest gènere. Normalment es tracta de llegendes amb moralina, que inclouen molts elements tradicionals. Una altra de les sessions que agraden molt és la Sessió Infantil, que es fa conjunta amb una narració de contes populars. Fins ara hem fet contes de la Xina, d’Iran, del Vietnam, i aquest any torna a tocar la Xina. Amb els contes es veuen molt les diferències i similituds entre països. I una altra de les activitats que té molt èxit és la dedicada al Bollywood. Durant un dia organitzem activitats al voltant del cinema indi, i fem un musical produït per les Nits de Cinema Oriental, BollyVic, que el fa el grup Bollywood Diamonds. Aquest any es projecta la pel·lícula Bolly Elliot. Es fa a la plaça Osona i els veïns del barri hi col·laboren molt: ballen amb el grup, assagen, aprenen, gaudeixen... Aquest any, a més, passarem dues pel·lícules de western asiàtic, una d’elles és El bueno, el malo y el raro. La majoria de les pel•lícules es projecten en alta definició, i gairebé totes tenen subtítols en català.
Entrevista publicada al número 26 de la Revista Mà
Foto: Arxiu Nits de Cinema Oriental

Les Nits de Cinema Oriental visiten Taradell

2010-06-29T09:43:00.000+02:00

Taradell oferirà el pròxim dissabte, 3 de juliol, un tastet de les Nits de Cinema Oriental en una jornada organitzada de forma conjunta amb el Pla Ciutadania i Immigració del Consell Comarcal d’Osona i l’Ajuntament de Taradell.
Contes japonesos
19.30 h. Centre Cultural Costa i Font
Narració de contes japonesos amb dibuixos, llums i ombres a càrrec d’Anna Obiols, Subi i Xevidom

Projecció d’Aaja Nachle
22.00 h. Centre Cultural Costa i Font
Projecció d’un dels bollywoods que han tingut més èxit en les anteriors edicions de les Nits. Versió original en hindi amb subtítols en català
Us recordem que l’edició 2010 de les Nits tindrà lloc del 15 al 24 de juliol a Vic. Durant el certamen es podran veure 15 pel·lícules, la majoria inèdites, procedents de diferents països, entre ells Indonèsia que visita per primer cop el festival, i gaudir de diverses activitats paral•leles.

Ja s'acosten les Nits de Cinema Oriental!

2010-06-22T11:25:00.000+02:00

El cicle d’animació Ressò tanca la tercera edició

2010-06-22T10:05:00.001+02:00

Carles Cuberes amb el seu espectacle “Dansons”, cançons i danses de tota mena, va cloure diumenge, al barri de La Calla, el RESSÒ. Durant sis diumenges consecutius, el cicle ha ofert als barris sud de la ciutat: El Remei, l’Estadi, Santa Anna, Serra-de-senferm, Osona i La Calla, activitats adreçades al públic familiar amb l’objectiu de fomentar, a través de la música, la dansa i l’animació, l’apropament i la interacció entre els veïns i veïnes per afavorir la convivència i el coneixement mutu entre les persones que participen.
Noms destacats del món de l’animació infantil com Jaume Barri, Noè Rivas, Jordi Tonietti, Amadeu, Carles Cuberes i Roger Canals, han estat els encarregats de dinamitzar vora un miler de persones que han participat al RESSÒ.
El Cicle d’Animació Infantil, que s’organitza des de l’Ajuntament de Vic a través dels dos Plans de barris, Sud i Centre històric i La Calla, compta amb la col·laboració de les entitats veïnals de la zona d’intervenció dels plans.

“El pitjor enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura”

2010-06-17T17:56:00.000+02:00

Joan Puigcercós, Cap de llista d’ERC

El mes passat la Revista Mà va iniciar una sèrie d’entrevistes a quatre dels caps de llista de les principals forces polítiques catalanes, amb una entrevista a Joan Herrera (ICV), sota el nom “Que torni la política”. Aquest mes és el torn de Joan Puigcercós (ERC), que ha fet un balanç dels set anys de govern del tripartit, i ens ha explicat les seves prioritats pel que fa a les polítiques d’immigració, entre d’altres.

Sara Blázquez Barcelona
Creu que pateix crisis la política? A què és deguda la desafecció política?

Una de les causes és que la política incideix poc sobre l’economia. La ciutadania és intel•ligent i moltes vegades se n’adona que, anant a votar, alguns dels problemes materials que tenen, no se solucionen. I amb la crisi, això s’ha agreujat. La segona és que la política, els polítics, les persones que estem al capdavant, no hem entès que les regles del joc han canviat. En una societat digital, la política ha de ser més mesurada i més intel•ligent, no podem viure de la declaració i la contradeclaració, i moltes vegades la sensació que hi ha és que no hi ha canvis reals, i que es viu molt al dia en política. I la tercera causa és que quan la dreta no governa, la política no interessa. La dreta té el poder, i quan no governa es passa automàticament a la desacreditació del debat polític. A mi em fa l’efecte que l’esquerra la política la valorem sempre, quan governem i quan estem a l’oposició, perquè la gent treballadora, les classes populars tenen la política com un instrument de canvi. N’hi ha una quarta, que és la corrupció, i que paradoxalment té un efecte perjudicial sobre l’esquerra, perquè la dreta té prou instruments i capacitat com per generalitzar i fer veure que tots som iguals i que aquest és el moment que vivim.

Després de set anys, creu que va ser encertada l’opció del tripartit?

Més que encertada. Primer per una qüestió d’alternativa democràtica, no poden governar sempre els mateixos. A més, aquest país no hagués resistit com a societat si no haguéssim fet governs d’esquerres. Aquest país ha rebut 1.200.000 persones més i, malgrat això, hem rebaixat la llista d’espera als hospitals, s’han reduït les ràtios de les escoles, s’ha aconseguit desplegar una incipient llei de serveis socials i de dependència, i s’ha començat a fer una política ambiciosa d’habitatge, això no tenia precedents a Catalunya. Des que hi ha hagut els governs d’esquerres aquest país s’ha cohesionat més, amb la situació de canvi demogràfic que hi ha hagut en els últims anys, el país patia un perill en mans d’un govern de dreta, un perill de fractura, i el principal enemic de la Catalunya lliure és la fractura social.

Què destacaria d’aquests set anys? Què ha canviat a Catalunya?

Més enllà de les polítiques socials, hem fet dues coses molt importants pel futur, perquè tenim la tendència de mirar a curt termini, i és normal en moments de crisi, però hem de ser capaços de mirar a mig, llarg termini, i aquesta és la inversió i l’esforç que s’ha fet en matèria de recerca. Si aconseguim fer la transferència tecnològica bé, el nostre sector productiu, la nostra indústria, té una possibilitat; sinó no la tindria. Hi ha futur perquè s’ha fet una gran aposta per la recerca, això no es veu a curt termini, però és una cosa que hem d’explicar i posar en valor. La segona cosa important és el grau d’obertura de l’economia catalana, avui les empreses que se’n surten són les empreses que exporten. Les empreses catalanes depenen molt menys del mercat espanyol, i més de les exportacions. Tenim futur industrial, un país sense futur industrial és un país sense futur. No menystinc el turisme, ni el sector primari, ni el sector serveis, però la indústria és bàsica i necessària. I la tercera cosa és l’educació. És a dir, que la Llei d’Educació, la LEC, que és una llei discutida, i que té la seva conflictivitat, però era important que hi hagués un consens que vestís un acord de llarg termini, i que governi qui governi, mantinguem una certa línia.

Les enquestes diuen que l’independentisme ha crescut, però a les enquestes electorals baixa. Com ho valora?

Jo crec que és una paradoxa que estem vivint, perquè hi ha un rebuig del model constitucional i del model espanyol, i hi ha una part de l’independentisme que no està a ERC, és lògic, ERC no ho pot concentrar tot. Crec que el que hi ha hagut és una normalització de l’independentisme com a opció possible. El que ha passat és que el que era una quimera fa uns anys era l’independentisme, i el que era una possibilitat real de l’esquerra catalana era el federalisme, i això s’ha capgirat. Som més a prop d’un estat català que no d’una federació espanyola. I sóc molt conscient que hi ha una part de l’electorat d’ERC a qui no li han agradat determinats acords que hem fet, i que potser tindran una digestió més lenta.

ERC i CiU han tingut traspàs de vots històricament. Per què no n’hi ha entre ERC i PSC?

Aquest és el gran debat, i crec que això és més lent, perquè el PSC, amb el seu electorat, té una mena de closca molt dura, que s’ha anat esquerdant. Hem vist alguna enquesta on ja es començava a veure alguna fissura, perquè tenien l’opció d’estat. CiU no té una opció d’estat, per tant no hi ha closca. Hi ha gent que és espanyolista, com Duran i Lleida, i hi ha gent obertament sobiranista. El PSC tenia un model d’estat federal, però ha passat a ser una quimera.

Quina és l’aportació i el paper dels nouvinguts en la seva proposta independentista?

Comptem amb ells, el país el fem entre tots, i l’hem d’anar repensant. El pitjor enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura. Catalunya no serà la mateixa de fa 30 anys, tot país és dinàmic. Malgrat tot, necessita un element comú per vertebrar-se, i el català ha de ser la llengua comuna, ja fa anys que el català ja no és la única llengua materna. A la Catalunya independent no hi haurà exclusions. De fet, fer president José Montilla va en aquesta línia. Com diu la demògrafa Anna Cabré, si no hagués vingut la immigració dels anys 60, i la d’aquests últims anys, seriem 2 milions i mig de catalans, cosa que donaria la sensació d’un país molt feble. Una comunitat nacional de set milions i mig d’habitants és una oportunitat de situar-se al món i a Europa. I si podem salvar la llengua, el país i la nació és perquè som un motor econòmic i un motor cultural, perquè ens enriquim de l’experiència de tothom. La immigració també porta problemes. La immigració és un problema començant per la persona que emigra, que ha de deixar el seu país i ha de tenir un futur incert Però la societat que acull, si no té instruments, té problemes. L’arribada de la immigració comporta un problema de política social molt seriós, perquè la gent que fins aquell moment havia estat receptora de polítiques socials, per un efecte estadístic, passa a ser menys pobra, perquè ha arribat un col•lectiu més pobre que ells, i deixen de ser receptors de determinades polítiques, i això és la base del conflicte. Això només se soluciona amb més recursos per a tothom.

Quines són les prioritats d’ERC?

Nosaltres hem posat les bases del que ha de ser una política d’immigració, el Pacte Nacional per a la Immigració. No s’ha d’utilitzar la immigració com element de desgast polític. La Llei d’Acollida ha de donar un itinerari legal i administratiu a aquelles persones que viuen en un país i que volen formar part d’un país, ara no existeix. Ara el que hi ha és un corol•lari de problemes administratius, i l’itinerari no és només administratiu; és social, cultural, educatiu, és d’incorporació. En la propera legislatura hem de ser capaços de vestir una proposta sòlida i crear el model català d’incorporació de la immigració, perquè hem creat un model propi.

Creu que les persones immigrades han de tenir dret a vot?

Jo estic a favor del dret a vot, però també ho vull matisar. És l’últim dret. Una persona, per votar en unes eleccions, ha de saber en quin país viu, i qui és qui. Quan vas a un país has de saber en quin país vius, has d’entendre què està passant en aquella societat, perquè sinó, aquesta opció dels papers per tothom, i que tothom pugui votar, el que acaba sent és carn de màfia. Jo no vull que una persona que acaba d’arribar del Pakistan, que no parla català, que no l’entén, que no sap en quin país està, li puguin donar dret a vot, perquè serà víctima de la màfia electoral. L’arrelament passa per un procés, i al final, evidentment, ha d’arribar el dret a vot.

Què li suggereix...

Jordi Pujol: El president de la reconstrucció de la Generalitat.

Pasqual Maragall: El president de l’Estatut

José Montilla: El president de les polítiques socials

Immigració: Oportunitat per un país

Els altres catalans: La única forma que tenim de créixer com a comunitat lingüística

Ripoll: Un poble de gent treballadora, però honesta

Vic: Un poble de gent dels serveis, però honesta

Camp de Tarragona: La Catalunya emergent

Federalisme: M’interessa el federalisme europeu, no l’espanyol, que ja està enterrat

Esquerres: Sempre i quan no siguin dogmàtiques

Sindicalisme català: Una oportunitat per vestir una alternativa pròpia diferenciada d’Espanya.

Entrevista publicada al núm. 25 de la Revista Mà
Fotografia: Txevi Quirante

La segona festa Quedem? es va celebrar dissabte a Vic

2010-06-17T13:22:00.002+02:00

Aquest dissabte passat es va celebrar la 2a Festa dels programes Quedem? a Vic. Hi van assistir cap a 450 persones vingudes de Lleida, Tarragona, Barcelona, Girona, el Bages, Badalona, Mataró, Sant Cugat i Osona. La benvinguda va ser a càrrec de Muriel Casals i Jeroni Vinyet, presidenta d’Òmnium Nacional i president d’Òmnium Osona, respectivament.
Després de la benvinguda i el dinar que vàrem poder assaborir tots plegats vam afrontar l’activitat de descoberta de la ciutat de Vic, i una mica la comarca d’Osona; Sert, Verdaguer, Amusic, Balmes, el pellaire, la pagesa, l’estudiant de Vic, un parell de bandolers arriats, la Pilarín Bayés, el Merma i els caps de llúpia de Vic, l’Ernest Crusats i la seva Iaia, així com el GDT, Vic Bitlles o els geganters del carrer de la Riera de Vic van fer xalar a tots als participants.
De tornada al parc de la Bassa del Hermanos la tertúlia típica de totes les activitats Quedem?, la construcció de la tira còmica anomenada “cohesió”, que plasmava l’experiència viscuda pels carrers de Vic i durant tota la diada, van precedir el final de festa amb el grup ripollès Mecatxis.
Tot un èxit! I és per això que volem agrair a totes aquelles persones que van aportar el seu granet de sorra per fer d’aquesta festa el paradigma de la cohesió social a Catalunya.

Participa!

2010-06-03T12:17:00.002+02:00

Com cada mes, la Revista Mà planteja una pregunta als seus lectors...

Creus que s'han de tancar les pàgines de descàrrega d'Internet?

Envia la teva resposta a redaccio@revistama.cat, amb el teu nom, edat i municipi!

PER UN GRAPAT DE VOTS, NO JUGUEM AMB FOC. Editorial Camp de Tarragona

2010-05-31T13:20:00.000+02:00

Des de 2008, els fluxos immigratoris han baixat. Això dóna la raó als qui afirmàvem que l’únic “efecte crida” dels estrangers era la necessitat de l’economia d’una mà d’obra que no es podia cobrir amb persones d’aquí, per raons salarials, socioculturals... No era una legislació tova, sinó les necessitats econòmiques d’un país centrat en l’economia especulativa basada en el totxo i el turisme la que necessitava treballadors/es amb urgència. Aquesta oferta laboral era la gran crida a aquells que no podien viure dignament en el seu país, igual com molts catalans en altres èpoques no podíem viure amb dignitat al nostre país. L’esperança d’un futur millor, juntament amb les necessitats de l’economia capitalista, les raons que la població catalana hagi augmentat en els darrers decennis. Així de simple i d’humà. Les xifres ens donen la raó. Igual que ens l’han donada per afirmar que la majoria del més d’un milió de persones nouvingudes tenen papers, paguen impostos i compleixen les lleis. I malgrat la crisi la taxa de conflictivitat interpersonal a Catalunya és baixíssima i un motiu d’orgull. Un país en que la immigració i els reptes que impliquen no ens vénen de nou, sinó que són consubstancials a la nostra realitat nacional. Per això mateix, ens preocupen molt les darreres enquestes publicades a El Periódico el mes passat i que feien esment d’un augment de la xenofòbia i el racisme a casa nostra. Dada preocupant que se suma al preocupant ús partidista del fet migratori associat a la por i/o com a boc expiatori de tots els nostres problemes, crisi inclosa. Fem una crida als líders polítics i la ciutadania per recordar-los que amb les persones no s’hi juga. Temes tan sensibles han de ser tractats amb seriositat, rigor i respecte. Catalunya som tots, i tots junts hem de treballar per la justícia social i la prosperitat. Aquí mai hi ha sobrat ningú, ningú és il·legal.

Editorial de Jordi Salvador publicat al número 7 de la Revista Mà (edicíó Camp de Tarragona)

Visc(a) Vic!. Editorial

2010-05-31T13:11:00.000+02:00

La reobertura de la crisi vigatana de l’empadronament de les persones d’origen estranger no regularitzades, sense papers, ha estat un fet, per dir-ho en paraules suaus i constitucionals, molt poc afortunat, irresponsable i un error de càlcul social i polític greu.
Que el debat social giri, sobretot en temps de crisi com l’actual, entorn de la immigració, és una gran distorsió de la realitat, ha sobredimensionant el fenomen i genera un alarmisme absolutament fora de lloc, que sols beneficia a l’extrema dreta i a les forces xenòfobes presents a la nostra societat. Tot plegat és sobretot aliment per escurçons.
Cal dir-ho també, hi ha irresponsabilitat política, però els mitjans de comunicació també haurien de tenir més clar el seu paper de cohesionadors socials. Alguns reportatges, com el del “Trenta minuts” sobre Salt, les pàgines i portades dels diaris, les “conyes” i frivolitats al voltant de la xenofòbia d’alguns programes d’entreteniment remen en sentit contrari a la convivència i a tenir una visió positiva de la creixent diversitat de la nostra societat.
Tot el que ens ha passat al voltant d’aquesta polèmica ha generat molt mala imatge de Vic. Estic plenament convençut que la majoria de vigatans i vigatanes no estan d’acord amb la fugida cap a les muntanyes que ha tingut el nostre Ajuntament. Amb el tema de la convivència no es pot ser massa “bonista”, però tampoc racista. És evident que la majoria de la nostra societat creu que cal ajudar les persones més desafavorides i que cal ser solidaris amb totes les persones. Una cosa és dir que no hi ha d’haver pisos sobreocupats i l’altre que hi ha d’haver persones sense drets socials bàsics. La majoria de la societat vigatana i catalana no es troba en els extrems de l’enfrontament sinó en els espais centrals de trobada i convivència. Per la convivència i el bon nom de Vic, cal reaccionar. La societat vigatana, la força i solidesa moral i cultural del vigatanisme, no és mereix això.

Editorial de Cesc Poch, publicada al número 24 de la Revista Mà (edició Osona)

L’escriptora Najat El Hachmi és la crack enderrock d’aquesta setmana. Enderrock TV

2010-05-26T18:21:00.002+02:00

"No es pot fer pagar la crisi a les persones més vulnerables"

2010-05-10T16:50:00.000+02:00

Joan Herrera, Cap de llista d’ICV-EUiA

Aquest mes la Revista Mà inicia una sèrie de quatre entrevistes als caps de llista de les principals forces polítiques catalanes, sota el nom “Que torni la política”. Comencem amb una entrevista a Joan Herrera, cap de llista d’ICV-EUiA (Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida i Alternativa), que ens ha donat el seu punt de vista sobre les polítiques d’immigració, la polèmica del padró arrel la decisió de l’ajuntament de Vic de denunciar els immigrants en situació irregular, o la desafecció política de la ciutadania.

Sara Blázquez. Barcelona

Deixa Madrid per tornar a Barcelona. Té més interès el Parlament de Catalunya que el que es cou a Madrid?
ICV és una força política catalana i per mi és una responsabilitat molt important encapçalar la llista del meu partit a les eleccions que decidiran el Govern del meu país. Després de dues legislatures a Madrid i després de l’experiència acumulada penso que és el moment oportú per assumir aquest repte.

És el primer dirigent d’una força política catalana d’una nova generació de menys de 40 anys. Quina transcendència té això?
Segurament em pot permetre connectar millor amb la gent més jove, i amb aquella gent que sempre ha viscut en democràcia i que viu allunyada de la política, que s’absté o vota en blanc. Des d’ICV sempre hem defensat que és possible fer política de manera diferent, més propera.

Roig, verd, violeta, tenen vigència entrats al segle XXI?
La crisi econòmica, però també la crisi ambiental han posat de manifest la vigència de les nostres propostes. La crisi econòmica ha estat conseqüència d’un model econòmic que des d’ICV hem denunciat reiteradament, que prioritza el guany econòmic per sobre del benestar de les persones. Avui les dones segueixen patint discrimacions laborals i cobrant sous més baixos que els homes per les mateixes feines i el canvi climàtic continua sent un dels principals problemes que té el nostre planeta. Les nostres propostes permeten una sortida de la crisi solidària i justa, creant nous llocs de treball a través de l’impuls de sectors relacionats amb el medi ambient i ajudant aquelles persones que tenen dificultats per arribar a final de mes. No acceptarem en cap cas mesures que suposin retallades de drets com per exemple abaratir l’acomiadament o augmentar l’edat de jubilació fins els 67 anys. ICV és el partit català que ha impulsat mesures decidides a Catalunya per reduir el canvi climàtic i els seus efectes. Les energies renovables són el futur del nostre país.

Creu que pateix crisis la política? A què és deguda la desafecció política de la ciutadania?
Els casos de corrupció que han afectat a partits com el PP o el cas Pretòria han posat de manifest que cal introduir canvis en la política per fer-la més transparent i que la gent percebi la política com un espai honest.En aquest sentit, des d’ICV hem demanat modificar el codi penal per endurir les penes en casos de corrupció i establir més mecanismes de control sobre les despeses dels partits polítics.Calen canvis que permetin acostar la política a la ciutadania i sobretot que la gent percebi que serveix tant per resoldre els seus problemes concrets com per resoldre situacions difícils que viuen moltes famílies a causa de la crisi i que no poden fer front als pagaments de les hipoteques.

Ho estem fent bé en matèria d’immigració?
Tot i que determinats partits utilitzin la immigració d’una forma electoralista, Catalunya és un país d’acollida i un model d’èxit. Poden existir en algun cas problemes puntuals, però el model a seguir és la feina que s’està fent des del Govern d’esquerres i concretament des de la Secretaria per a la immigració.

Què en pensa de la decisió de l’Ajuntament de Vic de denunciar els immigrants en situació administrativa irregular que es vulguin empadronar?
És un error, i és obrir la porta a mesures racistes. És un error que CIU i altres partits assumeixin el discurs del PP i PxC.Les solucions no passen per limitar els drets de les persones. Si necessitem més recursos per acollir
més persones que viuen a la ciutat, cal exigir més diners per garantir millors serveis socials, sanitaris i educatius per tothom, per persones que sempre han viscut a Vic i per persones nouvingudes. No es pot fer pagar la crisi o les dificultats econòmiques a les persones més vulnerables, els treballadors i treballadores, a les dones, a la gent jove, als jubilats o jubilades però tampoc a les persones nouvingudes de Vic.

Quins problemes pot causar la posada en marxa d’aquesta mesura?
Estic segur que pot produir problemes de convivència. Pot empènyer persones a situacions d’exclusió ja que davant la por a ser denunciades no s’empadronaran i, per tant, no portaran els seus fills i filles a l’escola o no tindran cobertura sanitària. Avui les ciutats no tenen fronteres i el que passi a Vic també pot tenir conseqüències en les poblacions veïnes que hauran d’assumir un problema que ha creat l’alcalde de Vic.

Creu que les persones nouvingudes han de tenir dret a vot?
Des d’ICV defensem el dret a vot de les persones migrades, especialment a les eleccions municipals. Crec que l’experiència de les consultes, com es va demostrar per exemple en el cas de Vic són una bona mesura que permet millorar la integració de la població nouvinguda. Cal recordar que aquesta gent, com tothom, amb els seus impostos, permet mantenir els serveis públics que gaudim els ciutadans i ciutadanes. Alhora seria el millor antídot per evitar discursos racistes que utilitzen els atacs cap a la immigració per guanyar vots.

Com s’ha d’integrar la immigració dins la societat catalana?
L’empadronament actiu és una bona mesura, ja que permet que els fills i filles de les persones nouvingudes vagin a l’escola, coneguin la nostra cultura, aprenguin el català i convisquin conjuntament amb els nens i nenes catalanes. Cal destinar més recursos a la mediació per resoldre els conflictes de convivència que puguin sorgir. Alhora penso que cal enfortir bones experiències de la societat civil com els programes de parelles lingüístiques per aprendre català que afavoreixen l’arrelament social.

Què en pensa de les actuals polítiques d’immigració?
El Govern d’Esquerres va en la bona direcció, l’impuls de la llei d’acollida o el Pacte Nacional per la Immigració en són bons exemples. Em preocupen totes aquelles polítiques que situen la immigració com a responsable de la crisi, com a boc expiatori. També és un error que el govern del PSOE retalli el fons per la immigració, que és d’on surten els diners per a les comunitats autònomes per pagar els serveis públics que han de donar resposta a l’augment de la població.

Quines són les prioritats d’ICV?
En aquests moments la màxima prioritat per ICV és la lluita contra la crisi. Crear ocupació i donar resposta a la gent en atur són la nostra màxima obsessió. I les nostres principals propostes de cara a les properes eleccions al parlament de Catalunya aniran en aquesta línia. La política ha de servir per trobar solucions per aquella gent que pot perdre el seu pis perquè no pot fer front a l’hipoteca o a les viudes que no arriben a final de mes perquè els ha disminuït la pensió. I des d’ICV-EUiA tenim les propostes per fer-ho.

Entrevista publicada al número 24 de la Revista Mà.
Fotografies: ICV

“Hi ha dos tipus de persones: els que han viscut una guerra i els que no l’han viscut”

2010-04-12T10:34:00.000+02:00

Boban Minic, Periodista

Boban Minic va ser la veu de Ràdio Sarajevo durant la guerra de Bòsnia i Herzegovina. Des d’allà va repartir esperança i va ajudar a sobreviure milers de persones, fins que la situació extrema el va fer emmudir. L’any 1994 es va retrobar amb la seva família a L’Escala, on havien vingut mesos abans amb l’ajuda d’una ONG i dos periodistes catalans, i d’on està completament enamorat. Actualment, escriu a ‘El Periódico’, i està a punt de publicar ‘Bienvenido a Sarajevo, hermano’. També ha escrit el pròleg d’‘El noi de Sarajevo’, de Jordi Cussà.
Sara Blázquez L’Escala

Com recorda la seva etapa com a director de programes de cultura i oci de Ràdio Sarajevo?
Abans de la guerra era director de programes d’una ràdio molt gran, Ràdio Televisió Sarajevo, que tenia 12.600 treballadors, i el meu programa de cultura i oci era el més gran, ocupava un 80% de la programació. Tenia una vida molt acomodada, molt bona, viatjava pels festivals de cinema, de música, d’art, coneixia tothom important del món de la cultura, de l’art, de tota Iugoslàvia, tenia molta popularitat allà. El canvi que va venir amb la guerra va ser molt brusc. Durant la guerra, vam quedar unes 25 persones treballant a la ràdio. Jo vaig començar a treballar 40 hores seguides, quan entraves allà, mai sabies quan sortiries, perquè t’esperaven els bombardejos. Les circumstàncies i les condicions també eren extremes, a l’estiu arribavem a 50 graus i a l’hivern, a 20 graus sota zero, i hi havíem de passar 20 o 30 hores, era increïble. És una cosa inoblidable per a mi.

Quin paper van jugar els mitjans de comunicació durant la guerra?
Un paper molt important. Però per a mi el més important era abans de la guerra, perquè els mitjans són molt culpables de la propaganda ultranacionalista, per preparar la guerra, per justificar els crims, per fer una acció de psicosi. La gent, intoxicada pels mitjans de comunicació, van cometre uns crims que eren impensables, coneixies la gent i mai haguessis pensat que poguessin fer aquestes atrocitats. Van començar fent una feina molt suau 15 anys abans de la guerra, per acabar cridant directament a cometre crims i convertint amics en enemics. Jo, que mai he acceptat aquest tipus de comunicació, em sento avergonyit, perquè és una professió que es pot convertir en una propaganda pura i dura, de l’estil de l’Alemanya nazi.

Però per altra banda, vostès sí que intentàven fer una altra mena de comunicació...
Sí, vam fer tot el possible, dins les possibilitats, de fer la vida una mica suportable a la gent. Jo vaig començar a fer programes amb l’objectiu d’ajudar la gent a sobreviure, portava psiquiatres, psicòlegs, nutricionistes, gent d’ONGs, gent d’organitzacions internacionals, parlàvem d’on es repartia l’ajuda humanitària, com es pot superar la pèrdua d’éssers estimats, coses molt concretes i molt pensades per ajudar la gent a sobreviure. Una vegada vaig fer un programa en directe amb la participació en directe dels oients, i vaig demanar que la gent pensés en Sarajevo després de 10 anys. Va ser increïble. Hi havia molts pocs telèfons en funcionament i la gent anava per la nit, sense fer cas al toc de queda, a buscar telèfons per trucar-nos. Tota la nit la gent somniava coses precioses de Sarajevo, i la gent no s’imaginava una Sraajevo més gran, sinó una Sarajevo igual que la que teniem abans de la guerra. Això va anar molt bé per la gent, per desfogar-se, pensant en el futur.

Tenia una responsabilitat molt gran com a locutor durant la guerra...
La meva responsabilitat era que transmetia humanitat, esperança, que pensava en els altres. Donava esperança en que la vida normal era possible, que hi havia gent bona encara, enmig d’aquell caos.

Fins que es va quedar sense veu
És una de les conseqüències de la guerra. Treballava durant hores i hores, parlant, sense una gota d’aigua. Les cordes vocals se’m van inflar, i em van dir que mai més podria tornar a parlar molt.

Després de 15 anys a Catalunya, torna a fer de periodista. És un repte tornar a exercir la professió en un país diferent?
Jo pràcticament no he deixat mai de ser periodista. Ho vaig ser durant tants anys que això ja es porta a dins. Veig el món amb uns altres ulls, amb ulls de periodista. Des del primer dia vaig començar a fer conferències, i em trucaven de ràdios, televisons, diaris, per fer entrevistes. Però el més interessant és que quan vaig arribar a L’Escala vaig començar a treballar en un bar del centre esportiu, i a sota del bar hi havia Ràdio L’Escala, i cada dia, passant per allà, els sentia, i ells venien al bar a prendre alguna cosa, i en parlàvem. I jo pensava que després de tants quilòmetres i tants anys, i tot el que vaig viure, almenys estava físicament a prop d’una ràdio, i això era molt important i molt interessant per a mi. Després vaig començar a escriure, poc a poc, de tant en tant, quan em demanaven alguna cosa sobre els Balcans, i em van fer una entrevista de dues pàgines a El Periódico. Més tard em van demanar un text sobre Sarajevo, i el vaig fer amb molta emoció i nostàlgia, els va agradar molt i em van oferir treballar. Em va retornar una mica la il·lusió. Ara he vist que puc, i ara ja no té tanta importància.

S’imagina tornant a Bòsnia?
No. Crec que hi ha dos tipus de persones: els que han viscut una guerra i els que no l’han viscut. Els que no ho han viscut no ho poden entendre, poden sentir pena, i intentar ajudar, però entendre-ho no. És un canvi brutal al teu entorn, tu també canvies, et quedes sense els teus llocs preferits, íntims, racons on passava la teva vida, et quedes sense amics, alguns moren, a alguns els maten, com a la meva germana, que la van matar a la massacre del mercat de Sarajevo, i et canvia tant que no hi ha marxa enrere. Alguns sobreviuen i fan alguna cosa amb la seva vida, d’altres van vivint com zombis, ni vius ni morts, que són la majoria. Surten d’allà, no poden tornar, però aquí no s’han establert, no tenen arrels ni allà ni aquí, van esperant el final de la vida. Jo, per sort, he trobat el sentit de la vida, però és un trencament terrible, brutal, i que sempre queda. Una guerra mai s’acaba.

Troba a faltar alguna cosa de Sarajevo?
La majoria dels meus articles estan plens de nostàlgia, perquè a Sarajevo hi havia un esperit diferent, era el centre de Iugoslàvia, es vivia molt bé, era una mescla d’occident i d’orient, una barreja d’arquitectures, les muntanyes... N’hi ha una que és com el Canigó, jo la veia des de la meva finestra, sempre blanca, que separava Bòsnia d’Herzegovina. Sempre dic que és com el Canigó, perquè també és per on passaven els exiliats i els refugiats, i jo també hi vaig passar, es diu la Muntanya Blanca. S’assembla molt al Canigó, que ara també veig des de la meva finestra, i em fa pensar per allà on vaig passar per sortir de Sarajevo i venir aquí, per anar a viure al barri de L’Escala que, casualment, es diu Muntanya Blanca.

Deu tenir un caos identitari...
Sí i no. Jo no crec gaire en això. Per a mi les banderes i aquestes teories de sang i terra no tenen cap importància, ni abans ni després. Jo primer era iugoslau, va desaparèixer Iugoslàvia i vaig passar a ser bosni. Bòsnia es va dividir i vaig passar a ser de Sarajevo, però també es va dividir i es va radicalitzar una mica... El més important és ser persona, humanista. Els meus fills ara són catalanistes, però no nacionalistes catalans, per a mi hi ha una diferència important. Jo també sóc catalanista, però em fan por els nacionalismes, es radicalitzen molt fàcilment.

Com veu la situació a l’Estat i a Catalunya?
No crec que Espanya es pugui balcanitzar, però hi ha una certa semblança. Quan vaig arribar vaig trobar que la situació era més perillosa que la situació a Iugoslàvia uns 10 anys abans de la guerra. Allà era més suau, però aquí vaig trobar terrorisme, bombes, vaig percebre un odi que allà no es notava. Però després vaig veure la força de la democràcia. L’Estat espanyol va tenir una transició democràtica, allà no: del comunisme vam entrar a la guerra, i de la guerra al salvatge capitalisme i nacionalisme. A més, l’Estat espanyol està a la Unió Europea i la OTAN. Però tot i així, hi ha una tensió molt forta, i també incomprensió, odi. Tots els odis i amors són sentiments irracionals. Veig amb una certa preocupació la situació actual a l’Estat, però no crec que pugui passar una cosa com allà. Pot ser que arribi la independència, i el canvi de Constitució, però arribarà per un camí democràtic, a les urnes i no als camps de batalla.

Com va arribar a L’Escala?
Un amic meu d’Eslovènia i un equip de periodistes catalans van ajudar la meva família a sortir, i a instal·lar-se a l’Escala. Més tard, jo els vaig venir a veure, i 8 mesos després me’n vaig tornar a Sarajevo, em sembla que va ser la decisió més difícil de la meva vida. Quan vaig estar allà vaig fer alguns programes, entre d’altres coses, de la música catalana, era una cosa molt fresca i molt nova. Després em vaig quedar sense veu, amb el perill de ser mobilitzat, i vaig buscar i trobar la manera de marxar novament. Vaig arribar aquí i durant els primers anys no vaig anar a Sarajevo, no podia. Pensava que si anava allà em moriria dels meus propis sentiments, pensava que m’explotaria el cor. Quan hi vaig tornar, després d’uns quants anys, el primer dia no vaig sortir de la meva habitació, després de més de 24 hores vaig sortir, tot eren records. La gent allà ha viscut una transició lenta, i s’ha anat adaptant poc a poc, però nosaltres vam congelar les imatges de quan vam sortir, i ara, quan torno, tots els carrers, cada racó, el barri, els edificis, em recorda alguna cosa forta de durant la guerra i és molt dur. Des del primer dia que vaig arribar a L’Escala, sabia que seria per sempre.

Entrevista publicada al número 23 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez

Consells de consum

2010-03-17T18:34:00.002+01:00

CONSELLS DE CONSUM (15 MARÇ 2010)
Cargado por redaccioacpg. - MÃ¡s vÃdeos de moda, estilo, tendencias y tips.

Les quatre ratlles d'en Matthew: Que bé, ser crític

2010-03-17T18:30:00.000+01:00

LES QUATRE RATLLES D'EN MATTHEW: QUE BÉ, SER CRÍTIC
Cargado por redaccioacpg. - Explora videos de webcam internacionales.

“Estem davant d’un repte de política pública sobre el fet religiós”

2010-03-03T18:09:00.002+01:00

Àlex Seglers, Doctor en Dret i Professor de Dret Eclesiàstic de l’Estat

L’arribada de persones d’origen estranger ha suposat un canvi en el panorama cultural i religiós català. Per intentar entendre alguns dels dubtes que sovint apareixen hem entrevistat Àlex Seglers, Doctor en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona i Professor Agregat de Dret Eclesiàstic de l’Estat. Ha publicat alguns llibres, entre els que destaquen ‘Autogovern i fet religiós. Una gestió del pluralisme religiós a Catalunya’, ‘Musulmans a Catalunya’, o ‘La laicidad y sus matices’.

Sara Blázquez/Jordi Gené. Sabadell

Quins són els principals conflictes que hi ha entre el món laboral i el món interreligiós?

Jo crec que de conflictes n’hi ha de dos tipus. Els primers, quan els immigrants demanen uns drets de llibertat religiosa, com per exemple festivitats o menús concrets, dins les empreses, i no hi ha una infraestructura empresarial que pugui acomodar aquestes peticions que en altres països, que tenen més tradició de pluralisme religiós, si que les tenen previstes. La segons esfera de conflictes són qüestions que afecten a les esglésies tradicionals, com per exemple si determinats professors o professores de religió, seleccionats pel bisbat, poden ser acomiadats per no seguir els preceptes o la moral catòlica. Perquè les normes de l’església catòlica són les que són i tots els treballadors que treballen per aquesta empresa han de complir uns requisits. Aquí poden col·lidir dos drets: el dret a l’autonomia de l’església catòlica (o qualsevol altra) versus el dret del treballador a la seva vida privada, a la seva orientació sexual. Potser l’esfera de conflicte més habitual és la primera: com s’acomoden les demandes religioses i culturals dels nouvinguts dins el món del treball. No és incompatible una cosa amb l’altra, però també hi ha uns certs límits.

El calendari laboral està molt influenciat per les festivitats cristianes. Com es podria fer un calendari laboral totalment laic?

El calendari ja és laic, perquè és l’estat qui convalida les propostes que fa l’església, com la setmana santa, o determinats dies. En el moment que és l’autoritat civil o estatal, no l’eclesiàstica, qui fa el reial decret cada any de les festivitats, se suposa, formalment, que és un calendari laic. Que algunes festivitats tenen un origen religiós? És cert, però a efectes jurídics, com diu el Tribunal Constitucional en una sentència de 1985, aquest origen religiós s’ha secularitzat, per tant, la festa ja no té una finalitat religiosa, sinó que té una finalitat de descans pel treballador. Jo defenso que si, democràticament, hi hagués una majoria d’aquí uns anys que volgués canviar les festivitats per fer-les més paganes o laiques, tampoc no passaria res. Hauríem de veure si els cristians, a títol personal, podrien anar a missa del gall sense cap problema amb el seu empresari, llavors situaríem el cristianisme a la mateixa situació de minoria religiosa que tenen ara els jueus, protestants o musulmans, encara que gràcies als acords de l’any 1992, i sobretot a la normativa europea, ja tenen garantit el dret a commemorar les seves festivitats. Hi ha la possibilitat de pactar amb l’empresari altres dies festius, o recuperar hores, o no rebre la remuneració a canvi de poder fer aquestes festivitats.

Fins a quin punt la societat i els empresaris han assumit que la realitat ha canviat?

Es tracta que l’empresari respecti la llibertat religiosa dels seus treballadors. La llibertat de religió és un dret fonamental, però també té límits. És a dir, si es posa en perill l’exercici de la llibertat de religió al funcionament de l’empresa, aleshores es posa en perill també els altres treballadors. S’han de mirar d’acomodar raonablement les demandes que es fan a l’empresari. En el cas de la festa del xai no és tant una qüestió empresarial, sinó de tenir uns espais dignes per celebrar el culte musulmà i cooperar amb les autoritats locals, en aquest cas amb els responsables dels escorxadors, i de vetllar per una sanitat i un comerç, en aquest cas de la carn halal. Hi ha un buit legal important, només hi ha una certificadora halal. No és només una qüestió que afecti els empresaris, és que afecta a la pròpia comunitat musulmana. Suposo que vindrà una aplicació més contundent de la llei de l’any 1992, que marca l’estatut jurídic de l’Islam, o una reforma de l’estatut, perquè la demanda de mesquites, de classes de religió, de parcel·les als cementiris, etc, no està regulat. Està contemplat en una llei, però no hi ha protocols d’actuació, llavors cada municipi té la seva pròpia guerra, quan s’hauria de donar suport als municipis des de dalt, i deixar ben clar a tota la societat quins són els drets i els deures de la comunitat musulmana. Estem davant d’un repte de política pública sobre el fet religiós, i el que falla a Espanya és l’enteniment del que ha de ser el fet religiós. Es tracta d’integrar una realitat religiosa, que no té res a veure amb la nostra història. Jo crec que no es pot anar amb dogmes clericals o amb dogmes laïcistes.

Com s’han de regular els convenis col·lectius per tal de garantir el dret de llibertat religiosa?

El laïcisme està per sota dels drets fonamentals en l’escala jeràrquica de la Constitució espanyola. Per tant els musulmans, els catòlics i els ateus tenen dret a la seva llibertat de consciència, a la seva llibertat de pensament, a la seva llibertat ideològica i religiosa, i el que no s’hi val és que en nom del laïcisme no es deixi que les persones manifestin la seva fe o la seva ideologia. En democràcia, el pluralisme de valors existeix, i el que no podem fer en nom de l’estat laic és potenciar a uns en detriment d’uns altres. No podem ser ideòcrates. Els sindicats han de defensar les llibertats públiques, els drets fonamentals, encara que no els agradi la religió, han de defensar la llibertat religiosa de tot ciutadà. No es pot apostar per un laïcisme que retalla la llibertat religiosa del ciutadà.

En determinats llocs els nouvinguts tendeixen a agrupar-se per col·lectius. Quins són els efectes d’aquest procés de creació de gueto?

Jo confio en la política urbanística, en no concentrar moltes persones en un mateix barri, fer una diversificació urbanística també de cara a la integració dels escolars, però com que tenim un mercat urbanístic absolutament liberalitzat, això és difícil d’aconseguir, molt difícil. Confio molt en les segones, terceres generacions, que si ja s’han escolaritzat, ja han viscut amb la gent del país, i la interrelació és més fàcil. Jo no tinc una resposta màgica i penso que en cinc o deu anys veurem si efectivament hi ha hagut integració o no. Hi ha dos elements d’integració: l’escola i el treball. Hem d’entendre què vol dir un gueto, perquè les xarxes d’immigració reprodueixen els seus esquemes dels seus països d’origen, estan més còmodes així. No sé si és dolent o és bo, però sí que convindria que la societat, urbanísticament, no concentrés un índex d’una població determinada en un lloc, per la interacció, per l’interculturalitat, que estigués la cosa més repartida.

Com es poden casar els “interessos” de les diferents comunitats religioses?

Les comunitats religioses jo crec que no presenten problemes d’integració, en general. Les entitats religioses tenen la possibilitat de fer diàleg interreligiós entre elles, els ajuntaments em consta que estan fent polítiques d’integració en el sentit de crear un consell d’entitats religioses dins el propi municipi, llavors aquí poden expressar les seves necessitats o demandes, i canalitzar-les a través de l’administració, aquesta és una via legítima. Però el que no podem fer és immiscuir-nos dins la vida de les pròpies comunitats, no és missió dels poders públics, perquè la neutralitat que exigeix la laïcitat ho impedeix.

Quina ha de ser la posició d’un ajuntament en l’àmbit religiós?

Jo diria que tenir en compte els acords de cooperació de l’estat amb les minories, que són d’aplicació municipal en el 70% de matèries. Cal veure com s’aplicarà la llei de centres de culte, jo insisteixo que potser complicarà més les coses, però s’han de dignificar els llocs de culte, perquè sovint estan en baixos, en garatges que no reuneixen les condicions. Legalment hi ha solució, la llei d’urbanisme ja preveia espais per a usos religiosos, la qüestió és si hi ha voluntat política per fer-ho i si hi ha rebuig veïnal, i gestionar aquest rebuig veïnal. Jo crec que té més pes l’exercici de la religió com a dret fonamental de tota comunitat religiosa, que les queixes d’uns veïns. El que s’ha de fer és molta pedagogia i l’escola té un paper important d’acceptar la diversitat cultural que tenim a Catalunya.

I com s’ha d’incloure el fet religiós a l’educació?

Jo estic a favor d’una classe de religió que no sigui catequesi, que no sigui adoctrinadora, però que expliqui bé les tradicions religioses que tenim, i el professorat ha d’estar ben format, seleccionat o bé per les autoritats religioses corresponents, o bé pel propi estat.

Com veuen els musulmans la nostra estructura social?

Aquí hi ha una qüestió que no és tan religiosa, sinó nacional. La comunitat marroquina té una integració de fa molts anys, ja estan en una segona o tercera generació, i un volum de persones molt gran en un país que està a una hora i mitja d’avió. No és la mateixa situació dels musulmans de l’Àfrica subsahariana, perquè també la seva interpretació de l’islam és diferent. El Marroc està desenvolupant unes estructures positives, que afavoreixen la integració del col·lectiu marroquí perquè tenen, per exemple, el Consell de la Comunitat Marroquina a l’Estranger (CCME).

S’acosten les eleccions i hi ha certs col·lectius que podran votar, però d’altres no...

Els partits polítics no són innocents, perquè fan càlculs i saben amb quines nacions poden fer convenis i també saben cap a on pot anar el vot. És una qüestió d’interès polític, no ens podem equivocar. Jo penso que l’efectiva integració de les persones nouvingudes passa per un cert arrelament social, laboral, deures, com té la societat d’aquí, i quan això s’ha consolidat, lògicament, el dret de vot l’han de tenir. Penso que s’integraran més podent exercir el dret a vot, perquè la integració té moltes facetes: té una faceta cultural-religiosa, una laboral, una socioeconòmica, que puguin gaudir d’un habitatge digne, d’una seguretat social, d’hospitals, de pensions, però també té una dimensió política.

Entrevista publicada al núm. 22 de la Revista Mà

Fotografia: Sara Blázquez

“Si les xarxes socials són febles, la convivència és feble”

2010-03-02T18:25:00.000+01:00

Carles Feiner, Sociòleg i coordinador de l’Àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa.

Carles Feiner és, a part de sociòleg, el coordinador de l’Àrea d’Acció Social i Drets Civils de l’Ajuntament de Terrassa. Però també és conegut a d’altres punts de Catalunya, sobretot dins el món casteller, degut a la seva vinculació amb els Minyons de Terrassa.

Sara Blázquez. Terrassa

La convivència millora o empitjora?

Depèn. El problema és què entenem per convivència. Si el que entenem és que tothom estigui tranquil, les coses estan estancades o empitjorant, però aquest és un concepte de convivència molt reduccionista. Ens hem de preguntar què entenem per convivència: la percepció de risc o de conflicte a l’espai públic, el bon funcionament de les comunitats de veïns, la participació igualitària de mares i pares autòctons i immigrants a les AMPAs... Es pot analitzar des de moltes perspectives. A mi m’agrada incorporar el concepte de xarxa social. Les xarxes socials primàries, les que tenen a veure amb la família, amb els amics, amb els processos de formació de parella, amb els vincles de confiança, aquestes que no estan institucionalitzades, són les més importants, però estan en un procés d’increment de fragilitat. No és degut a que hagi vingut molta gent de fora i molt de cop, sinó que ja hi havia processos endògens i processos provocats per canvis socials que ja estaven fragilitzant les xarxes. Si les xarxes són febles, la convivència és feble. S’ha de treballar a l’espai públic i a les comunitats, quan hi ha problemes, però també s’ha de treballar amb xarxes bàsiques i amb tothom. La fragilització de les xarxes bàsiques no és problema únicament dels nouvinguts.

Com valora les polítiques de diversitat i d’immigració que s’estan fent?

Depèn del municipi. No es poden fer unes polítiques homogènies a Salt, a Vic i a Guissona, s’han d’adaptar a la realitat de cada municipi. En general s’han adaptat força bé, hi ha aspectes vinculats a aquest foment de la xarxa social bàsica que podrien ser generalitzables, o bastant comuns a molts llocs, i llavors hi ha un altre tema que és el mercat de treball. Les polítiques vinculades a l’ocupació són un gran punt dèbil.

Pensa que s’estan donant respostes adequades a la crisi?

Des del punt de vista macro les respostes no són adequades. Es van fent accions d’apedaçament del sector de la construcció, polítiques industrials indefinides, polítiques territorials que no estan connectades amb els processos de creació d’ocupació, o sigui que es parla de salvar el sistema financer, posar pedaços a la indústria i innovar molt, però clar, són eslògans. Tenim un excedent de mà d’obra que hem de metabolitzar, generant nous sectors d’ocupació, i em temo que els nous sectors d’ocupació no aniran per on la gent es pensa. Hi ha la gran esperança dels sectors de proximitat i l’experiència comença a demostrar que no hi haurà tants llocs de treball com caldria esperar, i per una altra banda hi ha un procés de generalització, globalització de determinats sectors. Concretament, amb el tema dels nouvinguts, que van venir fonamentalment per una demanda de mà d’obra espectacular dels sectors de la construcció, primari i hostaleria, o sigui les potes del país que els autòctons no volien fer, en el moment que hi ha frenada de consum i es perden llocs de treball en aquests subsectors, tota aquesta mà d’obra s’ha de recol·locar, i és evident que no es pot recol·locar en el territori. Hem de començar a fer polítiques de mobilitat geogràfica molt més ambicioses del que s’estan fent.

Alguna vegada ha dit que les realitats són diverses i que no a tot arreu es pot parlar de la mateixa manera. A què es refereix?

Si agafem Guissona el que predominen són persones de l’Europa de l’Est, que es volen quedar durant un període relativament llarg, d’entre 5 i 10 anys, però que tenen molt clar que tornaran al seu país. I això genera unes determinades polítiques, tant laborals com d’integració. Si agafem Vic, estem parlant de població magribina i població de l’Àfrica negra, fonamentalment, i menys pes, però considerable, d’Amèrica del Sud, i Europa de l’Est té un pes relativament petit, i les fonts generadores d’aquest moviment, no tant a Vic, sinó a tota la comarca d’Osona, és o bé el sector primari, o bé sector serveis. Són realitats completament diferents, em refereixo a això.

Quina feina feu a Terrassa des de l’Àrea d’Acció Social i Drets Civils?

L’Àrea d’Acció Social integra tot el que serien polítiques de benestar social. Ara estem amb el canvi de les polítiques de benestar social de nova generació, que es caracteritzen per considerar que l’accés als serveis i prestacions de benestar social són un dret universal i no pas una prestació substitutòria. Oferim el que són els serveis socials d’atenció primària, els serveis especialitzats, les polítiques vinculades a l’acollida i a la integració dels immigrants, polítiques de gent gran, polítiques de salut, polítiques de consum... El pack del que podríem anomenar drets socials. És evident que estem en un context difícil i que, per una banda, estem desenvolupant serveis de nova generació, com poden ser les polítiques de llei de la dependència, al costat d’un increment espectacular de les necessitats socials bàsiques. El gran repte és fer compatibles aquestes necessitats i que ningú no es quedi pel camí.

Heu impulsat polítiques de la nova llei de serveis socials de Catalunya i de la llei de la dependència de l’Estat. Estem preparats per donar resposta a les noves realitats?

Home, sempre és una qüestió de recursos. Hi ha una qüestió de mentalitats, que nosaltres estem encarant molt bé, hi ha un canvi de mentalitat professional, però cal un canvi de mentalitat política, que costa, les inèrcies polítiques són més llargues, però penso que els polítics també estan fent un esforç significatiu per ficar-se en aquest nou paradigma. Però hi ha el problema dels recursos. Què hem de fer? Governar aquest procés d’atenció, de demanda, prioritzant adequadament, treballant de manera més eficient, i jerarquitzant, perquè no hi ha recursos per tot.

Ha estat en diverses entitats culturals. Quin és el paper de les entitats i de les administracions?

Des del punt de vista del tercer sector o de les entitats socials, hi ha molt camp a córrer. Hi ha unes grans entitats que tenen visió global, com podria ser Creu Roja, Càrites, o grans fundacions, que estan treballant gairebé amb peu d’igualtat amb administracions, no locals, sinó la Generalitat o fins i tot el govern central. Aquestes grans entitats són socis obligats, perquè ni ells poden atendre-ho tot, ni les administracions tampoc. Crec que hi ha una feina pendent de concertació de planificació conjunta, de complementarietat. Penso que anem ben encaminats, però cal millorar, sobretot una estructura uniformada de sistema d’informació que eviti la duplicitat de feines, que eviti la mala coordinació a l’hora d’atendre casos concrets. Després hi ha les entitats de caire local, de menys grandària i molt especialitzades temàticament. Aquí hi ha un repte doble: per una banda possibilitar mecanismes de creixement i d’increment de l’eficiència, de l’eficàcia i de la professionalitat d’aquestes entitats, perquè moltes d’elles treballen amb molta voluntat i amb molt pocs recursos. També queda pendent veure quines possibilitats hi ha de col·laboració i fusió d’aquestes entitats més petites per mirar de generar economies d’escala. Les entitats culturals, esportives, contribueixen també a la integració, la cohesió social, i fins i tot lluiten contra l’exclusió social. La gent que és membre d’una entitat esportiva, veïnal, o altres, ho té més difícil per quedar-se a l’atur, i si s’hi queda té més recursos per trobar feina.

He encapçalat un grup de cultura popular com són els Minyons de Terrassa. Com es barreja la cultura popular i l’interculturalitat?

És una barreja normal. Són entitats que admeten gent de generacions diferents, de municipis diferents. Al costat dels castells, que són l’activitat principal, hi ha festa, vida social, activitats esportives... La gent que s’hi ha pogut acostar, sigui autòctona o no ho sigui, ho ha detectat, i la gent nouvinguda que ha entrat ha fet processos d’integració molt exitosos, molt més ràpids i intensos que la gent que no ha pogut participar-hi. A mi el que em fa por és la tendència que hi ha d’agrupar els immigrants pel lloc d’origen. Penso que ajudar a que els nouvinguts puguin participar a les entitats que ja estan normalitzades és molt important.

Com a casteller de Terrassa, quin missatge transmetries al món casteller d’Osona i el Camp?

No som tan diferents d’Osona o el Camp de Tarragona.

Entrevista publicada a la Revista Mà núm. 21

Fotografia: Sara Blázquez

“La interculturalitat ha de ser present en l’ambient de l’escola”

2010-03-02T18:16:00.001+01:00

Miquel Àngel Essomba, Director del Centre UNESCO de Catalunya

Miquel Àngel Essomba, a més de ser professor del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), és director d’Unescocat, el Centre UNESCO de Catalunya, que aquest any celebra el seu 25è aniversari. Els objectius d’aquesta entitat són difondre els ideals de la UNESCO en els àmbits educatiu, del patrimoni, d’accés al coneixement i de sostenibilitat ambiental; i fomentar la cultura de la pau, l’educació en els drets humans, la diversitat cultural i lingüística, i el diàleg interreligiós.

Sara Blázquez Barcelona

Com ha de ser una escola intercultural? La interculturalitat no ha de ser present com una assignatura, sinó que ho ha de ser en tot l’ambient de l’escola. És a dir, l’educació intercultural no pot ser una matèria per examinar, sinó que ha de ser una actitud i uns valors per evitar prejudicis i estereotips respecte les persones estrangeres, per tenir curiositat i interès de conèixer els altres, una actitud de respecte i reconeixement als aspectes positius de totes les cultures, i dic aspectes positius perquè també totes les cultures tenen aspectes negatius, però aquests no els hem de respectar i reconèixer, però els positius sí. No val fer la setmana intercultural un cop l’any i pensar que ja s’ha fet la feina. Això no és l’escola intercultural.

Creu que l’augment de la diversitat a l’escola genera conflictes?
Sí, i tant. Moltes vegades un conflicte és una incompatibilitat d’objectius, i una de les coses que passen a les escoles és la competència pels recursos. Davant la situació que els ajuts eren els mateixos, arribava gent amb més necessitats, per tant aquestes persones tenien prioritat d’accés a aquests recursos per barems objectius, i persones que eren autòctones veien com aquell recurs que estaven acostumats a tenir, el perdien. Això ha generat conflictes. El que passa que les persones autòctones no veuen que el problema està en que hi ha d’haver més ajuts socials i més estat del benestar, i carreguen contar el més feble.

Quin paper té l’escola en la integració de les persones immigrades?

Hem de canviar el paradigma de la integració pel paradigma de la inclusió. Parlar d’integració, en el fons, implica creure que existeix un grup de gent, més o menys homogeni, més o menys normalitzat, i que venen uns que són diferents a aquest grup i s’integren. No vol dir que s’assimilin, però es marca aquesta diferència: “tu no ets com nosaltres”. En canvi el paradigma de la inclusió indica que tots i totes som diferents , que tots ens hem de sentir inclosos perquè tots som diferents els uns als altres. Moltes vegades hi ha més diferències entre una persones de Vic de classe alta i una persona de Vic de classe mitja-baixa, que entre dues persones de classe mitja-baixa, una nascuda al Marroc i l’altra nascuda a Vic.

Pel que fa al paper de l’escola, és molt important. L’escola és un espai en el qual els futurs ciutadans majors d’edat tenen l’oportunitat de poder experimentar i de poder aprendre a conviure de manera normalitzada entre tots. L’escola és un espai inclusiu. Per això és tan important que els nens i nenes de famílies estrangeres no estiguin concentrats en una única escola, sinó que en totes les escoles hi hagi nens i nenes de totes les procedències.

Què en pensa dels Espais de Benvinguda Educativa (EBE)?
És un tema complex. Jo reconec que hi ha unes necessitats importants pel que fa al que anomenem la matrícula viva: nens i nenes que arriben a mig curs, tan si és al febrer com si és al maig, i això genera unes circumstàncies complicades per fer una bona acollida. Però no estic d’acord en com s’ha satisfet aquesta necessitat. Sempre he fet la mateixa pregunta i mai he rebut cap resposta per part del Departament d’Educació: per què aquests espais no estan integrats dins d’un centre ordinari i estan fora, en un entorn segregat? Hi ha escoles que els sobra una aula! No hi ha cap justificació pedagògica que legitimi una mesura d’aquestes característiques, i és un error pedagògic que sigui així, perquè s’està forçant una doble acollida d’aquests infants; primer a l’EBE i després al centre ordinari. És una qüestió política, no pedagògica.

Quines dificultats es troba el professorat davant la diversitat de cultures?
En la seva formació inicial mai ningú els va explicar res al voltant d’aquestes temàtiques. Tenim un professorat que és bastant gran, i quan ells van estudiar no hi havia aquesta arribada de persones estrangeres tan important. També hem d’afegir que el rol de l’administració no ha ajudat gaire, no només pel que fa als recursos, sinó en la manera com els utilitzem. Hi hauria una manera molt senzilla, que seria que en els centres on hi ha un nombre elevat d’alumnat d’origen estranger, els equips de professorat estiguessin incentivats, econòmicament o amb hores, i que poguessin tenir una certa estabilitat de la plantilla. Que el professorat pogués quedar-se, almenys, dos o tres anys, consolidant un projecte. Es fa molt difícil si en una escola on hi ha un 30% o un 40% d’alumnat nouvingut la plantilla canvia el 50% o el 60% cada any! És pràcticament impossible poder consolidar un projecte i una bona atesa.

Per què creu que hi ha gent que percep la immigració com un problema?
Hi ha una característica que és comú a tots els grups que és l’etnocentrisme, és a dir, la tendència de mirar-nos les coses des del punt de vista cultural del nostre grup. Però una cosa és l’etnocentrisme i una altra és la discriminació per la diferència, que és el racisme. Una cosa és que jo pugui creure que els altres ho fan malament, però una altra cosa molt diferent és que com que l’altre és diferent jo no li dono els mateixos drets, llibertats o oportunitats. El discrimino. La immigració es veurà com una oportunitat en la mesura que veiem els efectes beneficiosos i positius, com per exemple que, gràcies a les persones immigrades, creis la taxa de natalitat, la població esdevé més jove, la Seguretat Social segueix ingressant recursos i podem pagar les nostres pensions, o que fa feines que molta gent nascuda aquí no vol fer.

Aquest any Unescocat celebra el seu 25è aniversari. Quina ha estat la seva tasca en aquests anys?
Unescocat ha posat sobre la taula una sèrie de temàtiques novedoses pel país. Una d’elles és el tema de la formació als cossos de seguretat en tema de drets humans. Aquesta és una línia molt forta i molt pròpia. Una altra cosa significativa ha estat la reflexió que hem generat al voltant de l’aigua com un element fonamental de sostenibilitat i de lluitar contra el canvi climàtic. També som pioners del diàleg interreligiós.

També encapçala Linguapax. Què és?
És un programa de la UNESCO, dels anys 90, que per les polítiques internes de la UNESCO es va decidir tancar. Però des del centre UNESCO de Catalunya vam considerar que era molt important i el vam demanar. La funció bàsica de Linguapax consisteix en defensar i promoure la diversitat lingüística, perquè veiem que en món global, de vegades, no existeixen actituds de respecte a aquesta diversitat, i de les 6.000 llengües que es parlen al món, podríem dir tranquil·lament que 5.000 estan amenaçades de desaparició durant aquest segle. Les llengües són un patrimoni fonamental de la humanitat. Fem seminaris, manifestos, elaborem documents i denunciem, si convé, els estats quan vulneren la diversitat lingüística.

Entrevista publicada a la Revista Mà núm. 20
Fotografia: Sara Blázquez

Participa!

2010-02-02T18:08:00.001+01:00

La pregunta d'aquest mes...

Toros sí o toros no?

Envia la teva resposta a redaccio@revistama.cat, amb el teu nom, edat i municipi!

Nova Revista Mà!

2010-02-02T17:54:00.005+01:00

No podia ser d'una altra manera. Després de la polèmica que hem viscut aquestes darreres setmanes, l'empadronament a Vic és el tema central de la última Revista Mà. També hem entrevistat el sociòleg Carles Feiner. A més, s'hi poden trobar la resta de seccions habituals.
Si voleu rebre la revista en format PDF a través del correu electrònic, feu-nos-ho saber escrivint-nos un mail a redaccio@revistama.cat.

Envia una carta a l'alcalde de Vic

2010-01-11T17:53:00.005+01:00

La Revista Mà i la UGT de Catalunya han engegat una campanya amb l'objectiu de demanar a l'Ajuntament de Vic que respecti el dret a l'empadronament, sense vulnerar el dret de les persones a viure amb dignitat, i per tant retiri les mesures adoptades.

Tothom qui ho vulgui pot enviar una carta a l'alcalde de Vic des d'aquest mateix blog (a la dreta de la pàgina), el contingut de la qual és el següent:

Benvolgut senyor,

La/es persona/es sotasignants, arran de les mesures que volen imposar-se des de l’Ajuntament de Vic als nouvinguts per poder empadronar-se a la ciutat volen manifestar el seu rebuig, considerant-les del tot discriminatòries i manifesten que:

· L’objectiu amb què es crea un empadronament és poder planificar i distribuir els recursos d’acord amb la població, però en cap cas es pot utilitzar per rebutjar el dret a la ciutadania i negar els serveis bàsics de cap persona.

· Aquestes mesures no frenaran la vinguda de nous ciutadans, sinó que faran que aquests fugin a altres municipis o visquin a la ciutat sense poder accedir als serveis universals, vulnerant els seus drets.

· El fet de no accedir a l’empadronament impossibilita l’accés a l’educació, a la sanitat i als serveis socials, per tant a gairebé a tot.

· L’Ajuntament s’hauria d’apropar als seus ciutadans i saber que molts d’ells fa mesos i anys que estan esperant perquè es regularitzi la seva situació i que és impossible que la persona en situació il·legal pugui regularitzar-la en tan sols tres mesos.

· La immigració no pot ser terreny de confrontació electoral, fet que pot afectar la cohesió i la convivència.

· A l’extrema dreta racista no se la pot combatre assumint-ne els seus postulats.

· Cal respectar el marc legal que reconeix el dret a l’empadronament i mantenir els criteris d’empadronament acordats en el Pacte Nacional d’Immigració de Catalunya i consensuats per les associacions municipalistes.

PER TOTS AQUESTS MOTIUS, DEMANEM A L’AJUNTAMENT QUE RESPECTI EL DRET A L’EMPADRONAMENT, SENSE VULNERAR EL DRET DE LES PERSONES A VIURE AMB DIGNITAT, I PER TANT RETIRI LES MESURES ADOPTADES.

Nom i Cognoms:

NIF/NIE:

Signatura:

CAMPANYA CONJUNTA DE LA UGT DE CATALUNYA, DE L’ASSOCIACIÓ AMIC I DE LA REVISTA MÀ

"La cuina catalana incorpora productes i tècniques de tot el món, i això és un reflex del país"

2009-12-09T11:33:00.004+01:00

Jaume Fàbrega, crític gastronòmic

És un dels crítics gastronòmics més importants dels territoris de parla catalana, i ha escrit més de cinquanta llibres. Jaume Fàbrega ha escrit des de cuina surrealista, fent un homenatge a Dalí, fins a enciclopèdies i manuals sobre gastronomia. Acaba de publicar, amb l’escriptora gastronòmica nord-catalana, Eliana Thibaut, ‘La cuina del Pirineu’. Per parlar d’això, i de moltes altres coses, Jaume Fàbrega ens va obrir les portes de casa seva.

Sara Blázquez. Banyoles

La gastronomia està de moda?
Si, està de moda, i això comporta aspectes positius i negatius, com la creació d’un cert esnobisme i que, sense rigor, sovint es confon la gastronomia amb el món dels cuiners, que són ben diferents. Una cosa és la gastronomia entesa com a cultura, i una altra cosa és el món dels cuiners o dels dietistes, que ara és el que se sol difondre pels mitjans públics.

Es troba en un bon moment, la gastronomia?
A Catalunya està en alerta roja. La cuina nacional o la cuina tradicional està en un molt mal moment. S’ha generat, sobretot a l’entorn de Barcelona, la noció de que s’ha de ser molt modern, i per ser molt modern has d’apreciar plats de tot el món, però menysprear la teva pròpia cuina. I això és un fet insòlit que no passa a cap altre país. Conec molt bé altres països, ja que hi viatjo sovint i tinc relació amb gastrònoms i cuiners d’arreu, i a Itàlia, per exemple, la base és sempre la cuina tradicional, i en segon o tercer lloc, la cuina d’autor. I a Catalunya passa exactament el contrari: primer és la cuina d’autor i qualsevol altra cuina del món, i després la cuina catalana. Hi ha signes de recuperació, com és el cas d’en Fermí Puig, que ha obert un restaurant de cuina catalana tradicional, però aquest moviment encara és insuficient. D’altra banda si que passa un bon moment la cuina d’autor, el problema és que la seva projecció al món no es fa sota la forma de cuina catalana. És una situació complexa que no depèn del món culinari, sinó de la situació política de Catalunya.

Quines característiques defineixen la cuina catalana?
Una d’elles és la fusió. És una de les cuines més complexes d’Europa, fins i tot del món, perquè ha incorporat històricament productes i tècniques de tot el món, i això és un reflex de com és el país. Un país que sempre ha acollit gent i que s’ha anat fent a partir de capes diferents. A la cuina catalana hi trobem paladars de tot el món, coses de la Xina, de Turquia, dels països àrabs, de les cuines nòrdiques... I això no passa amb altres models culinaris. Una altra característica és que té una capacitat increïble d’autoinventar-se. Té unes bases molt ben consolidades, i a partir d’aquí es poden crear una infinitat de plats. Té la capacitat de nacionalitzar altres cuines i models culinaris. I una capacitat realment única, que no té cap més cuina d’Europa, és el repertori que tenim de plats que anomenem “mar i muntanya”.

Quins canvis ha patit la cuina catalana amb l’arribada de persones d’altres països?
El model culinari és tan poderós que això fa que pugui sobreviure. Ja va passar una prova de foc, que va ser la forta immigració espanyola, que portava un model culinari menys interessant que el català, i que ha aportat les tapes, el gaspatxo... Però la cuina tradicional s’ha mantingut molt bé, i s’ha enriquit, naturalment, amb les seves aportacions.

Creu que això la farà evolucionar?
Si, aquesta aportació és positiva. El fet que d’aquí un temps puguem fer un cuscús català o qualsevol altre plat, no em sembla gens malament. És la característica de la cuina catalana, que va incorporant coses noves. A més, la cuina tradicional, al contrari del que es creu, és una cuina que sempre ha evolucionat, no és una cuina tancada. I les que realment han creat aquesta cuina han estat les dones. Ara es parla de cuina d’autor i cuina creativa. Em sembla absurd, perquè resulta que les dones, al llarg dels segles, han innovat i encara estan innovant. Qui imagina ara que la cuina catalana de fa 200 anys no hi havia pa amb tomàquet, perquè no s’utilitzava el tomàquet, ni l’escudella i carn d’olla, perquè no hi havia patates? Les dones van incorporar aquests productes nous al gust català.

Què en pensa dels productes ecològics?
És una moda. Tot el que sigui defensar productes bons ho trobo bé, però jo no crec gaire en aquest concepte, és força discutible. Jo era pagès i crec en els productes tradicionals del territori, en la idea de proximitat, el que a Itàlia es diu Slow Food, que no passa necessàriament pels productes ecològics. Aquests moviments naturalistes i ecològics han oblidat, moltes vegades, el territori, han tendit a utilitzar productes exòtics i orientals, oblidant que aquí ja tenim una pròpia tradició de productes. El concepte ecològic, a més, pot ser extremament classista, només la gent rica i privilegiada hi pot tenir accés, i en això no hi crec. També es parla d’aliments transgènics, i no hi ha cap estudi que hagi pogut demostrar que són dolents per a la salut. Una altra cosa és la qüestió política, en la que si que hi estic en contra, perquè estan controlats per grans corporacions. Jo no crec en aquest alarmisme i en aquest classisme extrem, tot i que em sembla bé que existeixi el moviment. En tot cas, jo formo part de la gent corrent i normal. En canvi si que busco productes de proximitat.

Ha escrit gairebé 50 llibres. Creu que ens falta cultura gastronòmica?
No, cada vegada n’hi ha més. Fins i tot ara jo crec que el públic és més culte que els propis cuiners o dietistes. Afortunadament hi ha molta afició. Jo, a part de llibres, tinc dos blogs, un d’ells, “Bona vida”, té 270.000 seguidors. Mai he pogut somniar que els meus articles al Diari de Girona, a la revista El Temps o a Cupatges, en tinguin tants. El món d’Internet, que de vegades oblidem, és importantíssim! Hi ha molta gent informada, i m’agrada dialogar amb ells a través dels comentaris al blog o al facebook. Aquest feedback és fantàstic, sóc fanàtic d’Internet!

Què destacaria del seu llibre ‘Manual de gastronomia’?
S’adreça a dos tipus de gent, als quer no en tenen ni idea i es volen informar, i a la gent que està molt informada i vol ampliar coneixements. Està fet amb un llenguatge totalment planer, evitant l’esnobisme o la pedanteria que hi ha en el llenguatge gastronòmic, que jo no puc suportar. Parlo de vins, de menjar, de la història dels menjars, dels models culinaris, de les cuines del món, de les tècniques culinàries...

Existeix la dieta mediterrània?
Jo crec que això és una marca comercial. He escrit una enciclopèdia en tres volums sobre la cuina mediterrània, i té una llarguíssima introducció raonant la no existència de la dieta mediterrània. Si que existeix la cuina mediterrània, que és una altra cosa. Dieta Mediterrània és una marca comercial, i no és una broma, està registrat Dieta Mediterránia S.A. com a marca comercial a Barcelona, al registre de la propietat mercantil, i mira qui són els que l’han registrat: Danone, Panrico, Bimbo, Kellog’s... que fan uns productes típicament mediterranis! Per això, jo sempre he dit que és un mite biomèdic. De fet, jo sóc burro, perquè si en parlés i la defensés, potser cobraria d’aquesta gent, com fan els que en parlen, o simplement ho fan per ignorància. A països com Itàlia o Grècia a ningú se li acut parlar de dieta mediterrània! O sigui que a sobre aquí fem contrapropaganda de la cuina catalana, en comptes de parlar de la marca cuina catalana, se’ns acut l’absoluta bestiesa de parlar de dieta mediterrània, que és una ridiculesa total.

En canvi, la cuina mediterrània...
La cuina és cultura. Existia una cuina sana perquè la gent era pobre, així de senzill. Però la gent per fer negoci són capaços, sense entendre-hi res, a defensar- ho. Es fa com una bola, i al final es fa difícil anar a contracorrent, però jo hi vaig perquè n’estic convençut.

Quines característiques té la cuina mediterrània?
Com a mínim hi ha tres grans models culinaris: un de cristià, sigui l’ortodox, sigui el catòlic o fins i tot protestant; l’islàmic, i el jueu. Aquests models basats en la religió fan diferenciar radicalment. Per exemple, els islàmics no poden utilitzar el vi i en molts casos ni tan sols el vinagre, perquè sospiten que té vi. Al Marroc no utilitzen l’oli d’oliva... Per tant, molts tòpics són falsos. Si que hi ha models comuns, però no es basa en el producte propi. La Mediterrània, justament, té una manca total de matèries primeres, és pobre, excepte en varietat de peixos, encara que en té poca quantitat, i sempre ha utilitzat matèries primeres d’altres llocs del món. La cuina mediterrània no és una cuina de carn, la carn representa el 3% del total. És un condiment, no un aliment.

Per què la gastronomia uneix les persones?
Crec que és la cosa que uneix més del món. Fins i tot més que la música. Per la música no tothom està dotat, hi ha gent que no li agrada, en canvi jo no conec cap persona del món que no li agradi menjar i gaudir amb el menjar. Jo crec que és l’element de més agermanament universal que existeix.

Quin paper té la cuina i la gastronomia en la cultura?
És bàsic. La cuina és un reflex de la societat, de la història, de la manera de ser dels pobles, dels models religiosos... és la base. És un element tan important que sorprèn que en el món acadèmic mai s’ha valorat. No s’ha valorat perquè la tradició de la cultura és masclista i sexista, i com que la cuina és invent de la dona, l’home mai ha reconegut que és l’invent més important de la història de la humanitat. Es va inventar durant el Neolític. La dona va inventar la cuina, l’agricultura i la ceràmica, tot alhora.

Entrevista publicada al núm 19 de la Revista Mà
Foto: Sara Blázquez

La Revista Mà guanya el 8è Premi d'Idees per Promoure l'Ús del Català

2009-11-11T10:37:00.003+01:00

Empar Pont, regidora de Política Lingüística de l'Ajuntament de Reus i presidenta del Centre de Normalització Lingüística de l'Àrea de Reus Miquel Ventura (CNL) ha lliurat aquest dimarts, 10 de novembre, el 8è Premi d'Idees per Promoure l'Ús del Català. El premi, de 2.500 €, ha recaigut en la recentment editada Revista Mà, una publicació mensual gratuïta que pretén ser un instrument d'integració social, cultural, lingüística i laboral per a les persones immigrades i alhora una eina d'informació per als autòctons.
La publicació està escrita íntegrament en català (excepte els petits resums en diferents idiomes), amb la voluntat de fer de la llengua catalana l'idioma d'ús social.
El jurat ha valorat que aquesta revista, amb una tirada de 9.000 exemplars al Camp de Tarragona, pot tenir un impacte important en la societat d'acollida i en els col·lectius de nouvinguts de la ciutat.
L'accèssit, dotat amb 500 €, ha estat per a la Plataforma per la Llengua, que ha presentat el Projecte d'inclusió social de les comunitats nouvingudes a la societat d'acollida reusenca. El jurat ha valorat que el treball s'adapta i complementa les línies encetades en aquest àmbit a la ciutat i que hi pot ser aplicable, efectiu i global.
Durant l'acte, també s'ha inaugurat l'exposició «El català? És chévere!». La presentació ha anat a càrrec d'Anna Saperas, directora del CNL, amb la participació del jugador d'hoquei damunt patins del Reus Deportiu José Luis «Negro» Páez, que ha explicat la seva experiència com a persona estrangera que ha après català i l'ha adoptat com a llengua d'ús habitual. També s'ha donat la paraula a alumnes del CNL, que han llegit alguns plafons en les seves llengües maternes (quítxua, guaraní i aimara).
L'acte s'emmarcava dins la celebració enguany del desè aniversari de la Regidoria de Política Lingüística de l'Ajuntament de Reus la primera creada a Catalunya i dels 20 anys de la creació del Consorci per a la Normalització Lingüística.

www.reus.cat
Foto: Sara Blázquez

"Compañero, no llore, ha llegado a su patria"

2009-11-05T18:43:00.003+01:00

L’any 1939 va ser un any de penúries i de guerres; la Guerra Civil espanyola acabava i la Segona Guerra mundial començava. Tot i això, també va ser un any recordat per una gesta inenarrable de gran solidaritat. Una democràcia: la República Espanyola, un home: Neruda, un vaixell: el Winnipeg, un poble: el republicà espanyol en èxode i un país: Xile. Tots ells van escriure una de les pàgines més brillants de la història de la humanitat. Un episodi tristament oblidat a la vella, democràtica i avançada Europa.

Jordi Gené. Tarragona

Tot va començar quan va acabar la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Es va produir un èxode republicà quantificat en unes 500.000 persones (entre civils i militars). França, que els va rebre amb malfiança i desgrat, els va internar en condicions infrahumanes en camps de concentració, sense saber (o sense voler) ben bé què fer-ne. Aquests refugiats van poder subsistir gràcies a l’ajuda de diferents organismes, com la Creu Roja, el SERE (el Servicio de evacuación de refugiados españoles), persones anònimes i personatges universals que van fer el que van poder per ajudar (per exemple, Pau Casals). Entre tots ells van intentar donar sortida a tant terrible situació.
D’aquests personatges universals, elevats a la categoria de mites, avui en destaquem un, el citat Pablo Neruda; Neruda i “la més noble missió que ha exercit a la seva vida”: el Winnipeg. Cal esmentar que la seva tasca no hagués estat possible sense la col·laboració de tot un equip humà i d’organitzacions afins.
Neruda, sensible a la situació que vivien els refugiats, va començar a treballar en el projecte més important de la seva vida: traslladar, cap a Xile, a tants refugiats com pogués. Des de França va treballar incansablement en una cursa contra el rellotge i contra la mort.
Van aconseguir els diners i el Winnipeg, un vell vaixell de càrrega (propietat del Partit Comunista) que es va haver de condicionar amb lliteres i banys a les bodegues. Aquest gran projecte va rebre suport i també atacs. Des de la mateixa Ambaixada xilena a França es van posar pals a les rodes a la tasca que feia Neruda, l’oposició al govern xilè atiava el foc de la incomprensió i el rebuig cap als immigrants espanyols, el govern francès no col·laborava i la desastrosa situació econòmica i sobretot política (imminent inici de la Segona Guerra Mundial) ho dificultava tot encara més. La disjuntiva en què vivien els refugiats era viure o morir. I, senzillament, volien viure.

La matinada del 4 d’agost va començar, al port francès de Trompeloup-Pauillac, un viatge ple d’incerteses i de pors (es patia pels possibles atacs de l’armada espanyola o de les potències feixistes) però ple d’il·lusió i esperança. Finalment, la nit del 2 de setembre van arribar al port de Valparaiso, on desembarcaren el matí del 3 de setembre. Començava una nova vida plena d’il·lusions i ganes de viure. Eren els rojos derrotats per les armes que arribaven a una nova terra, on van ser rebuts i acollits solidàriament.
Els refugiats van integrar-se totalment en la societat xilena i, alguns d’ells, van contribuir molt positivament en la història d’aquest país. Per citar uns exemples, tenim a: Leopoldo Castedo, historiador; Joaquín Almendros, editor; Roser Bru i José Balmés, pintors, i els germans Pey, enginyers.
Hem tingut l’oportunitat de parlar amb una de les passatgeres del Winnipeg i ella ens ho explica en primera persona.
La Senyora Margarita Sancho tenia 10 anys quan va embarcar en el vaixell. Una criatura que poc en sabia de política. “Prou feina tenia jo cuidant del meu germà d’un any”. Per edat, ni ella (massa gran) ni el seu germà (massa petit) no van poder entrar a la guarderia del vaixell. Per tant, jugaven on podien. Això sí, ella sempre a l’aguait del que feia el seu germà.
Com hi va fer cap, al vaixell? Margarita és filla de Nicasio Sancho, Magistrat del Tribunal suprem de la República, al final de la Guerra Civil. Era destacat socialista que va estar sempre al costat dels obrers, començant com a assessor jurídic dels empleats de farmàcia. Durant la seva època d’estudi havia treballat en aquest ram. Aquesta experiència li va ser útil quan menys s’ho esperava.
Durant la Guerra, van marxar de Madrid (no va fugir) cap a l’Aragó, destí professional del seu pare (jutge). D’aquí va passar a Barcelona (Magistrat del Suprem) i davant l’avenç de les tropes feixistes va passar la frontera francesa, cap a Barcarès. Posteriorment, van anar a Bordeus, on el partit socialista estava molt ben organitzat.
Es van instal·lar a Pessac, població de la qual era alcalde un antic amic del pare. Allí s’hi van estar fins que la policia els va entregar l’ordre d’embarcar cap a Xile.
El SERE els hi va facilitar papers i diners per poder arribar al port. Un cop allí, aquest organisme facilitava a cada passatger (o família) una targeta on s’indicava el lloc que els hi tocava (1 dels 30 camarots ocupats per 3 famílies o 1 de les lliteres disposades en 4 alçades) i una altra targeta amb el torn de menjador i l’hora. Als nens, els van donar un petit kit d’higiene i roba.
La vida al vaixell es va organitzar ben aviat (per torns, per hores, habitacles per homes i per dones). El SERE va demanar l’ajuda dels passatgers per poder donar sortida a tots els serveis que necessitaven els refugiats i tripulants (el vaixell és de càrrega, no de passatgers). Una guarderia, una infermeria, un servei radiofònic, etc. En el cas de la família Sancho, el seu germà gran, en Julián, es va oferir voluntari per treballar de cambrer, el seu pare va realitzar tasques d’infermeria. Margarita tenia cura del seu germà petit.
A través de la ràdio del vaixell es va improvisar una programació radiofònica, la qual contemplava l’emissió d’un noticiari, informació sobre Xile, cançons del Cor basc i català, fundats al vaixell, i la lectura diària d’obres de Neruda. El pare de Margarita era una de les poques persones que tenia en el seu poder un exemplar d’un llibre inèdit de Neruda: España en el corazón. D’ell va ser la iniciativa de radiar-lo i va facilitar-ne l’exemplar. També va fer-se la lectura de 20 poemas de amor y una canción desesperada.
Una de les preguntes que li han fet habitualment a Margarita és què va pensar quan estaven aturats al Canal de Panamà. Ella respon sempre el mateix: “Tenia 10 anys, què en sabia jo de Panamà! Prou feina tenia amb el meu germà petit.” Però, en canvi, el que si recorda és l’aturada a l’illa de Guadalupe (al Carib). “Quins plàtans!” recorda i “quina calor!”.

Arribats a Valparaiso, van ser solidàriament rebuts per una gran multitud de xilens i pel Ministre de Sanitat del Govern xilè, un jove Salvador Allende. Van passar una revisió mèdica i van ser vacunats. Corria el rumor que arribaven amb tot tipus de malalties. I estaven molt sans.
Margarita recorda, vivament i emocionadament, la primera vegada que va veure la bandera xilena al sortir del port. I destaca la rebuda tan emocionant i tan diferent de la que van tenir a França.
Si l’arribada a Valparaiso va ser impressionant, la de Santiago de Xile encara ho va ser més. Margarita, ens explica que recorda com el seu pare es va treure les ulleres per fregar-se els ulls i un xilè li va dir: “Compañero, no llore. Ha llegado a su patria.”
A Xile, cadascú va fer el que va poder (tenien sis mesos de pensió mentre no trobessin feina). El pare de la Margarita va treballar de comercial de ferreteria. En les seves hores lliures treballava voluntàriament a Laboratorios Chile i allí va conèixer Salvador Allende.
El marit de Margarita (més gran que ella), també va arribar a Xile amb el Winnipeg però no es van conèixer fins a uns anys més tard. Ell va ser Secretari general de les joventuts socialistes del seu poble, Arjona, i capità de l’exèrcit.
Van estar 38 anys a Xile. Ella mai va pensar en tornar, però el seu marit va decidir exiliar-se altra vegada a Espanya un cop va triomfar el cop d’Estat de Pinochet.
Ells, com altres, van patir un doble exili com a conseqüència de dos alçaments feixistes. Dues alteracions de la història que van repercutir negativament en la vida de milions de persones i en la història de dos Estats democràtics.
Winnipeg no és, només, el nom d’un vaixell. Des de 1939 s’ha convertit en sinònim de solidaritat, d’esperança, de llibertat, de vida, d’il·lusió.
A Xile, s’han escrit diversos llibres sobre aquest episodi. Un d’ells, Los Españoles Del Winnipeg. El Barco De La Esperanza, de Jaime Ferrer Mir.
L’autor és fill d’un refugiat republicà que va arribar a Xile en el Winnipeg. La seva mare, també catalana, va arribar més tard. Sense perdre les arrels familiars, van integrar-se plenament a Xile.
La seva llarga trajectòria professional està lligada a l’ensenyament de la llengua castellana i a l’edició de nombroses i diverses publicacions i a la investigació. Actualment és acadèmic de la Universidad de las Américas de Santiago de Xile.
Amb aquest llibre, editat en el 50è aniversari de l’efemèride, l’autor rememora els fets i recupera la història de la seva família. Durant tres anys va realitzar un treball de recerca i investigació, entrevistant a persones implicades, recuperant documents de l’època.
Ferrer destaca que el que més recorden els refugiats és la vista nocturna del port de Valparaiso, la nit abans de desembarcar.
El llibre el va autoeditar per voluntat pròpia i per poder ser lliure a l’hora de decidir què feia i com. Tanmateix, tant l’ambaixada espanyola com el Partit Comunista es van oferir a finançar-ne l’edició.
Actualment, els viatgers i els seus descendents (juntament amb amics) estan vinculats a l’Agrupació Winnipeg, de la qual Ferrer n’és el director i fundador (http://winnipegchile.blogspot.com/). Aquesta associació, que actualment té 150 membres, va veure la llum en el 50è aniversari dels fets. A part de realitzar trobades i actes, també s’interessa per la sort dels refugiats republicans, facilitant diners a aquells que tenen problemes.
El record a Xile és viu, i els xilens són conscients de la importància d’aquesta gesta. Aquest orgull, per la feina ben feta, acaba tenint un sentiment agredolç quan comparen com van rebre ells als republicans i com són rebuts, ara, els xilens a Espanya.
A casa nostra podem veure l’exposició L’Odissea del Winnipeg (mostra organitzada per l’Associació Allende de Tarragona, http://allendeentarragona.blogspot.com/) que fa una aproximació a la gesta i l’acosta a la societat. Aquesta exposició s’ha pogut visitar en el Museu del Port de Tarragona. A Valls es podrà veure entre el 16 i el 30 d’octubre i durant el mes de novembre a Salou. L’espai és a la seu de l’Antena de coneixement de la URV.

Reportatge publicat al núm. 18 de la Revista Mà
Fotografies: Arxiu de l'Agrupació Winnipeg de Xile

Participa!

2009-11-04T13:53:00.001+01:00

La grip A t'ha fet canviar algun hàbit?

Envia la teva resposta a redaccio@revistama.cat amb el teu nom, edat i municipi!

S'ha traspassat la competència de tramitar el permís de treball a la Generalitat

2009-11-03T10:17:00.003+01:00

AMIC-UGT. Barcelona

Tal i com s’ha estat reclamat des de Catalunya durant anys el passat dia 1 d’octubre es va fer efectiu el traspàs de competències en matèria d’autoritzacions inicials de treball per a estrangers a la Generalitat de Catalunya. Així a partir d’aquesta data el Servei Català d’Ocupació (SOC), a través d’una xarxa de 10 oficines repartides per tot el territori català, ha passat a fer-se càrrec de la gestió tant de les autoritzacions de treball inicials com de les modificacions que impliquin una autorització de treball.
Des d’AMIC creiem que aquest traspàs de competències ha de ser un instrument clau per a millorar la gestió dels tràmits i poder portar a terme polítiques actives eficients per a la millora de l’ocupació dels treballadors i treballadores estrangers. Que un mateix organisme sigui l’encarregat de la intermediació laboral i la tramitació d’aquest permisos hauria de facilitar l’entrada al mercat de treball català de les persones estrangeres, especialment d’aquelles que compten amb una autorització de residència per reagrupament familiar.
Tot i ser conscients d’aquesta gran oportunitat creiem que l’actual manca de recursos humans de les oficines pot comportar un major col·lapse de les oficines del SOC. La Generalitat, doncs, ha de vetllar per procurar a aquestes oficines recursos suficients per garantir un servei de qualitat, especialment formant als seus treballadors i treballadores amb la legislació d’estrangeria i l’atenció a la diversitat.
Finalment esperem que es garanteixi el bon funcionament del mecanismes de coordinació entre les diferents Administracions Públiques implicades en aquest processos per tal de no retardar la resolució de les autoritzacions.

Article publicat al número 18 de la Revista Mà
Fotografia: Xevi Quirante

"S'ha de canviar el model d'empresa per un de més cooperatiu"

2009-10-26T18:24:00.002+01:00

Arcadi Oliveres, Professor d’Economia de la UAB i president de Justícia i Pau

Doctor en Ciències Econòmiques, Arcadi Oliveres és professor titular del Departament d’Economia Aplicada de la UAB, a més de ser el president de Justícia i Pau, una de les ONG més antigues de Catalunya, que ja ha celebrat el seu 40è aniversari. Aquest mes ens ha rebut a la seu de l’organització, a Barcelona, per parlar de la crisi que pateix el capitalisme.

Sara Blázquez. Barcelona

Per què el capitalisme és crisi?
El capitalisme pretén aconseguir una idea bàsica, per a mi equivocada, que és la plusvàlua, transforma l’economia amb un objectiu de benefici. En canvi, jo penso que l’economia, com em van explicar el primer dia que vaig posar els peus a la facultat, és aquella ciència que estudia la bona administració dels recursos escassos que ens dóna la naturalesa per transformar-los degudament per obtenir béns i serveis que puguin satisfer necessitats humanes. Crec que és una bona definició, però el capitalisme no es mou en aquests paràmetres. Es mou en el paràmetre de l’acumulació, del creixement desmesurat... De la pràctica del benefici.

És el culpable de l’actual crisi?
És el culpable de moltes crisis. Aquesta és una de les més radicals, però si mirem enrere veurem que no és cap situació extraordinària. Com hem dit, el capitalisme pretén el benefici, el benefici va pujant fins que els mercats queden saturats, la gent deixa de comprar, aleshores els beneficis comencen a disminuir, aquells que havien invertit en aquest benefici es retiren, en el moment que es retiren comencen a generar menys llocs de treball, per tant la compra es deixa de fer, i a partir d’aquí, cau. Això és cíclic.

Suposo que canviar-lo per un altre sistema alternatiu és complicat...
Jo diria que és necessari. És complicat perquè el capitalisme està molt ben arrelat, però és necessari, fins i tot jo diria que és urgent, si no volem que la gent en continuï patint les conseqüències. Potser no serà senzill fer-ho. De vegades se’ns pregunta si tenim un sistema econòmic alternatiu preparat, i no el tenim, per descomptat, però jo penso que mai l’hem tingut al llarg de la història. És com el capitalisme, abans què hi havia? El feudalisme. I quan es tenia el sistema feudal es preveia que es tindria un sistema capitalista? No! Són transformacions que es van anar produint de mica en mica. Ara no tenim cap sistema, però amb algunes transformacions que s’han de fer, transformacions en les finances, transformacions en les cooperatives, ens poden arribar a produir un nou sistema. Jo no estic gaire desanimat pel fet que no hi hagi un sistema alternatiu.

Potser ara que el capitalisme està tocat és el moment d’impulsar aquest canvi.
És un moment molt adequat, i ara hem d’empènyer. No només per sortir de la crisi i perquè els que no tenen feina en tinguin, sinó que hem d’empènyer perquè aquest sistema és injust i és incorrecte, i ara que s’ha vist que ho és, és el moment de fer-ho. Aquest passat gener, quan la crisi no era tan punyent com ara, al Fòrum Social Mundial, tothom coincidia que el que calia era treballar perquè aquest sistema caigui d’una vegada.

I què s’hauria de fer perquè això passés?
S’haurien de fer moltes coses, algunes de caràcter estrictament econòmic i polític, i d’altres de caràcter més aviat mental respecte els valors. Aquest sistema econòmic no el canviarem mentre els valors de la gent siguin la competitivitat, l’acumulació, el cotxe nou, la torreta... S’ha de fer veure a la gent que es pot ser enormement feliç i es pot viure perfectament sense tenir l’últim model del cotxe, sense necessitat de marxar al Japó a fer un viatge turístic... Tot això és una educació en valors molt important que encara s’ha de fer. Alguns ja l’han fet, i cada vegada hi ha més petites respostes minoritàries individuals. Però també s’han de produir transformacions en tots els àmbits de la vida econòmica, que són tres: en l’àmbit de l’empresa, en l’àmbit del mercat, i en l’àmbit de la intervenció de l’Estat. Hem de canviar el model d’empresa cap a les empreses cooperatives, hem de canviar el mercat, perquè es diu que és un mercat de lliure competència, i no ho és, està ple de monopolis i coses per l’estil, i finalment hem de canviar la intervenció de l’Estat. És vergonyós el que ha fet el govern: pujar els impostos indirectes que paguen les classes desafavorides, un govern que, a més, té el desvergonyiment de dir-se “socialista”.

Quines noves situacions socials creu que han aparegut amb aquesta nova situació?
Hauríem de parlar de situacions socials en el món ric, en els països del Nord, perquè en el món pobre, de canvis no n’hi ha hagut. Jo diria que anar a l’Àfrica fa dos anys o ara, és exactament el mateix. Sí que hi ha hagut algunes repercussions, perquè podria ser que un senyor del Senegal que estigués treballant aquí i que enviava els diners a casa seva, ara ja me l’hagin expulsat d’aquí, i no pugui enviar-ne més, per tant aquest família del Senegal sí que es veurà afectada per aquesta situació. Però aquí s’han produït situacions derivades de la manca d’una feina constant i més o menys ben remunerada i el que se’n desprèn, perquè si no tens feina has de pensar en la protecció social, que cada dia és més petita i el que fan són petits pegats. En el cas espanyol, s’ha vist afectat per la crisi immobiliària. Quan el totxo va començar a fallar ens hem trobat enormes dificultats.

La globalització fa que la diferència entre nord i sud encara sigui més gran. Què creu que passarà amb moltes persones que un dia van venir i ara es veuen obligades a retornar?
Jo crec que la gran majoria es quedaran. Hi ha una quantitat enorme d’immigrants que s’han posat a treballar en sectors en els quals gent d’aquí no vol treballar: tenir cura d’ancians, fer feines brutes, nocturnes i pesades. Tinc la impressió que s’ho passaran malament, sense cap dubte, que viuran d’una manera molt precària, però que majoritàriament es quedaran, i és bo i legítim que es quedin.

Què creu que hauria de fer la gent davant la crisi?
Primer prendre consciència de la gravetat de la situació, tenir en compte que hi ha gent que s’ho està passant malament, que les coses poden canviar-se, i intentar que la gent no estigui absolutament imbecil·litzada pels mitjans de comunicació. Si no canviem aquesta manera de veure les coses no farem res. A mes, ja s’estan creant grups de resistència, associacions de barri, mercats d’intercanvi... I el que encara no s’ha fet i s’hauria d’haver fet és que un milió de persones surtin al carrer per queixar-se que ja estan fins al barret d’aquesta ximpleria. Cadascú ha de posar un gra de sorra amb les coses del dia a dia.

La majoria de gent pensa que tampoc canviarà el món canviant la seva manera de fer. Hi està d’acord?
No, al contrari, moltes petites coses canvien el món. Vaig tenir ocasió d’anar a reunions de pacifisme europeu, i en una d’elles, que es va celebrar l’any 1991 a Londres, va venir una noia de Washington que pertanyia a una petita organització, en la qual tots eren soldats veterans de la guerra del Vietnam menys ella, els quals es penedien d’haver col·locat mines antipersones i s’havien proposat que no se’n posessin més. Havien començat una campanya i volia que la féssim conjuntament. Al cap d’uns mesos, cada un d’aquells països començava una campanya contra les mines antipersones, i la van fer cada vegada més forta, fins que els governs de Canadà i Bèlgica ho van agafar com a tema governamental, perquè sinó no es pot discutir a les Nacions Unides. L’any 1998 s’aprovava a Otawa un decàleg internacional que prohibia les mines antipersones. Érem 40 persones l’any 1991 i l’any 1998 teníem un tractat mundial que ho prohibia.

I des del punt de vista del treball què cal fer?
S’ha de repartir el treball entre tots, és a dir, reduir la jornada laboral. Quan va començar la Revolució Industrial els treballadors feien jornades astronòmiques, van començar a existir els sindicats, es va reduir la jornada laboral, i ara, oficialment, dura 8 hores. I qui som nosaltres per aturar la història? Ara podria passar a durar 7 o 6 hores, i el treball que sobra es podria donar a aquells que avui no en tenen. Molts pensaran que si treballem menys, també cobrarem menys, i si cobrem menys, haurem de consumir menys, però és el que diem, hem d’anar cap al decreixement, cap a la disminució del consum, i estarem en el bon camí. També s’ha de canviar la fórmula d’empresa amb què es treballa. Ha d’anar cap a un món cooperatiu, perquè en el món cooperatiu es perd aquella idea de la plusvàlua, perquè el treballador és alhora capital i treballador, per tant difícilment es pot explotar ell mateix. I el tercer canvi, que desgraciadament el veig bastant llunyà, és que els sindicats s’organitzin en l’àmbit mundial. Com pot plantar cara a una empresa multinacional un sindicat de dimensió estatal?

Què persegueixen des de Justícia i Pau?
Probablement perseguim massa coses. Hi ha molts departaments i afortunadament hi ha molts voluntaris, i pràcticament tot el que és humà ens interessa. Hi ha departaments que tracten qüestions relacionades amb les presons, els sense sostre, la immigració, l’armament i el comerç d’armes, el 0,7% i el deute extern, els drets humans, altres estudien països o continents com pot ser el cas africà, i altres es dediquen a parlar del consum responsable... I cadascú té les seves prioritats. Anem posant algunes prioritats globals, però toquem moltes tecles.

Entrevista publicada al número 18 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez

La Revista Mà estrena edició al Camp de Tarragona

2009-10-22T17:46:00.004+02:00

Després de gairebé dos anys de vida a la comarca d’Osona, la Revista Mà estrena, aquest mes, una nova edició a les comarques del Camp de Tarragona.

A partir d’ara la nova Revista Mà distribuirà 18.000 exemplars; 9.000 a Osona i 9.000 al Camp de Tarragona, amb alguns continguts iguals per a les dues edicions i d’altres purament comarcals, ja que 8 de les 24 pàgines de la publicació són diferents a cada territori.

Així doncs, les dues edicions compartiran entrevista i reportatge, però la publicació no perdrà el seu caràcter comarcal, ja que mantindrà algunes pàgines de notícies comarcals.

Estrenem la nova Revista Mà amb una entrevista a Arcadi Oliveres, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, i president de Justícia i Pau, i amb un reportatge històric sobre l’èxode de republicans cap a Xile amb el vaixell Winnipeg. A part, també s’hi poden trobar la resta de seccions habituals, com Opinió, Cultura, Notícies, Esports... i moltes novetats!

Vols tenir una parella lingüística?

2009-09-30T18:13:00.000+02:00

Revista Mà número 17!!!

2009-09-30T10:48:00.003+02:00

Ja pots trobar als punts de distribució habituals el 17è número de la Revista Mà, on hi trobaràs una entrevista amb el psiquiatre i director del SAPPIR (Servei d'Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats) Joseba Achotegui, un reportatge sobre l'actual situació a Nador, ciutat d'on provenen la majoria d'osonencs d'origen marroquí, i moltes altres notícies!

Si voleu rebre la revista en format pdf a través del correu electrònic, només ens ho heu de fer saber!

I no dubteu a fer-nos arribar cartes, textos, fotografies, queixes, propostes... I la vostra resposta a la pregunta del mes: Has tornat al teu país per vacances? acompanyada del teu nom, edat i municipi!

Participa!

2009-09-30T10:40:00.001+02:00

Has tornat al teu país per vacances?

Envia la teva resposta a redaccio@revistama.cat, amb el teu nom, edat i municipi!

“Per evitar la síndrome d’Ulisses hauria de canviar molt la societat”

2009-09-23T13:26:00.004+02:00

El professor Joseba Achotegui va determinar fa uns anys un problema de salut mental relacionat exclusivament amb els moviments migratoris, la síndrome d’Ulisses, que es dóna quan el dol i la nostàlgia desborden la capacitat d’adaptació de la persona immigrant. Per parlar d’això i d’altres temes relacionats, el professor de la UB i director del SAPPIR va ser a Vic en una xerrada organitzada per l’Associació Tapís, Càritas, el Casal Claret i Veus Diverses.

Sara Blázquez. Vic

Què fa vulnerables les persones immigrades a les malalties mentals?

La vulnerabilitat els ve del que porten abans de migrar: les malalties que han patit, les limitacions que tenen, una història personal traumàtica, o sigui, tot el que d’alguna manera ha afectat la persona abans de migrar. Quan emigra es troba amb una sèrie de reptes, de dificultats, de coses que han de resoldre durant la migració, el tema dels dols migratoris... La persona que ha patit coses, podem pensar que té més riscos, encara que també és veritat que ha pogut gestionar molt bé els problemes i fins i tot ser més forta, però li poden quedar seqüeles, li poden haver minvat algunes capacitats, i considerem que té una certa vulnerabilitat. Però això no vol dir que aquesta persona hagi d’emmalaltir, simplement parlem de major risc.

Què entenem per “dol migratori”?

El dol migratori o l’estrès migratori és la tensió que viu una persona que emigra, marxa a un altre lloc i ha de fer tot un procés d’adaptació al nou país, que requereix un esforç. La part d’esforç que requereix seria el dol migratori. Sempre s’ha de fer un esforç per buscar noves relacions, les feines solen ser més difícils, s’ha d’aprendre la cultura, la llengua... De vegades té una part divertida, però també té una part que sol ser pesada, complicada o dura, i aquesta part complicada és la que anomenem dol migratori.

El dol es passa en tots els processos migratoris?

En tots. El que passa és que una cosa és viure el dol en bones condicions, perquè la persona es troba bé, i va a un lloc en què té oportunitats de tirar endavant, que és el dol simple, i una altra cosa és que la persona emigri malalta, traumatitzada, afectada, i a sobre vagi a un lloc on no té oportunitats, on està criminalitzat emigrar... S’ajunta tot això i com més intens és el dol, més risc hi ha que la salut mental de la persona quedi afectada.

Com s’acompanya el procés del dol migratori en el procés d’integració social?

Si la persona és una persona sana, amb poca vulnerabilitat i va a un lloc on pot tirar endavant i té oportunitats, no fa falta res. Però quan la persona va “coixejant” i li posen el llistó per saltar cada vegada més alt, llavors pot caure i aquí sí que és important ajudar la persona. Diferenciaríem entre el que serien dificultats menors per tirar endavant, que és el que s’anomena síndrome d’Ulisses, i el que és posar-se malalt, que seria la depressió, la psicosi, que està ja en el capítol de la malaltia. La síndrome d’Ulisses és un problema de salut mental, intens, però que les persones que el pateixen no estan malaltes.

Què és exactament la síndrome d’Ulisses?

La síndrome d’Ulisses és un quadre d’estrès molt intens que viuen els immigrants que estan en situacions extremes, fonamentalment els sense papers, els sense famílies, els immigrants que tenen papers però els poden perdre i estan molt espantats, els que no tenen recursos per portar les seves famílies i estan sols, estan perseguits, no poden millorar la seva situació perquè estan fora de la llei... Tot això acaba passant factura a nivell de salut mental: estan tristos, nerviosos, dormen malament, els fa mal el cap... Tenen tot una sèrie de símptomes que és la síndrome d’Ulisses.

Què pot suposar patir aquesta síndrome?

Trobar-se amb aquesta tristesa. La persona segueix funcionant, però, diguem-ho així, amb menys energia. Està afectada, en alguns casos pot aparèixer la malaltia mental. Hi ha un risc major, perquè les persones estan afectades, i és important prevenir, per evitar que la persona acabi emmalaltint.

Quina situació evitaria patir la síndrome d’Ulisses?

La síndrome no es pot evitar, però el que sí es pot evitar és que una persona que tingui la síndrome passi a estar malalta. Que passi a tenir psicosi, bogeria, depressió... Per evitar la síndrome d’Ulisses haurien de canviar moltes coses en la societat, i això, malgrat que tots ho intentem, és difícil. Però sí que podem ajudar per aconseguir que aquestes persones no emmalalteixin.

Creu que les polítiques sobre immigració ajuden a evitar aquestes situacions?

Per una banda les lleis no permeten a l’immigrant ser ciutadà, i són les lleis que el perjudiquen. S’haurien d’evitar aquestes situacions, que la gent pogués emigrar amb llibertat, podent tenir possibilitats de promoció, portar les seves famílies... Però hi ha un problema lligat a la globalització, i aquestes persones són les que l’estan pagant.

I què passa amb els fills dels que un dia van venir?

Són persones que poden viure problemes si els seus pares continuen sense papers, o si els seus pares estan en exclusió social per raons de gènere, d’ètnia, també ho viuran. A més, els nens són molt sensibles i si l’ambient infantil en què viuen és molt dur i els pares es troben malament, els nens, lògicament, ho noten, i tot els altera. A més, és una etapa en la qual estan construint la personalitat, per tant, encara els afecta més que a un adult que ja té l’estructura formada.

Quina és la situació actual de la immigració a Catalunya?

Em sembla que ara, amb la crisi, immigrants que havien pogut tirar endavant, que tenien papers, que començaven a progressar, s’han trobat amb molt problemes, i realment ha estat una llàstima, perquè havien aconseguit avenços, millores, i ara estem en un moment difícil per aconseguir un contracte de treball que permeti renovar el permís de residència. La gent torna a quedar sense papers, fins i tot els que mantenen els papers estan en situació de precarietat laboral, i tot això impedeix la reagrupació familiar... Hi ha famílies que s’estan desagrupant, és a dir, que s’havien agrupat però com que no poden mantenir aquí els fills, els envien al país d’origen, la família es trenca... i clar, tot això també afecta molt la salut mental.

En què consisteix la feina que feu al SAPPIR?

A les persones que vénen amb la síndrome d’Ulisses no les posem dins els programes de malaltia mental, sinó que considerem que són persones sanes, que estan molt estressades. Mirem, per una banda, de disminuir aquest estrès tan intens que tenen, buscant que tinguin més contactes, que estiguin menys sols, que tinguin més suport social, més relacions, i els busquem assessorament legal. Per altra banda, podem intervenir sobre els símptomes, per exemple, ajudant-los amb tècniques perquè dormin millor, tècniques de relaxació pel mal de cap, grups de suport per què expressin el que senten i entenguin la seva situació i lluitin millor, és a dir, la nostra ajuda és pal·liativa, però és una ajuda que els serveix.

Entrevista publicada al núm. 17 de la Revista Mà.

Fotografia: Sara Blázquez

Participa!

2009-07-21T13:35:00.001+02:00

Quina és la millor festa major d'Osona i el Lluçanès?

Envia la teva resposta a redaccio@revistama.cat amb el teu nom i cognom, edat i municipi!

Ja podeu llegir l'últim número a través d'Internet

2009-07-21T10:43:00.001+02:00

Cliqueu la portada de l'últim número de la Revista Mà per llegir-la!!

"L'ESD és una iniciativa innovadora, amb una filosofia pròpia del Rif"

2009-07-13T11:16:00.001+02:00

Said Benayad, Coordinador econòmic de l’ESD
Mohamed Jelloul, Coordinador de redacció general i comunicació de l’ESD

Formen part d’un organisme totalment innovador al Marroc, l’Espai Sindical Democràtic (ESD), que agrupa diversos sindicats independents de la zona d’Al Hoceima, al Rif, al nord del Marroc, i que té quasi bé 1.000 afiliats. Said Benayad i Mohamed Jelloul van ser a Vic com a convidats al 9è Congrés de la UGT d’Osona, i en aquesta entrevista ens parlen del sindicalisme que fan a la zona del Rif, i de la situació dels treballadors catalans i rifenys.

Sara Blázquez. Vic

Què és l’Espai Sindical Democràtic (ESD)?
Said Benayad: És un organisme que es composa del Congrés, la Coordinació General, l’Assemblea General de Coordinació i els sindicats. Està format per sindicats de cada sector, que són els que formen l’Espai Sindical. És un espai comarcal, d’Al Hoceima, però tenim l’objectiu d’expandir-lo a tota la regió del Rif.
Mohamed Jelloul: Es va fundar després de llargues discussions. Nosaltres estàvem en un altre sindicat, la CDT, però hi havia una tendència diferent, no els agradava el punt de vista comarcal, i hi havia més política que sindicalisme. Nosaltres vam fundar l’Espai Sindical Democràtic l’any 2003, i les seves bases fonamentals són reivindicar la identitat del Rif, els seus drets socials i econòmics, trencar amb les idees del centralisme i impulsar les idees de l’autonomia i de la solidaritat interprofessional. Cada sindicat és independent, té la seva autonomia, però quan un sindicat necessita ajuda avisa la Coordinació General, que discuteix el tema, i fem la solidaritat interprofessional: tots els sindicats recolzen tots els treballadors.

És un organisme comarcal amb tendència regional. Per què aposteu per aquest model?
M.J: Per què nosaltres no volem el centralisme. El que volem és que hi hagi un Espai Sindical a Tànger i a altres indrets del nord del Marroc, i fer una confederació i un gran Espai Sindical al Rif. Pensem que és millor que cadascú defensi la seva terra, i si hi ha d’haver solidaritat, que n’hi hagi. Però la solidaritat s’ha de fer amb voluntat, i ara no n’hi ha, de voluntat. Cadascú defensa els seus interessos. El problema és que en els sindicats clàssics hi ha més interessos personals que laborals. I quan hi ha centralisme, si hi ha corrupció, tot es corromp, però si hi ha voluntat de totes les regions, no es poden comprar totes les persones, perquè no es pot comprar tot el poble.
S.B: L’Espai té una filosofia nova, perquè no hi ha cap sindicat local, comarcal o regional. La iniciativa té una filosofia pròpia de la terra, de la memòria del Rif, de la història. I de la manera de tractar els assumptes sindicals.

És complicat fer sindicalisme al Marroc?
M.J: Hi ha obstacles, però fem una construcció sindical , dia a dia, i mes a mes. Hi ha problemes perquè són idees noves, i hi ha idees clàssiques que estan acumulades des de fa 50 anys, des d’abans de la independència. Hi ha 50 anys de males idees. I canviar això costa molt, hi ha molta feina. Però quan les persones et tenen confiança va molt bé.
S.B: Quan vam començar teníem obstacles per part dels partits polítics, ningú ens donava suport. Ara estem sols, els partits polítics no ens reconeixen, però la base que tenim és el poble, les ONG i les associacions.

Quin és el seu model sindical?
M.J: Cada sindicat fa els seus propis assumptes. Quan hi ha un problema, la Coordinació Sindical pensem com el solucionarem, fem una assemblea general entre els delegats, la Coordinació General i els escollits de cada sindicat. El deure de la Coordinació General és executar les decisions del Congrés i també les del Consell de la Coordinació General. Aquest consell fa dues reunions l’any, i quan hi ha un assumpte que mereix una atenció especial, fem una reunió extraordinària.
S.B: Cada sindicat és independent dins l’Espai, i nosaltres som la Coordinació. Hi ha principis que són comuns i que els sindicats han de respectar. Hi ha sindicats que vénen a nosaltres i que es volen afiliar, nosaltres no anem a la gent, són ells que vénen a nosaltres.

Quines diferències i similituds hi ha entre el sindicalisme català i el rifeny?
M.J: Hi ha moltes coses en comú, per exemple la qüestió de l’identitat, de la ciutadania, que són els principis fonamentals de l’acció sindical. També l’autonomia és comuna, i en l’estratègia també hi ha coses en comú. La relació que tenim amb la UGT catalana és estreta, més íntima que tècnica.
S.B: Tenim relacions amb altres sindicats mediterranis. Estem fent un Espai Sindicat Euromediterrani.

A quins reptes us afronteu a l’hora de defensar els treballadors rifenys?
Cada cas l’afrontem de manera particular, pensem molt bé com tractar cada problema, per executar-ho bé. Hi ha gent que no té relació amb l’Espai Sindical Democràtic, però que nosaltres també els defensem i els ajudem, a través d’un advocat. Primer afrontem les coses amicalment, i si no hi ha resposta, canviem d’estratègia.

Quins projectes de futur teniu?
M.J: Hi ha iniciatives, no volem ser una centralitat. Hi ha moltes coses per discutir en un futur, i tenim una plataforma, que tots els sindicats han de respectar, i que té objectius fonamentals: la qüestió regional, i conservar les especificitats i drets dels treballadors.
S.B: També volem treballar per impulsar la participació de les dones i els infants. Volem arribar a tothom.

Quines necessitats tenen els treballadors del Rif que viuen a Osona?
M.J: Ells tenen unes idees i vosaltres en teniu unes altres, i sense una bona comunicació és difícil. La mala mirada és el que fa els problemes.
S.B: Fa pocs dies que som a Vic i hem parlat una mica amb la gent, però crec que tenen una bona opinió, ells ja se senten d’aquí, se senten bé, estan treballant bé, la gent els tracta bé...
M.J: Els immigrants no han escollit la migració, perquè tenen famílies, tenen terres, però les condicions socials i econòmiques, que són responsabilitat de la política marroquina, és el que ha empès la immigració a deixar les seves terres i venir cap aquí. Els diners dels treballadors rifenys que viuen aquí i que envien diners, no s’exploten allà, es porten a altres regions o es fan servir per interessos personals. Si els diners de les migracions s’explotessin a la zona, ells mateixos acabarien amb la immigració, perquè ajudarien al desenvolupament.

Entrevista publicada al número 16 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez

El 15è número de la Revista Mà ja està al carrer!

2009-06-10T10:24:00.002+02:00

Ja es pot trobar als punt de distribució habituals el 15è número de la Revista Mà. Aquest mes hem entrevistat la presidenta d'AMIC-UGT, Raquel Gil, una associació que treballa per a la integració sociolaboral de les persones immigrades a Catalunya, i que també oficines a Vic i Manlleu.
A part de les seccions habituals: Cultura, Opinió, Notícies, Societat, Amb veu de dona, Jo ja no sóc immigrant!, Les mentides del racisme, Esports, Treball, Llengua, etc, també s'hi pot trobar un reportatge sobre la Formació Professional.
També la podeu llegir clicant la imatge!

El barri és nostre

2009-05-18T18:21:00.002+02:00

Aquest és el tràlier de la pel·lícula El barri és nostre, protagonitzada pels veïns del Barri d'Osona de Vic, i on també hi surt la Revista Mà. La pel·lícula s'estrenarà el pròxim 13 de juny a la plaça d'Osona.